Només les paraules del títol d’aquest llibre ja provoquen en el lector el desig de saber si reflecteixen l’itinerari vital de l’autor, o bé el valor objectiu que cal trobar en les ciències cosmològiques (com la matemàtica de l’astronomia o dels àtoms o en els fonaments físics de la genètica) un camí per trobar Déu. Algú que hagi pogut expressar la voluntat de produir l’explosió inicial d’un big bang o que s’atreveixi a atribuir-li la voluntat de produir una futura involució en un fenomen en sentit contrari.
Coneixem prou bé, i de manera pública, la trajectòria que ha seguit qui ha estat un brillant estudiant i estudiós, que ha cursat en el seu moment les carreres de Dret i Economia, que l’han ajudat a pensar i que li han donat una base per aprofundir en totes aquestes ciències i captar l’essencial dels avenços. Entenem, doncs, que tracti amb familiaritat en tots els seus camps d’estudi Copèrnic o Galileu, i els continuadors de Mendeléyev, Mendel, Nils Bohr, Einstein o Lemaître.
Ramón Tamames no vol enlluernar innecessàriament el lector amb demostracions matemàtiques o amb la utilització d’un llenguatge de nombres, lletres i algoritmes amb el qual s’hauria d’arribar a veritables demostracions, i tot plegat, sense que, d’altra banda, vulgui aprofitar l’ocasió d’utilitzar els conceptes filosòfics que porten a vegades a l’aplicació de les idees de causalitat o finalitat i introduir-los en un món que no és el propi d’aquesta mena de reflexions.
Passa, simplement, que els que llegeixen i pensen sense prejudicis, es resisteixen a una forçada utilització d’aquests arguments per arribar a una posició atea, i, tampoc necessàriament, i pel mateix motiu, a la postura contrària. Jo penso que Tamames ha fet bé de mostrar-se atent a un itinerari intel·lectual, capaç de conduir les àmplies i il·limitades possibilitats que ofereix la intuïció. Hom s’adona, a més, que coneix els camins que no pocs han seguit amb un coneixement per connaturalitat, que acull amb respectuós afecte els camins de la interioritat d’altres, i que coneix bé les vies per les quals sempre han arribat les opinions d’escola, i les vies tradicionals.
Un home que ha sentit la passió de la justícia en la seva tasca política, i ha conegut les dificultats d’un equitatiu repartiment dels béns materials i morals, amb l’ajuda del dret, ha pogut sentir-se portat a confiarlo a les supremes Altures d’aquesta virtut. A més, un home amb bon gust per les arts plàstiques i la música és també capaç de deixar-se endur, pel camí de l’estètica, a una Bellesa, sense límit ni fi, com ell ha sabut expressar com a conseqüència d’alguna audició de la segona simfonia de Gustav Mahler, en un expressiu Decálogo del seu pensament, difós paral·lelament al llibre que ara ressenyem. I, tornant al títol del llibre, no vull oblidar la reflexió de to pascalià que tinc present en el record: «No em buscaries si no m’haguessis ja trobat».
Ferran Blasi Birbe
