«Benvolgut ateu...» Benet XVI dialoga amb no creients

Quan era arquebisbe de Munic i Frisinga, el Süddeutsche Zeitung va elogiar qui acabava de ser nomenat per ocupar la seu de Corbinià, tot dient que «de tots els bisbes conservadors, Ratzinger és el que té més capacitat de diàleg». A banda de ser una etiqueta més o menys adequada, sí que era cert que li agradaven el diàleg i el debat. Aquesta capacitat d´entesa el portarà a mantenir debats públics amb icones de la cultura laïcista, com el filòsof Paolo Flores d´Arcais l´any 2000, el neomarxista Jürgen Habermas el 2004 o l´historiador Ernesto Galli della Loggia. Aleshores, el cardenal bavarès aprofitava aquelles ocasions per denunciar el perill latent –per exemple– en la clonació humana o en la manipulació genètica, en termes que podien ser compartits per qualsevol bon ateu. A Ratzinger li semblava inherent a la fe cristiana aquest diàleg amb la «raó secular» i la cultura contemporània. Al cap de poc, va proposar a Marcello Pera, president del Senat italià, un projecte ètic comú basat en la raó i el sentit comú.

Ateisme i agnosticisme

Però, sens dubte, el debat més famós va ser el que va mantenir a Munic amb Jürgen Habermas, el gener de 2004. El cardenal bavarès insistia en la importància de la raó en el context contemporani. El teòleg, que es va presentar a ell mateix com a «amic de la raó», declarava davant d´un filòsof no pas menys conegut: «En la religió, hi ha patologies extremadament perilloses, que fan que calgui comptar amb la llum de la raó com una mena d´òrgan de control encarregat de purificar i ordenar un cop i un altre la religió (una cosa que, per cert, ja havien previst els Pares de l´Església). Però, al llarg de les nostres reflexions, hem vist que també hi ha patologies de la raó [...], una desmesurada arrogància (hybris) de la raó, que encara resulta més perillosa per la seva potencial força destructora: la bomba atòmica o l´ésser humà entès com a simple producte. Per això, la raó ha de ser conscient dels seus límits i aprendre a escoltar les grans tradicions religioses de la humanitat. Quan s´emancipa de tot i perd aquesta disposició a aprendre, aquesta relació de correspondència mútua, aleshores es torna destructiva»[1].

Raó i religió es necessiten i es purifiquen recíprocament. Són la millor arma contra l´amenaça del buit i l'arbitrarietat de la llei del més fort. També aquell dillluns 18 d´abril de 2005, en la missa pro eligendo pontifice concelebrada pels cardenals electors, el cardenal Ratzinger denunciava la «dictadura del relativisme». Les seves paraules van ser clares i contundents: «Quants vents de doctrina hem conegut aquestes últimes dècades! Quants corrents ideològics i modes del pensament! La petita barca del pensament de molts cristians ha estat sacsejada sovint per les onades, ha trontollat d´una banda a una altra: del marxisme al liberalisme, i fins al libertinisme; del col·lectivisme a l´individualisme radical; de l´ateisme a un misticisme religiós dispers, difús; de l'agnosticisme al sincretisme. Cada dia neixen noves sectes i es fa realitat allò que sant Pau diu sobre l´engany dels homes, sobre l'astúcia que tendeix a induir a l´error (cf. Ef 4,14)».

Potser la denúncia no anava desencaminada. El filòsof francès André Glucksmann havia publicat l´any 2001 un assaig que duia el títol de La tercera mort de Déu, que vindria després de la de Crist a la creu i de la que van anunciar els profetes ateus del segle XIX. «La gent no sent la veu de Déu; encara més, no la vol escoltar», escrivia. Aleshores, s´havia publicat The End of Faith (2004), del neuròleg nord-americà Sam Harris, mentre que, per contra, el filòsof exateu Anthony Flew oferia el seu There is a God, en què explicava el seu pas cap a la creença. A més, sortiran llavors els llibres de Christopher Hitchens titulat Déu no és bo. Al·legat contra la religió (2006) i de Richard Dawkins, El miratge de Déu (2007). Al febrer d´aquell mateix any, Thomas Vasek –tirant més aviat a la baixa– situava en un 62 per cent les probabilitats que Déu existís. El 2009, el filòsof italià Gianni Vattimo declarava la mort de la religió-institució[2]. Tot i això, però, Déu i la veritat continuaven ben a prop d´aquest món.

«Encara que el Papa –afirmava el seu primer portaveu, Joaquín Navarro-Valls, el maig de 2007– estigui dient coses que són veritats absolutes, les diu d´una manera que obre les portes a un diàleg ulterior sobre aquestes veritats absolutes, perquè té una gran confiança en la raó humana –la pròpia i la dels altres–, i perquè creu que la persona resta oberta a la veritat [...] L´opinió pública que és honesta el veu així, amb un gran respecte, i el segueix amb l´atenció que pertoca». No són pas pocs els ateus i agnòstics que hi han connectat. En aquest sentit, és inevitable la comparació amb el seu predecessor: «Joan Pau II es movia a partir d´intuïcions –assenyalava el no creient José Catalán; Benet XVI actua de manera metòdica. [...] I s´ha d´enfrontar a dos rivals, especialment: el monoteisme simple i rígid de l'Islam (un gran repte que avança en un front de quaranta mil quilòmetres, entre el Senegal i les Filipines), i l'amalgama formada per l´ateisme, l´agnosticisme, el laïcisme i l´indiferentisme. El Papa planteja un diàleg amb tots dos rivals, basat en la relació entre fe i raó, en el respecte per la dignitat de la persona, i la llibertat religiosa»[3].

Diàleg en positiu

El «papa de la raó» també va tenir, a més, una iniciativa. La idea va ser del mateix Benet XVI. I també el nom: «Pati o atri dels gentils», tal com el va batejar durant la salutació nadalenca a la Cúria romana, el 21 de desembre de 2009. Després d´un breu pròleg, el 12 de febrer a Bolonya –és a dir, a la primera gran universitat d´Europa–, l´Atri dels gentils va celebrar la primera trobada el 24 i el 25 de març de 2010 a París, a la Ville Lumière, a la ciutat-símbol de la Il·lustració moderna. Aquests «gentils» que a Jerusalem accedien a Temple, al lloc que se´ls reservava, serien, avui en dia, els allunyats de Déu, els no creients. Veus cristianes i agnòstiques es van acarar de manera més o menys amistosa: en una zona de frontera, cadascú amb els peus al seu propi terreny, però disposats a escoltar les raons de l´altre i a debatre sobre Crist[4].

«Estic profundament convençut –va dir Benet XVI en un videomissatge– que la trobada entre la realitat de la fe i de la raó permet que l´ésser humà es trobi a ell mateix. Però molt sovint la raó cedeix davant la pressió d´interessos i l´atracció per les coses útils, i es veu obligada a reconèixer el pragmatisme com a criteri final. Buscar la veritat no és pas fàcil. I si cadascú està cridat a decidir-se amb valentia per la veritat, és perquè no hi ha dreceres que portin a la felicitat i a la bellesa d´una vida plena. Jesús ho diu a l´Evangeli: “La veritat us farà lliures”»[5].

La frase preferida de Joan Pau II. Després, hi haurà noves convocatòries de l´Atri dels gentils a Tirana, Estocolm, Quebec, Chicago, Barcelona i també a l´Àsia, on és menys present l´ateisme de tipus occidental, però s´hi han escampat moltes formes de religiositat allunyades del Déu cristià.

Era també una qüestió de tarannà i d´estil. Per exemple, en les seves visites a Espanya, no va pronunciar ni un sol cop la paraula “laïcisme”, ni tampoc no va esmentar termes com ara “ateisme”, “agnosticisme” o “anticlericalisme”. Però, de manera molt subtil, Benet XVI va denunciar, en el vol cap a Santiago de Compostel·la, la «persecució larvada» que, segons el seu parer, els catòlics pateixen arreu del món. Va exhortar els creients a reivindicar la seva identitat cristiana en un clima de «convivència respectuosa amb altres conviccions legítimes». Els joves –continuava– «veuen la superficialitat, el consumisme i l´hedonisme imperants, tanta banalitat a l´hora de viure la sexualitat, tanta insolidaritat, tanta corrupció. I saben que sense Déu seria molt difícil afrontar aquests reptes». L´actual papa emèrit es va aturar, amb un èmfasi especial, a denunciar l´assetjament que pateixen els cristians, de vegades de manera violenta (és el cas de llocs com l´Irak, Egipte o la Xina) i d´una manera més subtil en alguns països d´Europa, sense oblidar Espanya[6].

La novetat en la Jornada d´oració per la pau era que el Papa es va adreçar també als agnòstics. Així, com va afirmar a Assís el 2011, «el Déu en qui nosaltres els cristians creiem és el Creador i Pare de tots els homes, i és per Ell que tots som entre si germans i germanes i formem una única família. [...] El seu nom és “Déu de l´amor i de la pau” (2Co 13,11)»[7].

És per això que tots hem de purificar la nostra pròpia religió a través de la raó, va tornar a recordar. Però també va mirar cap a fora, per oferir respostes: «els horrors dels camps de concentració mostren ben clarament les conseqüències de l´absència de Déu». Davant d´aquests patiments, ens preguntem: On és Déu? ¿El podem tornar a mostrar a la humanitat per fundar una pau veritable? El cristianisme tenia aquestes respostes. Per això s'adreçava a les persones que «busquen la veritat, i mantenen viva la recerca de Déu».

Els agnòstics podrien ajudar a desfer-se de la seva falsa certesa tant als ateus combatius com a alguns seguidors de les religions perquè «no considerin Déu com una propietat». Els enemics comuns serien, doncs, el fonamentalisme religiós i l´ateisme violent. Benet XVI va concloure indicant als representats de la trobada «la importància d´anar junts en el camí cap a la veritat, en el compromís decidit per la dignitat de l´home i en el fet d´assumir de manera conjunta la causa de la pau, davant de qualsevol mena de violència». Així, «ens mantindrem units –va concloure–, ens tornarem a trobar, farem junts aquest viatge, en el diàleg, en la construcció diària de la pau». Aquesta era la conclusió: «La violència és una antireligió; que els creients no deformin la imatge de Déu». Matar en nom de Déu suposava una de les més terribles contradiccions en ella mateixa[8].

Fe, franquesa i serietat

Després de la seva renúncia com a papa, el 3 de setembre de 2013, el matemàtic italià Piergiorgio Odifreddi va rebre un sobre segellat, amb onze fulls, amb data de 30 d´agost i signat per Benet XVI. En el text, el papa emèrit responia a Caro papa, ti scrivo (2011), un llibre del científic. Com el mateix autor recorda a la portada, es tracta d´una «diabòlica introducció a l´ateisme». En el fragment que va publicar-ne el diari laïcista La Repubblica, es pot llegir que el papa emèrit reconeixia haver-ne llegit algunes parts i que n´havia gaudit, mentre que s´havia quedat parat, en altres passatges, de l'agressivitat i la lleugeresa de l´argumentació. Pel que fa a allò que el matemàtic afirmava sobre la figura històrica de Jesús, Ratzinger li recomanava els quatre volums que el protestant Martin Hengel va publicar juntament amb Maria Schwemer, «un exemple excel·lent de precisió històrica i d'amplíssima informació històrica». La serietat de la recerca científica també podia oferir algunes llums a un ateu descregut.

El papa emèrit continuava afirmant que «si vostè vol substituir Déu per “La Naturalesa”, queda la pregunta sobre qui o què és aquesta naturalesa. [...] Voldria, doncs, sobretot, destacar que, en la Seva religió de les matemàtiques, hi ha tres temes pendents de considerar, i es tracta de qüestions fonamentals de l´existència humana: la llibertat, l´amor i el mal [...]. La Seva religió matemàtica no té cap informació sobre el mal. Una religió que oblida aquestes preguntes tan importants queda buida». I la buidor és cruel. «La carta de Ratzinger a Odifreddi –escrivia Maurizio Crippa– té un to àgil i rigorós, lliure i de vegades sever»[9]. De fet, en l´última part publicada de la carta, Benet XVI assenyalava que «la meva crítica del seu llibre és, en part, dura. Però la franquesa forma part del diàleg; només així pot créixer el coneixement». El diàleg amb els no creients exigeix la serietat i la franquesa de la raó i la història.

Pablo Blanco Sarto  

Professor de Teologia Dogmàtica

Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra

[1] «Vorpolitische moralische Grundlagen eines freiheitlichen Staates. Stellungnahme J. Kard. Ratzinger» (2004), a http://www.sbg.ac.at/sot/texte/kath.ak.-habermas-ratzinger-teil2.doc+habermas-ratzinger&hl=es; n´hi ha una traducció al castellà, amb el títol Diàleg entre la raó i la fe, a La Vanguardia (1.5.2004) 29. Vegeu també J.L. Vázquez, «Amigo de la razón», Alfa y Omega 425 (26.5.2005) 24.

[2] Cf. J. CATALÁN, Después de Ratzinger, ¿qué? Balance de cuatro años de pontificado y los desafíos de su sucesión, Península, Barcelona 2009, 167-189.

[3] Id., 481.

[4] Cf. S. MAGISTER, «El “Patio” de París. Un balance», L´Espresso (26.3.2011).

[5] Videomissatge dirigit als participants en l´Atri dels Gentils, a l´atri de la catedral de Notre-Dame, París (25.3.2011).

[6].Cf. «El Papa critica la 'persecució larvada' contra els catòlics», El Mundo (19.8.2011).

[7] Discurs en la trobada interreligiosa, Assís (27.10.2011).

[8] Cf. J. BASTANTE, «Benet XVI, preocupat perquè les religions puguin incitar a la violència», Religión digital (27.10.2011).

[9] «L´effetto emerito. Nella lettera di Ratzinger che bastona Odifreddi c´è il vero motivo delle dimissioni (non è l´ateismo)», Il Foglio (25.9.2013).