La predicació dels framenors caputxins [des de l'arribada a Catalunya al Concili Vaticà II (1578-1965)]

Valentí Serra de Manresa, ofm cap.

Col·lectània Sant Pacià. Facultat de Teologia de Catalunya

Barcelona 2012

512 pàgs.

Un fet que mereix ser destacat és que aquest volum ve decorat amb el número 100 de la Col·lectània Sant Pacià, i cert, perquè s´ho mereix, i no solament això, sinó que cal dir que el que se´ns presenta ara és el vuitè dels de l´autor que apareixen en aquest mateix catàleg. Plau de dir que, de la qualitat dels títols que la componen, en té la responsabilitat, i l´honor, la Facultat de Teologia de Catalunya. Fra Valentí Serra, a través de tots ells, i a partir del primer, la seva tesi doctoral, dirigida pel catedràtic de la facultat d´història de la Universitat de Barcelona, el Dr. Joan Bada, ens ofereix, entre tots ells, el detall de l´esperit i de la tasca d´uns cinc segles de la vida a casa nostra –en la que se´n dirà la Província de la Mare de Déu de Montserrat– i en els territoris de les missions encomanades a aquesta branca de la família franciscana que són els caputxins.

I també en resulta la més àmplia perspectiva històrica, que ens permet conèixer no solament les característiques de la pastoral amb què han prestat la seva contribució a la vitalitat i a l´expansió de l´Església, sinó també d´alguna manera la cultura que ha donat el to a la vida de societat i de l´Església de tot aquest temps, en tant que tot això quedava reflectit en la predicació del caputxins. I entenem la predicació d´una manera àmplia: en el sentit més genuí de la predicació de la Paraula de Déu, però també en l´ensenyament, sobretot de la doctrina i de la teologia, en l´administració dels sagraments i amb aquests la labor d´orientació dels fidels, i molt particularment en el sagrament de la penitència.

Tot això es palesava en concret en les predicacions populars, en les ciutats i en les zones rurals i en els territoris, sovint difícils per les condicions geogràfiques i humanes, on juntament amb la fe, s´hi havia de vehicular la cultura. Pensem per exemple en les selves de l´Amazònia o en la Guaiana o en moltes illes de l´oceà Pacífic. Afegim-hi a tot això les característiques del carisma franciscà amb les peculiaritats dels caputxins, que els ha dut sempre a identificar-se amb els naturals dels llocs on hi havia de portar la fe, o defensar-la-hi.

S´hi troba la repercussió, en la tasca dels frares, de certes dificultats ambientals pròpies de cada època, i pensant en el nostre país, els canvis en l´estructura sociopolítica i administrativa, i els que tenien un abast més general, conseqüència de l´impacte d´algunes filosofies i revolucions, i que entre nosaltres provocaren les exclaustracions i la pèrdua de les seves instal·lacions, amb el forçat exili dels frares. Tot això havia de repercutir en el contingut dels sermons i en el seu to, bé que sempre estiguessin amarats de l´espiritualitat franciscana, amb la crida a la caritat, al despreniment de les coses materials i al deseiximent personal, pel que fa a les circumstàncies exteriors, i que reflectissin, de fet, també l´estil de cada època. Pensem en això, a propòsit del període que els tocà viure a casa nostra, en les guerres i revolucions, en la secularització creixent des del segle XIX i en la persecució religiosa que es manifestà, combinada amb la guerra del 1936-39. I també totes aquestes dificultats i la fidelitat dels frares foren causa del fet que la tasca d´ells fos també sovint, en benefici d´altres països i de l´Església universal. Ja ens agradaria, però no ens hem d´allargar, fer referència als germans Vives i Tutó, un dels quals el pare Calassanç de Llavaneres, cardenal a la cúria romana, va ser la mà dreta, del papa Sant Pius V, i fidedigne informador davant el papa de la vida del nostre poble. També ell va ser un predicador insigne, de manera genèrica i també pròpiament dit. Són temes que en valuoses monografies ha tractat repetidament fra Valentí.

Bé que això ho havia tractat el pare Serra amb detall en un algun altre llibre, sobre les relacions dels caputxins amb la cultura, les seves arrels, profundes i vives, en el terrer del país i en l´aire que han sabut respirar, que té la flaire de la seva natura pròpia –un capteniment que fins i tot ha posat en evidència el que era un costum, en els caputxins, el de afegir al seu nom d´un sant el del lloc de la seva naixença–, els ha fet sintonitzar amb el sentiment que ha anat portant a recuperar o refermar la identitat nacional, i a això hi ha contribuït, de manera especial en l´últim terç del segle XIX i en el primer del segle XX, l´esforç que van posar per a la predicació en la llengua del poble, i en la participació en la represa d´activitats culturals, relacionades òbviament amb els temes religiosos. Pensem en la participació d´insignes caputxins en la magna bíblia de la Fundació Bíblica Catalana que va patrocinar el pròcer Francesc Cambó, o en el cultiu de la base filosòfica de la formació filosòfica, relacionades amb la represa de la identitat nacional. I aquesta actitud no solament ha estat per a ells com un imperatiu de consciència, diguem que de la virtut de la pietat, sinó també un exemple, que ha arrossegat els homes d´alguns altres ordes religiosos que havien estat més aviat reticents davant aquestes coses.

El fet de remarcar la influència de la seva predicació en un sentit ampli, també en aquests camps, no ha d´impedir de subratllar el valor que té el llibre per a examinar l´oratòria sagrada pròpiament dita, i analitzar-ne el contingut i la forma, dins del més ampli context.

Gosaria dir que el valor del treball d´erudició del pare Valentí, ve avalat, també en la vessant pràctica, pel fet que és cosa coneguda de tothom que dedica molta atenció al treball pastoral, i que se´ns permeti de dir-ho, també en la predicació.

I encara voldria afegir una reflexió sobre un fet que és d´admirar: que les diverses generacions de caputxins, i amb elles la de fra Valentí, han sabut, amb moltes penes i treballs, conservar, recuperar i ampliar, enmig dels difícils avatars de la història del país, l´arxiu que ha merescut aquests treballs del nostre autor.

Són un bon complement del llibre una vintena d´il·lustracions, amb fotografies de persones i documents, i dos utilíssims índexs, toponímic i onomàstic.

Ferran Blasi Birbe