En busca del tiempo en que vivimos. Fragmentos del hombre moderno

En busca del tiempo en que vivimos éscun llibre captivador que s’afegeix a la llista de treballs brillants de Gregorio Luri. En aquesta obra, l’autor reflexiona sobre l’evolució de la cultura, la política i l’educació. Com diu a la introducció, no tracta de defensar una moral, sinó de defensar l’home com a ésser capaç de protegir-se dels cants de sirena del posthumanisme. L’ésser humà ha passat d’ésser biològic a ésser tecnològic, però la ciència moderna per si mateixa no es preocupa de nosaltres sinó de la lògica interna de les seves deduccions, no li interessen altres límits que els que imposa el desenvolupament dels seus teoremes.

Luri aprofundeix en els trets que defineixen el posthumanisme a què la nova cultura ens ha abocat: La progressofòbia, o el temor que alguna cosa catastròfica estigui a punt de passar. Parla de l’Antropocene, que defineix com una època geològica caracteritzada per la transformació dels sistemes planetaris per l’acció humana, en què el canvi climàtic en seria la principal manifestació.

Luri afirma que va ser Cervantes qui ens va ensenyar que no som insensibles a les imatges que projectem de nosaltres mateixos. Aquesta és una tesi central del llibre. Les il·lusions que projectem sobre nosaltres mateixos són veritables en les conseqüències. Sosté que avui estem projectant una imatge negativa sobre l’home per això es parla tant de posthumanisme. Sembla com si l’home s’hagués convertit en la més gran amenaça per a l’home. Davant d’aquesta situació, afirma acudint novament a Cervantes, la tragèdia és la comèdia més el temps.

A més a més, Luri aborda l’ecoansietat. Els nens d’avui estan educats en la por de què serà del món en el futur. Actualment, la reacció histèrica davant dels problemes es considera un valor moral, mentre que la serenitat pressuposa culpabilitat per manca de compromís. Siguin quins siguin els problemes, qui reacciona serenament davant d’ells ja té alguna cosa guanyada, afirma Luri. Un altre mantra del posthumanis- me és la novetat: Tot el que es presenta com a innovador ja no s’ha de justificar com a bo. Així mateix, Luri parla sobre teories animalistes i es planteja, com a pregunta de fons, si els animals pateixen, perquè si pateixen canvia la relació de l’home amb els animals. Tanmateix, això portat a l’extrem plantejaria l’acti- vitat de l’home com a perniciosa per tota la natura.

El missatge final és optimista i conclou que hem de ser fidels a la millor versió de nosaltres mateixos. L’home es projecta cap al futur, per tant, les expectatives que tenim ens constitueixen com a persones. Una escola pessimista, on es parla d’un món que es va destruint per l’activitat de l’home, és alarmant perquè provoca que els nens creixin amb por al futur. No podem hipotecar el gaudi del present per les pors del futur, malgrat que els perills puguin ser reals, afirma Luri.

Luri ha recuperat la seva versió més filosòfica en aquest llibre, amb un vocabulari clar i concís, accessible per qualsevol lector interessat en aquests temes. A més, el seu estil és enèrgic i valent, per la qual cosa llegir el llibre és un veritable plaer. Al llarg del text, Luri obre una finestra cap a un món nou, en què podem reflexionar sobre els valors i les decisions que hem pres com a societat.

Key Riera