Les fonts i els continguts de la fe cristiana: Com arribar a la comprensió de la fe?

Especial Any de la Fe

La nostra fe no és només fe en Déu, sinó fe cristiana; és a dir, fe en el Déu que es revela en Jesucrist. I és sota aquest punt de vista que tractarem en aquest article tres punts: la fe cristiana, les fonts de la fe i els continguts de la fe; i el tancarem amb unes consideracions sobre la comprensió de la fe.

Direm d´entrada que el document clau per fer el nostre discurs –i també per a l´elaboració personal que cadascú en pugui fer pel seu compte– és el Catecisme de l´Església Catòlica (CEC). Llegir-lo tranquil·lament, sense presses, però de manera continuada: vet aquí el que considero bàsic per adquirir i desenvolupar la formació que, actualment, ha de tenir un catòlic. Concretament, em centraré en la Primera Part del Catecisme, que porta el títol de La Professió de la Fe, mirant d´exposar els nuclis fonamentals d´aquesta part del Catecisme.

Què és la fe cristiana?

Ras i curt: la que recitem i professem en el Credo, en aquesta Professió de Fe que el CEC desenvoluparà amb profunditat en la Primera Part, tot just esmentada. La fe cristiana és fe en Déu, i no pas la fe que es pot i de vegades cal concedir a una persona humana. La ambigüitat del terme creure i del terme fe prové del fet que designa dues actituds espirituals totalment diferents. En el llenguatge quotidià, creure significa «opinar, suposar»; indica, doncs, un grau de coneixement d´aquelles realitats de les quals encara no en tenim cap certesa. Això ha generat la idea, molt escampada, que la fe cristiana és també un conjunt de suposicions sobre matèries de les quals encara no en tenim un coneixement exacte. Però una concepció de la fe com aquesta atempta radicalment contra la seva essència. La fe cristiana és un creure que és un saber, i no pas un suposar o un opinar.

És per això que la fe cristiana «és, sobretot, una adhesió personal de l´home a Déu» i, «al mateix temps i de manera inseparable, l´assentiment lliure a tota veritat revelada per Déu» (CEC 150). I per això la fe cristiana és, concretament, la fe “en el Déu U i Tri”; és a dir, una fe per la qual l´home accepta amb joia la veritat sobre Déu i sobre el món que Déu mateix li comunica en la seva Revelació històrica. Allò que Déu ens ha revelat és el misteri del seu ésser, el misteri del seu Amor: Jesucrist, el Fill etern del seu Amor.

Les fonts de la fe

Però, com ho sabem, tot això? Pel mateix Déu. És el famós «Placuit Deo» del Concili Vaticà II, que recull el CEC 51: «Placuit Deo... En la seva saviesa, Déu va disposar revelar-se a ell mateix i donar a conèixer el misteri de la seva voluntat, a través del qual els homes, mitjançant Crist, el Verb encarnat, tenen accés al Pare en l'Esperit Sant i es fan consorts de la naturalesa divina» (DV 2).

Déu es dóna a conèixer, sobretot, en el mateix acte creador. La creació és, en ella mateixa, font del coneixement de Déu: «Déu, creant-ho tot i conservant-ho a través del seu Verb, dóna als homes testimoniatge perenne d´Ell mateix en les coses creades, i, volent obrir el camí de la salvació sobrenatural, es va manifestar, a més, personalment, als nostres primers pares ja des del començament» (DV 3). Els va convidar a una comunió íntima amb Ell i els va revestir d´una gràcia i d´una justícia resplendents. Aquesta revelació no va ser interrompuda pel pecat dels nostres primers pares (CEC 554-55).

Ens referim a la progressiva revelació de Déu als homes després del pecat. La doctrina de les aliances (amb Noè, amb Abraham, amb el poble d´Israel). Els patriarques i els profetes en l´Antic Testament. Déu forma el seu poble, Israel, i se li revela de diverses maneres: l´Aliança del Sinaí (CEC 54-64).

Jesucrist és el «Mitjancer i la plenitud de tota la Revelació». En aquest sentit, Ell és la font suprema de la Revelació. Recordem el cèlebre inici de l´Epístola de sant Pau als Hebreus (1, 1-2): «Després que en un altre temps Déu havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del Fill, que ha constituït hereu de totes les coses, pel qual va fer també el món.» Crist, el Fill de Déu fet home, és la Paraula única, perfecta i insuperable del Pare. Sant Joan de la Creu ens ho va dir en una de les formulacions més reeixides que conec de la unitat d´ésser i d´obrar en el Crist, que procedeix i és enviat pel Pare. Ho va escriure a la Pujada al Mont Carmel (II, 22, 3): «en donar-nos, tal com va fer, el seu Fill, que és Paraula seva –i no en té cap altra– ens ho va dir tot plegat i d´una sola vegada en aquesta única Paraula, i no té res més a dir...». No hi haurà, doncs, una altra Revelació (CEC 65-67).

L´esdeveniment del Crist era gairebé contemporani a l´autor de l´Epístola als Hebreus i a la primera generació de cristians. És en Ell que hi ha la salvació, però no només d´aquesta generació, sinó també de totes les generacions futures fins a la fi del món. D´aquí la qüestió decisiva: com ens arriba a nosaltres la Revelació de Déu al cap dels segles? La resposta és: «A través de la Tradició apostòlica», que el CEC explica en els números 75-79. Aquesta transmissió es va dur a terme de dues maneres: oralment, de paraula, explicant allò que va fer i va dir el Senyor; i per escrit. Com afirma la Dei Verbum (DV 7), la constitució del Concili Vaticà II sobre la divina Revelació, «els mateixos apòstols i altres de la seva generació van posar per escrit el missatge de la salvació inspirats per l´Esperit Sant».

En aquest context, s´emmarca la doctrina tradicional quan ens parla de l´única font de la Revelació, que és la Tradició apostòlica. Ens trobem, doncs, davant de la Sagrada Tradició i de la Sagrada Escriptura, que testifiquen i transmeten la Revelació de Déu en el seu Fill. Totes dues «estan íntimament unides i compenetrades, perquè, com que neixen totes dues de la mateixa font, en certa manera es fonen i tendeixen a una mateixa finalitat» (DV 9):

­– «La Sagrada Escriptura és la paraula de Déu, pel fet que està escrita per inspiració de l´Esperit Sant».

– «La Tradició rep la paraula de Déu, encomanada per Crist i l´Esperit Sant als Apòstols, i la transment íntegra als successors; per tal que ells, il·luminats per l´Esperit de la veritat, la conservin, l´exposin i la difonguin fidelment en la seva predicació».

Totes dues -Escriptura i Tradició- constitueixen el dipòsit de la fe, la traditio apostolica, que van predicar i lliurar els Apòstols. Aquest dipòsit de la fe va ser confiat pels Apòstols a la totalitat de l´Església perquè l´escampés arreu del món per a la salvació de les ànimes. Com es porta a terme, al llarg dels segles, aquesta predicació de la Revelació divina? De dues maneres:

– pel magisteri dels successors dels Apòstols, cosa que anomenen el Magisteri de l´Església: «L´ofici d´interpretar autènticament la paraula de Déu, oral o escrita, ha estat encomanat només al Magisteri viu de l´Església, el qual l´exercita en nom de Jesucrist» (DV 10), és a dir, als bisbes en comunió amb el successor de Pere, el bisbe de Roma.

– pel testimoniatge cristià del Poble de Déu: «Fidel a aquest dipòsit, tot el poble cristià, unit als seus pastors, persevera sempre en la doctrina apostòlica i en la unió, en l´eucaristia i l´oració, i així es porta a terme una meravellosa concòrdia de pastors i fidels a l´hora de conservar, practicar i professar la fe rebuda» (DV 10).

Hem esmentat dues magnituds que cal estudiar per elles mateixes, però això queda fora de l´abast d´aquest treball. Em refereixo a la Sagrada Escriptura, Antic i Nou Testament; i al Magisteri de l´Església, encarregat d´interpretar autènticament la Paraula de Déu. Aquí, n´hi haurà prou amb allò que hem assenyalat. Es pot trobar una exposició més detallada de tots dos punts al CEC (núm. 84-116).

Els continguts de la fe

La resposta –coherent i agraïda– de l´home a aquest Déu que es revela, és la fe, la fe cristiana, les fonts de la qual acabem de considerar. Ara hem de contemplar-ne els continguts, els continguts de la fe: és a dir, què és allò que creiem els cristians i, més concretament, els catòlics. La resposta condensada és, com ja hem indicat en l´apartat I, el Símbol de la Fe o Credo –«Jo crec»–, del qual deia sant Tomàs d´Aquino que és com una síntesi de tota la doctrina de la Sagrada Escriptura, un resum especialment útil per a tots els qui no la poden llegir sencera.

Però és essencial tenir en compte que el Crec és, de fet, un Creiem: el «jo» de la confessió de fe cristiana no és el «jo» aïllat de l´individu, sinó el «jo» col·lectiu de l´Església. Quan dic «Jo crec», això vol dir que jo supero les fronteres de la meva subjectivitat aïllada per integrar-me en el subjecte comú, que és l´Església, i que, al mateix temps, m´integro en la seva saviesa, que ultrapassa els temps i els límits del temps. L´acte de fe és sempre un acte per mitjà del qual la persona entra en la comunió plena que és l´Església. Per això, creure amb fe cristiana és venir a l´Església, viure en ella. Durant els primers segles, hom s´identificava com a cristià recitant el Credo.

De fet, amb això ja està tot dit sobre els continguts de la fe cristiana. La resta d´aquest article consistiria a anar glossant els continguts d´aquest Credo en el qual es condensa la nostra fe. I a això es dedica, precisament, com ja hem assenyalat més amunt, la Primera Part del CEC. És això el que, en l´Any de la Fe, hem de llegir, estudiar, repassar i assimilar per tal de poder-ho explicar, ensenyar i proposar als altres. Perquè l´Any de la Fe és també el de la Nova Evangelització. Aprofundir en la Fe, viure aquesta Fe, transmetre als altres aquesta Fe.

Convé indicar, per situar adequadament aquests continguts, que el Credo és Fe en Déu U i Tri, en un sol Déu, en el qual hi ha Tres Persones diferents. Cal també tenir en compte que el CEC recull i comenta dos Credos: el Símbol dels Apòstols (el Credo més curt), utilitzat tradicionalment en la litúrgia del Baptisme, i el Símbol de Nicea-Constantinoble (més llarg, fruit dels dos Concilis que hi donaren nom), i que és el que es fa servir en la litúrgia eucarística.

L´estructura fonamental del Credo o Símbol de la Fe (en l´esmentada doble forma) és la mateixa i té tres Parts (que, en el CEC, són tres capítols): la primera, «Crec en Déu Pare»; la segona, «Crec en Déu Fill»; i la tercera, «Crec en Déu Esperit Sant». La nostra Fe és fe en la Santíssima Trinitat: en Déu U i Tri, com ja s´ha indicat. Aquesta divisió en tres parts es correspon amb l´altra divisió clàssica, que divideix el Credo en els 12 contiguts de la fe, que des de petits hem estudiat en els catecismes de format reduït i que es recullen, detalladament, en el CEC: es tracta dels anomenats articles de la fe. Els articles desenvolupen els continguts de les Parts.

– A la Primera Part («Crec en Déu Pare») correspon un sol article, el primer, que té aquesta formulació: «Crec en Déu Pare Totpoderós, Creador del cel i de la terra».

– La Segona Part («Crec en Déu Fill») té sis articles: del 2n al 7è. Quan recitem el 4t a la Missa («va patir sota el poder de Ponç Pilat, fou cruficicat, mort i sepultat»), tots hem de fer, juntament amb el sacerdot, una inclinació profunda amb el cap.

– La Tercera Part («Crec en l´Esperit Sant») comprèn els altres cinc articles.

Aquests continguts de la nostra fe mostren ben clarament que el Credo no és pas un llistat de veritats que els cristians hem d´acceptar, sinó una condensada i sintètica narració i declaració de la Història de l´Amor misericordiós de Déu per l´home, la Història de la Salvació, que comença pel primer acte d´Amor, que és la Creació (primer article), que té el seu centre en l´Encarnació, la Mort i la Resurrecció del Fill Estimat del Pare (segona part) i que acaba, a la tercera part, amb la donació de l´Esperit Sant (article vuitè) i els seus efectes en la història de la salvació de l´home, des de «la Santa Església Catòlica» (article novè) fins a arribar (article dotzè) a la «Vida eterna».

Les parts II, III i IV del Catecisme de l´Església Catòlica descriuen les conseqüències pràctiques del do de la Fe. S´hi descriu (II) la vida de la Gràcia a l´Església: litúrgia i Sagraments; (III) la correspondència a la Gràcia en la conducta diària: els Deu Manaments i «la vida en Crist»; i (IV) el paper essencial que té en aquest conjunt la pregària i especialment el Parenostre.

Com arribar a la comprensió de la fe?

Comencem per la importància del primer article del Credo: Déu és el Creador del cel i de la terra, de l´Univers i de tota la realitat que, amb coherència, anomenen creada. L´home, creat per Déu, no està dotat només de cos, sinó també d´esperit i, per això, la seva raó pot afirmar l´existència de Déu i l´origen diví (creació) de tota la realitat. I, tot i això, la creació, com ja hem vist, no és només una veritat racional, natural, per dir-ho amb aquestes expressions prou conegudes, sinó també una veritat revelada, una veritat de fe, una veritat en la qual crec. I, doncs, per què cal aquest creure, aquesta fe? Perquè el pecat original i els pecats personals han enterbolit la força cognoscitiva de la raó humana, la seva capacitat d´arribar a la veritat última sobre Déu i sobre el món; i és per això que Déu, per ajudar l´home, li ha revelat:

– no només allò a què no pot arribar la raó humana, és a dir, el misteri íntim de Déu (la Trinitat) i l´infinit Amor de Déu al món, que s´expressa en l´obra redemptora de Jesucrist (CEC, Part I, cap. II) i en la missió de l´Esperit Sant (CEC, Part I, cap. III);

– sinó també veritats naturals fonamentals, que deriven de l´acte creador de Déu, però que han esdevingut extremadament difícils per a la simple raó humana.

Per encaminar la raó humana creient cap a una intel·lecció o comprensió de la fe és fonamental distingir i, al mateix temps, relacionar, aquests dos ordres de la realitat que es dedueixen d´allò que afirmàvem més amunt:

– d´una banda, des de la fe que confessem en l´article primer del Credo, des de la realitat del Déu Creador del món, treballar en els diversos àmbits científics i culturals, perquè n´emergeixin racionalment les veritats que es troben enfosquides per la marca del pecat original i del bandejament de Déu.

–d´altra banda, mirar d´aprofundir joiosament en els continguts de la fe, buscant el temps necessari d´on faci falta; ens cal aprofundir en aquests continguts que tot just hem pogut enumerar en el punt III del nostre article, però que es troben esplèndidament exposats en el Catecisme de l´Església Catòlica.

Una última observació, que és molt important: ningú no arriba tot sol a comprendre la totalitat de l´Evangeli. Cadascú pot fer, doncs, aquesta reflexió: en aquesta comunió única que és l´Església, allò que no entenc de la fe, n´hi ha d´altres que ho comprenen i en viuen. Perquè jo no trobo suport només en la meva fe, sinó també en la fe dels cristians de tots els temps, de tots aquells que ens han precedit, des de la Mare de Déu i els Apòstols fins als qui viuen avui en dia. Cada dia, em disposo interiorment, amb l´oració i l´estudi, a confiar en el Misteri de la fe. Aquesta actitud és la pròpia de la fe de l´Església, de la comunió que és l´Església.

Pedro Rodríguez

Professor emèrit de Teologia Dogmàtica, Facultat de Teologia

Universitat de Navarra