Revista > Número 47

Quan i com l'avortament és notícia en la premsa

L'avortament als mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona després de l'aprovació del projecte de Llei de Protecció de la Vida del Concebut i de la Dona Embarassada. És possible una informació completa i veraç?

23 de gener de 2014, a la costa est dels Estats Units. Comencen a remetre els efectes de Janus, la tempesta hivernal que ha deixat impressionants nevades a les grans ciutats atlàntiques, com Nova York i Washington, que ha cancel·lat milers image-ee8012013672db31d844adf7a688a0f8de vols i ha deixat moltes carreteres tallades. Aquest dimarts 23, a la capital nord-americana, no es van superar els 0º graus i encara hi havia greus dificultats per accedir-hi. No obstant això, un any més –i ja en van 41–, milers de persones es concentraven en el National Mall en la tradicional Marxa per la Vida, que demana la derogació de la llei de l´avortament, fruit de la sentència Rose&Wade del Tribunal Suprem.

Ann S., una de les manifestants, diu davant les càmeres de televisió que l´entrevisten: «És frustrant veure tanta gent manifestant-se per la vida en aquestes condicions [de baixes temperatures i difícils accessos a la capital] i que no tingui cap repercussió en el mitjans de comunicació». És així?

Un ràpid mostreig entre les pàgines web dels grans mitjans de comunicació nord-americans aquest mateix dia li donava plenament la raó: Washington Post, New York image-7d293d32b10144e77d6b25485134b16bTimes, USA Today, Los Angeles Times... no esmentaven la Marxa: la CNN li dedicava una breu crònica...

Què passa a Espanya?

El Consell de Ministres del 20 de desembre de 2013 va aprovar el projecte de llei que vol reformar l´actual llei de l´avortament a Espanya engegada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2010); aquesta llei invoca el sistema de terminis i considera l´avortament un dret de la dona. La nova norma, subjecta a tràmit parlamentari i, per tant, a esmenes, només contempla dos supòsits en els quals és possible l´avortament: quan hi ha un perjudici important en la salut física o psíquica de la mare, o quan sigui fruit d´una agressió (violació).

Després de 100 dies –xifra rodona i arbitrària presa per acotar aquest article–, des de l'anunci d´aquesta reforma legislativa, quina ha estat la postura dels grans mitjans de comunicació espanyols en tractar aquest tema? Quan s´han de complir 30 anys de la seva despenalització (1985), una tercera llei té sentit? No es tracta d´un tema tancat? Sembla que no. N´hi ha prou de repassar com s'ha tractat aquesta qüestió en la premsa espanyola.

Ingredients per a l´elaboració de continguts informatius

En primer lloc, voldria fer unes breus reflexions per recordar com es converteix en notícia[1] un esdeveniment, idea o opinió (tot i que em cenyiré bàsicament al primer, el fet o esdeveniment). Són diversos els ingredients presents en l´elaboració diària de la informació publicada i la seva major o menor presència en el producte final depèn de cada professional i de cada empresa informativa.

1. Els mitjans de comunicació tenen una missió tradicionalment entesa com d´informar, entretenir i persuadir la seva audiència; lloables motius que s´han d´equilibrar amb la necessitat –comuna a qualsevol empresa– que aquesta activitat sigui econòmicament rendible.

2. S´ha teoritzat molt sobre el paper essencial dels mitjans de comunicació en un sistema democràtic: el quart poder vigila i fiscalitza la labor dels altres poders i de tota la societat amb l'objectiu de contribuir a la salut del sistema. En essència, els mitjans de comunicació exerceixen professionalment el dret de tots els ciutadans a disposar d´una informació vertadera, dret que requereix que hi hagi uns subjectes que investiguen, elaboren i difonen aquesta informació. L´exercici del dret/deure d´informar només s´exercita correctament en el si d´una societat que respecta la resta dels drets humans i és una manifestació d´aquest respecte.

3. Els mitjans de comunicació estan formats per professionals que tenen una determinada visió de la vida; després, hi ha les pròpies empreses, que sovint no renuncien a convertir-se en actors socials i són portaveus actius de les seves pròpies postures.

image-a691297465c83f89ced33f4e151b747b

4. En dependència de l´exposat anteriorment, els mitjans seleccionen aquells continguts que seran notícia. La premsa seriosa, malgrat el seu declivi, encara manté la capacitat de confeccionar l´agenda dels temes rellevants (pensem en les tertúlies de ràdio que comenten les notícies del dia prenent com a referència les portades de la premsa nacional).

5. Finalment, hi afegim l´ingredient d´allò que és nou, inversemblant, sorprenent o escandalós (el tan citat «home que mossega el gos»). Fins i tot, en abordar qüestions serioses o fins i tot dramàtiques com una guerra, l´atenció no és fàcil de mantenir durant molt de temps. D´aquí la presència d´aquest recurs.

La intenció d´aquestes línies és oferir alguna clau per entendre per què es publica el que es publica sobre un tema en concret –l´avortament– i per tal que el lector es qüestioni si el que es publica és un aspecte veritablement rellevant d´aquest tema o no. És a dir, ¿la informació que presenten els mitjans és suficient, veraç, completa... per fonamentar el debat, l´opinió i la decisió dels ciutadans?

Selecció                                                                     

Com acabem d´assenyalar, l´anomenada “premsa seriosa” marca l´agenda del que és notícia i del que és políticament correcte (la visió ortodoxa d´un tema). Per això, aquesta reflexió se centra en el tractament que 7 periòdics espanyols han fet sobre l´avortament al llarg dels 100 dies posteriors a l'anunci de l´aprovació del projecte de llei de reforma de l´avortament que va fer el ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón el divendres 20 de desembre de 2013.

Els 7 periòdics espanyols seleccionats són: 4 nacionals editats a Madrid (El País, El Mundo, La Razón i Abc) i tres catalans editats a Barcelona (La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i Ara). Es tracta de periòdics de gran difusió a Espanya i a Catalunya i representatius de posicions editorials diverses.

En la ràpida anàlisi d´aquests 100 dies, m´he centrat en els aspectes qualitatius (l´orientació d'aquestes notícies, presència d´opinió, valoració...), sense renunciar a oferir alguna dada quantitativa significativa.

Un tema no qüestionat fins que l´home mossega el gos

Informativament parlant, el «avortament» és un tema irrellevant fins que es produeix un fenomen que trenca l´statu quo: l´aprovació d´un projecte de llei restrictiu envers l´avortament. De fet, però, no es tracta pas d´una novetat: el Partit image-db30566e1f078e5c555565f9dce810a9Popular tenia un compromís electoral en aquest sentit i, a més, va promoure un recurs davant el Tribunal Constitucional contra la llei de 2010 aprovada per l'anterior govern de Zapatero.

Bona part de l´opinió publicada va assumir que, després de la despenalització de l´avortament (1985), el següent pas era una llei de terminis sense supòsits amb la pretensió de consolidar l'avortament com un dret de la dona (2010). Ara, hem pogut llegir que la llei vigent té un «ampli consens social», que el nou projecte de llei «violenta uns drets que, segons l´evolució dels valors generals, [...] ja havien estat assumits». Malgrat les massives manifestacions populars en contra, del recurs d'inconstitucionalitat del PP i de la majoritària objecció de consciència del personal sanitari del sector públic, que només realitza el 5% del total dels avortaments; la resta es realitzen en centres privats acreditats.

Aquesta visió l´ha defensat amb gran força El País, autèntic ariet mediàtic contra el projecte de llei. En el mateix sentit, també va ser notable el desplegament d´El Periódico (portada i 8 pàgines en contra del projecte l´endemà d´aprovar-se) i també notable i sorprenent (no s´havia posicionat fins avui –només té tres anys de vida–) el tractament del també català Ara. El benjamí dels diaris catalans, durant dos dies consecutius (21 i 22 de desembre) va dedicar a la nova llei: les dues portades, un editorial i 11 pàgines interiors farcides de crítiques a la reforma de Gallardón.

La notícia es basa en la pretensió de fer un pas enrere en un tema que ja es considerava tancat.

L´avortament com a arma política

En el seu inici, la notícia es presenta des d´una òptica política: anunci de la proposició de llei, valoracions, rebuig frontal de l´oposició política, declaracions discrepants d´alguns membres del partit que dóna suport al govern actual...

Els mitjans, cadascun des del seu posicionament, van destacar àmpliament la notícia. Alguns titulars: «El govern aprova la llei de l´avortament més restrictiva de la democràcia» (El País), «La dóna ja no decideix» (Ara), amb un subtítol calcat d´El País; «El govern endureix les lleis per avortar» (La Vanguardia); «Una llei més adequada per a la doctrina del TC» (El Mundo); «El PSOE recorre als anys de la 'por´ per justificar el seu rebuig a la reforma» (La Razón).

Des d´aquest moment, la nova llei s´ha convertit en arma d´agressió entre partits i les reals o aparents discrepàncies s´han amplificat: «Rebel·lió interna», va titular El País el seu editorial del 9 de gener, en el qual aconsella Rajoy «atendre les veus discrepants del PP que demanen consens per a la reforma de la llei». Les preses de posició dels governs de image-5622d72e33bab128f04221587e8f7995Catalunya, Euskadi i Andalusia que demanen mantenir la llei vigent i declaracions, moltes declaracions de polítics que han arribat a involucrar polítics d´altres països, fins i tot el Parlament Europeu (quan aquesta qüestió no és competència seva, sinó dels estats membres), mantenen viu el tema, mentre el Tribunal Constitucional continua ajornant la resolució del recurs d´inconstitucionalitat de la llei del 2010.

Són opinions des de fora, partidistes, que troben en aquest tema una bona ocasió per atacar, desqualificar, denunciar incoherències. Entre les informacions de tipus polític, les declaracions a peu de micròfon són una majoria aclaparant. És allò que es pot denominar informació interessada que facilita una font (un representant polític) i que li assegura una quota de presència en els mitjans de comunicació. En la selecció d'aquestes declaracions, es poden observar les simpaties o antipaties de cada mitjà.

Abc i La Razón, més proclius a donar la raó a la nova llei, van entrevistar el ministre de Justícia responsable del projecte. Davant de l´onada de crítiques de l´oposició política, Abc ofereix els arguments del govern. Així, per exemple el dia 27 de desembre, una crònica política recull els arguments de Lourdes Méndez, diputada del PP i presidenta de la Comissió de Discapacitat del Congrés, que recorda que per al Tribunal Constitucional «el no nascut és un bé jurídic digne de protecció». També explica que la nova llei «intenta equilibrar els drets de la dona amb els del no nascut, que es despenalitza l'avortament en dos supòsits (greu perill per a la salut física o psíquica de la mare i violació) i no responsabilitza penalment la dona, sinó els qui «s´enriqueixen a causa de la seva pràctica [de l'avortament il·legal]».

Méndez, en la seva defensa de l´avantprojecte, recorda que va ser un compromís electoral del seu partit i que va rebre 11 milions de vots, mentre que «el govern socialista no estava legitimat ni tan sols pels seus votants per aprovar una llei tan radical com l´actual, ja que no estava al seu programa, el fet de considerar l´avortament com un dret».

El Mundo, amb una posició editorial equidistant, carrega contra les incoherències del govern, la seva mala política de image-c84e2ee65c27462f27d05551ce57819fcomunicació i la sensació de descoordinació de resultes d´algunes opinions discrepants en les files del PP.

El País, Ara i El Periódico publiquen una cascada d´opinions de polítics i donen veu, amb una preferència gens dissimulada, als membres del PP que són crítics amb el projecte de llei. Si només llegim aquests mitjans, queda palesa la solitud del projecte de llei i del seu promotor, el ministre Ruiz Gallardón.

Debat d´idees: no hi és ni ha de venir

El debat impregna tota la societat i els mitjans busquen l´opinió dels experts (personatges amb algun tipus de notorietat, associacions professionals i altres col·lectius), que emeten manifests i opinen. Els mateixos periòdics donen a conèixer la seva opinió en editorials. Les opinions són lliures, però la selecció d´aquests experts –quan només tenen un registre– i la condemna al silenci d´altres opinions, resulta sospitosa.

Si algú espera aportacions profundes, idees suggeridores o argumentacions més o menys elaborades, quedarà desenganyat.

Són innombrables els tòpics i les fàcils desqualificacions que apareixen en articles, declaracions i també en editorials. Sembla que falten recursos intel·lectuals per abordar els temes de fons, antropològics i ètics, que l´avortament planteja. O potser no hi ha interès a plantejar-los.

El País, en el seu editorial Retorn al passat (21-12-2013), escriu: «Amb aquesta contrareforma, (...) les dones espanyoles tornaran a una situació d´excepció gairebé sense parió a Europa per la inacceptable submissió del Govern als sectors més retrògrads de l´Església catòlica». Una mica més endavant, es llegeix. «Amb aquesta regulació el Govern confon moral privada i moral pública. Concedeix a l´Estat la potestat de decidir en quins casos una dona pot avortar en funció d´unes creences religioses que pertanyen al domini del privat d´una part de la societat, i que ni tan sols són compartides per la majoria». I acaba de forma apocalíptica: «Es tracta d´una reforma innecessària, hipòcrita i socialment discriminatòria: és evident que les dones que vulguin avortar i tinguin recursos, incloses moltes catòliques, ho faran en altres països, mentre que les que no tenen aquests mitjans es veuran abocades a un avortament de risc, insegur i clandestí, com en els temps més foscos de la història d´Espanya».

A El Periódico de Catalunya del mateix dia, hi podem llegir: «L´elecció d´avortar ha de ser de la dona, però no perquè el fetus no és una forma de vida, sinó perquè en el conflicte d´interessos ha de prevaldre el dret a decidir de la dona».

Per a l´editorialista de l´Ara, també es tracta d´una Tornada al passat i el mateix 21 de desembre escriu que la reforma de la llei aprovada «ens situa més enrere de la primera llei, del 1985, pionera a regular l'avortament després de la dictadura. En una societat plural i democràtica, legislar amb l'objectiu d'imposar una determinada moral, en aquest cas el dogma de fe de la doctrina oficial catòlica, entra en contradicció amb un estat que es declara aconfessional. El que cal és preservar la llibertat de les persones, en aquest cas de les dones, de viure la sexualitat i l´embaràs segons les pròpies creences». I un colofó: «la llei Gallardón violenta uns drets que, d´acord amb l´evolució dels valors generals tant a Espanya com al conjunt d´Europa, ja havien estat assumits. A més, fàcilment pot retornar-nos a hipòcrites situacions de desigualtat: altre cop, només les dones amb poder adquisitiu podran aconseguir interrompre l´embaràs superant una autèntica cursa d´obstacles o, si cal, marxant a l´estranger, mentre que, en canvi, moltes altres poden caure en pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut». (Sorprèn la mil·limètrica sintonia argumentativa entre els editorials de l'Ara i El País.)

En un altre sentit, La Razón, en el seu editorial La família, baluard de llibertat (21-12-2013) destaca que «no convé image-51cba174e4592e4a704f0c2beca104c8separar la protecció de la família en el seu conjunt de la defensa de la vida, ja que ambdues qüestions estan estretament imbricades. L´avortament és sempre un fracàs sense pal·liatius, que afecta el conjunt de la societat, i que encara s´escampa més quan és pitjor la situació en què es troba la institució familiar». I hi afegeix que «considerar l´avortament com si fos un dret inherent a la dona, es converteix en un ariet contra el mateix concepte de la família, tradicional o no, i per tant, contra la conformació d´una societat equilibrada.» Per a aquest mitjà, l´avortament no és un dret de la dona, i quan aquesta decideix sobre aquest tema les conseqüències afecten la família i tota la societat.

Abc escriu, contundent, en el seu editorial, que Rajoy compleix la llei: «La malaltia del nasciturus ja no serà, per si sola, motiu d'avortament, posant-se fi a una previsió legal pròpia d´un règim racial. El Govern suprimeix la llei de terminis del PSOE i ajusta la pràctica a la doctrina del TC», i recorda que és ben lògic complir les promeses electorals amb les quals va guanyar les eleccions per majoria absoluta.

A l´editorial de El Mundo, es destaca la Pèssima gestió política de la Llei de l´Avortament (17-3-2014) i, a les seves pàgines, dóna via lliure a postures diverses, fins i tot oposades; aquesta sembla que és la clau de la veritable informació, si més no, segons aquest mitjà. Així, hi trobem una emotiva entrevista a Pablo Pineda (19-3-2014), en la qual aquest demana que es respecti el dret a la vida dels afectats per la síndrome de Down; l´endemà –Dia Mundial de la Síndrome de Down–, Katerina Bartolomé escriu l'article titulat 'I have a dream´... no al racisme cromosòmic; tots dos textos estan clarament posicionats a favor de la vida. Però, d´altra banda, el dia 8 de gener, en la secció Encuentros i amb la participació dels lectors, van entrevistar Lara Alcázar, fundadora de Femen a Espanya i contundent defensora de l'avortament.

Les opinions dels col·laboradors habituals, així com de les firmes convidades, permeten albirar en quin àmbit es troba més còmode cada mitjà.

La Vanguardia, en aquests 100 dies, no ha manifestat cap postura editorial, però els seus col·laboradors habituals sí: Rahola, Moix, Sanchís, Margarit, Bonet... clamen contra la reforma; Miró i Ardévol trenca una llança a favor de la vida i Antoni Puigverd escriu l´article Defensa de la flexibilitat en què descriu un suggeridor concepte de periodisme que atribueix a Enric Juliana («el periodisme esportiu ha contaminat la resta del periodisme»), però que, al meu parer, ja va ser magistralment descrit per Gregorio Morán en allò que va qualificar com a «periodisme de barricada». Escriu Puigverd (La Vanguardia, 6-1-2014): «Ja no discutim a dreta llei: intentem deixar l´altre en fora de joc. Sentim els colors, però adormim les neurones. Ovacionem qui confirma els nostres prejudicis i xiulem qui manté posicions diferents de les nostres».

Aquesta visió contamina tots els temes i, davant del cas de l´avortament, escriu: «Podríem aprofitar els mesos de tramitació parlamentària per desplegar una reflexió moral sobre totes les derivades de l'avortament: els límits de la vida humana, les dificultats actuals de la maternitat, l´eugenèsia fetal. Però l'espai de la reflexió s´ha acovardit tant, que el debat ja no s´intenta. Només queda espai per a les desqualificacions».

La realitat és dura: «Si algú cau en la temptació d´escoltar els arguments de l´adversari, els seus el titllaran de tou i mel·liflu: 'Ecs, un moderat!´».

Absència d´interès humà

Molta declaració política, molta passió ideològica, però en l´avortament hi ha víctimes: aquests centenars de milers de nadons que no veuran la vida i les seves mares, a les quals fins i tot els grans defensors de l´avortament reconeixen que s´han enfrontat a una «decisió traumàtica», i les seves parelles...

Els mitjans de comunicació seleccionats han estat capaços d´oferir el drama personal que hi ha al darrere de fenòmens com el terrorisme, els desnonaments, les preferents... han posat cara als damnificats i han donat veu a les associacions de víctimes apropant el que podria ser un tema molt abstracte o genèric a una realitat propera i concreta. Aquests mitjans no ofereixen testimoniatges, ni històries personals de supervivents, no es parla de conseqüències de l´avortament o de la tasca dels qui es dediquen a proporcionar alternatives a les mares en dificultats. I això quan tots reconeixen que sofrir un avortament és un drama.

D´unes 350 informacions, articles d´opinió i editorials publicats pel diari El País en aquests 100 dies, només en... 1 cas! s´ofereix la visió d´una ONG –redMadre–, la qual explica què fa per ajudar a la mare gestant en dificultats.

Els testimoniatges es posen massivament en boca de la postura favorable a l´avortament. Gairebé sempre des de l´òptica del dret de la dona, encara que exercir-ho sigui traumàtic i dolorós. Alguna cosa així va fer El Periódico, que a les seves pàgines recull comentaris, opinions i alguns testimoniatges dolorosos de dones que han avortat (21 desembre, 2013). Situacions extremes en les quals, sorprenentment, no s´han ofert alternatives al fet dramàtic de l´avortament i en les quals les pròpies protagonistes tampoc no ho troben a faltar.

La desaparició del pare és un altre denominador comú en aquestes informacions. Perquè hi hagi fetus, cal la col·laboració d´un home, però la ideologia dominant posa l´accent en el dret de la dona de ser mare. L´home no hi té veu, ni opinió, ni cap mena de responsabilitat. I aquesta visió la comparteixen tots els mitjans. L´embaràs és qüestió, exclusivament, de la dona. Però si el nadó neix, el pare ja pot preparar-se per conciliar vida familiar i feina, i participar en les tasques de la llar.

L´argument exterior

Des d´aquest “periodisme de barricada”, mirar –o no– l´exterior serveix per refermar les pròpies conviccions o per desqualificar les dels altres. L´avortament és un tema obert en molts països que en aquests tres mesos han viscut mobilitzacions, debats, etc. És el cas dels Estats Units, França, Perú...

El 19 de gener, a París, una gran manifestació demanava al govern francès que imités l´espanyol protegint el no nascut, quan el govern gal debatia una major liberalització de la seva llei vigent sobre l'avortament. La manifestació tenia un cert image-cc9b9281ba56c2a456a0970ab062e212interès, ja que hi eren presents alguns diputats del PP i representants de diverses entitats provida espanyoles. El País i l´Ara van ignorar aquesta marxa, que va ser tractada àmpliament per Abc i La Razón. El Mundo va destacar Espanya com a mirall per al moviment provida francès.

El Periódico li capgirar la qüestió i va titular: “França debat convertir l´avortament en una llei de terminis”, i va ressenyar el debat parlamentari sobre la liberalització de la llei francesa amb una fotografia de la manifestació en contra. La Vanguardia en va fer (20-1-2014) una breu crònica, amb foto inclosa, titulada: Antiavortistes francesos, de vermell i groc; per acabar-ho d'arrodonir, hi va afegir que, a la manifestació, hi van acudir entre 16.000 i 40.000 persones. El dimarts 21 de gener, en una amplísima crònica del seu corresponsal a París, va explicar que «Els socialistes francesos impulsen la liberalització total de l'avortament»; en un text tan extens, només es feia una breu referència a la manifestació del diumenge anterior.

De nou a París, els seguidors de Manif pour tous van sortir al carrer el diumenge 2 de febrer, en contra de les lleis que consideren antifamília del govern socialista. «Va ser el torn de més de 100.000 ciutadans pacífics, molts d´ells nens, joves i avis», va escriure el corresponsal d´El País, malgrat haver titulat la seva crònica El Govern francès recula davant la pressió dels ultraconservadors. Miguel Mora explicava en el seu article que «la pressió de la França més reaccionària i ultra –que en les últimes tres setmanes ha pres repetidament els carrers per manifestar la seva ràbia i el seu odi al Govern, al president, François Hollande, i al món en general– va collir ahir una significativa victòria. L'Executiu francès va anunciar aquest dilluns la seva decisió de retardar la promulgació de la Llei de la Família».

La Vanguardia, que en el seu moment no va ressenyar aquesta manifestació, va dedicar un ampli article (5-2-2014) del seu corresponsal a París a analitzar l´ajornament de la Llei de la Família precisament arran d´aquesta manifestació. El titular va ser significatiu: Els ultres s´imposen a Hollande. Per si hi havia algú que encara tingués dubtes sobre el punt de vista del corresponsal, l'autor de l´article ho deixa ben clar: «Els ultres han guanyat la batalla. Amb els carrers i les escoles assetjats pels grups catòlics radicals i d´extrema dreta, François Hollande ha cedit...». És suggeridora la coincidència dels dos corresponsals en la interpretació de la notícia, i els adjectius emprats per referir-se als manifestants.

El dia 23 de gener, a Washington, es va realitzar l´esmentada Marxa per la Vida, que anualment reclama la derogació de la sentència del Tribunal Constitucional que va legalitzar l´avortament als Estats Units. Segurament, va ser la manifestació més nombrosa i la que es va portar a termes en les pitjors condicions, de tots els seus 41 anys d´existència. No hem trobat ressenya d´aquest acte en cap dels mitjans seleccionats.

El 22 de març, el Perú va fer la seva pròpia Marxa per la vida, ja que també es troba en ple debat polític sobre una llei d´avortament. A Lima, van sortir al carrer més de 200.000 persones. Ara i El País van ignorar la notícia, encara que el image-a353ec7eff2b60335b29a1ced31d7b95periòdic català sí que es feia ressò (13-4-2014) d´una manifestació a favor d´un projecte de llei que demana el reconeixement de les unions del mateix sexe al Perú. Hi van assistir unes tres mil persones i va merèixer una àmplia cobertura informativa i gràfica.

L´endemà, el dia 23, Madrid i altres ciutats espanyoles van acollir la gran Manifestació per la vida. Abc va destacar en titulars que, a Madrid, Més de cent mil persones participen en la manifestació a favor de la vida, mentre que El Mundo, aquest mateix dia, també es feia ressò d´una altra manifestació a Palma de Mallorca, que, pel mateix, motiu reunia un miler de persones. El País es va referir breument a la manifestació de Madrid i va destacar la irrupció d'activistes de Femen amb la cara maquillada de calavera i com és habitual amb els pits a l'aire. Les feministes radicals van robar la foto de la manifestació.

L´activisme de Femen, repetit fins a la sacietat, ha descol·locat el focus de nombrosos actes i ha robat el protagonisme dels qui el tenien a priori: el ministre Ruiz Gallardón va veure que el protagonista de la foto era un grup de Femen, enfilat a la tribuna de convidats del Congrés; el cardenal Rouco es va veure agredit per un altre grup, en una visita a una parròquia. Fins i tot la manifestació de París els va oferir el seu minut de glòria, amb foto inclosa.

Algunes deficiències ètiques

El Codi deontològic de la professió periodística a Catalunya, aprovat en 1992, assenyala dotze principis per a la bona conducta ètica dels periodistes en l´exercici de la seva tasca professional. Es tracta d´un instrument d´autoregulació acceptat lliurement per professionals i mitjans de comunicació que tenen el desig de defensar uns mitjans de comunicació lliures i responsables.

El primer dels principis afirma la importància de «observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d´ambdues coses...» Són nombrosos els casos d´informacions en els quals, com hem vist en el nostre seguiment, no s´ha observat aquesta clara distinció, i s´ha qualificat o desqualificat segons les opinions dels seus autors –que són evidentment legítimes–, però que han distorsionat les informacions sobre els fets i fins i tot les opinions de terceres persones.

La Constitució espanyola reconeix (art. 20 b.) el dret universal a disposar d´una informació veraç. Aquest dret és exercit per uns professionals qualificats (periodistes) i unes organitzacions que els faciliten els mitjans per dur a terme la seva feina (empreses informatives), però que no són els propietaris d´aquest dret, sinó els seus servidors: han de fer-lo possible per a tots els espanyols.

Per al periodista o empresa informativa, el nucli de la seva activitat és el deure d´informar, que es desplega en les facultats d´investigar, rebre i difondre fets, idees i opinions.

Per al ciutadà, el dret a la informació és un dret fonamental reconegut per les nostres lleis. El dret a la informació es fa viable quan els altres drets humans s´exerciten lliurement: el de reunió, associació, llibertat religiosa, participació política...

La informació, en tractar-se d´un dret/deure humà, quan s´exercita sense respectar el seu element constitutiu –que sigui image-e2555a09ed7b943ee5b0d27c8f847678veritable– pot convertir-se en injusta, ja que priva als ciutadans dels elements essencials per conèixer la realitat i actuar amb coneixement i de forma responsable en la resolució de la cosa pública.

D´altra banda, la societat ha delegat en unes persones amb una qualificació professional el deure d´informar. A aquests professionals i a les organitzacions per a les quals treballen, se´ls exigeix una preparació, aptituds i capacitats: han de ser lliures per buscar la informació i per assumir les pròpies responsabilitats; han de tenir passió per la veritat sabent destriar i criticar (filtrar) els testimoniatges, valorar les fonts d´informació; han de tenir sensibilitat per detectar els veritables problemes i han de conrear l´hàbit moral i intel·lectual de calibrar què és d´interès general, què és veritable o fals...

Són molts els factors que poden incidir en una mala praxi professional: pressions ideològiques o empresarials, precipitació, acomodació a l´entorn cultural, mandra... però els resultats no són neutres: empobreixen no només el qui pacta amb aquesta forma de treballar, sinó també els destinataris d'aquesta informació acrítica, esbiaixada o políticament correcta.

La qualitat moral de la societat i la seva salut democràtica queden en dubte quan el debat d´idees queda anul·lat per aquest periodisme de barricada, que defensa a ulls clucs una determinada postura «perquè és la nostra» i es desqualifica sistemàticament tot el que vingui del contrari.

Amb aquestes pràctiques, desapareix el compromís de la professió periodística amb la recerca de la veritat; es falta a la justícia, ja que no se satisfà el dret de cada home a rebre informació veraç sobre fets, idees i opinions; els professionals que entren en aquest joc d´interessos queden moralment empobrits, perquè perden la seva llibertat de buscar la veritat i la substitueixen pel fet de servir estats d'opinió, interessos ideològics o per seguir clares directrius empresarials.

Una societat a la qual se li escamoteja part de la veritat queda debilitada en els seus fonaments. La justícia se´n ressentirà aviat. La presa de decisions es farà sobre bases falses o incompletes i, al final, la desconfiança s´ensenyorirà de totes les relacions.

Malgrat el miler llarg d´articles, notícies, opinions, editorials, enquestes... publicats en aquests tres mesos, queden qüestions vitals per tractar amb un evident interès informatiu: què és l´avortament, com es fa, com afecta les dones que l´han realitzat, quines alternatives hi ha o podrien proporcionar-se, què és el nasciturus, quin és el paper de l´home en tot això...

És responsabilitat dels consumidors d´informació exigir un producte de qualitat. I qualitat és: veracitat, diferenciar fets i opinions, facilitar els mitjans per poder formar el propi criteri, poder detectar el que és important per a la societat i diferenciar el just del que no ho és, la veritat de la falsedat. Tot això té un indubtable component ètic centrat en la veracitat i en el dret a una informació veraç. Es tracta d´un dret fonamental perquè altres drets humans (associació, reunió, llibertat religiosa i de consciència...) puguin manifestar-se lliurement; les restriccions fetes contra el primer, a mitjà termini, es tradueixen en greus pèrdues dels altres drets.

Hom desitjaria que en molts mitjans de comunicació, ni que siguin de difusió limitada, no es deixessin de repetir els criteris bàsics sobre aquesta matèria, que estan d´acord amb una ètica natural i la moral cristiana i que jutgessin com cal l´avortament. Desitjaríem que diguessin clarament que el fruit de la concepció és un ser humà, al qual s´ha de reconèixer el dret a la vida, que sempre és creditor de protecció.

També agradaria sentir que en el camp polític es pensa en solucions adequades per a resoldre els problemes que certes situacions poden comportar, des del punt de vista mèdic, econòmic, social, etc. Es pot pensar que aquella nova vida, no solament és de la mare, sinó també del pare, i en un cert aspecte, també de la societat, i aquesta ha de proveir els mitjans per fer front a aquelles necessitats: mèdiques, assistencials, socials –com facilitar l´adopció–, econòmiques –com la d´assegurar el manteniment d´una nova vida en les condicions que calgui–, que facin minvar la dificultat de certes situacions, etc.

Isidor Ramos

Periodista

––––––––––––––

 .                   Quinze fal·làcies avortistes                    .

Gairebé totes aquestes afirmacions són força velles i volen sonar bé, però amaguen grans fal·làcies que convé desemmascarar. N´he detectat quinze, però n´hi pot haver més. Les exposo seguides d´un breu comentari:

1 - Fins a les 14 setmanes de gestació no hi ha vida humana. Això és un greu error biològic. A les 14 setmanes, el nadó ja té les orelles al seu lloc definitiu i pot fer els seus primers moviments amb el cap, però la image-32aeba33d9464d665ca0791fe6c1743dvida humana és anterior. Des de la fecundació, ja existeix un individu humà viu, diferent del pare i de la mare, amb el seu propi ADN. És una dada científica. No s´ha de confondre la vida humana amb el seu desenvolupament, que dura uns quants anys. N'hi ha prou de deixar que s´alimenti i que s´allotgi al lloc adequat per veure què és allò.

2 - Jo respecto les persones, però el fetus no és persona. Depèn de la definició de «persona, però, com acabem de dir, no hi ha dubte que el fetus és un ésser humà i, per tant, té la seva pròpia dignitat.

3 - Amb el meu cos, faig el que vull. Si vull gestar, bé; i si vull avortar, també. Es podria dir una cosa semblant d´emborratxar-se o d´injectar-se cocaïna, encara que denota molt poc respecte per un mateix. Però, en el cas de l'avortament, no només s´actua sobre el propi cos –interrompre l´embaràs– sinó que s'elimina un ésser humà allotjat al si matern. El fetus no és el meu cos, sinó algú diferent de la mare.

4 - El meu cos és de la meva propietat. I, per tant, si vull avortar, avorto. Encara que fos així, el nadó que naixerà no és objecte de propietat de la mare, ni de ningú, si no és que acceptem que hi pot haver persones que siguin els amos d´altres. A més, l´expressió mateixa –«el meu cos és de la meva propietat»– ja es confusa. Una casa, un automòbil o un compte corrent sí que poden ser de la meva propietat, però el cos no és objecte de propietat de ningú, ni tan sols del propi jo. El cos és part integrant de la persona.

5 - Les dones parim, les dones decidim. La maternitat és una cosa gran i ben digna d'elogis, però no es veu pas de quina manera la maternitat i el dret de parir comportin el dret a decidir sobre la vida humana indefensa, que és cuidada de manera afectuosa i respectuosa per la immensa majoria de mares del món.

6 - El dret a l´avortament és una conquesta social irrenunciable. De quin dret estem parlant? L´avortament no és cap dret moral. No hi ha mai cap dret moral quan es tracta de matar un ésser humà innocent. El que sí que és una conquesta social és recuperar el dret a la vida de tants éssers humans que ara mateix són eliminats impunement. El veritable progrés és lluitar contra la cultura de la mort i el lucre de les clíniques avortistes.

7 - Legislar contra l´avortament és regressiu. Alguns hi afegeixen que és com tornar a fer les lleis que es feien vint anys enrere i que no podem legislar de manera diferent als països veïns. Allò que és una regressió a situacions indignes és no respectar la vida humana. A més, ¿què vol dir que les lleis són millors simplement perquè són més recents? I si els països veïns tenen una legislació avortista, ¿per què no es pot anar a la contra legislant a favor de la vida?

8 - Si vostè no vol avortar, no ho faci, però no impedeixi que altres avortin. Així, es presenta l´avortament com una qüestió de consciència personal. Però no es tracta només d´això: ens hi juguem una vida humana, que és un bé jurídic que ha de ser protegit per la llei.

9 - Estem a favor de la llibertat de les dones, no pas en contra de la vida. És cinisme afirmar que defensar l´avortament, que és matar un ésser humà innocent, no és estar en contra de la vida. A més, la llibertat d´avortar pot generar pressió sobre les dones perquè avortin. De fet, lrd pot fer menys lliures. Però, encara que no sigui el cas, no és raonable presentar la llibertat com a argument per matar un ésser humà innocent i dèbil. Amb l'avortament, qui no té llibertat de viure és la nena o el nen que han de néixer.

10 - Prohibir l´avortament és una qüestió religiosa. És cert que la immensa majoria de religions defensen la vida, però també la defensa qualsevol persona de béque entengui que la vida humana no és només una cosa meravellosa, sinó també un bé comú primordial que cal defensar.

11 - Amb l´avortament, s´evita haver de fer-se càrrec de nens deficients. La grandesa de la nostra civilització és acollir tothom com a persones amb dignitat i tenir cura dels més dèbils. La societat ha d´ajudar els deficients, i no pas impedir que neixin, de la mateixa manera que ajuda els nens amb desnutrició, i no suggereix que s´hagin d´eliminar per posar fi al problema.

12 - Si no puc atendre el meu fill, m´estimo més eliminar-lo. Hi ha centenars i milers de famílies disposades a adoptar. «Si no els voleu tenir, doneu-me´ls», deia la mare Teresa de Calcuta. És un contrasentit que costi tant adoptar nens i tan poc eliminar les criatures que farien possibles les adopcions.

13 - Les dones continuaran avortant, però en condicions precàries i fins i tot arriscades o, si poden, aniran a avortar a un altre país. No és segur que una bona llei, acompanyada de suports a la maternitat i a la família, no sigui dissuasiva. Amb aquest argument, tampoc no s´hauria de prohibir l´ablació de genitals de les nenes. Es pot argumentar que ho seguiran fent, cosa que tampoc no és gens clara.

14 - No es pot obligar ningú a ser mare. Per descomptat que no. Només faltaria. Però passa que l´embarassada ja és mare. El fetus no es troba al si matern per casualitat. Potser és un nen que no ha estat desitjat, però quina culpa en té, el nen, per ser condemnat a morir? Allà on cal actuar és en una correcta educació sexual i a perseguir les violacions.

15 - Lávortament és sagrat. És el crit de les dones «Femen». Que em disculpin, però si per «sagrat» entenem una cosa amb gran dignitat o relacionada amb el culte diví, aleshores afirmar que l´avortament es pot cualificar de cosa diabólica, tenint en compte que s´hi sacrifica un nen indefens.  

Domènec Melé 

Professor ordinari d´Ètica

 


[1] Per fer aquesta enumeració, manllevo algunes idees d'Alejandro Navas, de l'article “El tracte de l'avortament en els mitjans de comunicació”, Temes d´Avui, núm. 30, 2009.

  • 29 juny 2014
  • Isidor Ramos
  • Número 47

Comparteix aquesta entrada