Ideologia de gènere i feminisme. Entrevista a Christina H. Sommers

 «La majoria de les dones volen els seus drets, però no estan interessades a entrar en guerra amb ningú»

Entrevista a Christina Hoff Sommers

Acadèmica Resident (American Enterprise Institute

Dra. en Filosofia

El feminisme no és un moviment uniforme, especialment als Estats Units s´han alçat veus crítiques perquè entenen que el moviment s´ha radicalitzat i que ara defensa uns postulats molt negatius basats en la confrontació.

Christina H. Sommers, doctora en Filosofia per la Universitat de Brandeis, ha estat professora d´ètica a la Universitat de Clark (Massachusetts), actualment és acadèmica del think tankAmerican Enterprise Institute (Washington) i escriptora d´èxit que no deixa indiferent amb els seus llibres. El 1994 va publicar Who Stolen Feminism? (1995) –Qui va robar el feminisme?–, què va suposar la seva ruptura amb el moviment feminista «oficial» nord-americà. Un altre llibre suggerent i polèmic va ser La guerra contra els nois (2000), en què va denunciar que el model educatiu basat en potenciar les noies ha portat un efecte no desitjat: el fracàs dels nois. Li hem preguntat sobre el futur del feminisme i les seves conseqüències, especialment en el món de l´educació.

Quan i per què es va distanciar del moviment feminista nord-americà?

Vaig començar a qüestionar el feminisme acadèmic a principis dels anys 90 quan vaig revisar diversos llibres sobre filosofia feminista. En lloc de posicions argumentades sobre les qüestions de gènere, em vaig trobar amb una desafortunada barreja de política radical, atacs al masculí i punts de vista paranoics sobre el «patriarcat capitalista».

Quins aspectes del feminisme «oficial» li semblen a vostè més criticables?

El feminisme oficial no representa la majoria de les dones. Està format per activistes que tendeixen a estar enfadades amb els homes i en guerra amb la societat. La majoria de les dones volen els seus drets, però no estan interessades a entrar en guerra amb ningú.

Quina és la seva proposta?

Necessitem un moviment de dones que sigui més inclusiu. Això suposa un moviment que sigui menys dur en la seva política, més respectuós amb les opinions de les dones moderades i conservadores.

Malgrat els avenços obtinguts pel moviment feminista durant el segle XX, avui es manifesta com una postura ideològica negativa que només incideix en el que separa, reprimeix, discrimina... ¿Tan malament està la dona del segle XXI en les societats occidentals?

Hi ha zones del món on les dones estan oprimides i discriminades per actituds ignorants i per mesures polítiques, però aquest no és el cas de les democràcies occidentals. En països com Espanya, Anglaterra i els Estats Units, les dones tenen garantits els seus drets i llibertats fonamentals. Però l´establishment feminista no està content, ja que defineix la igualtat com a semblança: fins que els homes i les dones no es decantin en la vida per les mateixes opcions, és a dir, passar la mateixa quantitat de temps amb els nadons i amb els nens, entrar en camps com l´enginyeria i la docència en els mateixos percentatges... seguiran afirmant que les dones estan oprimides. Això és ridícul. Com a feminista d´equitat, crec que els homes i les dones han de tenir les mateixes oportunitats, però no proposo que facin servir aquestes oportunitats precisament de la mateixa manera. Els sexes són iguals, però diferents.

El feminisme sembla que ha trobat un company de viatge en el feminisme de gènere. En què consisteix aquesta proposta ideològica?

Una feminista d´equitat vol per a la dona el que vol per a tots: un tracte just, respecte i dignitat. El feminisme d´equitat promou l´harmonia i la bona voluntat entre els sexes de manera que pugui conduir a un món molt més sa, més feliç i més ètic. El feminisme d´equitat no és nou. Té les seves arrels en la tradició política liberal clàssica, que va tenir els seus començaments en la Il·lustració europea. Va ser el liberalisme clàssic el que va inspirar la Primera Onada del feminisme en els segles XIX i XX i el que va obtenir el vot femení, també va donar forma a la Segona Onada en els anys seixanta i setanta del segle passat que va realçar encara més les llibertats i les oportunitats de les dones. Per moltes mesures raonables obtingudes, el feminisme d´equitat és la història d´un gran èxit d´Occident. Però la filosofia dominant del moviment feminista d´avui en dia, no és el feminisme d´equitat, sinó el que he anomenat «feminisme de gènere de guerra» o «feminisme de gènere», per abreujar.

Quines objeccions planteja al feminisme de gènere?

Tinc diverses objeccions. El feminisme de gènere veu les dones com a víctimes i els homes com a opressors. Utilitza una propaganda imprudent o temerària per demostrar la seva visió del món. Deixi'm donar-li un exemple que mostra per què aquesta exageració és perjudicial i desencaminada.

Les societats americana o europea no són perfectes, però fa temps que van decidir que la violència contra les dones és una barbaritat. Per contra, l´any passat, a la República Islàmica de l´Iran, on és legal enterrar una dona adúltera fins al coll i apedregar-la, li va ser atorgat un lloc en la Comissió de les Nacions Unides sobre la Condició de la Dona. El president iranià, Mahmud Ahmadinejad, va defensar la decisió assenyalant que les dones iranianes són molt millors que les dones a Occident. «Què queda de la dignitat de la dona a Occident?» -es va preguntar-. I va mostrar una estadística per recolzar el seu punt de vista: «A Europa gairebé el 70% de les mestresses de casa són maltractades pels seus marits.»

Aquesta va ser una mentida interessada. Les dones occidentals, amb poques excepcions, estan fora de perill i són lliures. Les dones iranianes, no. No sé d´on va obtenir el senyor Ahmadinejad les seves retorçades estadístiques, però podrien haver sortit d´algun llibre de text feminista de gènere utilitzat en algunes universitats occidentals. Aquests llibres de text habitualment exageren la situació de la dona com a víctima i fan que sembli que les dones a Occident viuen en estat de setge.

Enfront del model de confrontació de moltes feministes, vostè advoca per un model d´equitat. Podria explicar-nos la seva proposta? ¿Suposa apostar pel desenvolupament de la pròpia especificitat?

Accepto el fet que els sexes són diferents. Homes i dones es complementen entre si. No estem en equips diferents que competeixen per un trofeu. Això no és una competició de suma zero, som parella de ball com Fred Astaire i Ginger Rogers. Les nostres destinacions estan inextricablement unides: si un té problemes, l´altre també. Necessitem lleis i polítiques raonables que respectin tots dos sexes.

D´acord amb el seu punt de vista, quina és la cohesió del moviment feminista i com veu vostè el futur del feminisme?

En moltes parts del món, les dones no han viscut aquestes dues grans onades del feminisme occidental. En algunes zones d´Àfrica i Àsia les dones estan encara segregades i oprimides. Les principals batalles del feminisme al segle XXI tindran lloc al món en desenvolupament. Però les dones en aquestes zones necessiten el feminisme d´equitat, no el feminisme de gènere de guerra. Aquest últim no té sentit per a elles, i a més fa ben poc per millorar les seves vides.

En els últims anys, a Occident s´han feminitzat molts sectors professionals com l´educació i la sanitat, també és molt notori en l´alumnat universitari. Quines repercussions tindrà per a la societat, la feminització gairebé total de l´ensenyament infantil i de primària, i en molts casos de l´escola secundària?

Cada vegada més, les escoles estan dirigides per dones en favor de les nenes. Cal trobar maneres perquè les nostres aules siguin més amigables amb els nens. Als EUA i en la major part d´Europa, hi ha una bretxa favorable a la presència femenina a la universitat que amenaça amb convertir-se en un abisme. Els nois necessiten estar més ben preparats per a la societat de la informació. Si seguim descuidant l´educació dels nois, estem descuidant el nostre futur econòmic.

A Espanya, els nois tendeixen a obtenir pitjors resultats acadèmics que les noies de la seva edat. Passa el mateix en altres països occidentals?

Sí, els nens van perdent força en l´àmbit educatiu de la major part de les societats industrials avançades, però en llocs com els EUA, on el lobby feminista és molt fort, és difícil ajudar-los. Els grups feministes fan esforços per ajudar els nens «a no reaccionar». Això és lamentable, perquè si els nois tenen problemes, també els tenim tots els altres.

Pot influir el model educatiu? Hi ha evidències empíriques que el model d´educació diferenciada o el mixt pugui ser més eficaç que l´altre per minimitzar el fracàs escolar?

L´escolarització diferenciada no és per a tots. Però pot ajudar els estudiants a estar més centrats i ben atesos. Les noies a les escoles no poden deixar que siguin els nois els que sempre disseccionin la granota, i els nois no poden deixar a les noies que siguin només elles les que editin la revista de l´escola. Un estudi britànic de 2007 va comparar els resultats en la vida de milers de graduats de mitjana edat, sortits d´escoles diferenciades i mixtes; es va descobrir que «els estereotips de gènere» eren «moderats» a les escoles diferenciades. En les escoles d´un sol sexe, els nois no van tenir problemes per centrar-se més en el llenguatge i en la literatura, i les noies tampoc els van tenir a centrar-se en matemàtiques i en ciències. A més, per a les noies, «l´escola diferenciada els va reportar uns salaris més alts.»

Les investigacions sobre l´educació diferenciada estan molt lluny de ser concloents. Però aquesta opció ha produït molts èxits encoratjadors en el sistema públic nord-americà, sobretot en els districtes més pobres on els pares no tenen recursos per enviar els seus fills a les escoles privades diferenciades. Avui, l´educació a Amèrica i a Europa necessita més opcions, no menys.

En un moment de gran preocupació per la qualitat de l´ensenyament i els alts nivells de fracàs escolar, hi ha models o estils educatius que funcionin?

No hi ha una solució senzilla, però en els nostres esforços per ajudar els nois a tenir èxit, mai hem de permetre que el políticament correcte anul·li el sentit comú. Els nens i les nenes, agafats com a grup, tenen diferents necessitats educatives. Si volem que els nens i nenes madurin per a l´edat adulta, potser haurem de tractar-los de forma diferent al llarg del camí.

Amb els anys, els educadors han elaborat una llista de «bones pràctiques» per a l´educació dels nois. Heus aquí algunes:

· Ambient molt estructurat, amb un gran èmfasi en la lectura.

· Classes vigoroses, animades i plenes de suspens.

· Aplicar sancions amb coherència si no s´acaba la feina.

· Menys ficció i més llibres sobre coses (per exemple, volcans, coets, trens...) A més, els nens tendeixen a preferir les històries d´aventures amb herois masculins.

· Classes dividides en grups on tot sigui competitivitat. Tal com un mestre d´èxit entre els nois em va dir: «Jo tracto de canalitzar l´agressivitat per mitjà d´una sana competitivitat».

· Molts jocs actius a l´aire lliure amb un fort èmfasi en l´esportivitat.

Heus aquí, en canvi, algunes de les millors pràctiques per a les noies:

· Les nenes no tenen necessitat d´un vigilant estricte que estigui amb elles tota l´estona o que aparegui quan menys s´ho esperen. Elles treballen molt bé en petits grups, amb més aviat poca supervisió.

· Milloren en aules amb calma, tranquil·les i creatives; aquestes, fins i tot poden ser acollidores, amb sofàs, coixins. (Un expert adverteix que les aules per als nens no han de ser confortables: «Evitar sofàs o cadires toves: els nois s´adormirien».)

· Des de la més primerenca edat, els professors han de treballar per aconseguir que les nenes s´interessin per la pràctica d´esports. Formar part dels equips esportius no és només físicament saludable, sinó que les ajuda a desenvolupar habilitats de treball en equip que després els seran útils en el món professional.

· Les nenes tendeixen a subestimar les seves capacitats, fins i tot quan ho fan molt bé. Necessiten un estímul constant. (Els nens sobreestimen les seves habilitats, fins i tot quan ho fan malament. Ells necessiten «controls per ser més realistes».)

¿És possible que un professor pugui fer totes aquestes coses en una aula mixta? Fins a cert punt. Estic segura que els bons mestres fan tot el possible per adaptar el seu estil d´ensenyament a les necessitats de cada estudiant. Però és obvi que a les escoles diferenciades els serà més fàcil.

Isidor Ramos

Periodista