La pasión de Cristo. Una lectura original

D’ençà de 1992 que es publica la col·lecció Studia Semitica Novi Testamenti (SSNT), que agrupa treballs exegètics encaminats a aclarir el substrat arameu del text grec del Nou Testament, com a eina per solucionar la multitud de dificultats gramaticals que presenta aquest text. El 2012, el mateix autor l’obra del qual ara presentem va publicar l’últim (fins al moment) dels volums d’aquesta col·lecció amb un títol anàleg: La pasión de Jesús en los primeros escritores cristianos. Marcos, Lucas y Pablo. Tots dos llibres mantenen en comú una part important de l’índex, però la diferència fonamental entre ambdós és que mentre que el de la col·lecció SSNT és tècnic, aquest és més aviat divulgatiu, i serveix perfectament  com una introducció no solament a l’altre, sinó a tota la sèrie.

L’escola que ha donat lloc a aquest mètode d’estudi bíblic – consistent a localitzar dificultats textuals en el text grec que posseïm del Nou Testament i a suposar el possible text arameu original que li ha donat origen, per tal de, a partir d’aquest i fent el que es podria qualificar de enginyeria lingüística o filològica,
buscar alternatives de traducció que superin les contradiccions existents– té el seu origen en la figura de Mariano Herranz Marc, sacerdot de la diòcesi de Madrid i fundador de la Institución San Justino para los estudios bíblicos, que va formar un grup de deixebles, entre els quals es troba José Miguel García Pérez, dedicats a aquest peculiar estudi del Nou Testament.

Una de les característiques més excel·lents d’aquesta escola és la seva capacitat per detectar i exposar els problemes de sentit del text bíblic. Dediquen temps i esforç, en bona part de la seva exposició acadèmica, a fixar la dificultat, sigui de tipus gramatical, semàntica, històrica, lògica o de qualsevol altre tipus, fent habitualment un recorregut força exhaustiu de la història de l’exegesi sobre aquest punt en concret. Especialment interessants són les citacions que proposen per tal de justificar la necessitat de la seva feina, procedents de la seva rica i àmplia erudició de les fonts clàssiques i modernes. 

Totes les incongruències que es poden trobar en el text grec neotestamentari –que no són pas poques, i que en les traduccions resulten indetectables– es deuen a una mala comprensió de l’original arameu quan va ser traduït al grec. Aquest és el punt de partida absolut del seu plantejament. I hi lliuren totes les seves capacitats retòriques i acadèmiques, per tal de demostrar la seva veritat.

A l’hora de proposar les seves solucions, tots els autors de l’escola actuen amb una gran seguretat, totes les dificultats desapareixen sistemàticament i es fa la llum. Tot això pot deixar al lector amb una certa sensació de perplexitat, i contrasta amb l’alt grau de contingència de les seves hipòtesis de treball, ja que, com és sabut, no han quedat rastres –si és que alguna vegada van existir, la qual cosa és probable– del que són, suposadament, els originals semítics dels textos neotestamentaris. Els que sí que han quedat són els semitismes del grec del Nou Testament, és a dir, les construccions gramaticals d’origen semític, alienes al grec, que trobem per tot arreu en el grec bíblic. Però el que l’escola del SSNT
pretén és «retrotraduir» (és a dir, traduir en sentit invers o destraduir), no els semitismes, sinó les parts considerades de sentit danyat o dubtós. És lícit, però summament hipotètic. Suposar l’existència d’originals semítics, hebreus o arameus, dels llibres del Nou Testament pot tenir la seva lògica, però la certesa d’haver-los  assolit no pot existir. Hi ha, sens dubte, un excés de confiança en el resultat de la feina per part d’aquests autors. Resultats que, en general, semblen de vegades convincents, i altres vegades discutibles.

Tornant a aquest llibre, consisteix en una lectura dels relats de la Passió dels quatre evangelis –i algun altre llibre del Nou Testament– intentant posar-hi ordre, harmonia i coincidència. L’autor va revisant –per ordre– un seguit de problemes que trobem en aquestes narracions: els problemes de cronologia, el suïcidi de Judes, l’últim sopar com a sopar pasqual, la suor de sang de Jesús, les dificultats del judici davant el sanedrí, el somni de la dona de Pilat, l’existència del privilegi pasqual d’alliberar un pres o les paraules del bon lladre, entre d’altres.

Per exposar i solucionar aquestes dificultats, l’autor recorre a resums simplificats de treballs ja publicats a SSNT. Elimina les seccions més tècniques de les explicacions i presenta les traduccions o versions alternatives dels textos problemàtics que eliminen les estranyeses que ens produeix el text grec que posseïm. No obstant això, al lector li cal tenir un mínim de coneixements bàsics en aquestes matèries per poder seguir tots els raonaments metodològics.

Com ja s’ha assenyalat, té especial mèrit el treball realitzat  per assenyalar les dificultats dels textos bíblics quan es llegeixen amb esperit crític (en el bon sentit de la paraula). En el fons, batega en l’autor un afany apologètic per salvar el Nou Testament de les crítiques virulentes, i moltes vegades injustes, que se li han fet en els últims 150 o 200 anys per part de l’exegesi liberal; i, per aquest motiu estudia, accepta i exposa els retrets fets als textos de manera exhaustiva. Per contra, el seu plantejament sembla sorgir d’un principi –no declarat explícitament– de necessitat de l’existència d’una harmonia perfecta en la Bíblia, com si fos una cosa necessàriament inherent al dogma de la inspiració. Certament, llegint el seu treball el lector es queda amb una sensació de fascinació: les dificultats que semblaven insuperables desapareixen gairebé sense esforç; el que semblava un pas insalvable s’aplana immediatament. Hem subratllat gairebé i immediatament, perquè aquesta facilitat és només aparent.

Hi ha un gran treball d’investigació al darrere. Són moltes les hipòtesis que s’endevina que s’han treballat fins a trobar la que quadra, encara que no tots els resultats siguin equiparables o creïbles. La utilització de la paraula «creïble» tampoc és en va, perquè, al capdavall –i aquesta és l’objecció fonamental– es tracta de creure en la hipòtesi, ja que no hi ha manera de comprovar-la. No n’hi ha prou de dir que funciona perquè fa desaparèixer la dificultat. No n’hi ha prou: també  el sistema geocèntric permetia predir eclipsis.

Els resultats d’aquest treball, com passa en general amb els de la col·lecció, creiem que tenen un valor desigual: és fascinant que els àngels amb vestidures blanques esdevinguin guàrdies pàl·lids o que el deixeble que aconsegueix ficar Pere a casa de Caifàs sigui Josep d’Arimatea, però és problemàtic que per harmonitzar Mateu amb Els fets sobre la mort de Judes (ofegat a l’aigua d’un pou) calgui suposar la traducció altament hipotètica d’una paraula, transformar-ne una altra en dues, tot esgrimint una haplografia (on hi havia una sola consonant, realment n’hi havia dues d’idèntiques: una, al final de paraula i una altra, a l’inici de la següent ), suposar l’existència original d’una paraula aramea, amb un sentit poc habitual, que es va perdre en grec per confusió del traductor, incloure una suposició d’anatomia forense –tot això, en el cas de Els fets–, i traduir totes les paraules de l’altre text de manera impròpia –en el cas de Mateu–.

Tanmateix, la lectura d’aquest llibre pot servir per introduir-se en la lectura crítica del Nou Testament, no per un simple afany de curiositat, sinó com a condició prèvia i necessària per poder captar el seu contingut doctrinal, i no oblidar que tot s’ha de tenir en compte.

Xavier Jarne