Llibre del gentil i dels tres savis

Sempre ha estat d’actualitat tot allò que es relaciona amb la persona i les obres de Ramon Llull. Per la importància del seu contingut i els seus objectius, i en bona part s’ha sentit la necessitat de respondre a les injustícies d’un mal coneixement o una mala interpretació dels seus escrits o de les seves actituds. Ara tenim la convicció que ja s’ha arribat feliçment al terme d’un procés de recuperació de la veritat històrica. Ja no queda res més – després de la constància dels conreadors dels materials lul·lians i de la història dels seus fets, i molt especialment els treballs de Josep Perarnau i Espelt– que esperar el moment  d’aquella veritat històrica sobre la seva persona i els seus escrits, i la seva qualitat de mestre per a tota l’Església universal. I tot sembla que haurà de ser per a interès de les grans religions que van ser objecte de la seva feina al llarg de la seva vida, una feina que anava sempre acompanyada de la contemplació en l’esperit i de la pràctica d’un diàleg encaminat a trobar el Déu cristià, i a ajudar a conèixer-lo als qui el cercaven.

És l’actitud que es dóna precisament en una de les primeres obres més característiques i més citades per l’autor. El Llibre del gentil i dels tres savis és el que més bé descriu l’itinerari espiritual que podien seguir els contemporanis que es relacionaven amb Llull, que buscaven el Déu únic. Aquesta és una actitud espiritual que sens dubte és la pròpia de molts dels qui viuen avui dia, i que en l’actual univers religiós hi poden buscar allò genuïnament religiós en els pobles que ho encarnen, i no allò que té més relació amb la guerra, els interessos econòmics o les peculiaritats socials, i que ara fa més difícil la convivència. És el que continua materialitzant el llibre que presenta un gentil benintencionat i que s’acosta a un cristià, a un jueu i a un musulmà. Al Llibre del gentil i dels tres savis, aquest gentil que cerca rectament la veritat a vegades es presenta amb alguna variant, com ara un tàrtar o l’habitant d’un altre poble exòtic. Cal remarcar que, en aquest manuscrit, el nostre autor ha prestat molta atenció a la comunicació i al diàleg –que ha de conduir Llull–, acompanyat de l’afany de transmetre la pròpia fe, a oferir-nos-la exemplarment.

El llibre es publica enriquit amb comentaris d’especialistes, que ofereixen consideracions generals sobre l’obra de Ramon Llull i, més en concret, sobre les figures i les actituds del gentil, i de cada un dels tres savis: el cristià, el jueu i el musulmà. Es pot destacar que el qui escriu sobre aquest últim, especialista
en la vida i obra dels sufís dins l’espiritualitat musulmana, té una bona formació en aquesta
línia.

És ben sabut que el català de Llull és ja força pròxim al català modern i no presenta gaires problemes d’interpretació, però cal remarcar que, sense minva de la integritat del contingut, s’han adaptat les formes i l’estil del llenguatge original al català normatiu actual, per facilitar la lectura als coneixedors normals de la llengua actual, com serien els més joves.

Ferran Blasi