Anne Foerst. Dimensión religiosa de la búsqueda de inteligencia artificial

L’autor Francisco J. Génova és tècnic industrial i doctor en Teologia. Amb el títol esmentat, ens presenta la seva tesi doctoral, que té com a objectiu descriure el pensament d’Anne Foerst, una teòloga luterana, seguidora del teòleg luterà Paul Tillich.

El propòsit de la investigació d’Anne Foerst se centra a aconseguir un «diàleg fronterer» (tal com l’anomena Génova) entre la teologia i la Intel·ligència Artificial (IA), i la considera una pionera en l’intent de situar la teologia en els horitzons tecnològics de la humanitat. El llibre més conegut de Foerst porta el títol de God in the Machine (2004), i és el fruit del seu estudi sobre el  comportament dels robots i de la relació interactiva que hi ha mantingut.

Foerst explica aquesta seva interacció amb els robots anomenats Cog i Kismet, aquest darrer, un robot que té coll, cap i un cervell connectat a 15 ordinadors, i que està programat per interactuar amb els éssers humans. Foerst, amb més emotivitat que racionalitat, n’afirma el següent, de Kismet: «Li vaig retreure que m’ignorés i li vaig dir que no m’agradava. De sobte, Kismet es va concentrar en mi, em va tranquil·litzar i em va calmar. Es comportava com si entengués els meus sentiments i sentís simpatia per mi».

De resultes d’aquestes suposades interaccions emotives, Foerst s’arrisca a afirmar: «Els projectes de Cog i Kismet redueixen tant les diferències entre nosaltres i les màquines que pràcticament acaben desapareixent». I no dubta a dir que «arribarà un moment que els robots de la IA seran persones com les altres i formaran part de la nostra comunitat».

A partir d’aquestes sorprenents previsions, fruit del seu desconeixement de la epistemologia aristotèlica, defensa que interactuarem de manera intel·ligent amb els robots, i fins i tot es demana si un grup de tals autòmats ja poden ser considerats com a comunitats reals. Arran d’aquests interrogants, Foerst  exposa la necessitat d’un diàleg fructífer entre la IA i la Teologia, mitjançant una confusa aproximació simbòlica situada entre el constructivisme i el cartesianisme. En aquest ordre de coses, dirà que els robots són un projecte real de la IA encarnada en un cos semblant a l’ésser humà, de manera que, finalment, es portaria a terme el vell somni de la humanitat de reproduir el mateix ésser humà. No ens distingim qualitativament dels animals i les màquines, ja que tots formen part de la creació. L’ésser humà necessita la comunitat, perquè és fonamentalment un homo narrans, i tant en les seves accions com en les seves pràctiques és essencialment un animal que explica històries (en anglès, un storytelling animal) per donar sentit a les seves percepcions i experiències i ser reconegut.

Així, doncs, transfereix aquesta necessitat de reconeixement als robots, ja que «som allò que els altres ens reconeixen que som». Per tal que un robot sigui considerat un membre de la nostra comunitat, cal que l’acceptació no es fonamenti en fets empírics, sinó en emocions, simpatia i empatia, i que una quantitat significativa de persones l’acceptin com a robot sociable i intel·ligent i, després, tractar-lo com un més del grup... Que potser nosaltres no estem programats d’una manera semblant?

D’aquí que s’estableixi una diferència entre el concepte d’ésser humà i el concepte de persona, ja  que podríem no reconèixer la qualitat de persona a un ésser humà que ens és aliè, i, en canvi, som capaços d’atribuir aquest caràcter personal a animals i objectes que, per la seva proximitat física, mantenen una interacció amb nosaltres.

Gràcies al comportament social dels robots Cog i Kismet, Foerst afirma que va redescobrir la qualitat en persones i fins i tot en alguns animals: «les característiques corporals de la humanitat no són suficients per determinar què significa ser una persona». Foerst també valora les narracions de la ciència-ficció com a font d’inspiració per a determinats projectes d’investigació en els robots, i, a la manera de Tillich, interpreta el pecat com una alienació: «el pecat descriu els éssers humans com a éssers alienats, ambigus, esquinçats entre polaritats, pors i paradoxes».

Davant aquest conjunt de plantejaments de la teòloga luterana, sorgeixen un seguit d’interrogants: ¿És precisament la Teologia, de manera directa, qui ha de dialogar amb els científics de la IA? ¿No és matèria més pròpia de l’ètica, de l’antropologia, de l’epistemologia, etc., que són les disciplines que haurien d’establir aquest diàleg, especialment pel que fa a les conseqüències positives o negatives de la IA?

I, en tot cas, quin tipus de Teologia? La teologia luterana de Paul Tillich, tal com proposa  Foerst? ¿Una teologia que afirma que la Revelació no és la transmissora d’una veritat, sinó una experiència existencial d’ordre transracional, i que la religió és la recepció de la revelació en la subjectivitat humana, de manera que deixa deslluïda, difosa, la Redempció obrada per Crist? ¿O potser la teologia budista de Masahiro Mori, comentada al llibre, quan es diu: «Crec que els robots tenen naturalesa búdica, i que tenen el potencial adequat per assolir el budisme»?

D’altra banda, Foerst accepta la possibilitat d’una autoconsciència artificial en robots avançats, és a dir, robots conscients de les seves accions i dotats de responsabilitat moral. Però en aquest punt cal aclarir que, al marge d’altres qüestions, acceptar que els artefactes robòtics de qualsevol estructura podran pensar com els éssers humans, ser conscients, posseir un cervell intel·ligent, etc. – com, en general, és acceptat pels científics de la IA –, és posar de manifest el notable desconeixement de què és el pensament humà, d’allò que és l’operació cognoscitiva constituïda per l’acte de conèixer i l’objecte formal conegut, en perfecta possessió immaterial, formant un sol acte que il·lumina intencionalment la comprensió significativa de la realitat.

I és que l’acció de pensar, de manera diferent a les realitats físiques que sempre tenen un moviment transitiu, és un moviment immanent, un moviment  sense mòbil. Per tant, és impossible que una realitat física lligada al moviment transitiu pugui efectuar operacions immanents. Génova conclou afirmant que la teologia ha de deixar les seves posicions encarcarades (a quina Teologia es deu referir?) per dedicar-se a treballar en les fronteres de la biotecnologia, i recorda, de manera oportuna, que el progrés tècnic ha d’estar al servei d’un desenvolupament humà autèntic.

Lluís Pifarré i Clapés