Influència de la família en l'educació religiosa dels fills

«Educar en la fe avui no és un treball fàcil. En realitat, avui dia qualsevol tasca educativa sembla cada cop més àrdua i precària. Per aquest motiu, es parla d´una gran emergència educativa, de la gran dificultat que es troba per transmetre a les noves generacions els valors fonamentals de l´existència»[1]. Aquesta afirmació de Benet XVI ens emmarca l´horitzó d´aquest article: d´una banda, qui ha de ser el protagonista en l´educació de la fe en els fills i, d´altra, quines són les dificultats reals que ens trobem en aquesta tasca, així com en l´educació en general.

El sant Pare remarca com a causes d´aquesta emergència educativa en què ens trobem el fals concepte que hi ha de llibertat de l´home i l'escepticisme i relativisme imperant a la societat actual. Tant en aquest error de concepte de la veritable llibertat, entenent-la avui en dia com anar per lliure, com en la del relativisme imperant, fruit de la manca de relacions i compromís, hi és present la importància de la família en l'educació dels fills, entitat menyspreada i molts cops posada en dubte, i una manca de significat del concepte educar, que posa en perill el futur i la convivència, i que ens porta a la pobresa personal.  

El significat i valor d´educar

Si parlem d´educar, parlem de formar les noves generacions per tal que sàpiguen ser determinants, útils en el món que els envolta, de preparar-les per a la vida i la societat donant-los les eines que necessiten i consolidant el criteri per fer-les funcionar per aportar el bé a aquesta mateixa societat. És a dir, els valors i les virtuts, i la llibertat per portar-los a la pràctica. Això no és gens fàcil. Tots els que som pares o educadors ho sabem, i requereix una alta dosi de dedicació i coneixement de la persona a qui eduquem. Educar, doncs, és aprofundir en la persona, no quedar-nos en una superficial transmissió d´informació, sinó en la formació íntima de la persona.

Com diu Benet XVI, «en general, l´educació tendeix a ser reduïda a la transmissió de determinades habilitats o capacitats de fer, mentre es busca satisfer el desig de les noves generacions curullant-los d'objectes de consum i de gratificacions efímeres»[2]. Aquesta educació íntima de valors i actituds només es pot rebre en el lloc on hom neix, que és on es desenvolupen autèntiques relacions de bondat, amor i servei com és la família. En altres llocs, es poden transmetre com a informacions, però allà on realment es viuen, és en aquest espai generador de sentit, en què es desenvolupa una tasca d´artesania individual, essent l´escola una entitat subsidària d´aquesta tasca però, de cap manera, l´única i/o responsable. Ens recordava Joan Pau II que l´educació parteix de dos veritats fonamentals: «La primera és que l´home és cridat a viure en la veritat i en l´amor. La segona és que cada home es realitza mitjançant el lliurament sincer de si mateix»[3]. Aquest és, doncs, l´espai de la família. 

La família com a espai educador per excel·lència

«Els pares són els primers i principals educadors dels seus fills, i en aquest camp tenen fins i tot una competència fonamental: són educadors perquè són pares»[4]. Sense dubte, la família és la microsocietat que educa, que prepara, doncs, els fills per viure, per estimar, per ser capaços d´aportar el bé en la societat que els envolta. En aquesta línia, hem sentit alguna vegada que, segons com sigui la família, serà la societat, perquè així és l´home. D´allò que cadascú faci a la seva família, en depèn, doncs, la nostra societat i la humanitat sencera, i és clar que, quan es menysprea la importància de la família com a responsable principal de l´educació dels fills, apareix el dèficit de sentit, la manca d'objectius alts, la desmotivació o un baix nivell moral.

Quan el sant Pare es referia, en el document al qual estem fent referència, al fet que un dels aspectes que emmarca la crisi educativa actual és la manca d´una correcta interpretació del concepte de llibertat, es refereix a la idea que educar en llibertat, ara que ja hem definit el terme educar, vol dir preparar els fills, la persona, per afrontar amb valentia les decisions definitives que, tard o d´hora, arriben. El que actualment el jovent i molts pares veuen com una coacció a una hipotètica llibertat, la llibertat de fer el que vull quan vull mentre em beneficiï a mi a curt termini, coartaria la veritable llibertat, que consistiria a estar ben format en les virtuts per escollir el correcte, el que em fa bé i fa bé als altres, quan toca, costi el que costi. En aquest sentit, un i altre concepte de llibertat, com es pot veure, resulten absolutament antagònics. La tasca educativa dels pares, com a principals responsables davant altres estaments col·laboradors, implica llibertat i, a més, les filles i fills que s´estan formant, l´han de veure de manera palpable en els qui més directament els envolten, els seus pares. Això servirà per introduir dos factors importants a tenir en compte: l´autoritat i el paper de l´amor i el servei en l´educació.  

El veritable concepte de l´autoritat

«La tasca educativa implica la llibertat, però també necessita l´autoritat (...) El testimoni del Crist no transmet només informacions, sinó que està compromès personalment amb la veritat que proposa i, amb la coherència de la seva vida, esdevé punt de referència mereixedor de confiança»[5]. Per educar, per infondre valors i fer-ho en llibertat cal que els pares tinguin prestigi davant dels fills, ja que, en la seva infantesa els obeiran però s´ha d´aconseguir influir en ells durant l´adolescència. Si primer els ajudem després els podrem acompanyar, però sempre tindran la nostra manera de fer i de ser com un far, com un horitzó clar que, en llibertat, els guiarà.

Tenir autoritat no és la capacitat de donar ordres, no és tenir el poder (que el càrrec m´atorga), és tenir prestigi, ser líders. Aquest prestigi no sorgeix de la premissa d´omplir-los de coses materials, donar-los sempre la raó (encara que no la tinguin), de fer-los veure que ells no tenen mai la culpa. La responsabilitat d´un acte mal fet sorgeix quan ells veuen en nosaltres la lluita personal per ser cada dia millors, per ser més virtuosos (sincers, humils, optimistes, serens, confiats, naturals, generosos, ferms...), que vegin un exemple de laboriositat professional, de servei, de tractar bé a qui ens envolta. Veure exemple, en definitiva. No s´educa a base de xerrades o discursos.

Com el bon líder, els bons pares van per endavant! Ensenyant amb la seva actitud la teoria que tenen al cap! Que, tot i no ser perfectes, lluiten per aquests objectius, per aconseguir aquest projecte familiar, per mantenir la seva escala de valors com a motors de la família, i aplicar-la als seus fills (com volem que siguin?, seran el que nosaltres som, estimaran el que nosaltres estimem, seran generosos com nosaltres ho som, ...). 

La importància de l´amor en el fet educatiu

«L´amor conjugal es manifesta en l´educació, com a veritable amor de pares. La “omunió de persones” que al començament de la família s´expressa com a amor conjugal, es completa i es perfecciona i s'estén als fills amb l´educació.»[6]. Estimar-los i conèixer-los bé són ingredients necessaris per aquesta recepta i, a més, per acabar d´assolir aquest prestigi, els fills han de veure que la nostra exigència es mou per amor, perquè ens importen. Això ens portarà a estimar-los i acceptar-los tal com són, a educar-los individualment, a escoltar-los i conèixer-los molt bé i a no moure´ns per convencions superficials, com sovint ens passa en el tracte personal. I no podem anar mai sols.

És fonamental que el matrimoni es mostri unit en aquests aspectes, ja que en educació, i especialment en el prestigi que requereix l´autoritat, no podem anar per separat: pensar i definir plegats quina és la nostra escala de valors a casa, tenir tota la informació possible abans de prendre una decisió davant dels fills, decidir i comunicar plegats les correccions oportunes i, si cal, sancionar plegats, són aspectes que, afegits a l´afecte, la rutina, la coherència, la unitat de criteri, la constància, el respecte o la confiança cap als fills, no fan més que reforçar la nostra autoritat i així podrem educar, acompanyar, ser referència per a ells.

Cal evitar ser pares paternalistes, amb una excessiva protecció que acaba ofegant la llibertat dels fills; o ser pares autoritaris que, amb un prestigi per imposició, guien els fills però sense deixar que tinguin criteri propi; tampoc pares permissius, que eduquen només en la llei del desig per no complicar-se la vida i que acaben tenint fills sense referents, per no parlar dels pares que eduquen per no coartar la llibertat dels fills, anul·len la seva influència com a pares i deixen fer, sense donar criteri i tenen, per tant, fills sense criteri.

Aquesta manca de criteris, d´infondre veritable educació en els fills, de manca de referències són els que donen lloc al segon concepte que exposa el sant Pare: la presència del relativisme en l´educació actual.  

El relativisme com a desestabilitzador en l´acció educativa i formativa 

Davant la manca de criteris, de veritat en majúscules, de considerar autoritari allò que vol ser valor de referència, el relativisme es converteix en factor educador. Aleshores, com dèiem anteriorment, l'educació basada en el relativisme crea exclusivament maneres de fer, d´actuar, de valorar que només busquen satisfer el desig immediat, superficial, mitjançant el consumisme, les gratificacions immediates i, per tant, efímeres, etc. «En una societat i una cultura que, amb massa freqüència, tenen el relativisme com a credo propi –el relativisme ha esdevingut una mena de dogma–, manca la llum de la veritat, més encara, es considera perillós parlar de veritat, es considera autoritari, i s´acaba dubtant de la bondat de la vida»[7].

Seguint el fil del que hem comentat del document de Benet XVI, podem qüestionar-nos quina incidència pot tenir aquesta emergència educativa en els pares que volem educar en la fe, amb el testimoni i el seguiment de Crist com a referència en la nostra vida, com a exemple de virtuts.

Educar per tenir unitat de vida 

Pel que hem vist, educar en la fe seria acompanyar els nostres fills a tenir una relació viva, significant amb Crist. Però hem d´educar-los per tenir una veritable relació, una relació profunda, fugint de la superficialitat i educant el fons de la persona. Hem de veure els fills com una unitat i evitar que Crist estigui a la seva vida com en un compartiment estanc, que sigui una relació temporal, deslligada, puntual.

Aquesta unitat de vida que els mostrem és un centre sobre el qual giren tots els aspectes de la vida. És l'autèntica referència, una realitat que afecta tota la persona. Aquesta unitat de vida es fonamenta sobre una base d´autèntics valors i virtuts. La persona virtuosa és la que està en posició de percebre i aprofundir en aquesta relació personal amb Crist. Només aquest camí de formació personal permet ser capaç de viure aquesta plenitud.

Definint aquests aspectes com a claus en l´educació, em vénen a la memòria unes paraules del nostre estimat Joan Pau II que deia que la llar cristiana ha de ser la primera escola de la fe, on la gracia baptismal s´obre al coneixement i amor de Déu, de Crist, de la Mare de Déu. «Un dels camps en els quals la família és insubstituïble és certament el de l´educació religiosa, gràcies a la qual la família creix com a “església domèstica”»[8]. 

Educar l´esperit  

Efectivament, estem parlant d´uns conceptes (educar, intimitat, Crist) que signifiquen endinsar-se en el món íntim i misteriós de la persona i de la seva relació amb Déu. Com a pares, podem tenir el dubte de si han de ser els mestres, els especialistes, els que tenen la saviesa, qui mostrin aquest camí als nostres fills o si ho hem de fer nosaltres. Com hem comentat abans, l´escola té un paper subsidiari, complementari en l´educació dels fills davant del paper predominant dels pares com a primers responsables i protagonistes d´aquesta formació.«Comparteixen la missió educativa amb altres persones i institucions, com l´Església i l´Estat. Amb tot, això ha de fer-se sempre aplicant correctament el principi de subsidiarietat. Això implica la legitimitat i fins i tot el deure d´un ajut als pares, però troba el seu límit intrínsec i insuperable en el seu dret prevalent i en les seves possibilitats efectives»[9]. En el cas de la fe, cal donar els coneixements, però el que té un paper clau és la transmissió d´aquesta fe, un paper que només podem fer els pares per tots els motius que hem comentat abans.

Educar l´esperit és, en el fons, educar els sentiments i els pensaments íntims, la intimitat dels nostres fills i filles. La bellesa, la bondat, la veritat són alguns dels aspectes de fons que s´han de tractar. Per aquest motiu, aquesta relació personal amb Déu s´ha de desenvolupar dins de la família, ja que, com que afecta la intimitat de les persones, la família és l´àmbit ideal d´aquesta connexió amb la realitat, en aquest cas amb la realitat transcendent. Evidentment, en la família, aquesta educació no seria possible o es quedaria en un paper secundari o superficial, si no es visqués coherentment tot allò que es vol transmetre. Perdríem el prestigi i, per tant, la capacitat d´influir en els nostres fills.

Fe i família 

«En l´educació i en la formació de la fe, la família té una missió pròpia i fonamental i una responsabilitat primària»[10]. La vida de fe defineix el tarannà d´una família cristiana que no deixa fissures entre la religió i la vida, que no viu en compartiments estancs, que són veritables esglésies domèstiques. Això no es pot explicar, sinó que s´ha de viure. Aquesta manera de fer, anant per endavant, que ens vegin resar, que notin la nostra fe minut a minut, circumstància a circumstància, es la que deixa veritable petjada en el cor, en les vivències dels nostres fills. Per aquest motiu, s´ha d´estar amb els fills, han de copsar aquesta realitat, no podem ser pares i mares en la distància, d´una estona, de classes magistrals puntuals. Els nostres fills necessiten aquesta referència, ja que si no n´agafaran un altra que no serà l'adequada ni la correcta. El ser-hi ens permetrà conèixer molt bé els fills, un aspecte primordial en educació, tal com hem dit abans, conèixer la seva intimitat per poder acompanyar-los individualment i fer-los créixer com a persones, i aquesta intimitat fonamentalment només es pot conèixer en la intimitat de la llar.

En resum, es tracta que vegin en nosaltres alguna cosa més que uns actes pietosos, sinó que notin la concreció d´una vida de fe i que tot el que s´aprèn de moral ho vegin en nosaltres, fet vida, és a dir, no només saber i dir la teoria sinó que en la família vegin la pràctica, vegin el Crist en les nostres obres de cada dia, en les nostres reaccions, en les nostres alegries i patiments; això és una veritable referència cristiana, que, a més, no podran veure en cap altre lloc des d´aquest prisma de la intimitat.

Hem parlat, de passada, de l´amor, que ha d´estar present en qualsevol relació educativa. Pel que fa a l'educació religiosa, l´amor pren una rellevància cabdal, ja que només cal mostrar als fills per què i per a què ens ha creat Déu. La veritable educació és la que capacita per estimar i, si eduquem, transmetem i mostrem als fills aquesta realitat. Mitjançant l´esperit cristià, els ensenyarem el veritable sentit de la vida. Aquest amor, aquest capacitar-los per estimar, ha de partir de la seva intimitat, una part del seu ésser que hem de saber respectar, protegir, educar. Aquí és on es troba la consciència, que és el sentiment que marcarà el bé i el mal de les nostres accions i que, per tant, és molt convenient educar-la bé, ja que ens aportarà el judici ètic dels nostres actes i que, en la nostra família, obeirà a la nostra condició de fills de Déu. En aquest ordre de coses, l´educació ha de ser integral, és a dir, que no podem separar cos i ànima en la concepció de persona. L´ànima és consubstancial al cos i li dóna sentit i transcendència. Vivint així, s´aconsegueix un desenvolupament harmònic i unitari. Hem de tenir present, doncs, l'existència d´aquesta consciència interior i, per aquest motiu, els hem d´anar mostrant, a ulls de Déu, unes normes ètiques correctes per tal que el seu comportament sigui guiat adequadament i puguin fer front a les passions existents, sabent que la consciència i l´amor de Déu els anirà indicant el camí.

Jordi Ferraz i Costafreda,

Institut Superior d´Estudis de la Família

Universitat Internacional de Catalunya

[1] Benet XVI, Discurs a l´Assemblea Diocesana de Roma, 11.VI.2007.

[2] Ibidem.

[3] Joan Pau II, Carta a les famílies, 2.II.1994, n. 16.

[4] Ibidem.

[5] Benet XVI, Discurs a l´Assemblea Diocesana de Roma, 11.VI.2007.

[6] Joan Pau II, Carta a les famílies, 2-2-1994, n. 16.

[7] BenetXVI, Discurs a l´Assemblea Diocesana de Roma, 11.VI.2007.

[8] Joan Pau II, Carta a les famílies, 2.II.1994, n. 16.

[9] Ibidem.

[10] Benet XVI, Discurs a l´Assemblea Diocesana de Roma, 11.VI.2007.