Laïcitat, integració i tradicions religioses en l'àmbit escolar

El 3 de novembre de 2009, el Tribunal Europeu de Drets Humans va declarar en el cas Lautsi contra Itàlia, que la presència del crucifix viola el dret fonamental de llibertat religiosa a les aules, ja que pot ser molesta per als alumnes que professin una religió no cristiana o que siguin ateus. Sobre aquest mateix afer, el Consell d´Estat italià, en una sentència publicada el 13 de febrer de 2006, havia afirmat que la presència del crucifix a les aules d´una escola pública no era contrària a la laïcitat. Encara que admetia que la laïcitat és un principi suprem de la Constitució italiana, subratllava que les condicions d´aplicació de la laïcitat s´han de definir d´acord amb la tradició cultural i els costums de cada lloc.

Així, doncs, establia que, mentre que «en un lloc de culte, el crucifix és pròpia i exclusivament un símbol religiós», en una seu no religiosa, com l´escola, destinada a l´educació dels joves, «exposar-lo estarà justificat i prendrà un significat no discriminatori en el pla religiós, si és apte per representar i recordar de manera sintètica, immediatament perceptible i intuïtiva (com qualsevol símbol), valors civilment rellevants, sobretot els que sustenten i inspiren el nostre ordre constitucional». I conclou que «a Itàlia, el crucifix és apte per expressar –en clau simbòlica, per descomptat, però de manera adient– l´origen religiós dels valors de tolerància, respecte mutu, estima per la persona i afirmació dels seus drets i la seva llibertat, autonomia de la consciència moral davant de l´autoritat, solidaritat humana, rebuig de tota discriminació; valors característics de la civilització italiana».

El Govern italià ha anunciat que recorrerà la Sentència del Tribunal d´Estrasburg en entendre que malinterpreta l´abast de la laïcitat; per tant, caldrà veure si en el futur es confirma o no aquesta resolución.*

A Espanya, al novembre de 2008, el Jutjat del Contenciós Administratiu de Valladolid va dictar una sentència en què obligava un col·legi públic a retirar els crucifixos de les aules i els espais comuns[1]. Segons el jutge, el manteniment dels símbols religiosos en aquest centre educatiu conculcava alguns drets fonamentals reconeguts en els articles 14 i 16.1 de la Constitució, referits a la igualtat i la llibertat de consciència.

Entre d´altres raons, la sentència al·ludia a la jurisprudència del Tribunal Constitucional, que ha afirmat en alguna ocasió que «l´estat es prohibeix a si mateix qualsevol concurrència, al costat dels ciutadans, en qualitat de subjecte d´actes o d´actituds de signe religiós». El jutge subratllava que en l´àmbit educatiu el tema de la llibertat religiosa és «especialment sensible» perquè «en la fase de formació de la personalitat del jove l´ensenyament influeix decisivament en el seu futur comportament pel que fa a les creences i inclinacions». La sentència hi afegeix que aquesta formació religiosa condiciona les conductes dels joves «dins una societat que aspira a la tolerància d´altres opinions i ideals que no coincideixin amb els propis».

Al meu parer, aquesta resolució judicial és el resultat de dos errors conceptuals. En primer lloc, es malinterpreta l´abast i significat de la laïcitat en la Constitució espanyola, i, en segon lloc, s´associa de manera directa l´«ensenyament religiós» i la intolerància.

Sobre el primer punt, simplement recordaré en aquest moment que la nostra Constitució estableix explícitament un règim d´aconfessionalitat, no de laïcitat, quan afirma que cap confessió no ha de tenir caràcter estatal. L´Estat haurà de mantenir-se neutral pel que fa a les diverses religions determinades, però no pel que fa a la religió en si, com va advertir el jutge Scalia en un dels seus coneguts vots particulars davant del Tribunal Suprem dels Estats Units[2]. La laïcitat, en tot cas, és un principi d´actuació de l´Estat i no un objectiu que aquest pugui implantar en la societat. D´altra banda, la Constitució espanyola assenyala alhora que els poders públics tindran en compte les creences de la societat espanyola, i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb les confessions religioses (art. 16).

Sobre l´associació entre «religió» i «intolerància», alguns sostenen que la presència del factor religiós a l´escola estatal crea una confusió entre el públic i el religiós, i constitueix un factor de divisió en un àmbit que hauria de ser neutral; també sostenen que la presència de símbols religiosos als centres escolars vulneraria els drets dels pares que envien els seus fills a aquestes escoles perquè rebin una educació laica.

Doncs bé, el propòsit d´aquest article és reflexionar sobre aquestes qüestions: el binomi religió-intolerància que molts s´entesten a enarborar, i la correcta interpretació del terme laïcitat pel que fa a l´àmbit educatiu.

Breu referència al model francès de laïcitat

Des del segle VI, gran part de les escoles en l´àmbit occidental van ser escoles cristianes, promogudes per diverses institucions de l´Església catòlica, o bé per la noblesa. El seu desenvolupament va ser notable durant l´Edat Mitjana, fins al punt que les primeres Universitats van sorgir al si de les escoles catedralícies.

Va ser amb l´aparició de l´Estat absolutista quan va començar a Alemanya l´organització de la Instrucció Pública per part dels Estats protestants. No obstant això, en les monarquies catòliques, l´Església seguia sostenint el pes de l´educació a través de les seves institucions.

El canvi decisiu es va donar amb la Revolució francesa, provocat pel substrat ideològic de la Il·lustració. En la Constitució de 1791 es va proclamar com a deure de l´Estat l´organització de la Instrucció Pública dels ciutadans i va ser Napoleó, més tard, qui va portar a terme realment dita tasca. En l´àmbit de les idees, com a conseqüència del racionalisme empíric, es prescindia del dret diví, i es pretenia una nova moral independent de tota ideologia. Igualment, l´oposició a l´Església i «allò religiós» formava part de la lluita antiestamental. En tot cas, el procés secularitzador que va caracteritzar aquesta nova etapa, es va deixar sentir especialment en l´educació[3].

L´orientació neutra de l´ensenyament es va plantejar a França a la fi del segle XIX com a l´única solució possible per respectar la llibertat de l´individu i la intimitat de les consciències; se suposava que la cultura i la vida pública havien d´emancipar-se de qualsevol nota religiosa per evitar així qualsevol «coacció externa» en l´àmbit públic. Jules Ferri, Ministre de la Instrucció Pública, va ser l´artífex de l´escola republicana plantejada com una escola gratuïta, obligatòria i laica[4]. La llei francesa de 1905 de separació entre Església i Estat va establir un ensenyament públic laic, encara que alhora es preveia que poguessin coexistir escoles lliures o privades sense cap mena d´exclusió pel seu caràcter confessional. No obstant això, malgrat la rotunda declaració de laïcitat de la Instrucció Pública, la Llei de Finances francesa de 31 de març de 1931 declarava que «el manteniment de la llibertat d´ensenyament és un dels principis fonamentals de la República».

Després de la II Guerra Mundial es van produir algunes actituds que van marcar un inici de canvi i van contribuir a fer menys rígid el laïcisme: en temps de la presidència de De Gaulle es va promulgar (1959) l´anomenada Llei Debré, amb la qual es començà a donar ajuda a l´escola lliure, amb concerts escolars per al pagament de les nòmines dels professors i algunes despeses generals, i que permitien conservar l´ideari de l´escola, una nova actitud a França que tingué notable repercussió en altres països. També es va fer possible l´ensenyament voluntari de la religió als centres escolars estatals.

Molts anys més tard, l´any 2003, Chirac seguia insistint en la laïcitat com un «valor» d´extraordinària modernitat que expressava l´esperit de la tolerància, de respecte i de diàleg i que, per tant, havia de prevaler. Subratllava així la perspectiva funcional de la laïcitat, en la mesura en què la considerava com la via per facilitar la convivència pacífica en una societat cada vegada més multicultural i diversificada, particularment en el pla religiós. Al seu parer, el secret era aconseguir un espai social veritablement neutre. Així, al setembre de 2004, va entrar en vigor a França una Llei sobre la prohibició de signes religiosos a l´escola, a pesar del fort debat que havia provocat.

La instrumentalització de la laïcitat amb fins integradors havia donat lloc a una «laïcité de combat»uniformadora i intolerant amb la manifestació de les creences –el simple ús del vel, per exemple- en l´àmbit educatiu públic, desplaçant així una possible «laïcité pacificatrice»[5].

No obstant això, el 2007, el president francès Sarkozy va fer unes declaracions noves. En un discurs pronunciat a la Basílica de Laterà, va sostenir que desitjava l´adveniment d´una «laïcitat positiva», és a dir, una laïcitat que vetllés per la llibertat de pensar, de creure i de no creure, i que no consideri que les religions són un perill, sinó més aviat un avantatge. Concretament va assenyalar: «no es tracta de modificar els grans equilibris de la llei de 1905», que regeix a França la separació de l´Església i de l´Estat. «Es tracta, en canvi, de buscar el diàleg amb les grans religions de França i de tendir per principi a facilitar la vida quotidiana dels grans corrents espirituals en comptes de tractar de complicar-la-hi».

Enfront del paradigma francès, l´experiència espanyola de la laïcitat en l´educació durant la Segona República va tenir una posada en escena molt diversa. En aquells anys, el procés que s´havia desenvolupat al país veí al llarg d´un quart de segle, a Espanya es va desencadenar en dos anys. En primer lloc, es va prohibir l´exercici de l´ensenyament als ordes religioses, després es va decretar la substitució de les seves escoles per d´altres estatals, i finalment es va dissoldre la Companyia de Jesús[6], encara que hi devien intervenir altres raons, no solament relacionades amb l´ensenyament. Teòricament també es mantenia la possibilitat legal de crear escoles privades.

Doncs bé, des de fa uns anys alguns acadèmics i polítics insisteixen en la necessitat de consolidar la laïcitat en el nostre país, especialment en l´àmbit de l´ensenyament, com si es tractés d´una purificació del sistema per mandat constitucional. No obstant això, en la jurisprudència del Tribunal Constitucional, únicament es fa alguna referència a la «laïcitat positiva». L´Alt Tribunal, en la seva sentència de 21 de febrer de 1986, afirmava que l´aconfessionalitat de l´Estat no implica que les creences i sentiments religiosos no puguin ser objecte de protecció sinó que, al contrari, el respecte d´aquestes conviccions es troba en la base de la convivència democràtica.

Per tant, més que raons jurídiques, les reclamacions actuals a favor d´una nova laïcitat semblen obeir a raons politicoideològiques, que tenen com a objectiu aplicar en el nostre ordenament jurídic el vell model francès, tot i que, durant molts anys, ha estat una excepció en el marc europeu, i que en l´actualitat s´adverteix, com hem vist, una certa evolució cap a la laïcitat positiva i la cooperació amb les confessions religioses en el país veí.

La història no oblida i, de vegades, es repeteix. Per això, val la pena recordar que la laïcitat no sempre ha propiciat l´harmonia social i l´equilibri entre poder polític i religiós, sinó que, com diu T.J. Gunn, també ha donat com a fruits el conflicte i l´hostilitat[7]. Comparteixo plenament l´opinió d´aquest autor quan qualifica la descripció oficial de la laïcitat com un mite, un principi a què se li atribueixen qualitats o excel·lències que no té, o bé una realitat de què manca.

Doncs bé, en l´àmbit de la Res Publica és important calibrar molt bé els límits entre el mite i la realitat, sobretot quan es pretén exportar una laicitat amb «una denominació d´origen» ben determinada. Al camp de les actuacions polítiques, de l´exercici dels drets humans fonamentals, caldria recordar als nostres governants que «no valen els mites» perquè estem davant de la Història.

Un problema amb diverses solucions

És una realitat constatable que, a escala internacional, les declaracions d´organismes internacionals i les polítiques de diversos Estats, no s´orienten cap a la negació, la neutralització o el desconeixement del factor religiós en l´àmbit educatiu, sinó ben al contrari.

En primer lloc, podem recordar la Conferència internacional de Madrid sobre Eliminació de la discriminació religiosa i la intolerància en l´educació organitzada per Nacions Unides en el 2001 en la qual es va demanar un enfortiment de l´educació en drets humans i un major nivell del coneixement i comprensió dels alumnes respecte a altres visions de la vida.

També el Banc Mundial va reunir l´any 2002 líders i institucions de diversos credos religiosos per estudiar els valors compartits entre les diverses tradicions, sistemes filosòfics i les comunes aspiracions i interessos, especialment en l´àmbit de l´ensenyament[8].

D´altra banda, cal destacar l´activitat del Consell d´Europa en relació amb el tema de la diversitat de creences en l´àmbit educatiu. El 1999 va aprovar la Recomanació Religió i Democràcia, on es reconeixia que les escoles eren el lloc clau on s´havia de promoure un seguit de mesures relatives a l´educació intercultural i a l´ensenyament «sobre les religions».

Del conjunt de documents publicats pel Consell d´Europa, s´adverteix que, en comptes de contemplar l´escola pública com un lloc asèptic o indiferent davant del fet religiós, pretén integrar i tenir en compte les diferències en aquest àmbit com a punt de partida per millorar en el respecte a la llibertat religiosa i recorda explícitament la dimensió pública del factor religiós, que no pot ser mai relegat a l´esfera privada.

I si ens fixem en les polítiques concretes dels governs, n´hi hauria prou de mirar cap als Estats Units, que compta amb un model de separació entre Església i Estat, semblant al model francès, almenys des del punt de vista teòric, però que admet la possibilitat de l´ensenyament religiós a les escoles públiques. El 1995, un grup d´organitzacions polítiques i religioses americanes, van elaborar una declaració de principis sobre la religió als col·legis. La idea de fons era la següent: les escoles públiques no poden fomentar ni impedir la religió[9], però l´ensenyament sobre les religions a les escoles públiques és constitucional[10]. L´enfocament haurà de ser acadèmic, com una part més d´un pla d´estudis integral, i mai adoctrinament; podran fer-se referències al factor religiós quan sorgeixi alguna qüestió de forma natural a través de les classes d´Història o Literatura, i oferir-se cursos especials sobre religió.

Quant a la jurisprudència, algunes decisions recents mostren un canvi de sensibilitat important a favor del respecte a la diversitat de creences i de la llibertat d´elecció del tipus d´ensenyament per part dels pares, també quan ve motivada per qüestions ideologicoreligioses. Així, en el cas Good News Club v. Milford Central School d´11 de juny de 2001, el Tribunal Suprem va declarar que no es podia impedir que els grups religiosos oferissin instrucció i trobades d´oració en els temps lliures escolars dins l´escola pública, de la mateixa manera que es permetia l´accés a l´espai escolar a un altre tipus d´organitzacions; fins a aquesta decisió, tals grups només podien tractar sobre qüestions socials, però no podien desenvolupar activitats de culte als centres públics[11].

L´educació com a transmissió de la cultura

Però no sols es poden aportar raons conjunturals, d´oportunitat històrica o sociològica per defensar la presència de la religió a l´escola. En aprofundir en el concepte mateix d´educació, sorgeixen altres arguments que la justifiquen i recomanen.

Fa ja alguns anys, el filòsof francès protestant Paul Ricoeur comentava en el diari Le Monde la seva sorpresa per algunes conseqüències de la laïcitat francesa en l´àmbit escolar. Concretament, alertava sobre el fet que en l´ensenyament públic es parlés dels déus egipcis o grecs, que els joves tinguessin alguna noció d´Isis i Osiris o dels amors de Zeus, mentre desconeixien completament qui eren Ezequiel o Jeremies o què és un salm.

De manera semblant, el catedràtic italià Dalla Torre assenyalava que, en el sistema escolar públic, el projecte educatiu i l´oferta formativa no poden deixar de tenir en compte el concret context social i cultural. Així, raonava que no hi ha cap dubte que existeix una identitat italiana que està forjada des del catolicisme i que no pot ser cancel·lada o eliminada com no pot eliminar-se la Divina Comèdia o els frescos de Giotto[12].

Moltes de les pràctiques o tradicions religioses en l´àmbit social segueixen existint avui en dia sense pretendre imposar unes determinades creences o ofendre ningú : són hàbits o costums que s´han format al llarg de la Història. És lògic afirmar que les pràctiques religioses i els actes de culte configuren en bona part els costums populars i són un element important de la identitat historicocultural d´una nació.

Per tant, quan s´elaborin polítiques educatives d´un país, se n´hauran de tenir en compte les tradicions i creences, sistemes de valors, les normes ètiques i espirituals, els costums, els estils de vida, les cerimònies religioses i històriques que formen un verdader patrimoni immaterial, sense que això suposi la identificació o una presa de postura de l´Estat davant d´una religió determinada.

En aquest sentit, la Declaració universal sobre la diversitat cultural de la UNESCO de 2001, ha reconegut aquesta visió unitària de l´educació i la cultura. En el seu art. 5 estableix que«tota persona té dret a una educació i una formació de qualitat que respecti plenament la seva identitat cultural; tota persona ha de poder participar en la vida cultural que elegeixi i exercir les seves pròpies pràctiques culturals, dins els límits que imposa el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals».

Per tant, el respecte ple a la identitat cultural és absolutament incompatible amb l´exclusió de la dimensió religiosa, com si fos un aspecte escindible de la pròpia cultura.