Harmonies i contrapunts

Ferran Blasi publica un nou llibre de relats curts. Ara bé, més que relats de ficció, són reflexions sobre la vida, sobre l’harmonia que la  vida hauria de tenir i que sovint no es mostra.

En el pròleg, Josep Maria Coronas en fa una bona introducció, assenyalant que l’autor tracta «tots els temes que poden interessar amb un abast prodigiós, sense refusar cap assumpte. Escriu sobre el dret i la justícia, sobre l’ètica i els valors, sobre l’educació i la llibertat, sobre la gent i els exemples que ofereix, sobre la política i l’economia, sobre la nostra història i les seves arrels cristianes. I ho fa, en cada cas, humilment, amb les adequades dosis d’espiritualitat, passió, compassió i humanitat.»

I això potser és el que més en destacaria, del Dr. Blasi. La seva aproximació serena i pacífica a la realitat, a la vida actual, plena de diversitat, de parers sovint enfrontats. Al nostre temps, s’ha posat de moda aixecar barricades sobre qualsevol tema: les famoses posicions irreductibles en les quals es pensa, sobretot, a quedar bé davant la claca i no es fa cap esforç per raonar les pròpies propostes.

Doncs davant aquest pensament pobre i que dificulta –si és que no impedeix– el diàleg, el Dr. Blasi toca els temes més variats i difícils sense ferir ningú i també sense dogmatismes fàcils. L’autor té en gran consideració el lector, i com escriu novament el prologuista «obliga el lector a llegir entre línies: escriu magistralment els silencis». Silencis que permeten –i fins i tot  engresquen– la participació del lector, que entra en la proposta de l’autor; també hi dialoga, entra en el col·loqui i no és només un... lector-espectador.

Ferran Blasi, en aquests petits assaigs o breus reflexions sobre esdeveniments de la vida, mostra que escolta les persones, escolta i reflexiona amb criteri propi; escriu amb gran independència, tot i que no s’amaga de fer-ho des d’un enteniment fermament arrelat en una visió cristiana de la vida, però sense repartir garrotades amb el ciri –per dir-ho ras i curt.

S’apropa a moltes qüestions des del sentit comú de reconèixer les coses com són i no recargolar la realitat per adaptar-la als prejudicis d’allò que és políticament correcte. I no renuncia a proposar com podrien o haurien de ser moltes coses que cal que millorin perquè tots plegats puguem portar una vida més humana, més feliç i a més –si un és creient– guanyar-se el cel.

Els 90 articles han estat agrupats en vint-i-un capítols amb una unitat temàtica que són una bona guia per apropar-nos al llibre d’una manera diferent. No cal seguir ordenadament les pàgines des del principi. Recomano espigolar els temes que més ens interessin en un moment determinat: història, comunicació, dret i justícia, reflexions ètiques, educació, família, economia o política social, per esmentar-ne alguns. 

Clou el llibre –està publicat al setembre– un epíleg escrit poc després de l’atemptat yidahista a la Rambla, el passat 17 d’agost de 2017. Tot condemnant uns fets irracionals, l’autor eleva la mirada més enllà de visions estereotipades de superioritat moral de les societats relativistes occidentals, basades en els principis de la il·lustració. I fa una defensa de «tots els homes i dones, que en una variada diversitat de situacions (arreu del món) han contribuït a la civilització de tots». Deixo a la curiositat del lector descobrir els exemples que en destaca. Segur que en gaudirà.

Xavier Vilella