Revista > Número 41

Jesucrist 2.0. El Cristianisme ara i aquí

Francesc Torralba

Ed. Pòrtic. Col·lecció Atrium

Barcelona 2011

324 pàg. 

Francesc Torralba, nascut a Barcelona l´any 1967, no amaga amb aquesta obra les seves conviccions cristianes, sinó que exposa clarament i sincerament les claus íntimes de la seva opció espiritual, de tots coneguda. Com molts altres intel·lectuals europeus, image-47abb7cd858b702f5dc47fae14cc8731ha volgut deixar constància de la seva personal vivència cristiana. Manifesta que fer-ho, en aquests moments, és anar un xic com a contracorrent. Torralba no ha ocultat mai les conviccions cristianes com ho ha fet sempre en les seves obres filosòfiques i culturals. Això l´ha convertit en un prolífic i variat escriptor; ara ens regala aquesta obra per donar a conèixer les claus més íntimes de la seva opció com a catòlic. Ho fa «des de la fe que pensa»: fa servir el «intelligo ut credam» i el «credo ut intelligam». «Expresso el que crec i miro de donar raons sobre allò que crec», dirà en un determinat moment.

Jesucrist 2.0, després d´una magnífica i aclaridora introducció, parla de l´actual calidoscopi espiritual (agnòstics, ateus, orientalistes, consumistes per ofici, cansats amb moral de derrota, tebis «deixadots») i continua amb el tema de l´opció personal pel Crist per tal de servir i transformar el món, un món que ha de ser estimat per tots els creients; mostra, més endavant, el Crist interior que pacifica l´ànima: aquest capítol conté tal bellesa formal i material que serveix per entendre perfectament el camí de la pregària, de la meditació i de l´entrega; en uns altres capítols, ens parlarà del Crist ètic i del Crist còsmic; i acabarà, abans d´arribar a l´epíleg, amb «el Crist desesperat: quan tot s´ensorra».

Al llarg de tots els capítols, s´hi poden trobar encertades reflexions sobre l´amor, la paternitat-maternitat de Déu, la filiació divina, la llibertat, la veritat, la bellesa el dolor i la contradicció, el sentit de la vida, la grandesa i riquesa del perdó, la mesquinesa del ressentiment, l´alegria i el goig d´existir: també ho fa, amb diàfanes paraules, sobre els reptes que se li presenten al cristià quan vol ser coherent, sobre el descans interior i exterior. La serenor i visió de fe, les diferències entre una moral de mínims i una altra de màxims, la possibilitat d´una ètica global o universal comuna a tots els éssers humans, la idolatria del treball i del consum materialista, l´encertat camí de l´ecologia per deixar un món millor als nostres fills –un món en què tenim la nostra participació «concreativa»–, la tolerància zero amb la falsia, el cinisme i la hipocresia; la caritat i la solidaritat amb els més desvalguts... són altres del temes tractats. Un ric calidoscopi: com si, a l´autor, no se li volgués escapar res de tot allò que configura l´actualitat del nostre món.

En la presentació del seu llibre, l´autor digué que aquesta opció –molt personal i molt experimentada, des de la maduresa dels seus 40 i tants anys– com a creient convençut, vol trencar «els esquemes molt binaris que fem entre creients i no creients, una dicotomia que no resol res». «El creient, –afegí no ha de matar l´agnòstic i l´ateu que porta dins» perquè «l´agnòstic posa el dit a la nafra de la nostra fe i t´obliga a pensar i a no acomodar-te en un acte de fe viscuda amb inèrcia». L´ateu i l´agnòstic, doncs, ens poden ajudar «a trencar moltes imatges banals de Déu». Ell emmarca el seu Jesucrist 2.0 en la necessitat de trobar «camps d´intercessió en els valors, per sumar sense abandonar aquells elements fonamentals de la fe».

Les reaccions davant d´aquesta obra han estat molt positives, ja que el llibre atrau de seguida per la seva extraordinària sinceritat, pel respecte envers tothom, pel seny, per la cordialitat, per la fermesa i per la claredat amb què s´exposen les diverses qüestions. Durant aquella mateixa presentació, uns amics literats i periodistes que l´acompanyaven, definiren el llibre com un «un veritable testimoniatge» que, «més d´una vegada, deixa bocabadat». Un testimoni «arrelat en el Crist que justifica el títol» i que «inclou la recerca d´una ètica capaç d´estar a l´alçada dels reptes globals i locals». Es tracta també –deien aquests amics– d´«una reivindicació del cristianisme com a contracultura» que passa per «una cultura que des de la perifèria és capaç de proposar formes alternatives de pensament». Ensems, ells remarcaren el diàleg i el «gust de Francesc Torralba per la paradoxa; les seves formulacions no són mai tancades».

Afegiren també: «és un llibre que als agnòstics ens fa pensar», i no és una obra oportunista, de cara a la galeria. «El cristianisme de Francesc Torralba és un cristianisme que ens interessa» perquè ens agrada que no vulgui agradar tothom i ens agrada que sigui alhora respectuós amb tothom». Torralba no defuig cap dels temes fronterers actuals. Alguns catòlics el titllaran de poc catòlic i alguns agnòstics, ateus o laïcistes el veuran, de fet, massa catòlic, «perquè és fronterer i pensa pel seu compte».

Un periodista-escriptor, com Melcior Comes, que es declara no creient, manifesta la seva admiració pel llibre i pel seu autor dient en una recensió: «Per un no-creient, el llibre és interessant perquè expressa sense escarafalls, des de la bona fe i del coneixement profund, en què consisteix la fe cristiana, i ens apropa un univers moral que hem tendit massa sovint a menysprear. A més, Torralba escriu d´una manera entenedora, encomanant a l´exposició de les seves raons un tremolor espiritual que fa que el llibre es faci, en molts passatges, memorable»... i «el llibre li ha servit per reflexionar i per proposar-se anar més enllà de les superfícies, per trobar un escriptor obert i lliure, que ha sabut beure en un plegat de conviccions mil·lenàries i apropiar-se del complement d´una raó que sap limitada (a més de, sovint, adelerada en endinsar-se en excessos cientistes). Un molt bon llibre d´assaig».

Jesucrist 2.0, com es veu, no és ni una vida de Jesús ni un tractat doctrinal cristològic. És un testimoni fefaent d´un membre de l´Església, filòsof i teòleg de professió que –com s´afirma en la contraportada– escriu «un llibre personal, sincer i valent, sense cap mena de narcisisme exhibicionista ni tampoc de proselitisme». En l´obra, es fa una «auditoria existencial i s´interroga públicament sobre el sentit del cristianisme ara i aquí com a opció de vida». Aquest «ara i aquí» surt sovint al llarg dels diferents capítols. Un «ara i aquí» que té conseqüències en l´eternitat amb Déu. En el llibre «s´hi plantegen sense embuts qüestions com la fascinació occidental per l´espiritualitat d´Orient, l´infantilisme anacrònic de certes vivències religioses, l´ètica de Jesús, l´experiència de la bellesa, la necessitat del silenci...». Són unes pregones reflexions, originals i convincents, d´un intel·lectual, professor universitari a la Universitat Ramon Llull, que medita i aclareix sobre com es pot viure –com s´ha de viure, en molts casos amb dificultats afegides per l´ambient materialista– la fe cristiana en els actuals moments plens d´agnosticisme, d´ateisme, de pensament dèbil, de relativisme, de tebiesa i de respectes humans.Una de les reflexions més assenyades que trobem al Jesucrist 2.0, és sobre la relació dels cristians amb la festa i la joia, amb les ganes de viure plenament, amb el compromís de millorar aquets món. Per tant, no presenta un cristianisme trist que miri especialment la maldat d´un món pecador. Exposa la religió cristiana d´una manera existencialment optimista i vital, un cristianisme que no amarga la festa dels sentits. Ell afirma sovint que «la festa és inherent a la fe» i que es tracta de la «celebració de l´existència, manifestació plena del goig d´existir», de tal manera que «la festa transcendeix els límits que separen el món visible del que és invisible, a través del cant coral, de la festa i de l´embriaguesa», contra qui pensa que és una frivolitat, com deia Nietzsche i altres mestres de la sospita. Torralba creu en la festa cristiana com una clara «promesa de redempció» i proposa, per tant, la «rialla cristiana» com una «manifestació de la fe en la resurrecció». Reivindica també la gratuïtat de la fe, l´equilibri de les tensions a l´hora de viure-la i l´ajustament de contraris per seguir endavant fins a arribar a la plenitud en Crist. Afirma que «la festa –en l´Església– és un símbol de la plenitud possible»; d´altra banda, aquest ambient festiu no té «res a veure amb la seva degeneració consumista i elitista que molt sovint contemplem de la nostra societat» amb les seves grolleres riallades. La busca de l´anhel festiu, de les ganes de compartir amb tothom moments de goig, de plenitud, d´esperança, dels anomenats instants d´eternitat... vertebren les pàgines de l´obra.

I tot ho fonamenta en el seguiment de Jesucrist. «No entenc l´opció pel Crist –dirà ell– com una renúncia a viure aquesta vida, sinó com una manera de viure-la amb més intensitat, amb més plenitud, sense subterfugis ni fugides. Només vivint intensament aquesta vida, vivint-la com un instant meravellós, s´entrelluca alguna guspira d´eternitat. L´eternitat no és el que ve després, perquè des de la perspectiva de l´eternitat no té sentit ni l´abans, ni el després»... «El Mestre Interior no em crida a deixar de ser qui sóc, a anorrear-me, a fondre´m en el Tot. Em crida a ser jo, a viure una relació personal amb Ell única i irrepetible, i a projectar el meu talent en el món. No entenc el Crist com el rival del jo» –sí de tota mena d´egoisme– «sinó com la Força, l´Energia interior que em mou a ser el que he de ser, a esdevenir el que puc arribar a ser durant la meva curta, incerta i efímera existència».

Torralba aporta –per tal de fonamentar aquestes fermes conviccions– moltes citacions de literats, filòsofs, polítics, teòlegs... com són Kierkegaard –de qui n´és un fervent admirador– Hammarskjöld, Wittgenstein, Guitton, Weil, Maragall, Guardini, Rahner, Joan Pau II, etc. «Ser cristià -dirà- no és apuntar-se a una ideologia, ni participar de quatre ritus socials, sinó una comunicació d´existència, adoptar una condició que transforma integralment». I el Mestre interior que dirigeix tota l´operació, sempre és Jesucrist actuant en l´ara i l´avui. Crist que comparteix taula amb els pecadors, que retorna la dignitat a l´adúltera, que tracta amb «heretges» com la Samaritana, que dina amb els publicans, que purifica el temple perquè sigui el lloc sagrat per excel·lència, que es fa amb els pobres, els malalts, els amics i els enemics, que perdona tothom, que resa i que s´entrega per Amor a la humanitat.

Tota l´obra està escrita en un brillant i culte llenguatge. També està ple de matisos, quan calen, que el fan agradable, fins i tot, per als no cristians o no creients. A qui s´adreça, doncs, el llibre? A tots aquells que volen saber més sobre la veritat del Crist o bé també per a aquells que l´han rebutjada, confessant-se ateus o agnòstics. A aquests últims, se´ls ofereix, per tant, un diàleg cordial per arribar a una entesa en tot allò on hi ha d´haver –on hi pot haver– una sincera i lleial convergència espiritual i humana.

Josep Vall i Mundó

 

  • 28 febrer 2012
  • Francesc Torralba
  • Número 41

Comparteix aquesta entrada