La Iglesia arde La crisis del cristianismo hoy: entre la agonía y el resurgimient

Andrea Riccardi (72) és fundador de la Comunitat de Sant Egidi. Aquesta és una associació pública de laics que promou trobades internacionals d’oració per a la pau amb caràcter ecumènic i que compta amb més de 50.000 membres en 70 països. També és Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Roma III. De l’any 2011 al 2013 va ser ministre sense cartera d’Itàlia per a la cooperació i la integració. Altres obres seves són: La Chiesa di Pio XII, Islam e Occidente, Juan Pablo II. La biografía.

En el present llibre fa una metàfora de l’incendi de la catedral de Notre-Dame de París la nit del 15 al 16 d’abril de l’any 2019, que era un element que transmetia seguretat en el cor de la ciutat, i ho trasllada a allò que considera l’autor  la crisi de l’Església a nivell mundial: l’Església en flames. Analitza amb multitud de dades el que considera els pecats comesos per l’Església durant la segona meitat del segle passat i el primer quart del segle XXI. I es demana: estem davant la fi? S’esfondrarà l’Església com es van enfonsar els règims de l’altre costat del Teló d’acer l’any 1989? L’Església té ressorts per ressorgir amb un clergat envellit i unes estructures antiquades?

Al llarg de 10 capítols Riccardi fa una radiografia de la situació sociològica de l’Església especialment a Europa i, sobretot, als països mediterranis, en particular Itàlia, França i Espanya. De fet, la majoria de la bibliografia citada és d’aquests 3 països. L’anàlisi és valenta i atrevida. No té por a reconèixer les iniciatives que han fracassat, les vocacions que s’han perdut tant de religiosos com de clergat secular i la baixada en el nombre de sagraments administrats: baptismes i matrimonis.

L’anàlisi és, a voltes, una mica dura. I les valoracions estan afectades per l’ambient cultural i polític en què s’ha mogut Andrea Riccardi. Per exemple, a l’hora de valorar l’experiència de la Democràcia Cristiana a Itàlia. O quan posa en el mateix sac el que ell diu “nacionalcatolicisme”, i en el fet d’incloure aquí les polítiques actuals d’Hongria i Polònia, així com l’Espanya de la dictadura de Primo de Rivera o
l’Espanya de Franco, o també els principis que animaven l’“Action Française”. 

És clar que les dades ofertes serveixen a l’autor per plantejar la pregunta: “Arribats a aquest punt, què cal fer per a evangelitzar avui?”. Aquesta pregunta l’han tingut els últims Pontífexs com a leitmotiv dels seus Pontificats. Sant Pau VI, amb la seva exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi (1975) va donar el
tret de sortida de l’evangelització com a tasca de tots els catòlics i no només del clergat o dels religiosos consagrats, sant Joan Pau II la posa en pràctica amb els seus viatges apostòlics i la seva predicació, Benet XVI crea el dicasteri de la Promoció de la Nova Evangelització que recentment el Papa Francesc ha elevat de rang en la seva reforma de la Cúria Romana.

Alguns dels temes tractats són propis de la premsa italiana. Com l’epígraf “La Itàlia de la covid-19 i l’Església a l’any 2020”, on remarca l’impacte que les normes estatals sobre el confinament i tancament de temples de l’any 2020 va tenir sobre la “moral” dels propis cristians. El nostre país va estar exempt d’aquesta polèmica.

Aquesta visió “italiana” hi és present a l’hora d’analitzar la situació de l’Església a Espanya. L’autoritat de les dades que recull (algunes provinents del CIS), la importància que dona al cardenal Rouco, les categories polítiques i re- ligioses que utilitza, són una miqueta discutibles. No es parla, per exemple, del cardenal Suquía, a qui molts consideren iniciador d’una reforma espiritual al país. És a dir, es podrien contrastar més les posicions, que a vegades es basen en una sola font en l’aparell bibliogràfic.

L’últim capítol és curull d’esperança. El títol és la pregunta: Hi ha futur? I la  resposta és, sens dubte, sí. Cita Alexander Men, sacerdot ortodox, última víctima del KGB, que escrivia l’any 1990: “Només homes limitats poden pensar que el cristianisme ha arribat a la seva plenitud. En realitat, el cristianisme a penes ha fet els seus primers passos, uns passos tímids en la història de la humanitat. La història del cristianisme tot just ha començat”.

Som, doncs, protagonistes d’aquesta història. Com han destacat molts autors espirituals, la clau del ressorgir de l’Església ha de ser la santedat. Del missatge del cristianisme hi ha molt per viure, per entendre, per aplicar. Com més aviat millor, sembla que ens diu Riccardi: posem fil a l’agulla!

Joaquim González-Llanos