Revista > Número 42

La liturgia, des del Vaticà II a la reforma de Benet XVI

ESPECIAL: 50è Aniversari del Concili Vaticà II. La reforma litúrgica

El títol d´aquesta reflexió pot semblar agosarat però reflecteix amb precisió el moment litúrgic que estem vivint i les perspectives per a un futur immediat. Aquest títol és el de la difosa obra de Nicola Bux prologada pel cardenal image-c10ac39b2e04ea049cf51b7fb64727b9Cañizares i que ha estat traduïda en diverses llengües provocant una certa polèmica i reflexió.

El Concili Vaticà II i el postconcili

Fa anys, més de vint-i-set, essent estudiant a Roma vaig tenir una llarga conversa amb el professor Tommasso Federici. Parlàvem de la litúrgia i d´algunes equivocades interpretacions sobre el Concili Vaticà II. Recordo que va anar a una prestatgeria i en va treure un llibre. El va obrir en un punt determinat i em va demanar que llegís en veu alta. Ho vaig fer. Jo no sabia qui era l´autor. El text relatava una convulsa situació en la vida de l´Església. Aleshores, Federici em va preguntar: En quin moment cronològic situaria aquest text? Li vaig dir que probablement després del Concili Vaticà II, cap als anys setanta. Em digué: Efectivament, és un text escrit després d´un concili, però es tracta del Concili de Nicea. Era un fragment de sant Basili en el seu tractat sobre l´Esperit Sant. No fa gaire temps, Benet XVI va fer servir una expressió del text de sant Basili per caracteritzar alguns moments de la vida de l´Església després del Vaticà II: «Una batalla naval nocturna».

No ens ha d´estranyar, per tant, que després del Vaticà II, alguns intentessin tergiversar-lo i fer anar les aigües cap una interpretació rupturista del Concili. També en matèria litúrgica. Pau VI va arribar a dir que una de les principals temptatives del Maligne fou arruinar els fruits del Concili.

Hermenèutica de la continuïtat

Cal anar una vegada i una altra a aquell famós discurs de Benet XVI a la Cúria Romana, a les acaballes de 2005, tot just iniciant el seu pontificat, per entendre per on han d´anar i aniran les coses en la vida de l´Església en general i en matèria litúrgica en particular. Hi hem d´anar tots, però particularment el epígons d´un progressisme decadent i els desnortats tradicionalistes que van a la deriva. El sant Pare va dir una cosa tan elemental que sorprèn que no sigui comunament admesa i assimilada. Es tracta de l´hermenèutica de la continuïtat. La vida de l´Església no avança a base de revolucions, de ruptures amb el seu passat, sinó en una harmoniosa maduresa, desplegant tota la seva potencialitat guiada per l´Esperit Sant.

La renovació volguda pel Vaticà II

Parlant de la voluntat renovadora del Vaticà II en matèria litúrgica afirma l´actual Prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments: «És indubtable que un aprofundiment i una renovació de la litúrgia eren necessaris. Però, freqüentment, aquesta no ha estat una operació perfectament realitzada. La primera part de la constitució Sacrosanctum Concilium no ha entrat en el cor del poble cristià. Hi ha hagut un canvi en les formes, una reforma, però no una vertadera renovació, com demanaven els Pares conciliars. A vegades s´ha canviat pel simple gust de canviar respecte d´un passat percebut com a totalment negatiu i superat, concebent la reforma com una ruptura i no com un desenvolupament orgànic de la tradició». Aquestes paraules de Cañizares em semblen molt importants i indiquen que hi ha molt per fer encara. És evident que el gust del canvi pel canvi ha produït en ocasions realitzacions esperpèntiques de la litúrgia. Cal superar del tot l´hermenèutica de la ruptura i reconduir la litúrgia en la perspectiva «d´un desenvolupament orgànic de la tradició». Així ho han fet Pau VI, Joan Pau II i ara Benet XVI.

Experiències doloroses i trencadores de la comunió

Tot això que venim dient no s´ha esdevingut sense experiències doloroses i desconcert per gran part del poble de Déu. En molts àmbits, els corrents rupturistes han mirat d´imposar sense contemplacions la seva esbiaixada manera de veure i viure la litúrgia. Hi ha hagut molt de patiment per part de tants fidels, sacerdots, laics i religiosos, que volien viure la litúrgia segons la mens Ecclesiae i que han tingut que suportar moltes arbitrarietats, «fins al límit del que és tolerable», en paraules de Benet XVI.

En el pròleg que Cañizares fa al llibre de Bux no passa per alt aquest dolorós aspecte: «Per molts, acceptar la reforma conciliar ha significat celebrar una Missa que, d´una manera o altra, havia de ser «dessacralitzada». Quants sacerdots s´han vist titllats de «retrògrades» o «anticonciliars» pel sol fet de celebrar de manera solemne, pietosa o simplement per obeir delicadament les rúbriques! És urgent sortir d´aquesta dialèctica».

Verbis et factis

Tots sabem que Déu es revela verbis et factis, amb paraules i fets. Aquesta manera d´ensenyar també es pot aplicar a la missió d´ensenyar i interpretar autènticament, confiada al Magisteri de l´Església. Per superar la mencionada dialèctica i els grans desafiaments litúrgics a què s´enfronta la nostra generació, com bé diu el cardenal Cañizares, cal, entre d´altres coses, enriquir-se amb la manera amb què el sant Pare celebra la litúrgia, i aquestes celebracions pontifícies «són exemplars per a tot el món catòlic». Efectivament, jo també estic convençut que el Papa Benet, amb el seu ars celebrandi està elaborant un magisteri no escrit (factis), però tan important i normatiu com qualsevol document pontifici del més alt rang. És possible i desitjable que els exemples de bona litúrgia que ens dóna el sant Pare s´articulin posteriorment en una normativa escrita i disciplinar i no m´estranyaria que la Congregació hi estigues treballant.

image-b226d9241332b2fe3884b22b28d55865

Punts concrets

Mirant ara de tocar alguns punts molt concrets on s´aniria articulant aquesta «reforma litúrgica del Papa Benet», jo en destacaria els següents.

En primer lloc, retrobar la deguda sacralitat en la litúrgia. La banalitat, el mal gust i la invasió d´una profanitat mal entesa han malmès i desfigurat moltes celebracions en la vida de l´Església. I el que és pitjor, sovint, s´ha oblidat que la litúrgia no és primàriament acció nostra, és acció de Jesucrist. Ell és el gran liturg que ofereix al Pare en l´Esperit el veritable culte en esperit i veritat. Benet XVI hi insisteix molt en aquest punt. Vegeu, per exemple, el que diu en el seu llibre entrevista Llum del món: «La litúrgia és l´acte en què creiem que Ell entra i que nosaltres el toquem. És l´acte en què es realitza l´autèntic i propi, entrem en contacte amb Déu. Ell ve cap a nosaltres, i nosaltres som il·luminats per Ell... No és perquè nosaltres fem res, perquè nosaltres mostrem la nostra creativitat, o sigui, tot el que podríem fer. Justament, la litúrgia no és cap show, no és cap teatre, cap espectacle, sinó que viu des de l´altre». I diu el Papa que això s´ha de veure amb claredat.

En segon lloc, cal recuperar l´esperit i els gestos d´adoració. Aquesta atenció a l´altre, al Crist, ens farà entendre l´amor, adoració i respecte amb què hem de tractar Crist Eucaristia. Destacaria aquí la forma concreta de celebrar la Santa Missa i de rebre la Sagrada Comunió. És important que els fidels veient-nos celebrar s´adonin com a mínim que nosaltres creiem i vivim aquell gran misteri. Estic convençut que la millor catequesi que es pot fer sobre la Santa Missa és la mateixa Missa ben celebrada. En aquest sentit, trobo un objectiu pastoral de primer ordre que els fidels combreguin bé, amb les degudes disposicions internes i externes que requereix la digna i fructuosa recepció de la Sagrada Comunió. El Papa ha decidit que els fidels, en les seves celebracions, combreguin de genolls i en la boca. Ell explica el sentit d´això com un toc d´atenció del que suposa aquell moment sublim de la comunió i també ens diu que no exclou combregar drets i, fins i tot en la mà allí on és permès. En moltes comunitats, el gest de combregar s´ha degradat força. No cal entrar en detalls però és força evident. I els gestos externs d´adoració, en altres temps tan normals i generals, avui brillen per la seva absència. I potser ens cal veure que s´ha perdut quelcom més que un gest extern.

Molt relacionat amb el que hem dit, crec que és urgent una normalització del Sagrament de la Penitència. En molts indrets, pràcticament ha desaparegut amb un dany immens en la vida dels fidels. No és per casualitat que en la majoria dels documents pontificis sobre l´Eucaristia emanats des de la Celebració del Vaticà II es posi de relleu la relació necessària que hi ha entre la Penitència i la Eucaristia.

La creu damunt l´altar

Finalment, voldria evocar un tema que es motiu de moltes controvèrsies. Es tracta de la creu damunt l´altar. Recordo que quan Benet XVI va venir a Barcelona per la històrica consagració i dedicació del Temple de la Sagrada Família, image-6c5a599de48d7dee8046efb925987d20va fer posar una creu damunt l´altar. Com fa ell habitualment en les seves celebracions. Em vaig adonar que un grup de concelebrants que tenia davant meu van comentar: I ara, per què posen aquí aquesta creu? Qui hagi llegit amb atenció la profunda i magnífica obra de Ratzinger L´Esperit de la litúrgia sabrà perfectament perquè el Papa fa col·locar la creu damunt l´altar i fixa en ella la seva mirada. I amb aquest gest també ens convida a fer-ho.

Fa uns anys, un bon amic i gran expert en litúrgia, el Dr. Josep Martí i Aixalà, al cel sigui, escrivia a la revista Taüll el maig del 2004:

«La missa romana ha conservat, fins no fa massa, l´orientació de la pregària cap a orient. De fet, si volem parlar amb propietat, el prevere no ha dit mai la missa d´esquena al poble, sinó de cara al mateix punt que el poble també mirava, «El sol que ve del cel» (Lc 1, 78), o si voleu, conversi ad Dominum, com deia l´antiga invocació. L´orientació de la pregària cap a un punt determinat, el de la revelació i el de la llum divina, és encara una pràctica guardada per Israel i per l´Islam, i per tant, no deu ser sense sentit. Per què l´hauríem de menystenir els cristians? Algú podria objectar que la pregària eucarística de cara al poble la fa impossible. No es pas així, si hom s´adona que la creu, posada entre el sacerdot i l´assemblea, permet que l´un i l´altra tinguin un mateix punt d´orientació. Dit tot això, si algú vol preguntar quin hauria de ser el lloc de la creu en el presbiteri de la litúrgia renovada, es podria contestar, sense ambigüitats, que la creu, austera o preciosa, més aviat preciosa, s´hauria de posar entre el poble i el celebrant, que miraran el signe victoriós d´aquell que han traspassat...». Us convido a llegir tot l´article, que considero esplèndid. Ajuda a situar un tema de gran importància en debat que és la orientació de l´altar.

S´acaba l´espai que m´han concedit per aquest article. Estic convençut que he tocat els punts fonamentals i que les perspectives litúrgiques aniran per aquests camins. Temps al temps. Afortunadament, els pitjors moments ja han passat. La doctrina i la disciplina de l´Església en matèria litúrgica dels darrers quaranta anys són esplèndides. Només cal aplicar-les en aquesta línia de la hermenèutica de la continuïtat. També, i per acabar, tot el que es disposa en el Motu Propio Summorum Pontificum, l´abast del qual va molt més enllà de les controvèrsies suscitades per les reivindicacions de determinats grups. Vegeu, en aquest sentit, el que diu Cañizares en el pròleg de l´obra de Bux. I si em permeteu un darrer apunt bibliogràfic, no vull deixar de recomanar el suggerent llibre dirigit per Claude Barthe, Reconstruire la liturgie (Paris, 1977).

Dr. Joan Antoni Mateo i Garcia

Canonge de la S. E. Catedral d´Urgell

  • 13 juny 2012
  • Joan Antoni Mateo i Garcia
  • Número 42

Comparteix aquesta entrada