La unitat del sacerdoci en la vida de l'Església*
«La doctrina del sacerdoci de Crist, i de la participació en ell, és el cor mateix dels ensenyaments de l´últim Concili, i d´alguna manera conté tot el que el Concili volia dir sobre l´Església, l´home i el món.»1 Aquestes paraules del venerable Servent de Déu Joan Pau II, 
escrites a Cracòvia el ja llunyà 1972, constitueixen un magnífic portal d´ingrés al tema que ens ocupa. No sempre s´aprecia com cal la centralitat del sacerdoci de Crist en l´eclesiologia de comunió característica del Vaticà II, i potser és precisament per això que a vegades aquesta eclesiologia ha estat mal interpretada o no ha donat els fruits esperats.
Parlar del sacerdoci de Crist és parlar de la unitat del sacerdoci, perquè no existeix cap sacerdotalitat independent de l´únic sacerdoci veritable, el de Crist, com es desprèn de l´Epístola als Hebreus. Això ens porta necessàriament a la vida de l´Església i en particular a la seva missió salvífica, perquè, al capdavall, aquesta s´entén com a actuació de la mediació sacerdotal de Crist, que es desplega davant els homes en l´Església i a través de l´Església.
La darrera frase, «en l´Església i a través de l´Església», no sols indica el lloc i l´instrument en el qual i a través del qual aquest sacerdoci acompleix la mediació salvífica, sinó que reflecteix també un aspecte de la naturalesa mateixa de l´Església. Aquesta no sols es remet al sacerdoci de Crist, sinó que, per mer do diví, participa d´aquesta realitat; per això la Lumen gentium manifesta un dels aspectes més profunds del misteri de l´Església quan parla d´aquesta com d´una «comunitat sacerdotal», subratllant-ne el «caràcter sagrat» (LG 11/1).
En aquest mateix lloc, s´hi diu que la comunitat sacerdotal és una comunitat «orgànicament estructurada». Això vol dir, com a primera observació elemental, que no es tracta d´una genèrica condició sacerdotal indiferenciada, sinó de realitats que es relacionen entre elles com els òrgans d´un cos, cadascun amb les seves funcions específiques i en dependència mútua. Aquestes realitats orgàniques són les que la Lumen gentium ha esmentat en el paràgraf immediatament anterior i que val la pena reproduir íntegrament: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, si bé diferents en essència i no sols en grau, s´ordenen, però, l´un a l´altre, perquè els dos participen a la seva manera de l´únic sacerdoci de Crist» (LG 10/2).
Com tothom sap, aquesta doctrina ha experimentat diversos vaivens durant el període postconciliar, tant en l´àmbit acadèmic com en la vida pastoral de l´Església. Una interpretació equivocada de la relació entre el sacerdoci comú i el sacerdoci ministerial ha originat no poc confusionisme i ha conduït cap a caminois que es perden en terrenys empantanegats. J. Lécuyer, al seu dia expert conciliar, denunciava –en un simposi dedicat totalment a aquest tema– les posicions que neguen la distinció entre un sacerdoci i l´altre i, en conseqüència, consideren prescindible el sacerdoci ministerial. Aquestes posicions, deia en aquell ocasió, «han estat sovint afavorides pels mateixos sacerdots, especialment pels més directament compromesos en la promoció d´un laïcat veritablement responsable dins dels diversos moviments d´apostolat».2 Joan Pau II va avisar del perill d´arribar a «clericalitzar el laïcat i a secularitzar el sacerdoci»,3 mentre que en el terreny disciplinari la Santa Seu ha hagut de barrar el pas a diversos abusos derivats d´aquesta confusió,4 amb «conseqüències greument negatives per a tota la comunió eclesial».5
No és aquest el moment oportú per enumerar i descriure les diverses posicions que l´allunyen de la doctrina conciliar autèntica. En el marge de temps que em concedeix aquesta relació, em proposo treure a la llum algunes aportacions de la teologia postconciliar que ajuden a comprendre aspectes importants de la realitat indicada en el nostre text. Ho faré parlant en primer lloc dels elements més directament doctrinals i després passaré als aspectes pastorals, disciplinaris i espirituals que es presenten com una conseqüència necessària dels anteriors.
«Essentia et non gradu tantum»
La formulació de la doctrina continguda a LG 10/2 suscita alguns interrogants que ultrapassen àmpliament el camp de les regles de la lògica merament discursiva. D´una banda, cal preguntar-se com es pot concebre una diferència gradual entre dues realitats de què s´afirma que difereixen d´una manera essencial. En efecte, quan diem «i no sols de grau», donem a entendre que, a més d´una hipotètica diferència gradual, hi ha una diferència essencial. A aquest problema cal afegir-hi el de la mateixa «diferència essencial» entre dos sacerdocis que participen alhora de l´únic sacerdoci de Crist: és coherent dir que la participació en una mateixa realitat dóna lloc a dues realitats essencialment diferents? I queda finalment sense explicar en què consisteix aquesta diferència, a què s´al·ludeix solament amb un genèric «els dos participen a la seva manera de l´únic sacerdoci de Crist».
El primer problema en conté, al seu torn, un altre. Com va denunciar encertadament A. Acerbi en el simposi damunt esmentat, la hipotètica existència dels dos postulats (una diferència essencial i una altra de gradual) «significaria admetre dos graus en la vida i en l´ontologia espiritual cristiana, trencant la unitat del Poble de Déu en una categoria de “simples cristians” i en una altra de “supercristians”»;6 però això és precisament el que els capítols II i V de la Constitució Lumen gentium volen evitar. Parlant de l´obligació comuna de santificació de fidels i ministres, deia sant Josepmaria Escrivá amb frase incisiva: «No hi ha santedat de segona categoria».7
Tot el problema s´extingiria si la formulació ometés la partícula tantum: s´afirmaria així «una diferència essencial, no gradual». De fet, la seva eliminació es va demanar més d´una vegada durant la redacció del text. Concretament, els bisbes de llengua castellana i els escandinaus ho exigien, perquè «el sacerdoci regi de tots els fidels i el sacerdoci simplement ministerial no es distingeixen amb una diferència gradual; és a dir, no es poden entendre unívocament».8 Aquesta petició no es va acceptar, però s´hi van afegir les fonts de la fórmula, corresponents al magisteri de Pius XII. Ara bé, n´hi prou amb donar un cop d´ull als textos citats de Mediator Dei i de l´al·locució Magnificate Dominum per adonar-se que el context era ben diferent: mentre aquí el pontífex vol aturar una eventual sobrevaloració del sacerdoci comú, en el concili se subratlla que «malgrat» la diferència essencial i no sols gradual, els dos (també el comú) participen de l´únic sacerdoci de Crist i, per tant, «s´ordenen [...] l´un a l´altre». El sentit buscat va quedar definitivament palès amb la publicació de l´editio typica del Catecisme de l´Església Catòlica,9 la qual recull la nostra fórmula en el n. 1547 ometent la partícula tantum. Aquest matís, dissortadament, no es recull amb fidelitat en algunes versions en llengua vernacla, particularment en la castellana (l´edició catalana és correcta). Podríem dir, encara que des del punt de vista estilístic no sigui gaire elegant, que «difereixen sols essencialment, no de grau» (non gradu, tantum essentia).
Passem ara al segon problema. D. Coffey recull els retrets dels qui critiquen el text com a il·lògic, «perquè és impossible que A i B participin ontològicament en C sense ser essencialment el mateix i, per tant, amb una eventual diferència, si existís, solament gradual».10 D´altres reproven l´ús de categories metafísiques, com essència, naturalesa o participació.11 En realitat, es tracta de categories emprades en molts altres textos conciliars, sense que per això s´enfosqueixi la seva perspectiva pastoral. Com va deixar ben clar A. Fernández en detallats estudis a la llum de les actes conciliars, «l´error de comprensió sorgeix quan entenem la diferència essencial en l´ordre de les essències. En aquest cas, efectivament, hauríem d´admetre dues essències distintes i, per això mateix, dos ser cristià essencialment diversos. I, per consegüent, dos “sacerdocis”». El que ens permet sortir d´aquest atzucac és el que l´autor afegeix tot seguit emprant la noció filosòfica de l´analogia: «El sacerdoci comú i el sacerdoci ministerial participen analògicament del sacerdoci de Crist. Segons la teologia tomista, l´“analogatum princeps” és el sacerdoci de Crist; d´ell es predica d´una manera pròpia l´ofici sacerdotal; Crist és l´origen del sacerdoci i té la “plena potestat del sacerdoci”». Comparant aquesta situació amb l´anterior, es recorda que «la filosofia aristotèlica ha distingit sempre la univocitat i l´analogia. Ara bé, si la univocitat, fins i tot la participada, comporta la igualtat de tots els modes (formes) participats, l´analogia, al contrari, produeix la identitat amb la forma de l´analogat principal; però, alhora, introdueix la diferenciació dels diversos analogats en una escala de diversitat que, en no incloure cap d´ells la identificació amb la forma, inclou la diversitat essencial dels diversos éssers participants». Com conclou el nostre autor, «la fórmula emprada pel Concili és teològicament exacta, encara que és opinable si hauria estat preferible que, en comptes de categories òntiques i formals en la línia de la doctrina sacramentària medieval, s´haguessin emprat categories existencials i personalistes».12 L´explicació d´A. Fernández no s´hauria de prendre com una simple interpretació personal del text, perquè està avalada, com hem dit, amb estudis erudits de les actes conciliars. En un d´ells apareix un comentari molt significatiu a propòsit de l´argumentació esgrimida: en la resposta de la Comissió Doctrinal a un dels modi que demanava que es declarés que el sacerdoci universal era impropi, s´hi diu: «Pro parte [del sacerdoci comú] consideratur ut proprium, sed analogicum».13 La noció d´analogia, a què recorre Fernández, és precisament la perspectiva amb què es va redactar el text. En el mateix sentit es pronuncia J. Martín Gómez, sempre en estudis fets sobre les actes conciliars: «La història del text és clara [...]. Entre el sacerdoci comú dels fidels i el jeràrquic sols existeix una analogia».14
«Suo peculiari modo de uno Christi sacerdotio participant»
Ens falta afrontar el tercer dels problemes a què al·ludíem més amunt: l´especificitat de la participació en el sacerdoci de Crist tant en un cas com en l´altre, afirmada pel Concili però no explicada: no era aquesta la seva intenció, com consta a les actes.15 Es tracta d´una temàtica molt vasta que no podem exposar aquí amb pretensions d´exhaustivitat; de fet, ens hem de conformar simplement amb indicar els elements més consistents que apuntalen la qüestió.
D´una banda, hi ha altres textos de la Lumen gentium que aporten una certa llum. A més del que va immediatament En aquesta direcció es mou P. Rodríguez, quan recorda que «el sacerdoci ministerial apareix, en conseqüència, com un sacerdoci “sacramental”, en contrast amb el sacerdoci “existencial” comú a tots els fidels. Sacramental, no pas, evidentment, per raó del seu origen –en aquest sentit, l´un i l´altre procedeixen dels respectius sagraments–, sinó perquè el que l´especificitat del sacerdoci ministerial i dels seus actes propis és ser via “sacramental” (representativa) de la presència de Crist Mitjancer i Cap. Els actes propis del sacerdoci comú no són, en canvi, “sacramentals” (representatius), sinó, com hem vist, “reals”, pertanyen a la res de la vida cristiana santificada».17 L´autor recull aquí una idea apuntada durant la redacció del text en seu conciliar; ja aleshores es deia, a propòsit de la diferència entre l´un i l´altre, que unum est repraesentativum, alterum vero non. A parer de la Comissió Doctrinal, aquesta distinció és veritable, i en resulta la diversitat de potestates.18
després del nostre, on s´esmenten les funcions dels dos sacerdocis, cal tenir present el n. 18, introductori al capítol III de la Constitució. Aquí es reserva el mot potestas en referència als ministres, mentre que es parla de la dignitas de tots els fidels. Així, aclareix la relatio de la Comissió Doctrinal, la frase «es construeix de manera que eviti la impressió que els laics són merament passius. Tant dels ministres com dels altres fidels es diu que pertanyen al poble de Déu. Els ministres gaudeixen de la sagrada potestat; però tots els fidels participen d´una veritable dignitat».16
A propòsit de la categoria de «representació», cal no oblidar el seu lligam amb la naturalesa «pública» de la funció i amb la capitalitat: i tots dos aspectes pertanyen intrínsecament al sacerdoci ministerial. El primer s´esmenta en el Decret Presbyterorum ordinis, precisament en el número dedicat als principis doctrinals, quan s´hi diu que el «poder sagrat de l´Orde» existeix «per oferir el sacrifici i perdonar els pecats, i exercir públicament, en nom de Crist, la funció sacerdotal a favor dels homes» (PO 2/2, cursiva meva). A una petició de la seva eliminació formulada en seu conciliar, la Comissió Doctrinal va respondre dient: «Non deletur vox “publice”, quia est expressio formalis et apta ut distinguatur sacerdotium personale et privatum omnium christifidelium a sacerdotio ministrorum».19 El segon correspon a una consolidada tradició teològica catòlica, que no sols parla d´obrar in persona Christi, sinó in persona Christi Capitis, i així es recull en diversos textos conciliars (LG 28/1, PO 2/3).
Entre els arguments més genuïnament teològics destaca el de la diversa configuració amb Crist, resultant de les distintes consagracions rebudes: en els sagraments del baptisme i la confirmació, per al sacerdoci comú, i en l´orde sagrat, per al sacerdoci ministerial. Aquí cal recordar que «consagració» és una realitat que substancialment coincideix amb el caràcter sacramental, i es distingeix de la «santificació», provinent de la gràcia conferida en el mateix sagrament.
Aranda ha tractat aquest tema amb rigor metodològic, situant-lo en un context alhora cristològic i pneumatològic. Diu el següent: «La diferència entre la naturalesa d´un sacerdoci participat i l´altre no consisteix ni en el que es participa (deriven de la mateix i única font), ni en el grau de participació (no són intensitats distintes de la mateixa cosa), sinó que resideix en la manera distinta de quedar incorporats en cada cas al misteri sacerdotal de Jesús. Cal dir que el batejat queda configurat amb Crist Sacerdot en els misteris de la seva vida; l´ordenat és, a més, configurat amb Crist Sacerdot en el seu misteri pasqual».20 Per entendre bé el que hi ha en joc, cal tenir present, continua dient el nostre autor, que «el Crist pasqual, que era ja l´Ungit, el portador de l´Esperit des de la seva concepció, el que havia estat proclamat i reconegut com a tal en el baptisme del Jordà, és a partir de la seva gloriosa resurrecció portador-donador de l´Esperit».21 Es pot, doncs, concloure que «en l´Església es participa de fet del sacerdoci de Jesucrist de dues maneres distintes, segons dons distints que configuren el qui els rep amb Crist Sacerdot, bé com a portador-posseïdor de l´Esperit, bé com a portador-donador».22
«Ad invicem ordinantur»
Ara podem dedicar l´atenció a allò que en el text conciliar apareix com a central; és a dir, el fet que els dos sacerdocis «s´ordenen [...] l´un a l´altre». En el context del capítol II sobre el Poble de Déu, aquests mots apunten a enquadrar la perspectiva missional indicant l´origen de la seva dinàmica. És com dir que «el motor» de la missió de l´Església gira sobre l´eix de la relació entre aquests mots.
A parer meu, hi ha fonamentalment dos aspectes que cal tenir en compte aquí, indicats d´alguna manera per les 
mateixes paraules del text. L´invicem ens indica que les dues formes de sacerdoci són destinades a exercir-se conjuntament amb vista a l´eficàcia de la missió, mentre que un «obrar paral·lel» perjudica, fins i tot impossibilita la missió. L´ordinantur apunta a la qüestió de la prioritat, que s´estableix com a recíproca. Cal analitzar, encara que sigui breument, els dos aspectes.
Pel que fa al primer aspecte, és de cabdal importància Ef 4:11-12. La versió catalana, segons els monjos de Montserrat, fa així: «[11] És ell també qui donà a alguns de ser apòstols; a d´altres, profetes; a d´altres, evangelistes; a d´altres, pastors i mestres; [12] a fi d´organitzar els sants per a l´obra del ministeri, per anar construint el cos del Crist». Al verset 11 s´hi recullen les distintes formes que assumeix el ministeri, contemplades des de la perspectiva de dons de Déu per a la seva Església. En aquest article no ens interessen les particularitats de cadascuna d´elles, sinó que les contemplen en conjunt, com la funció eclesial del ministeri sacre. Al verset 12 hi trobem una doctrina de gran contingut eclesiològic; parla, en efecte, de la construcció del cos del Crist –en definitiva, de la missió de l´Església– com d´una obra confiada als «sants», com són sovint anomenats els cristians al Nou Testament. Els portadors de la missió de l´Església no són, en aquesta perspectiva paulina, exclusivament els ministres ordenats, sinó el conjunt dels «sants», dels cristians, dels batejats, dels posseïdors del sacerdoci comú dels fidels.
Ara bé, amb vista a poder acomplir aquesta missió –«per a l´obra del ministeri», diu el text, al·ludint a la ministerialitat de tota l´Església–, els sants han de ser escaientment «equipats», «estructurats», «nodrits» –tot això i encara més és el que conté l´expressió «organitzar els sants»– per al ministeri sagrat, per al sacerdoci ministerial. En llenguatge del Vaticà II, podríem traduir el text dient: Déu va concedir a alguns el do del sacerdoci ministerial per nodrir, a través d´aquest, el sacerdoci comú amb el que necessita (fonamentalment, la Paraula i els sagraments) per acomplir (conjuntament amb els ministres) la missió de l´Església. D´on se segueix que la dinàmica missional originària està estructurada segons un «doble esglaó», com diu un altre cop P. Rodríguez, «i per tant, no són sols els ministres, sinó tota la comunitat cristiana, orgànicament estructurada –laics i ministres sagrats, homes i dones–, que acompleix la missió de l´Església, la construcció del cos del Crist enmig del món».23
Pel que fa a la prioritat, no es tracta de fer la ingènua pregunta de quin és el més «important», el «prioritari», sinó de determinar en quin sentit són prioritaris l´un i l´altre. Sobre això tenim una bona orientació en un document de la Comissió Teològica Internacional publicat l´any 1984 amb motiu del XX aniversari de la clausura del Concili Vaticà II (Temas escogidos de eclesiología). Al capítol VII, dedicat al sacerdoci comú i la seva relació amb el sacerdoci ministerial, hi llegim el següent: «Per al ple desenvolupament de la vida de l´Església, cos de Crist, el sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic són necessàriament complementaris o “ordenats l´un a l´altre”, de manera que, des del punt de vista de la finalitat de la vida cristiana i del seu acompliment, la primacia correspon al sacerdoci comú, encara que des del punt de vista de l´organització visible de l´Església i de l´eficàcia sacramental, la prioritat correspon al sacerdoci ministerial».
El que, en definitiva, queda clar des de diversos angles és la incongruència de les postures –acadèmiques o pastorals– que postulen l´exercici independent dels dos «sacerdocis» o bé el caràcter prescindible d´un d´ells. Això no troba espai en una Església entesa com a comunitat sacerdotal orgànicament estructurada, que és com l´entén el Concili Vaticà II.
Aspectes disciplinaris
L´escassetat de vocacions sacerdotals, freqüent en molts llocs del món, pot desembocar en situacions en què l´«obrar paral·lel» damunt esmentat es presenti com una temptació, una solució fàcil o, senzillament, com una conseqüència de fet. Això es tradueix a vegades en l´exercici del sacerdoci comú per via exclusivament carismàtica, o en l´absorció de funcions del sacerdoci ministerial en el comú. La difusió d´abusos en aquesta direcció va portar a la publicació, l´any 1997, de la Instrucció Ecclesiae de Mysterio, sobre algunes qüestions relacionades amb la col·laboració dels fidels laics en el sagrat ministeri dels sacerdots.
La qüestió és delicada. Les situacions d´urgència pastoral poden reclamar que es confiïn a fidels no ordenats algunes tasques pròpies dels preveres. A això al·ludeix el Concili Ecumènic Vaticà II quan diu: «La jerarquia encomana als seglars certes funcions que estan més estretament unides als deures dels pastors, com, per exemple, en l´exposició de la doctrina cristiana, en determinats actes litúrgics i en la cura d´ànimes» (AA 24). Sobre això, la Instrucció comenta: «Precisament perquè es tracta de tasques íntimament relacionades amb els deures dels pastors –que per ser-ho han d´estar marcats amb el sagrament de l´Orde– s´exigeix, per part de tots els qui d´alguna manera hi estan implicats, una particular atenció perquè se salvaguardi bé tant la naturalesa i la missió del sagrat ministeri com la vocació i el caire secular dels fidels laics» (premissa). Es tracta d´una «zona d´ombres», en què algunes funcions pastorals pròpies dels preveres puguin ser vàlidament exercides per fidels no ordenats (la predicació fora de la celebració eucarística, el baptisme i l´assistència de matrimonis, la litúrgia funerària, etc.).
En aquest article no seria raonable analitzar cadascun dels 13 articles de les disposicions pràctiques de la Instrucció, ni tampoc els principis teològics en què es basa, en part ja recordats més amunt. En canvi, em sembla adient recordar, seguint la direcció d´aquestes reflexions, que «col·laborar no significa, en efecte, substituir»;24 per això la Instrucció tendeix a fer servir el mot «suplència», de caràcter més temporal, evitant «substitució», que suggereix una cosa definitiva, en parlar dels casos legítims en què un fidel no ordenat fa tasques pròpies de la funció sacerdotal. D´aquesta manera s´intenta ser el més fidel possible a l´ad invicem ordinantur que amb prou feines hem estudiat.
Convé també aclarir el que passa a la «zona d´ombres», perquè el que afirma la doctrina catòlica no deixa de ser agosarat: que hi ha funcions típiques dels preveres que poden fer els qui no són preveres. Podem començar el nostre intent d´explicació a partir de LG 28/1, quan diu que els preveres «en virtut del sagrament de l´orde, han estat consagrats com a veritables sacerdots del Nou Testament, segons la imatge de Crist, Summe i Etern Sacerdot, per predicar l´Evangeli, fer de pastors dels fidels i celebrar el culte diví». L´orde sagrat és conferit, s´afirma, no sols per al culte, sinó també per predicar i fer de pastors, de manera que aquestes dues últimes funcions es configuren com a autènticament sacerdotals i per exercir-les cal tenir una capacitació sacramental específica, la que confereix l´orde sagrat.
Dit això, cal afegir ara que la configuració del ministre amb Crist no és la mateixa en les accions cultuals, d´una banda, i en la predicació i el govern, de l´altra. En aquestes qüestions cal reconèixer que la teologia sacramentària no sempre s´expressa amb prou claredat i coherència. A parer meu, cal distingir acuradament la situació de la repraesentatio sacramentalis Christi Capitis, pròpia de tot el ministeri sacerdotal i assumida com a tal a la Pastores dabo vobis (n. 15/4), de l´obrar in persona Christi Capitis, exclusiva del ministeri sacramental. Mentre en el primer cas s´actua auctoritate Christi, com en la predicació, en el segon cas l´acció ministerial penetra en l´àmbit de la pura causalitat instrumental i precisament per això sempre s´aconsegueix l´efecte volgut. Alguna cosa d´això és present en el Catecisme de l´Església Catòlica quan diu: «No tots els actes del ministre són garantits de la mateixa manera per la força de l´Esperit Sant. Mentre que en els sagraments aquesta garantia és donada de manera que ni tan sols el pecat del ministre pot impedir el fruit de la gràcia, hi ha molts altres actes en què la condició humana del ministre deixa empremtes que no són sempre el signe de la fidelitat a l´evangeli i que poden perjudicar, per consegüent, la fecunditat apostòlica de l´Església» (n. 1550).
Les possibilitats de col·laboració d´un fidel no ordenat en el ministeri sacerdotal no poden abraçar mai l´àmbit sacramental que es manifesta com un obrar in persona Christi: es tracta d´un «mai» no sols moral o de conveniència, sinó d´impossibilitat absoluta, perquè ni el baptisme ni cap altra cosa no el capacita per fer-ho. En canvi, queda obert a aquesta possibilitat l´àmbit ministerial exercit com una veritable repraesentatio Christi, sense arribar a l´extrem d´obrar in persona Christi: la predicació, el govern, l´assistència de matrimonis i la litúrgia extrasacramental. A això cal afegir-hi la possibilitat d´administrar (vàlidament) el baptisme, la qual, com tothom sap, ha estat acceptada per l´autoritat eclesiàstica en cas d´absència de ministre ordenat des de temps remots: encara que no queda satisfactòriament resolta la seva explicació dogmàtica.25
Cal, però, no oblidar que aquestes funcions sempre s´exerceixen auctoritate Christi i, com a tals, tenen un caràcter públic. Aquest «caràcter públic», en el cas de fidels no ordenats, no és tout court identificable amb el dels preveres: en aquests es tracta d´una cosa que prové del caràcter sacramental de l´orde sagrat rebut, mentre que en aquells, com diu la Christifideles Laici en el n. 23/3, «la tasca acomplerta en qualitat de suplent té la seva legitimació –formalment i immediata– en l´encàrrec oficial fet pels pastors». L´«encàrrec oficial» confereix legitimació, però amb prou feines aconsegueix explicar com es pot sostenir una acció feta amb l´autoritat de Crist sense una habilitació sacramental específica. És precisament aquesta feblesa constitutiva el que mou l´Església a permetre aquestes situacions només en casos d´emergència pastoral, com una suplència no desitjada, perquè també en aquest àmbit, com diu la Instrucció, «el sacerdoci ministerial és [...] absolutament insubstituïble».26
Aspectes espirituals
Tornem ara a la relació sacerdoci comú - sacerdoci ministerial, però per contemplar-la des d´una perspectiva que no sempre ha estat apreciada com cal. Una perspectiva que ha rebut una gran atenció des del punt de vista eclesiològic, però ha estat més aviat descuidada des del punt de vista de l´espiritualitat sacerdotal. Respecte a això, cal recordar en primer lloc algunes veritats elementals, i després en podrem treure unes interessants conseqüències, amb les quals clourem aquestes reflexions.
1) La recepció de l´orde sagrat no sols pressuposa la condició baptismal, sinó que la conserva. Això comporta la continuïtat del sacerdoci comú en el subjecte del sacerdoci ministerial. El ministre ordenat, en definitiva, posseeix el sacerdoci comú i el sacerdoci ministerial.
2) El segon és conferit non in remedium unius personae, sed totius Ecclesiae.27 Juntament amb el caràcter sacramental, l´orde confereix una gràcia específica ad hoc quod homo digne sacramenta dispenset.28 El primer, en canvi, apunta a «la finalitat de la vida cristiana i del seu acompliment» en el seu portador.
Se´n segueix que, estrictament parlant, la santificació personal no prové dels seu status ministerial, sinó de la seva condició cristiana. Per això el sacerdot, amb vista a assolir la santedat, hagi de conrear, per damunt de tot, les virtuts cristianes. Això no impedeix afirmar, com fa el magisteri, que «els preveres aconseguiran pròpiament la santedat exercint la seva triple funció sincerament i infatigable en l´Esperit de Crist» (PO 13/1). S´hauran de santificar en l´exercici del seu ministeri, però ho aconseguiran, si ho fan, «en l´Esperit de Crist». Això últim no consisteix tan sols en la gràcia ut digne sacramenta dispensent, sinó en la gràcia santificant corresponent a la condició baptismal.
El sacerdoci comú té, doncs, una funció important dins del sacerdoci ministerial, que no convé menysprear. El ministre ordenat se santifica pel sacerdoci comú, i és mogut per ell a exercir santament el ministeri. Sobre això ha escrit egrègiament A. Vanhoye: ell recorda que, perquè la revelació escrita arribi als fidels com a paraula viva de Déu, cal que sigui transmesa pel Crist vivent; al seu torn, l´autoritat de Jesús, per la qual els fidels formen tots junts un sol cos, s´ha de manifestar visiblement. El sacerdoci ministerial és el signe i l´instrument d´aquesta mediació. Però, alhora, aquesta activitat demana un compromís personal per concebre d´una manera justa la predicació, per tal que sigui la paraula de Crist i no les pròpies idees; el mateix passa en el govern, en el qual hi ha un component personal on conflueixen tant la virtut, per tal de no caure en l´abús o l´autoritarisme, com les qualitats d´informació, deliberació, preparació, etc. Aquest aspecte «personal» és exercici del sacerdoci comú i, en aquest sentit, es pot dir, conclou Vanhoye, que «el sacerdoci ministerial especifica l´exercici del sacerdoci comú».29 Cal afegir, finalment, que l´aspecte «ministerial» del sacerdoci ordenat comporta, com diu el seu nom, una actitud de servei que és impulsada pel sacerdoci comú del ministre mateix, en la línia del que ha dit Vanhoye. Ara bé, l´«esperit de servei» del ministeri ordenat no es redueix a una simple consideració ascètica, sinó que prové d´una exigència dogmàtica. En parlar de prioritats, hem recordat com aquesta correspon al sacerdoci comú en l´ordre de la finalitat de la vida cristiana; a això cal afegir-hi que el sentit del sacerdoci ministerial és, com també hem recordat, «organitzar els sants», és servir el sacerdoci comú amb tot allò que necessita per acomplir la missió de l´Església. Podem dir, doncs, que el sacerdoci ministerial és totalment relatiu al comú, que en aquesta perspectiva assumeix una «prioritat substancial».30 Com deia K. Wojtyla, «Crist va instituir el sacerdoci jeràrquic en funció del comú».31 De manera que el sacerdot que no exerceix el sacerdoci com a servei als fidels contradiu la seva mateixa identitat. En aquest context adquireixen força especial les paraules de sant Josepmaria Escrivá: «jerarquia significa govern sant i orde sagrat, i de cap manera arbitrarietat humana o despotisme infrahumà. En l´Església, el Senyor disposà un orde jeràrquic, que no pas ha de transformar-se en tirania: perquè la mateixa autoritat és un servei, com ho és l´obediència».32
* * *
Hauria de quedar ben clar, cap al final d´aquestes consideracions, que unitat del sacerdoci no significa ni absorció de l´un en l´altre, ni substitució, ni confusió, sinó un constant reclam a l´únic sacerdoci, el de Crist; en ell, la unitat entre les dues formes del sacerdoci participat es tradueix en relació harmoniosa, amb vista a un eficaç acompliment de la missió de l´Església.
Philip Goyret
Professor de Teologia Dogmàtica,
Universitat de la Santa Creu, Roma
Notas a peu de pàgina
* Conferència pronunciada a les Jornades de Castelldaura, 27 de gener de 2010.
1 K. WOJTYLA, La renovación en sus fuentes, BAC, Madrid 1982, 182.
2 J. LÉCUYER, Sacerdozio comune e sacerdozio ministeriale, a Lat 47/1 (1981) 10.
3 JOAN PAU II, Discurs a l´onzè grup de bisbes d´Estats Units, 9.10.98, núm. 3.
4 Cf. D. CASTRILLÓN HOYOS, Presentazione dell´Istruzione, a L´Osservatore Romano (15.11.97), pàg.1.
5 Instrucció Ecclesiae de mysterio, 15.8.97, premissa.
6 A. ACERBI, Osservazioni sulla formula “Essentia et non gradu tantum” nella dottrina cattolica sul sacerdozio, a Lat 47/1 (1981) 100.
7 Sant Josepmaria ESCRIVÀ, homilia Sacerdot per a l´eternidad, 13.4.73, a Estimar l´Església, Ed. Albada, Terrassa, 2007, pàg. 76.
8 Emendationes a Concilii Patribus scripto exhibitae super schema Constitutionis dogmaticae De Ecclesia. Pars II, TPV 1963, 14.
9 Cal recordar que aquest catecisme és fruit de l´Assemblea extraordinària del Sínode dels Bisbes convocada vint-i-cinc anys després del Concili Vaticà II, per tal de promoure´n l´aplicació (cf. Joan Pau II, Const. Ap. Fidei depositum, 11.10.92, n. 1).
10 The Common and the Ordained Priesthood, a TS 58/2 (1997) 210.
11 Cf. LÉCUYER, o.c., 27.
12 Nota teológica sobre la explicación conceptual de una fórmula difícil: la diferencia entre el sacerdocio común y el sacerdocio ministerial, a RET 36 (1976) 337-338.
13 Cf. La diferencia entre el sacerdocio común de los fieles y el sacerdocio ministerial en los debates conciliares del Vaticano II, a ScrTh 1 (1969) 498.
14 J. MARTÍN GÓMEZ, Sacerdocio común-sacerdocio ministerial. Presupuestos teológicos y consecuencias pastorales: discurso de apertura del curso 2007-2008, Instituto Superior de Estudios Teológicos San Ildefonso, Toledo 2008, 33.
15 «Quaestio tamen non videtur hic dirimenda»: aquestes paraules van ser la resposta de la Comissió Doctrinal al modus que demanava una explicació (cf. A. Fernández, La diferencia entre el sacerdocio común de los fieles..., 501).
16 F. GIL-HELLÍN (ed.), Constitutio Dogmatica de Ecclesia Lumen Gentium, Libreria Editrice Vaticana, Ciutat del Vaticà 1995, 153.
17 P. RODRÍGUEZ, Sacerdocio ministerial y sacerdocio común en la estructura fundamental de la Iglesia, a Romana 4 (1987) 172. En l´essencial, és el que A. Vanhoye apuntava en dir que «le sacerdoce commun est culte réel, le sacerdoce ministériel est médiation sacramentelle» (Sacerdoce commun et sacerdoce ministériel, a NRTh 107 [1975] 204).
18 Cf. relatio ad n. 10, a Acta Synodalia III/I, 196.
19 F. GIL-HELLÍN (ed.), Decretum de presbyterorum ministerio et vita Presbyterorum ordinis, Libreria Editrice Vaticana, Roma 1996, 15.
20 El sacerdocio de Cristo en los ministros y en los fieles. Estudio teológico sobre la distinción “essentia et non gradu tantum”, a La formación de los sacerdotes en las circunstancias actuales, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra, Pamplona 1990, 228.
21 Ibídem, 233.
22 Ibídem, 235.
23 P. RODRÍGUEZ, La Iglesia: misterio y misión. Diez lecciones sobre la eclesiología del Concilio Vaticano II, Cristiandad, Madrid 2007, 122.
24 Instrucció, premissa.
25 Sobre aquest tema, cf. P. Goyret, L´unzione nello Spirito. Il battesimo e la cresima, Libreria Editrice Vaticana, Ciutat del Vaticà 2004, 94-97.
26 Principis teològics, 3.
27 Suppl., q. 35, a. 1, ad primum.
28 Ibídem, corpus.
29 A. VANHOYE, Sacerdoce commun et sacerdoce ministériel, a NRTh 107 (1975) 207.
30 P. RODRÍGUEZ, La Iglesia: misterio y misión..., 131.
31 K. WOJTYLA, La renovación en sus fuentes..., 183.
32 Sant Josemaria ESCRIVÀ homilia El fi sobrenatural de l´Església, 28.5.72, a Ed. Albada, Terrassa, 2007, pàg. 64.
