Santa Teresa de Jesús (1515-1582) «Amb Déu sol n’hi ha prou»

L’origen d’aquesta versió catalana de la biografia de santa Teresa de Jesús fou el cinquè centenari del naixement d’aquesta doctora de l’Església, l’any 2015. La versió original francesa de Françoise Bouchard és de poc abans, de l’any 2012.

L’autora és mestra, membre de diverses acadèmies literàries i  històriques i és autora d’altres biografies sobre santa Joana Chantal, el rector d’Ars, o santa Bernardette. Cal destacar que, forjada en l’escriptura de biografies de personatges de la seva França natal, la biografia que ens ofereix de la santa castellana obté un notable alt.

D’altra banda, la traducció al català del jesuïta Lluís Victori i Companys, rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, de la Floresta (sant Cugat del Vallès), aconsegueix apropar d’una manera molt reeixida al nostre temps un personatge i unes circumstàncies de fa cinc-cents anys.

Els grans trets de la biografia de la gran santa i reformadora castellana són prou coneguts, però el personatge ofereix interessantíssimes facetes de gran valor: pel seu origen, Teresa de Ahumada té una bona educació, les seves qualitats humanes també són molt destacables: persona habituada a viure en societat amb un bon do de gents, conversa  interessant i divertida, que sap cantar i tocar les castanyoles... Tot això podia ser ocasió de perill en forma de vida superficial, vanitosa i pendent de què diran. Superada una etapa jovenívola, l’autora ens mostra que Teresa va posar els seus dons al servei de la seva missió de reformadora. Calia una persona decidida, capaç de tractar amb clergues savis, superiors d’ordes religiosos, nobles i benefactors sense arronsar-se, dotada de molt sentit comú i també sentit sobrenatural.

Teresa encapçala una reforma buscant una major fidelitat a la Regla carmelita, però rebutja penitències desmesurades, vol que els seus convents siguin autèntiques famílies en què el coneixement i l’estimació mútua siguin una realitat (no en va tingué l’experiència de viure en un convent superpoblat –l’Encarnació d’Àvila va arribar a acollir 180 monges–), de manera que està al cas de les característiques físiques dels convents, austers, però amb espais per a l’esbarjo i el cultiu de productes d’horta per alimentar la mateixa comunitat.

Destaca, per descomptat, l’especial intimitat amb Déu que es manifestà en freqüents estats místics, treballats en la pràctica de l’oració, durant moltes èpoques amb sequedat i poc espai per a les expansions del cor; dit això, crida l’atenció l’obediència als seus superiors i directors espirituals, tot i que, en algun cas, les seves indicacions no coincideixin amb  allò que Crist mateix li ha manifestat directament en alguna ocasió.

Posar en marxa les noves fundacions de les carmelites reformades va ser una autèntica aventura humana i sobrenatural. I impulsar la fundació de monestirs de carmelites barons és una altra audàcia impressionant, tot i que tingués l’ajut d’altres religiosos de gran categoria, com sant Joan de la Creu. Les relacions amb els grans de l’època, com la princesa d’Èboli i els disgustos amb qui no veien amb bons ulls el moviment reformista del Carmel, són altres trets d’aquest perfil de la santa.

Aquesta biografia en català de la santa d’Àvila ha estat una grata descoberta. Encarna aquella idea fonamental que els sants són de carn i ossos, han tingut dificultats i han sabut posar-se en mans de Déu rebent els seus dons –també de manera extraordinària– quan calia. I els sants, i especialment santa Teresa de Jesús, han estat ànimes enamorades de Déu i, precisament per això, molt compromeses en l’ajut al proïsme i en la missió apostòlica; aquesta és una altra certesa de la gran reformadora d’una orde de clausura, bolcada en la pregària per l’extensió del regne de Déu... al voltant dels seus monestirs, enmig de món.

Xavier Vilella