Fets i moments suggeridors s’obre amb un afectuós pròleg de l’historiador i recentment nomenat canonge de la catedral de Barcelona Joan Galtés. La presentació emmarca bé l’estructura i missatge d’aquest llibre que el Dr. Galtés defineix com un «aplec de glosses sobre temes que incideixen amb més o menys intensitat en el moment històric que vivim». La temàtica és diversa i està agrupada en matèries: història, creences i ideologies, societat i valors, Església, actituds i cultura.
A cada glossa, hi trobarem alguna reflexió «sobre valors cívics, ètics i morals, tractats amb lucidesa, amb precisió, amb seny». Així, el tema de cada petit article està emmarcat amb referències històriques i culturals que il·lustren a un lector que, potser, desconeix aspectes del tema tractat. La vasta cultura de l’autor, els seus coneixements en dret, història i fins i tot en sociologia de les institucions i de les persones es traspua, en paraules del Dr. Galtés, en el fet que l’autor proporciona«una perspectiva, una
orientació, en definitiva una saviesa humana del tot necessària per comprendre la vida, seguint aquell aforisme d’Ortega y Gasset: “Per viure la vida has de mirar el futur; per comprendre-la has de mirar el passat”». I tot plegat, en un to serè, també en tractar qüestions molt properes al moment en què s’escriu aquest llibre i que han creat fílies i fòbies.
Parafrasejant el títol d’un conegut llibre, podríem sintetitzar aquesta obra del Dr. Blasi dient que és com «una petita història de quasi tot». L’autor confessa en un moment que l’origen del llibre es troba en un munt de qüestions que li han estat proposades en diferents moments; i l’autor, convençut que la història la fan els homes i la seva llibertat movent-se dins unes coordenades que tenen un principi i una fi, un sentit... n’extreu allò de permanent i valuós –tot i que no sempre és positiu als ulls dels homes–. De les accions dels homes i del funcionament de les estructures més sofisticades (empreses, corporacions, estats...) l’autor en treu sentit, cultura, ensenyaments –també morals– fent bona aquella idea segons la qual «la història no serveix per res, però el qui no sap història, no sap res».
A tall d’exemple, només proposo a la consideració del lector, per ferlo delir, el primer capítol sota el nom d’«Història» i en què l’autor fa un repàs a l’origen del món, qüestionant les conegudes preguntes: d’on venim i on anem? De tot això, en tenim resposta en la tradició judeocristiana a través de la Bíblia, un conjunt de llibres que anomenem inspirats per Déu; però ¿quin és el cànon, la llista, d’aquests relats? Jueus i cristians proposen les seves respectives llistes canòniques de llibres inspirats... ¿tenen una base històrica o han estat modificades al llarg dels temps? També a això dóna resposta el Dr. Blasi, passant pel Qumram i Massada.
Però l’autor també posa el focus en qüestions i moments més propers a nosaltres: la personalitat de Francesc Cambó, polític, mecenes i personalitat de llarga volada que brillà amb llum pròpia durant el primer terç del segle XX fins al seu exili. Una altra personalitat que té capítol propi és Verdaguer i el seu famós cas del qual l’autor en treu ensenyaments per a tots aquells casos en què persones honrades han estat jutjades de forma dura i injusta per part dels poders del moment.
Aquest capítol històric, el tanca una glossa –un xic més llarga– dedicada a la gran conflagració del 1936-39; és un exemple proper que mostra com tot conflicte bèl·lic arrossega famílies i amics, les emocions marquen a les persones, els llibres, cròniques. i informacions elaborades molts decennis més tard. Conèixer què va passar per no repetir els errors, també conèixer les motivacions de cada bàndol destriant el que tenen de positiu i de negatiu... la persecució de l’Església i els catòlics en un bàndol i la posterior alineació amb l’altre més tard...
Tot en sis pàgines completes, mesurades, però clares, sense rancúnia ni glorificacions gratuïtes. Sis pàgines que deixen una mica d’aire fresc i algun ensenyament per superar –amb un punt d’optimisme– les discrepàncies que sorgeixen a les nostres societats diverses on arrela el populisme i les visions extremoses; però gràcies al que ens recorda el Dr. Blasi, veiem clar que no està escrit que aquestes postures maximalistes tinguin la darrera paraula. La tindran els lectors, cadascun d’ells, d’aquest llibre. Tant de bo que fossin molts. Ens aniria a tots molt millor.
Xavier Vilella