Centenari del traspàs del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer

La solemne sessió d´homenatge al cardenal Francesc d´Assís Vidal i Barraquer en el Paranimf del Seminari de Tarragona image-a8fcd8a59f170cb72de7f832781c2cb6amb motiu del centenari del seu traspàs haurà estat una bona introducció a les celebracions per a la beatificació dels màrtirs immolats durant la guerra. La commemoració tindrà com a lema el de «L´Any Cardenal Vidal i Barraquer, testimoni fidel» (1943-2013), a qui se li ha donat, d´altra banda, i ben merescudament, la denominació de El Cardenal de la Pau, que és el títol de la primera biografia, excel·lent, publicada per Mn. Ramon Muntanyola el 1969, de la qual es va fer una edició revisada el 1976, a les Publicacions de l´Abadia de Montserrat. Havia nascut a Cabrils el 1868 i morí a Friburg de Suïssa el 1943.

Va començar amb una concelebració a la Catedral de Tarragona presidida per l´arquebisbe primat Dr. Jaume Pujol, en la qual han participat alguns bisbes de la Tarraconense: l´arquebisbe d´Urgell, Dr. Joan-Enric Vives, els bisbes de Lleida, Dr. Joan Piris, de Solsona, Dr. Xavier Novell i l´Abat de Montserrat, pare Josep Maria Soler.

En una sessió pública, el cardenal fou evocat en la seva conferència per l´arxiver diocesà i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, el canonge Manuel M. Fuentes Gasó. Recordà les paraules del que fou vicari general del cardenal, el Dr. Salvador Rial, que el qualificà com «la primera víctima de la clerecia de la arxidiòcesi, sense efusió de sang, però autèntic màrtir sofrent de la persecució».

Ens atrevim a afegir aquí que un dels motius del seu sofriment fou, sens dubte, el fet que, trobant-se junts, ell i el seu auxiliar, aquest fou arrabassat per un escamot revolucionari, per a fer-lo morir de seguida, en confessió de la seva fe, però el cardenal pogué salvar la vida, per una ràpida intervenció directa des de la Generalitat, de Ventura Gassol i del mateix president Lluís Companys, i aleshores embarcà cap a Itàlia, on residí, primer a la cartoixa de Farneta per passar després a un país neutral, i per a ell més segur, Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte. Acabada la guerra, molt a desgrat seu, no li va ser permès de tornar al seu país i continuà a l´exili fins al seu traspàs, el 1943. Cal dir que no va dimitir ni va ser rellevat com a arquebisbe de Tarragona, i primat de les Espanyes, que és el títol que reivindica Tarragona, i va governar la seva diòcesi, a través dels seus successius vicaris generals, Salvador Rial i Francesc Vives.

Pastor en temps difícils

I deixeu-nos ara continuar pel nostre compte. Com se sap, fou un dels dos bisbes espanyols que estimà que no devia subscriure la Carta col·lectiva dels prelats espanyols sobre la legitimitat de l´Alzamiento Nacional. No es pot pas pensar que dubtés de la veracitat de les tristes dades que es donaven en el document sobre la violenta, cruenta persecució de l´Església en les persones –els bisbes i milers de sacerdots, religiosos i seglars immolats per la fe–, i en els edificis eclesiàstics –llocs de culte, d'administració o d´acció social. Tanmateix, en el moment de fer conèixer la Carta, la major part de les malvestats ja estaven fetes i no se sap si en la pràctica el document va contribuir a aturar-les, ni que fos una mica. I tampoc què hauria passat si s´hagués produït abans.

Molts pensem que, sense que el cardenal dissentís de la legitimitat de l´aixecament, dins tota la difícil problemàtica teòrica sobre la guerra justa, Vidal i Barraquer no estava d´acord amb l´oportunitat d'aquella identificació d´una part de l´Església amb uns sentiments de defensa que recorrien a una guerra, amb els desastres que això sempre comporta. I també temia que es pogués donar la impressió que l´Església, com a tal, s´arrenglerava amb el nou règim que s´anava enfornant aleshores. I també tal vegada pensava que això podria provocar més persecució. És clar igualment que ell no oblidava la peculiar situació de la seva arxidiòcesi dins un territori regit per la Generalitat de Catalunya, amb els seus particulars condicionaments en relació amb tot el que fa al conjunt de les terres ibèriques, i el diferent ritme amb què s´havien anat produint els fets que afectaven de manera deletèria la societat, des del principi de la República, sense que hi hagués una unitat de criteri entre els punts de vista i els interessos de Barcelona i Madrid.

image-80510c2116519260682a083837c323eb

Durant tota la seva estada a Suïssa, mantingué una constant i freqüent correspondència amb el secretari d´Estat del Vaticà, que era Eugenio Pacelli, i amb el mateix Papa quan aquest va esdevenir Pius XII, un aspecte pel qual en part els historiadors han començat a mostrar l´interès, i que esperem que pugui ser objecte d´una edició completa, quan sigui el moment, tal com va succeir quan M. Batllori i V.M. Arbeloa van publicar l´Arxiu Vidal i Barraquer: Església i Estat durant la segona República Espanyola 1931-1936, en 3 volums apareguts a Montserrat entre 1971-1991.

Aquest darrer llibre esmentat ens pot donar idea de tota la vàlua del cardenal Vidal i Barraquer durant el temps de la República, en què va suplir l´obligada absència del cardenal Segura, arquebisbe de la seu primada de Toledo, a qui estava vedat de residir a Espanya, i com a president de la Junta de Metropolitans, va fer d´interlocutor del bisbes espanyols amb les autoritats de la República, i de la Generalitat i també amb el Nunci F. Tedeschini i amb altes personalitats de la Cúria Vaticana.

I, per descomptat, amb la resta de Metropolitans espanyols i molts bisbes i superiors religiosos, dirigents de l´Acció Catòlica, o amb d´altres a qui s´havia d´adreçar a causa de les qüestions que el seu càrrec li plantejava. I, a partir d´un cert moment, quan un altre tarragoní, el bisbe Isidre Gomà, és nomenat arquebisbe de Toledo, i que serà després cardenal, es poden comparar els punts de vista pràctics, que no sempre coincidiran, de la qual cosa n´és una mostra la seva actitud davant la Declaració col·lectiva, que Gomà promou i davant la qual Vidal és reticent.

Vist ara l´embalum d´aquesta correspondència admira la capacitat d´organització i de treball del cardenal, i la clarividència i de la prudència amb què se sabia moure, i de la fermesa que havia de mostrar quan calia i també la capacitat de diàleg que posava en pràctica habitualment. Se li notava la formació jurídica de qui havia fet el doctorat en Dret a la Universitat i havia practicat l´advocacia, i abans de ser arquebisbe de Tarragona i primat, havia estat bisbe de Solsona. Per cert, que se sap que, quan li van proposar ser administrador apostòlic d´aquesta seu i ser ordenat bisbe, s´excusava davant el Nunci, el qual li replicà «nolentes quaerimus», és a dir: «precisament busquem els que no volen», que és un senyal de bon esperit. Tanmateix, fou preconitzat arquebisbe de Tarragona el 1919 i creat cardenal el 1921, amb la qual cosa va haver d´afrontar totes les dificultats que li vindrien amb la vinguda del dictador, el general Primo de Rivera, a partir de 1923, amb la seva prohibició de la utilització de la llengua catalana, en algunes tasques pastorals, com el catecisme i la predicació. Cal dir que també en això va demostrar bones condicions de diplomàtic.

I aviat comença la nova etapa en què va haver de prestar una gran atenció a tot el que es referia a les relacions de les noves autoritats civils i polítiques. Ja des de ben aviat, apareixia el to moderat de qui sabia com parlar de les respectives competències, les eclesiàstiques i les civils. Al cap de poc de la instauració de la República, els bisbes catalans, dels quals ell n´era el representant, escriviren al ministre de Justícia, Fernando de los Ríos: «nuestra misión no es política sino moral religiosa y social, y siempre puede el gobierno de la República contar con nuestra colaboración y la del clero, aun a costa de sacrificios para la labor de armonía y pacificación de los espíritus en bien de la Religión y de la Patria».

Pastor i home de govern

Tanmateix, després van venir molts problemes que obligaren el cardenal a esmerçar-se a fons i a posar en joc totes les seves condicions de pastor, d´home de govern, de jurista i de negociador ferm i incansable, com a l´hora de fer un examen crític de la Constitució o de certes lleis. Un moment especialment difícil va ser el de l´aprovació de la Ley de Confesiones y Congregaciones religiosas, de 1933, que va comportar una tensió contínua, i tenir en compte les opinions de tot l´episcopat i el Vaticà, i la forma en què aquest sectarisme afectà la Companyia de Jesús, que va ser declarada fora de la llei. I això el va portar a ell, que era afectivament molt pròxim als jesuïtes, a haver d´intervenir en assumptes, també interns de l´Església, a petició del General, pare Ledochowsky, com els que tocaven les relacions del pare Vallet i la Companyia i la estructuració i la marxa de l´Obra d´Exercicis parroquials.

No rarament els contactes amb dirigents de la nova República i de la Generalitat, tenien una nota d'amistat que van culminar en una preocupació pastoral per persones concretes, com ha posat de manifest José M. García de Tuñón Aza, en la seva revista crítica Catoblepas (octubre de 2013), que recull la joia del cardenal quan té la confirmació que Francesc Macià, abans de morir, havia rebut els auxilis de l´Església, que ell havia maldat perquè els hi facilitessin.

Cal dir que, cap al final de la guerra, quan Vidal i Barraquer era a l´exili, dins de la seva coherència i independència, que el va portar a no fer res que pogués afavorir alguns i perjudicar els altres, no va acceptar la invitació de Manuel de Irujo, ministre de Justícia de la República, per visitar la seva diòcesi en uns un moments en què es vivia un intent per part del image-016cc0f34a1e0e58a7f3cd410575f1fagovern republicà de fer possible una certa tolerància de la vida institucional eclesiàstica, i es temia que això pogués ser interpretat més aviat com a tàctica.

I ara, que s´acaba d´anunciar la pròxima beatificació del Dr. Álvaro del Portillo, no puc deixar de recordar una detall històric que m'havia confiat un dels meus mestres, el catedràtic d´Història del Dret Josep Orlandis, i que en el seu moment ell va publicar en un llibre. Feia referència al viatge que l´any 1943, passat ja temps després de la guerra d'Espanya i en plena guerra mundial, va fer a Roma l´esmentat Álvaro del Portillo per tal d´anar preparant tot allò que havia de contribuir a l´aprovació pontifícia de l´Opus Dei. Va veure moltes personalitats eclesiàstiques. El Dr. Orlandis en recorda algunes de la Cúria, entre les quals Mons. Montini, el futur Pau VI; el secretari d´Estat, cardenal Maglione; Mons. Ruffini, secretari de la Congregació de Seminaris i Universitats, i Mons. Ottaviani, que llavors era assessor del Sant Ofici; i altres.

Vidal i Barraquer i Álvaro del Portillo

Doncs bé, Orlandis clou la crònica amb la visita a l´arquebisbe de Tarragona, que vivia exiliat. Aquesta és la referència literal a aquests encontres: «Pero de todas las entrevistas romanas de Álvaro del Portillo es obligado destacar las que mantuvo con el Cardenal Vidal y Barraquer». I, després de recordar la seva situació a l´exili, afegeix que «casualmente había venido, para permanecer en Roma una corta temporada. Vidal y Barraquer mostró tan extraordinario interés por el Opus Dei –y tan gran afecto– que quiso tener tres extensas conversaciones con Álvaro del Portillo, la última de ellas la víspera misma de su regreso a España».

I el catedràtic historiador rememora personalment: «Los que le acompañamos en estas visitas salimos impresionados del cariño y admiración del cardenal hacia la Obra y recibimos con dolor la inesperada noticia de su muerte, apenas tres meses más tarde». I evoca una altra dada de la seva experiència: «El Fundador del Opus Dei recordó siempre con profunda gratitud al Cardenal Vidal y Barraquer y, terminada la guerra mundial acudió a la Cartuja de la Valsainte para rezar ante su tumba». (Vegeu José Orlandis, Memorias de Roma en guerra (1992-1945), Ed. Rialp, Madrid 1992, pàgs. 68-69).

El seu cos fou traslladat a la catedral de Tarragona el 1978, quan n´era arquebisbe el Dr. Josep Pont i Gol.

Ja tindrem ocasió de llegir més coses sobre el cardenal Vidal i Barraquer al llarg d´aquest Any de l'homenatge, de part dels que aniran participant en actes dedicats al seu record. Serà útil la bibliografia directament dedicada al tema, però també altres textos una mica col·laterals que, pel fet de tractar de personatges en relació amb el cardenal, poden completar els punts de vista. Així, la biografia d´algun bisbe pròxim, amic, com El Copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps, de Francesc Badia i Batalla (Bisbat d'Urgell i Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2007), o des d´altres punts de vista, les biografies del cardenal Gomà, per exemple la d´Anastasio Granados.    

I, tornant a la crònica de l´acte de Tarragona, estigueren presents en la inauguració d´aquest Any, a més dels bisbes esmentats, algunes autoritats civils, com ara la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, l´alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros i el president de la Diputació, Josep Poblet.

Ferran Blasi Birbe

Doctor en Teologia. Periodista

 

Comparteix aquesta entrada