Llamados a la unidad. Teologia ecuménica

L’actual sensibilitat ecumènica té, d’una banda, un origen molt clar en el procés accelerat de globalització del nostre món, on la vivència i professió de la fe, que s’ha rebut dels cristians que ens han precedit, es creua amb la professió i celebració de la mateixa fe cristiana de moltes persones que l’han rebuda pel baptisme en altres comunitats i esglésies no catòliques. Aquesta transversalitat dels cristians d’avui arreu del món, obliga a tenir un delicat respecte per la llibertat religiosa de tothom, com a punt de partida per assolir la unitat.

Conscients de la realitat esmentada, és important recordar que el Concili Vaticà II, des dels seus primers moments, en ser  convocat per sant Joan XXIII, va voler fer explícit que hem de deixar d’insistir en allò que ens separa, que durant segles ha estat un motiu punyent de la falta de mutu coneixement, de caritat i d’unitat, i aprendre a valorat les nombroses coses que ens uneixen: primer de tot, el sant baptisme, pel qual som germans cristians tots els batejats en les pròpies esglésies i comunitats d’origen. I també tots els cristians estem cridats a conèixer, viure i conservar de manera fidel i íntegra la fe de Jesucrist, rebuda per la transmissió del testimoni apostòlic, pel «sensus fidei» dels qui ens han precedit en l’Església de Jesucrist.

L’ecumenisme es troba en l’ardor que l’Esperit Sant suscita en l’Església de Jesucrist, com a misteri de comunió, vers el coneixement mutu, la comprensió i la oració dels uns pels altres, el perdó i la caritat fraterna, i la comunió amb Pere (i sota Pere). Això requereix que totes les confessions cristianes –també els catòlics– posin, en primer lloc, en l’horitzó dels seus propòsits, el voler de Jesucrist: «ut omnes unum
sint», que tots siguin u, com les persones en la Trinitat són un sol Déu Amor. No hi ha cap altre camí possible per a la unitat que l’ecumenisme espiritual, de la caritat i l’oració, “perquè el món cregui”, diu Jesucrist.

Aquest voler de Déu, l’Església catòlica el va fer seu expressament i conscientment en les sessions del  Concili Vaticà II i en els documents definitius, quan va modificar el «est» pel «subsistit in» respecte a la identificació de l’Església catòlica amb l’Església de Jesucrist, l’única fundada i volguda per Ell, reconeixent en les esglésies i comunitats cristianes separades una part important dels tresors de la fe que pertany a tots. Sant Joan Pau II, en un dels viatges a un país africà, saludant els pastors de diverses comunitats cristianes separades de Roma, va rebre la següent qüestió: «Santedat, sabeu com jo que estem separats. El que no sabem és per què!» Havien rebut la condició de cristians en comunitats separades...

L’afany ecumènic manifestat en els primers decennis després del Concili va fer que es fes un gran esforç de coneixement mutu i comprensió en les trobades i converses interconfessionals i institucionals. A poc a poc s’ha palpat que l’ecumenisme espiritual de la oració i la caritat era de una absoluta necessitat per unir-nos a la pregaria de Jesús al Pare, demanant que tots siguin u: un sol cor i una sola ànima, es diu dels primers germans cristians. «Ubi caritas et amor, Deus ibi est. Congregavit nos in unum, Christi amor». Déu és on hi ha caritat i amor. L’amor de Crist ens congrega en una sola cosa.

L’ecumenisme –juntament amb la missió «ad gentes» i la missió pastoral– s’ha convertit en un dels aspectes principals de la Nova  Evangelització, que es presenta com a transversal en la Missió única de l’Església de Jesucrist.

Un manual de Teologia Ecumènica té molt en compte tots aquests aspectes. El manual de l’editorial Palabra compleix molt dignament aquests requeriments. La matèria de Llamados a la Unidad es presenta en dues parts: la primera referida a la Història, on es recorden amb detall les divisions i separacions que s’han donat i persisteixen dels dos mil·lennis cristians, amb un capítol final sobre la història del Moviment Ecumènic com a darrer i actual esforç vers la unitat, que coincideix amb la novetat del Concili Vaticà II i la necessitat de una Nova Evangelització.

La segona part, dedicada a la Teologia, exposada en quatre capítols, després de fer un resum de la teologia ecumènica, contempla la fita del ecumenisme: la unitat en l’Església de Jesucrist: un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme. És l’Església que considera Pere com a garant de la fe, és jeràrquica en la seva constitució orgànica i carismàtica en la seva vida, i està governada per l’Esperit Sant. Ve definida com a «misteri de comunió dels homes amb Déu i dels homes entre ells, per Jesucrist». I en tant que «misteri de comunió» és Sagrament universal de salvació. Finalment es plantegen els aspectes pràctics de l’ecumenisme. Diversitat d’aspectes: coneixement  mutu, diàleg i oració per la unitat. Reptes pendents: reformes institucionals, sensibilitat ecumènica i els béns espirituals. Amb unes qüestions finals: l’Eucaristia com a plenitud de comunió; expressions de la fe; matrimonis mixtos; i l’exercici del primat de Pere.

La Teologia Ecumènica avui es considera com una part de la diversitat dogmàtica sobre l’Església: l’Eclesiologia, o tractat sobre el misteri de l’Església de Jesucrist; la Teologia Pastoral o de la Missió, sobre el que l’Església, tal com va ser fundada per Jesucrist, té per Missió: l’anunci de l’Evangeli i la conversió dels no cristians; l’atenció dels batejats, per acompanyar-los vers la santedat de vida; l’acolliment dels separats, per propiciar la unitat segons la voluntat de Crist, manifestada per l’Esperit Sant en la història. Aquesta última tasca de la Missió de l’Església és la que afronta la Teologia Ecumènica.

Tots aquests aspectes de la dogmàtica sobre l’Església s’han d’encarar segons les noves condicions que imposa la Nova Evangelització a unes regions i països del món que van ser majoritàriament cristians i que han deixat de ser-ho. Aquesta realitat transversal afecta tota l’Església de Jesucrist, que camina ja en el tercer mil·lenni de la seva història.

Mn. Josep Maria Riera Munné