De Benedicto XV a Benedicto XVI. Los Papas contemporáneos y el proceso de secularización

Mario Fazio

Ediciones Rialp

Madrid 2009

185 pàg.

Aquest interessant llibre arriba a les següents conclusions: “de Benet XV a Benet XVI, l´Església va comptar amb pontífexs «experts en humanitat», fidels a la seva missió. Provinents de distintes nacions i estrats socials, amb personalitats molt diferents entre ells, els Papes d´aquest període, desproveïts de poder humà però confortats amb l´assistència divina, han estat autèntics testimonis de la veritat. Mai en la història de l´Església moderna no s´han succeït al tron de Pere vicaris de Crist tan convincents, convertint-se, per a tota la humanitat, en custodis i garants de la dignitat de la persona. La conjuntura actual exigeix dels cristians coherència de vida per actuar amb fecunditat a la plaça pública –superant els obstacles que un laïcisme militant vol imposar a tota manifestació transcendent– i un interès decidit en la salvaguarda de la dignitat de la persona humana, des de la seva concepció fins a la mort natural, que la dictadura del relativisme voldria desconèixer. A nosaltres ens toca construir la ciutat dels homes, il·luminats pel bagatge doctrinal de l´últim segle” (p. 175).

La tesi que tracta de provar al llarg de les seves pàgines és, per tant, que els pontífexs esmentats ofereixen un cos doctrinal abundant perquè l´Església faci front al que succeeix en el món contemporani, en particular al procés de secularització.

Aquest procés té almenys dos significats distints. El primer consisteix en una desclericalització del món medieval, a través del redescobriment de l´autonomia relativa del temporal. En aquest sentit es pot parlar d´una Modernitat cristiana, ja que es pren consciència, de forma més madura, de la relació harmònica entre els ordres natural i sobrenatural. El segon sentit de secularització s´identificaria amb l´afirmació de l´autonomia absoluta de l´home, que talla tots els ponts amb una possible instància transcendent. Es pretén explicar el sentit últim de l´existència humana dins el món intraterrenal, sense acudir gens al més-enllà.

El llibre té el mèrit de separar aquests dos significats amb claredat. I subratlla, en primer lloc, la presència del sentit de secularització com desclericalització, com a presa de consciència de l´autonomia relativa del temporal, i afirma que aquesta versió de la secularització és profundament cristiana, “molt més que el clericalisme d´una certa edat mitjana. Exemples d´aquesta desclericalització són les doctrines de la segona escolàstica espanyola –en particular, l´Escola de Salamanca fundada per Francisco de Vitoria, que aplica amb valentia i llibertat d´esperit la distinció d´ordres a la problemàtica que sorgeix després del descobriment d´Amèrica–, el liberalisme moderat dels pares fundadors dels Estats Units a la fi del segle XVIII, la doctrina política d´Alexis de Tocqueville en el segle XIX, o les afirmacions a favor de la secularitat en els documents del Concili Vaticà II, i més en concret en la Gaudium et spes i en el Decret Dignitatis humanae” (p. 15).

Respecte a la secularització entesa en sentit fort –com l´afirmació de l´autonomia absoluta de l´home–, Pius IX, Pius XII, el Concili Vaticà II i Joan Pau II fan sonar la seva veu quan denuncien la visió antropològica reductiva que comporta i fan veure les conseqüències a què porta aquesta postura radical.

Per què s´elegeix, en l´exposició, començar amb Benet XV? Respon l´autor: “perquè aquest pontificat coincideix amb l´inici de la Primera Guerra Mundial, fet històric clau per comprendre la crisi de la cultura de la Modernitat en què estem encara immersos: la Gran Guerra és un desmentiment a l´optimisme vuitcentista liberal i positivista que pensava que el segle XX seria el segle de la glorificació prometeica de la humanitat. A les trinxeres de mig Europa aquesta il·lusió es va esvair ràpidament. La Primera Guerra Mundial inaugura un període cultural nou, no tant perquè es canvien les categories mentals, sinó perquè es palpen les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i morals d´aquestes mateixes categories ideològiques” (p. 16).

I s´acaba amb Benet XVI perquè a l´autor li sembla que en els temes afrontats hi ha una gran continuïtat des del Concili Vaticà II fins als pontificats de Joan Pau II i de Benet XVI.

No es tracta, en aquesta exposició, de fer una història de l´Església, sinó de valorar els diagnòstics, judicis de valor i propostes que fan els Papes davant d´aquest món contemporani que es presenta a cadascun d´ells amb els perfils característics de cada època. Intenten donar una resposta a la pregunta de què ha de fer l´Església davant les realitats que es va trobant.

El llibre s´estructura en dues parts. La primera analitza els pontificats de Benet XV, Pius XI i Pius XII, amb una introducció sobre el Magisteri papal del segle XIX. La segona part tracta del Concili Vaticà II i el seu desenvolupament en els pontificats següents: els de Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI.

L´autor fa anys que s´ocupa del tema del cristianisme i la modernitat. Té altres títols de caràcter filosòfic i d´història de les idees que completen el panorama sobre aquesta important qüestió. Sens dubte constitueixen una anàlisi encertada per a qualsevol lector que vulgui comprendre més bé el nostre temps i col·laborar per construir un demà millor.

Joaquim González-Llanos