Transhumanismo y fascinación por las nuevas tecnologías

Entre els centenars de llibres que analitzen el tema del transhumanisme, n’hi ha un que bé es mereix una especial atenció:Transhumanismo y fascinación por las nuevas tecnologías, del qual és autor Tanguy Casa Pouliquen, doctor en Filosofia, Antropologia teològica i Dret Públic, i sacerdot a la Comunitat de les Benaurances. Actualment, el tema del  Transhumanisme i de la Intel·ligència Artificial és una qüestió primordial. Al mercat, s’ofereixen tota una col·lecció de robots, cyborgs, etc., que realitzen activitats en diversos camps, unes activitats que s’incrementaran en el futur.

 

L’autor es planteja més de cent preguntes del tipus: el progrés tècnic condueix a un progrés moral? Ens fa més humans? La hiperconnexió tècnica, no ens fa oblidar la que ens relaciona amb el silenci, amb el nostre ésser profund, amb l’altre, amb Déu? Què és triomfar a la vida? La màquina pot superar el cervell? Podrà la intel·ligència artificial, a llarg termini, ser controlada? Seguirà l’home sent lliure davant
tantes evolucions anuncia des? Es respectarà la seva vida privada, es protegirà el bé comú?

L’autor hi respon amb aguts comentaris, posant a prova la seva recta concepció cristiana, i la contrasta amb les utòpiques proposicions d’un transhumanisme negador de la transcendència. Per això, ens alerta dels perills de les noves biotecnologies quan es basen en el principi que «Tot el que és tècnicament possible ha de ser intentat», de manera que la llibertat d’investigació preval sobre qualsevol prohibició de
l’ordre que sigui. Una concepció instal·lada en la mentalitat eugènica que es va infiltrant en els esperits, anestesiant el sentit moral mitjançant una tolerància perfectament intolerant. 

La tècnica s’ha convertit en una part de nosaltres mateixos, i el seu poder de fascinació pot fernos oblidar la nostra dignitat i generar una regressió progressiva del que és humà, sota la màscara fascinant que exerceix una tecnologia que sembla il·limitada. Però l’ésser humà transcendeix completament la tècnica, tot i que corre el risc de degradar i narcotitzar la seva existència.

 

Pouliquen considera que el transhumanisme materialista, ateu i utilitarista està recolzat per les més potents palanques financeres del planeta, que compta amb el suport de molts lobbies, tot qüestionant l’ésser humà en els seus mateixos fonaments i assetjant-lo amb els seus nous poders tecnològics. El
seu objectiu és potenciar artificialment l’home de forma il·limitada, modificant la seva identitat. Però aquest enorme frau recorda una frase de Rabelais: «La ciència sense consciència no és més que la ruïna de l’ànima», que és el mateix que dir que redueix de forma narcisista la vida humana a allò que se sent, ja que imagina mons paral·lels que ens treuen de la realitat mitjançant impulsos sense reflexió.

La frontera entre el bé i el mal en el transhumanisme ve marcada per la configuració d’una societat que esdevé líquida, sense valors ni lligams estables, amb una transversalitat ideològica que impedeix qualsevol resposta al sistema. Un transhumanisme que  massifica els esperits, reduint-los a la franja de la banalitat, afartant-los d’informacions que els aparten de la vida interior i el pensament profund. La raó queda instrumentalitzada i gestionada pels algoritmes dels cercadors i potser demà per les xarxes de neurones de la intel·ligència artificial, per tal de dir-nos què és el que hem de fer com a individus, una forma de dirigisme mental i psicològic que no deixa de ser l’anunci de qualsevol forma de totalitarisme.

 

El transhumanisme pretén ser global, omnipresent, sense límits de fronteres, esborrant les referències tradicionals de l’ésser humà i dels processos de la vida. La hibridació home-màquina home-animal pot ser ben a prop, i no ens pensem que és una simple moda, sinó que és un repte social, un repte de cada un. Ens trobem davant d’una situació nova per l’acceleració de les velocitats de càlcul dels semiconductors dels ordinadors. Quan l’home és considerat un conglomerat d’àtoms, pot arribar el dia en què l’explosió de la intel·ligència artificial suplanti els 100.000 milions de neurones del cervell humà i l’home es converteixi en animal de companyia de la màquina, obeint servilment els inputs, les ordres de la màquina que podrà reprogramar-se ella mateixa.

Però l’ésser humà té una consciència que va més enllà de qualsevol producte tecnològic. La  tecnologia només té sentit com a servei a les persones, no esdevenint un tirà amb afany de controlar-les, pretenent arribar a uns nous estats de consciència. Es parteix del supòsit que l’home pot superar la seva pròpia biologia mitjançant nanopartícules, teledescàrregues o teràpia gènica, a fi de sortir del seu cos i així poder viure com les xarxes informàtiques, amb noves modalitats sensorials en contacte amb la realitat virtual.

 

Enfront dels poders tecnològics, Pouliquen anima a recuperar els valors ocults de la tècnica per preservar la natura i l’humà. Cal tornar a estimar l’espiritualitat cristiana oberta a tothom, generada per vint segles d’experiències personals i comunitàries, que ofereixen una positiva aportació per renovar la humanitat. L’autor es pregunta fins on podem arribar i on són els límits. Voler accelerar l’evolució de la vida intel·ligent, més enllà de la seva forma humana actual per mitjà de la ciència i la tecnologia, suposaria anul·lar la voluntat, fascinada pel món virtual, tot convertint la tècnica en el seu déu, però sense ser conscients que la tècnica acabarà per considerar-lo una deixalla.

Imaginar que sortirem d’una mena d’infància de la humanitat per endinsar-nos en una era posthumana és un pur fantasiejar, i més encara, pensar que alliberarem la intel·ligència i l’esperit perquè els  desconnectarem de qualsevol referència a la llei natural de les religions. Davant d’això, Pouliquen afirma que la consciència fa impossible la reducció de l’ésser humà a un objecte, ja que és un subjecte únic en la seva essència. La tècnica no és mai un fi en si, sinó un simple mitjà al servei de la persona. Som cridats a ser plenament humans, en la nostra dimensió espiritual, per ser-ho també en el pla social. No cal ser un “heroi llibertí ateu” que busca el plaer sense límit, que considera com els seus primers adversaris el sofriment i la contingència. 

 

La direcció del seu ésser indica la direcció del seu creixement en l’amor que mou cap a la bellesa i la veritat, el bé i la justícia. D’aquesta manera, fa de la seva presència davant els altres una presència en xarxa veritablement espiritual, tot i que l’ànsia rampant de poder del transhumanisme –opi del poble actual–, la voldria suplantar.

 

Lluís Pifarré Clapés 

Valora este libro

Ficha técnica

  • Título:
  • Autor:
  • Editorial:
  • Idioma:
  • Páginas:
  • Año:
  • Título original:
  • Calificación: (Valoración)
  • 01 julio 2023
  • Tanguy Marie Pouliquen

Comparte esta entrada