Un llibre interessant, encara que amb un títol poc informatiu. Què és la via de l’experiència? A quin laberint es refereix? Comencem per la segona qüestió. El laberint representa la fragmentació intel·lectual que caracteritza la cultura actual. El pensament d’Aristòtil i Tomàs d’Aquino va presentar un sòlid edifici ontològic que la Modernitat va tractar de demolir, posant l’accent en la consciència del subjecte, a partir de la res cogitans cartesiana. D’aquí en va sorgir el projecte de la Modernitat, basat en la raó, però amb oblit de l’ésser; un projecte poderós que ha il·luminat, en gran mesura, el pensament d’Occident en els tres últims segles. Al seu torn, la postmodernitat ha desestructurat i limitat enormement la raó moderna i la seva pretensió d’universalitat, donant lloc a una raó afeblida i a una enorme fragmentació. Davant d’aquest panorama, el llibre es planteja com a objectiu «presentar una nova proposta epistemològica, l’experiència integral, que es postula com una via de sortida de la fragmentació contemporània, com un camí eficaç de construir el sentit en un context de postmodernitat». (pàg. 10-11).
Aquesta «experiència integral» és un model cognitiu construït a partir d’intuïcions de Karol Wojtyla, qui no va arribar a desenvolupar-lo completament. Ja fa temps que Juan Manuel Burgos, autor del llibre que comentem – professor titular de la Universitat CEU San Pablo i president de l’Associació Iberoamericana de Personalisme– aprofundeix en el pensament antropològic de qui va arribar a ser el sant pare Joan Pau II. A partir d’aquesta reflexió, Burgos ha desenvolupat una proposta que anomena «experiència integral», sobre la qual va publicar el llibre La experiencia integral. Un método para el personalismo (Palabra, Madrid, 2015).
Wojtyla considera l’experiència humana composta per una dimensió subjectiva (quan actuo tinc l’experiència de l’acció) i una dimensió objectiva (conec també l’exterioritat de l’acció), les quals estan integrades entre elles i es capten unitàriament per la intel·ligència i els sentits. Burgos es proposa avançar en la via gnoseològica de Wojtyla «enfortint les seves anàlisis, eliminant-ne mancances i aportant-hi nous nivells epistemològics». (pàg. 53).
Els tres primers capítols de l’obra es dediquen a discutir el problema i introduir-hi l’experiència integral. En els dos següents, s’analitzen un parell d’elements claus de la proposta epistemològica. El primer està
dedicat a l’experiència (cap. 4), una activitat personal significativa que és entesa com a experiència integral. El segon s’ocupa de la comprensió (cap. 5), que segueix l’experiència i consisteix a transformar-la en coneixement explícit.
Aquest coneixement s’aconsegueix en tres moments: el primer, la inducció (en sentit aristotèlic), que consolida i fixa una unitat de significat, amb un contingut sensible-intel·lectual i objectiu-subjectiu; el segon és la indagació o exploració, que porta a noves induccions; i el tercer: la interpretació, és a dir, l’aclariment de les dades procedents de l’experiència i fixades a través de la inducció i l’exploració. La comprensió inclou també l’expressió, transmissió i comunicació dels coneixements adquirits. L’autor sintetitza el procés cognitiu d’aquesta manera: «Comencem per una experiència en la qual ens són donats els continguts del real (que ens inclou a nosaltres mateixos). En fixem el sentit a través de la inducció, que condueix a l’exploració del món en un procés cíclic. Però el material que genera aquest procés [...] fa inevitable una interpretació [...] que realitza cada subjecte». (pàg. 86-87).
En els dos capítols següents, es posa en relació l’experiència integral amb la ciència (cap. 6) i amb el saber filosòfic (cap. 7). Per dir-ho ras i curt, la ciència explica fenòmens observables, però no pot explicar tot l’àmbit de la realitat. La «Font Originària» (l’experiència integral) no pot ser absorbida per la ciència. D’altra banda, l’epistemologia proposada permet l’accés al sentit ple, al fonament, i en definitiva, permet sortir del laberint.
El llibre acaba amb un breu epíleg, interessant però menys desenvolupat que altres parts de l’obra, on s’indaga sobre el Fonament Últim (així, amb majúscules) del sentit, és a dir, pel Fonament del fonament. Citant l’Evangeli de sant Joan, l’autor reconeix que el Logos és el fonament últim, però no creu que sigui necessari recórrer al Logos per «sortir del laberint». Certament, la recerca de sentit per a algunes qüestions, com el sofriment, el misteri de la mort o la identitat de Déu, exigeix recórrer al Logos, «que es va encarnar per facilitar la nostra tasca. Però la legitimació bàsica del nostre coneixement és feina nostra» (pàg. 235-238, en cursiva en l’original), la qual cosa justifica aquesta obra.
En conclusió, aquest llibre ajuda a comprendre el pensament de Karol Wojtyla i, a partir d’ell, proposa la manera de resoldre un problema important que afecta la cultura actual: la fragmentació del pensament. Ho fa explorant la via anomenada «experiència integral», que harmonitza la metafísica tradicional i aportacions de la modernitat, com el valor de la subjectivitat i la consciència de la realitat. D’altra banda, aporta elements innovadors per a la teoria del coneixement, l’antropologia filosòfica i la filosofia personalista. I indirectament resulta també interessant per a l’ètica i la teologia fonamental. En definitiva,
una obra que val la pena llegir per avançar en la comprensió i millora de la cultura actual.
Domènec Melé
