Historia del Opus Dei

Fins ara, explicar la història de l’Opus Dei havia estat en gran mesura explicar la vida del seu fundador, Josepmaria Escrivà de Balaguer, canonitzat pel papa Joan Pau II a l’octubre del 2002. Tanmateix, en aquesta obra de gairebé 700 pàgines, els historiadors José Luis González Gullón i John F. Coverdale s’enfronten al repte de presentar al lector una història global, completa, no tan lligada al fundador –encara que evidentment no deixi de ser un element fonamental– i donant un protagonisme més gran a la institució en si mateixa i als membres que la componen.

El llibre s’estructura en cinc blocs grans, que segueixen la cronologia habitual per narrar la història de l’Opus Dei. Els dos primers són els menys originals, precisament pel protagonisme més gran d’Escrivà. El primer se centra en el naixement de la institució i en els seus primers anys de vida, des del 1928 fins al final de la guerra civil espanyola el 1939; el segon aborda les primeres aprovacions i l’expansió inicial, fins al 1950. Al tercer, els autors aposten per condensar un dels períodes de major creixement de la institució, 1950-1962, en què es va estendre pels cinc continents, així com per explicar molts dels elements clau de la fesomia espiritual de l’Opus Dei –com ara l’organització interna o un epígraf dedicat a “l’actuació individual a la societat” dels seus membres–; al quart capítol, que abasta fins a la mort del fundador el 1975, els autors continuen amb aquest tipus d’explicacions, així com amb l’inici de l’itinerari jurídic de l’Opus Dei, començat en vida del fundador però que ja va acabar en temps del primer successor. De fet, els capítols cinc i sis se centren, respectivament, en els anys en què van estar al capdavant d’aquesta institució els seus dos primers successors, Álvaro del Portillo fins al 1994 i Javier Echevarría des d’aleshores i fins al 2016, on es dóna per conclòs el llibre. Els autors, de totes maneres, afegeixen un breu epíleg final dedicat als últims anys, en què és prelat de l’Opus Dei Fernando Ocáriz, encaminats al centenari de l’Opus Dei. 

Encara que l’ordre cronològic és correcte, el fet que aquests cinc blocs se subdivideixin, alhora, en diversos apartats, genera de vegades certa confusió en el lector, que corre el risc d’oblidar-se de quin capítol es trobava. A més, en tractar-se d’una obra extensa, i d’una institució amb matisos, estructures i dinàmiques tan àmplies en el temps i l’espai, també es fan alguns salts en cronologia i temes al llarg del text que poden resultar una mica confusos. En general, però, la lectura resulta enriquidora per l’exhaustivitat, profunda i ordenada. Cal agrair l’esforç realitzat pels autors per assolir l’objectiu indicat a la introducció: analitzar l’expansió del missatge de l’Opus Dei a l’Església i a la societat a través tant de la institució com de les persones que pertanyen o participen dels seus apostolats. Destaca l’ús de fonts originals, especialment l’Arxiu General de la Prelatura, d’una àmplia bibliografia i, com a element molt valuós, de la història oral, al voltant d’unes 200 persones.

La novetat d’aquesta obra és evident, ja que fa un recorregut fins ara inèdit, en temàtica i en cronologia. A més, narra la seva història connectant l’Opus Dei amb el context. Així, s’agraeix que els autors introdueixin cada capítol amb una relació breu però completa d’esdeveniments històrics, que situen el lector en el temps. Potser un pas més hauria estat que aquesta contextualització estigués més integrada i filada directament amb la història de l’Opus Dei i no només com una introducció al capítol. Així mateix, destaca l’interès per explicar amb amplitud i exhaustivitat l’esperit de l’Opus Dei, i es percep l’afany per mostrar una història transparent, també en les dificultats o polèmiques que ha tingut la institució. En resum, és un llibre valuós, més descriptiu que interpretatiu, que obre la porta a futures investigacions, que aprofundeixin no només en els fets sinó també en la seva interpretació.

Ana Escauriaza