El gran silenci

Marcel Capellades és un home enamorat. Enamorat de la seva  vocació religiosa a la Cartoixa. A El gran silenci, ens obre una mica el seu cor per fer-nos conèixer quin ha estat el seu nord a la vida, ja des de ben jovenet.

Amb onze anys, va entrar al seminari menor de Barcelona –també anomenat senzillament de la Conreria– ben a prop de la cartoixa de Montalegre, a pocs quilòmetres de Badalona. Amb quinze anys, va sentir la crida irresistible de la Cartoixa i un bon dia s’hi va acostar per manifestar el seu desig de ser-hi rebut. Caldria esperar fins el 1982; amb 30 anys, va entrar a la seva estimada cartoixa.

I, és clar, cal explicar què es la cartoixa, els seus orígens remots, amb els pares del desert i sant Antoni (segle IV), amb el seu afany de seguir radicalment l’Evangeli i deixar-ho tot per Crist. L’ensenyament d’Antoni, sintetitza el pare Capellades: viure com qui pot morir cada dia, esmerçar-se per fomentar la puresa de cor (que venç i rep la revelació del Senyor) i per vèncer les temptacions, tenir el pensament sempre en el Senyor.

Al segle XI, sant Bru, després d’uns anys de brillant carrera docent a l’escola catedralícia de Reims i de servei a l’Església, va trencar amb tot «i se n’anà a la recerca d’una solitud, per consagrar-se totalment a una vida de pregària i d’intimitat amb Déu». Bru, amb uns quants companys, va trobar a prop de Grenoble el seu desert. A la Chartreuse, s’inicià un nou camí de recerca de la unió amb  Déu: una exigent vida eremítica entesa com la d’aquell que se’n va absolutament sol amb Déu, però mantenint una certa vida cenobítica. Sant Bru va imaginar la solitud del gran silenci per a un sol objectiu, un únic fi: arribar a Déu en la plenitud de l’amor.

«El cartoixà és un ermità que passa tot el temps en la solitud i el silenci més estrictes, amo exclusiu de la seva cel·la: una caseta amb oratori, habitació, taller i jardí. Rep el seu aliment diari per una finestreta que dóna al claustre.» És aquest un estil de vida que ha durat quasi sense canvis fins avui.

Els breus capítols del llibre avancen lleugers per la història de la Cartoixa i els seus mestres: sant Bru, el fundador; Guingó I (segle XI-XII), que seria el primer redactor i legislador de l’Orde. L’autor ens endinsa en els costums, l’espiritualitat i la vida del cartoixà. Mostra una vocació que és, sovint, incomprensible als ulls del món. Un món al qual el cartoixà renuncia totalment com a fruit d’una crida interior irresistible: «el desig de Déu és tan intens, que ja no hi ha lloc per a cap més desig, car ha comprès que no es pot atènyer l’Etern amb les coses perennes».

El P. Capellades ens mostra un fragment dels Estatuts en què es diu que «la nostra aplicació principal i la nostra vocació són dedicar-se al silenci i a la solitud de la cel·la. Ella és la terra santa, el lloc on Déu i el seu servidor  mantenen freqüents col·loquis, com es fa entre amics». I ja en paraules seves, resumeix l’autor: «La vida del cartoixà, oculta al món, només serà llum del món en la mesura que estigui encesa d’amor diví».

L’arquitectura de la Cartoixa, amb l’explicació del significat dels indrets més significatius (el claustre, la cel·la, l’avemaria, l’església, la sala capitular...) donen pas a un seguit de capítols dedicats a la reforma de l’orde. En aquest punt, són molt suggeridores les reflexions sobre la conveniència o no de la reforma en una institució que té com a lema Numquam reformata, quod nunquam
deformata.

Les reflexions del pare Capellades no són elevades elucubracions teològiques, sinó veritats viscudes, que encenen els desitjos de fidelitat, d’amor amb obres a l’esperit de la Cartoixa que vol que inflami els temps actuals. Explica que, pròpiament, no hi ha una espiritualitat cartoixana, sinó més aviat una pràctica marcada per un itinerari que té com a aspectes fonamentals la conversió constant (una lluita contra els vicis que demana una constant ascesi i el recurs als sagraments, la pregària i la lectio divina), i l’adquisició de les virtuts, que reclama restaurar la semblança amb el Crist a través de les virtuts i l’amor manifestat en la humilitat i l’obediència. I, finalment, la contemplació de Déu, que té com a condició indispensable la puresa de cor. Una contemplació que s’identifica amb la Caritat. 

No queden al marge d’aquestes pàgines algunes reflexions molt assenyades i actuals sobre el necessari equilibri interior del candidat a la Cartoixa; així com algunes dificultats culturals que el nostre temps presenta per poder entendre qualsevol crida religiosa – i especialment a la Cartoixa–. Es refereix a la cultura de la subjectivitat. «En un entorn en que cadascú es posa a cercar la seva veritat, com esdevenir receptacle d’una transmissió?», planteja encertadament l’autor.

En acabar, fa una referència a la pel·lícula El gran silenci (2006), que va captivar molts milers d’espectadors arreu del món, que van seguir estoicament quasi tres hores d’un film sense guió, sense música, sense res artificial. L’únic que parla és un monjo cec que revela la raó més transcendent de per què un home es pot lliurar bojament a un Amor Invisible: «És la gràcia més gran que Déu m’ha fet». Descobrir aquest amor –dins o fora de la Cartoixa– és el repte dels cristians: «homes i dones, casats o no, seduïts per Déu, cercadors de Déu, amics de Déu», escriu l’autor.

La llum, la foguera de l’amor de Déu d’un cartoixà, sens dubte, pot encendre aquest mateix amor en nombrosos cristians que han de cercar el gran silenci dins del tràfec del nostre món.

Isidor Ramos Rosell