Josep-Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra i membre del Pontifici Comitè de Ciències Històriques, ha centrat la seva activitat investigadora en els camps de la filosofia i la teologia, àmbits en els quals ha escrit diversos manuals universitaris. En el seu recent La teologia cristiana a la modernitat, ha acotat un període històric: la transició de l’Edat Mitjana a la modernitat. A l’hora de fer història de la teologia, l’autor recorda que no es poden fer talls artificials, com si la vida es desenvolupés en actes, com si d’una funció teatral es tractés. «El que he descobert i vull transmetre als  meus lectors –explica Saranyana a la Introducció– és que al llarg dels segles el cristianisme no ha patit mai, des del punt de vista doctrinal, una brusca i sobtada ruptura». I continua: «les coses s’han covat des de lluny, de mica en mica. Detalls mínims han provocat petites esberles doctrinals, cada cop més profundes, fins que, al capdavall, han menat a trencaments o abrupcions». Tasca de l’historiador és «esbrinar els petits canvis que són l’origen de les “novetats teològiques” que acaben trencant la genuïna tradició apostòlica».

No ha d’enganyar-nos l’aparença d’aquest llibre, que no s’assembla pas a un voluminós manual universitari. En llegir-lo, un hi descobreix les virtuts de la concisió i la capacitat de donar una visió unitària d’aquest llarg període; és una història de la teologia, però també de les idees que han influït poderosament en la política i en tota la societat occidental d’aquells anys i dels que vingueren a continuació.

El primer capítol aborda la continuïtat o discontinuïtat entre la Baixa Edat Mitjana i el segle XVI, un segle marcat especialment per la trencadissa provocada per Martí Luter. L’autor mostra com «les novetats luteranes, tan importants en l’encetament de la modernitat, es poden rastrejar en un dels braçals de la Baixa Edat Mitjana», de manera que alguns del comentaris del Reformador en les seves lliçons «eren moneda de lliure circulació en els àmbits acadèmics d’aquella hora». Això explica que a les primeries del Concili de Trento, els teòlegs «no trobaven què hi havia de perillós i de novetat en la lectura luterana de Rom. 1:17, tot i el brogit que hi havia hagut».

Després d’estudiar-ho a fons, els teòlegs de Trento es van adonar «que la novetat luterana consistia en el rebuig de tota “justificació activa” (o, el que és el mateix, l’acceptació només de la “justificació passiva”). Darrere de les “novetats” luteranes, –i també de les novetats de Calví–, hi ha la incapacitat per
entendre que «és possible en el home una harmònica col·laboració entre llibertat humana i la intervenció divina».

En aquest primer capítol, és de gran interès la síntesi que fa l’autor oferint el marc històric i cultural; és l’eclosió de l’humanisme renaixentista amb personalitats com Petrarca, Fra Angelico, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Joanot Martorell, Antonio de Nebrija, Erasme de Rotterdam, Thomas More o Joan Lluís Vives, entre molts altres. És també el moment de la fundació de la Universitat d’Alcalà (1508), el gran
projecte cultural del cardenal Cisneros.

El capítol segon es centra en les reformes que es coven al llarg del segle XVI. En poques pàgines, l’autor ofereix una sintètica i entenedora panoràmica de Luter i el luteranisme que toca el moll de l’os de les qüestions de fons del que es convertiria en la reforma protestant. També ressegueix Calví  i el calvinisme. Per part de l’ortodòxia, Saranyana presenta l’Escola de Salamanca, un grup de teòlegs de primer nivell d’aquella universitat que «en anys venidors contribuiria decisivament a la formulació de la doctrina catòlica, a les aules del Concili de Trento». Aquest Concili va trigar vint-i-quatre anys a iniciar-se després de l’excomunió del reformador (1521) i es va perllongar durant divuit anys més, en tres períodes. Els teòlegs van treballar de valent per fer front, especialment, a les tesis luteranes, però són «poc coneguts els decrets de reforma, que van impulsar un extraordinari floriment de l’Església catòlica i un gran impuls de l’esperit missioner, els anys posteriors a la cloenda» (1563).

El tercer capítol, sota el títol de El barroc, coincideix amb el regnat dels reis Felip II i el seu fill Felip III i correspon al gran esforç de l’Església per aplicar els decrets tridentins de reforma. Els teòlegs catòlics del moment debaten sobre la gràcia i la llibertat i en destaquen Francisco Suárez i Roberto Bellarmino. En aquest període, la teologia moral troba el seu lloc com a disciplina autònoma. Aquesta època també veurà el floriment extraordinari de la mística espanyola que va donar, a més, grans sants i reformadors. I
tot i el poc temps de presència al Nou món, en aquelles terres es desenvolupa tota una teologia hispanoamericana que busca solucions a problemes molt concrets apareguts amb motiu de la descoberta i conquesta. 

El segle francès ocupa el quart capítol: en aquest cas, el jansenisme hi té una part important, especialment per la influència que tindrà en la pietat i formació dels fidels, ja que els jansenistes van romandre dins l’Església; i també va influir en les dimensions polítiques dels temps posteriors, especialment a França. L’espiritualitat francesa, el quietisme i el naixement del gal·licanisme són altres trets destacables d’aquest període.

Del pietisme luterà a la Il·lustració és el títol del cinquè i darrer capítol. Un segle després de Luter, el pietisme encapçala la reforma dins la Reforma. El presbiterianisme calvinista també està en evolució i juga un important paper polític a Escòcia, quan va aliar-se amb el Parlament anglès contra l’exèrcit del rei Carles I d’Anglaterra. Paral·lelament, dins l’Església catòlica, s’enceta un camp de polèmica en l’àmbit moral entre els rigoristes i els probabilistes, tot mantenint-se una altra polèmica entre aquests darrers i els jansenistes. En aquest escenari, destaca amb llum pròpia sant Alfons Maria de Ligori que «representa –en paraules del Dr. Saranyana– l’esplendor de la teologia moral catòlica, perquè ell va saber trobar el just equilibri entre la severitat i la llibertat».

El període exposat en aquest llibre, a més del seu interès intrínsec, té la seva continuïtat en esdeveniments de gran importància, com ara algunes  manifestacions en el jansenisme filosòfic, la supressió de la Companyia de Jesús, el gal·licanisme o les seqüeles del pietisme luterà, que tingué com a efecte més rellevant la síntesi filosòfica d’Immanuel Kant... Com escriu l’autor, «les revolucions no venen de cop, sobtadament», tot és moviment, sovint lent i imperceptible, només visible als esperits més sensibles o perspicaços. Els grans canvis que va provocar la Il·lustració i les revolucions del segle XIX es van covant al llarg del temps. De diversos segles que el Dr. Saranyana sintetitza de manera brillant i entenedora.

Isidor Ramos Rosell