Revista > Número 44

La família i la societat civil, la xarxa més segura per als que són colpejats per la crisi

Diu Benet XVI: «Voldria recordar a tots, en especial als governants que s'ocupen de donar un aspecte renovat a l´ordre econòmic i social del món, que el primer capital que se ha de salvaguardar i valorar és l´home, la persona en la seva image-9dda328b58d5b019841e83c28808bf5aintegritat: «Perquè l´home és l´autor, el centre i el fi de tota la vida economicosocial».[1]

La crisi econòmica ha assenyalat amb claredat les fortaleses, oportunitats, debilitats i amenaces del nostre model socioeconòmic. I un dels factors que constitueixen la nostra fortalesa, la cohesió entre els seus membres com a pilar de salvació per a molts homes i dones, és la família. Una família que es relaciona de manera semblant a la intimitat divina, com ens recordava Joan Pau II: «El nostre Déu, en el seu misteri més íntim, no és una solitud sinó una família, ja que porta en Si mateix paternitat, filiació i l´essència de la família, que és l´amor».[2]

I, avui més que mai, es necessita repensar la família, no sols per a «redescobrir amb noves llums el do de ser éssers estructuralment familiars, de formar part d´una genealogia i de poder construir les nostres pròpies relacions»[3], sinó per mantenir-la unida, ja que és l´àmbit humà on es viu amb major intensitat la solidaritat i l´estabilitat dins la societat. «Déu, que té cura de tothom amb sol·licitud paternal, ha volgut que els homes constitueixin una sola família i es tractin entre si amb esperit de germans».[4]

Ningú no dubta que la institució familiar és, en aquests moments de precarietat econòmica qui està patint de manera especial les conseqüències de la conjuntura econòmica. El pes insostenible de la desocupació, que s´agreuja cada dia que passa en les famílies, els deutes de llum, telèfon, despeses mèdiques, les hipoteques dels fills casats i amb nens petits, porten a una mobilització de tots els recursos familiars per respondre a aquestes necessitats. «Actualment, la família actua com una mena de matalàs al voltant de qui ho està passant malament, no sols des del punt de vista econòmic sinó també des del punt de vista afectiu. Si a casa es troba acollit i estimat, ho pot superar més fàcilment.

I si tota la família es troba a l´atur? És un moment molt bo perquè la família faci pinya i digui: «tirarem endavant», per viure l´optimisme, tot i que cal matisar el terme. No es tracta de dir: “aquí no passa res”, perquè això és mentida. Més aviat, consisteix a pensar que, malgrat que el que passa és molt greu, lluitarem amb ungles i dents per sortir endavant. Això és l´optimisme. Veig famílies que ho estan passant molt malament, però que són optimistes i sé que se´n sortiran, no sé quan, però tiraran endavant, perquè no es rendeixen. Una família que no es rendeix, segur que se´n surt».[5]

Un exemple d´això és la quantitat de persones desnonades dels seus habitatges per no poder fer front als pagaments de les hipoteques a causa de l´atur i de la crisi. Parlem d´un increment del 134,13 per cent, segons fonts del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial d´Espanya (CGPJ), cosa que suposa no sols un conflicte social i un retrocés de l´estat del benestar, sinó un greu atemptat a «la cohesió social i un creixement permanent de les desigualtats».[6]

La família, matalàs i trampolí

En tot cas, la família no sols suporta, redueix i refà els danys personals i econòmics dels seus membres, sinó que té el capital humà, la fortalesa estructural i els valors essencials per poder continuar cap endavant, per reprendre la seva activitat, a curt o llarg termini, per afrontar el futur amb optimisme. Un optimisme que, davant de la crisi econòmica que patim, necessitarem en grans dosis.

image-c5f7acab3e76a082f3b71f1af0f71aef

Valors essencials, debilitats durant els anys d´opulència, com són la solidaritat, la temprança, la justícia, la cooperació intergeneracional, l´austeritat, el reforçament dels llaços afectius, el suport mutu, la comprensió, o el valor de l´esforç i l´optimisme. Ja que «els aspectes de la crisi i les seves solucions, així com la possibilitat d´un nou desenvolupament futur, estan cada vegada més relacionats, s´impliquen recíprocament, requereixen nous esforços de comprensió unitària i una nova síntesi humanista. Ens preocupa justament la complexitat i gravetat de la situació econòmica actual, però hem d´assumir amb realisme, confiança i esperança les noves responsabilitats que ens reclama la situació d´un món que necessita una profunda renovació cultural i el redescobriment de valors de fons sobre els quals construir un futur millor. La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D´aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d´una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada més que no pas resignada».[7]

Però no pot solucionar-ho tot...

 No obstant això, la solidaritat familiar no pot cobrir totes les situacions d´emergència a què s´enfronta. «Per això, és necessari estimular en tothom la voluntat de participar en els esforços comuns». Però, «perquè tots els ciutadans se sentin impulsats a participar en la vida dels diferents grups que integren el cos social, cal que trobin en aquests grups valors que els atreguin i els disposin a posar-se al servei dels altres. Es pot pensar, amb tota raó, que el futur de la humanitat està en les mans dels qui sàpiguen donar a les generacions venidores raons per viure i raons per esperar».[8]

Associacions en primera línia: Càritas

Per això, cal destacar la presència de Càritas Espanyola (Confederació de les entitats d´acció caritativa i social de l´Església catòlica a Espanya), amb més de 65.000 voluntaris, la missió de la qual és, en definició institucional recollida a la seva web «promoure el desenvolupament integral de les persones i els pobles, especialment dels més pobres i exclosos, sent testimoni de la fraternitat de la comunitat cristiana amb totes les persones, en especial amb les més empobrides i marginades, optant per una societat més solidària, justa i participativa».

Amb aquesta finalitat, porten a terme projectes de suport i promoció social de diversos grups socials en situació de precarietat i/o exclusió social, programes de formació, d´ocupació, projectes de desenvolupament, atenció a emergències i grans conflictes, sensibilització i desenvolupament en coordinació amb les altres Càritas nacionals i internacionals.

També el Banc dels Aliments, fundació benèfica privada, independent i sense afany de lucre, que lluita contra la pobresa i el malbaratament i a favor d´un món més just. La missió del Banc dels Aliments és rebre excedents alimentaris i repartir-los entre les entitats receptores, que els fan arribar a les persones necessitades del seu entorn més proper.

El Banc dels Aliments

El moviment dels Bancs d´Aliments (Food Bank), que s´inicià als Estats Units (Phoenix, Arizona), tingué un desenvolupament molt ràpid, per ser una fórmula de baix cost i de gran utilitat que dóna servei immediat a la societat, tant a les empreses i distribuïdors que malbaraten aliments com als necessitats.

Tota l´acció del Banc dels Aliments es basa en la gratuïtat dels aliments que reben i en la seva distribució justa a través de les entitats benèfiques que atenen els beneficiaris finals. Això es porta a terme a Barcelona gràcies al treball de més de 140 persones, la gran majoria voluntàries. «L´any 2011, el Banc d´Aliments de Barcelona va atendre 114.836 beneficiaris a través de la xarxa d´entitats benèfiques receptores».[9]

image-ee3b7933173f37ccb7b7ebc3298e22eb

Actualment, la pobresa a Catalunya afecta el 20,4% de la població (segons les últimes dades de l´Institut d´Estadística de Catalunya), és a dir, un de cada cinc catalans, gairebé un milió i mig de ciutadans, es troba per sota del llindar de la pobresa (que a la nostra societat suposa que viuen amb menys de 460 euros al mes). Aquestes persones pateixen mancances alimentàries, és a dir, no tenen prou recursos per assegurar-se una alimentació suficient. Una altra dada rellevant és la taxa d´atur, que es va incrementar un 300% entre el desembre de 2007 i el desembre de 2011.

«No dubtis a fer el bé a qui el mereix, quan és al teu abast»[10]

Però, en aquesta situació tan adversa i dramàtica en què està immersa la societat espanyola, cal destacar també les iniciatives particulars que en la societat civil es realitzen. La resposta és extraordinària i el compromís és de gran magnitud. Moltes iniciatives són una petita aportació necessària en aquest oceà de desconsol, de dolor, d´injustícies, de pobresa, de fam, de solitud i de patiment.

La presència activa dels ciutadans té una força insospitada quan s´agrupen en col·lectius, plataformes, associacions o altres modalitats, amb l´objectiu de crear un món més just on els homes i dones de qualsevol raça, llengua i condició social puguin viure en pau.

Uns herois anònims, permeteu-me la llicència d´anomenar-los així, que s´entreguen al servei dels altres, estalviant patiments i treballant amb valentia per pal·liar, en la mesura de les seves possibilitats, l´escassetat d´aliments, roba, o qualsevol altra necessitat, impregnant tots els racons amb alegria, optimisme i esperança, revifant els cors i pal·liant situacions de misèria material, sanitària i educativa allà on és més necessari.

Les mostres de solidaritat en el sector privat i en la societat civil, fins i tot desbordats per la realitat, es multipliquen cada dia:

- Hotels que reparteixen diàriament als més necessitats els excedents de menjar que els seus clients no consumeixen.

- Famílies que regalen bosses de menjar als més colpejats per la crisi. 

- Grups de veïns que substitueixen la despesa de la cavalcada de Reis del seu barri per 8.000 kg. de lots de menjar per repartir.

- Grups de mares que preparen esmorzars per a nens que arriben al col·legi sense haver menjat res des de la nit anterior.

- Particulars que aporten menjar i roba a organitzacions com Càritas, el Banc dels Aliments...

- Voluntaris que aporten el seu temps en les diferents iniciatives socials.

- Famílies que presten els seus habitatges com a allotjament per als qui s´han quedat sense sostre.

- Una immobiliària que lloga habitatges a famílies desnonades per un preu simbòlic de 50 euros.

I, gràcies a Déu, cada dia moltes coses més.

Tot plegat són iniciatives que ens recorden que els éssers humans estan creats per viure en comunitat, per compartir, per generar al seu voltant un clima de solidaritat i confiança, i que som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos en benefici dels altres. Per això, hem de desenvolupar la nostra intel·ligència, iniciativa, voluntat i els nostres sentiments, com a éssers socials que som i treballar en comú: en benefici individual i en benefici de la comunitat.

Podríem seguir repassant exemples d´iniciatives solidàries. Gràcies a Déu, n´hi ha moltes i molt variades. I sense sortir de la nostra ciutat.

Com deia la Mare Teresa de Calcuta, hi ha vegades que sentim «que el que fem és tan sols com una gota en el mar. Però el mar seria menys si li faltés una gota».

El colibrí i el colom

«­–Digue´m quant pesa un floc de neu –va preguntar un colibrí a un colom–.

–Gens –va ser la resposta–.

–Si és així, he d´explicar-te una història ­–va dir el colibrí–.

«Em vaig posar a la branca d´un pi, a prop del seu tronc –explicava el colibrí–. Començava a nevar, no era neu d´una gran tempesta, era com un somni sense cap ferida ni violència. Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar els flocs mentre queien sobre les branques del meu tronc. La xifra exacta va ser 1.141.952. Quan va caure el següent floc (sense pes, com tu dius), la branca es va trencar».

Dit això, el colibrí es va enlairar.

El colom, una autoritat en la matèria des dels temps de Noè, es va aturar a reflexionar i, passats uns minuts, va pensar:

–Potser només serà necessària la col·laboració d´una persona més perquè la solidaritat s´obri camí en el món».[11]

Remedios Falaguera

Periodista


[1] Benet XVI , Caritas in veritate, núm. 25.

[2] Joan Pau II,Homilia, 28 de gener de 1979 (Viatge a Mèxic).

[3] Blanca Castilla de Cortázar, La familia y la fiesta, entre antropología y fe, 1 de juny 2012, Milan.

[4] Constitució Pastoral Gaudium et Spes, sobre l´Església i el món actual, núm. 24.

[5] Leopoldo Abadía, entrevista en el diari Sur, 13 de novembre de 2011.

[6] Sebastián Mora, secretari general de Càritas española, 22 de febrer de 2012.

[7] Benet XVI, Caritas in veritate, núm.21

[8] Gaudium et Spes, núm. 31.

[9] Fundació Banc dels Aliments de Barcelona, Memoria anual 2011.

[10] Pr 3, 57.

[11] Kurt Kaufer, revista Jatun Sunqu, UNICEF.

  • 26 març 2013
  • Remedios Falaguera
  • Número 44

Comparteix aquesta entrada