A mitjan del segle XIX, l´aleshores sacerdot John Henry Newman, que més endavant seria cardenal, deia als que seguien les seves lliçons a la ciutat de Birmingham: “n´hi ha prou amb una butlla papal, un escàndol imprevist que impliqui els nostres capellans o els nostres convents (...) perquè tot el país s´alci contra els catòlics”. I manifestava sorpresa pel fet que els doctors de l´Església “hagin de ser humiliats i silenciats tan sovint, que s´imprimeixin milions de pamflets i que s´aprovin tantes lleis al parlament[1]” [contra nosaltres, els catòlics, o contra els valors que defensem]

L´Església i les controvèrsies

Estic convençut que alguns comunicadors de l´Església tindrien avui la temptació de pronunciar un diagnòstic semblant, al cap de dos segles, davant del paral·lelisme que es pot descobrir entre les paraules de Newman i el clima de polèmica que regna en alguns països de tradició cristiana.

En podem posar tres exemples. El passat mes de gener, una minoria de professors i alumnes de la Universitat de La Sapienza, a Roma, aconsegueix treure al Papa el dret de paraula, com els “doctors silenciats” de la citació de Newman. El juliol de 2007, un motu proprio sobre litúrgia provoca reaccions controvertides, sobretot entre els que van poc a l´Església, com les “butlles papals” dels temps de Newman. I, què direm de les lleis dels parlaments? Quan l´Església o un catòlic participa en els debats sobre la família, la vida o altres qüestions ètiques i antropològiques fonamentals, no és estrany que se l´acusi d´“ingerència”, d´intromissió inacceptable en els afers polítics del país. Ha passat fa poc al Regne Unit amb la crida Embryo bill, a Itàlia amb el referèndum sobre fecundació assistida i a moltes altres nacions amb les lleis sobre la família.

Evidentment, els exemples esmentats suposen una reducció de la realitat. La justícia obligaria a esmentar també altres exemples en què l´Església es tracta amb respecte i interès, com l´excel·lent cobertura informativa dels viatges del Papa a Turquia (“el resultat va superar qualsevol expectativa”, comentava el portaveu vaticà, Federico Lombardi), a Àustria o –no fa gaire– als Estats Units. Si ara ens concentrem en els afers conflictius és per una raó metodològica imposada pel tema de la conferència.

· Controvèrsies clàssiques, controvèrsies mediàtiques

A què ens referim quan avui parlem de controvèrsies? La resposta obliga a fer una primera distinció.

D´una banda, tenim les controvèrsies clàssiques, de naturalesa acadèmica, apologètica o científica, particularment actives a la literatura llatina i cristiana. En són exemples tradicionals la Primera i la Segona Apologia i el Diàleg amb Trifó del filòsof i màrtir sant Justí, l´apologista cristià més notori del segle II. En aquestes obres el recurs al contrast d´opinions constituïa essencialment un mètode, una via, en la recerca de la veritat. Eren controvèrsies de signe positiu: afirmació de la raó humana i de la possibilitat d´assolir la veritat almenys parcialment.

Un altre exemple clàssic és la càtedra de “Controvèrsies” instituïda al Col·legi Romà. Tenia una finalitat maièutica, i era una manifestació d´estima pel diàleg. L´any 1576 va ser nomenat titular d´aquesta càtedra sant Roberto Bellarmino. Les seves lliçons van confluir després en una obra titulada justament Les controvèrsies, que va tenir un gran ressò a tot Europa.

D´altra banda, hi ha les que podríem anomenar controvèrsies mediàtiques o comunicatives, que són les que hem esmentat des del principi i les que seran objecte de les reflexions que segueixen. Són les controvèrsies en sentit modern, típiques de la “cultura de la controvèrsia” a la qual fa referència el títol d´aquest seminari professional. En aquestes controvèrsies, l´element conflictiu, el fet de buscar-hi la polarització, sovint passa al davant de l´exploració cap a la veritat.

La lògica de la comunicació pública amplifica els episodis de controvèrsia, perquè el conflicte embruixa i captiva l´atenció de l´ésser humà. Els conflictes provoquen tensió i incertesa, elements que estimulen l´interès per descobrir el resultat final. És un fenomen que ja s´observa en la baralla de pati de l´institut entre dos estudiants; la batussa atreu la resta d´alumnes com un imant. Els mitjans de comunicació no queden exempts d´aquesta lògica del conflicte; com en les batusses de pati d´escola, les disputes verbals i les controvèrsies en directe tenen un poderós efecte d´atracció d´audiències. El conflicte és un element dramàtic clau i, per això, es pot dir que “el periodisme estima els conflictes”,[2] estima les controvèrsies. Sense una certa dosi de conflicte, no hi ha talk show o debat polític que resisteixi en el prime time televisiu.

El fet que prevalgui el plantejament dialèctic (lluita verbal, caricatura) és propi de les controvèrsies mediàtiques. Per tant, cal atenir-se a la realitat, provar d´afrontar-la i veure la manera d´obtenir algun benefici d´aquestes situacions que semblen només negatives.

Amb elements d´autors que procedeixen de l´àmbit de la retòrica, de la comunicació institucional i de la comunicació de l´Església,[3] és possible definir les controvèrsies comunicatives o mediàtiques com a discrepàncies públiques sobre idees i propostes, amb caràcter sistemàtic, que generen confusió en els continguts, tensió en les relacions i rebuig envers les propostes dels interlocutors.

Les crisis i les controvèrsies tenen analogies: totes dues situacions comparteixen negativitat i caràcter públic; s´expressen a través dels mitjans de comunicació; arriben a un gran nombre de persones no especialitzades en el tema en qüestió.

Tanmateix, crisi i controvèrsia són fenòmens diferents, que reclamen mètodes de gestió específics.

Les crisis emanen de fets d´una certa entitat, que poden comportar una pèrdua de control: una catàstrofe natural, un accident, un cas de corrupció, una bancarrota[4]. A les controvèrsies, en canvi, es discrepa sobre idees, valors i propostes. Es discuteix sobre el que és bo i el que és dolent: eutanàsia, experimentació amb animals, polítiques familiars, legislacions en matèria de bioètica. A les controvèrsies entren en conflicte qüestions de principi, diverses visions del món[5].

La crisi arriba de forma sobtada i inesperada. La controvèrsia, en canvi, és en certa mesura previsible.

La primera requereix una acció immediata i a curt termini, que limiti danys potencialment desastrosos; la controvèrsia permet més control i demana una acció comunicativa de fons i a llarg termini.

D´altra banda, com es deia en la definició, les controvèrsies acostumen a ser de caràcter sistemàtic, encara que es manifestin de forma episòdica. Si la retòrica identifica la polèmica –un altre dels intercanvis discursius clàssics– amb la lluita, la controvèrsia seria una lluita contínua, un debat “sense límits de temps ni confins prèviament fixats”[6].

La part final de la definició destaca tres conseqüències de les “controvèrsies mediàtiques” que impedeixen una veritable comunicació.

a) En primer lloc, produeixen confusió en els continguts. Tenen tendència a deformar el missatge, a forjar caricatures i a propagar-les entre un públic ampli. El missatge original s´altera completament[7]. N´és un exemple per a la història la lectio de Benet XVI a Ratisbona. El primer impacte que va arribar al ciutadà corrent, descontextualitzat[8], era justament el contrari del que deia el nucli central d´aquell discurs del Papa: que la fe no es pot proposar amb mètodes diversos als de l´argumentació raonable[9]. La controvèrsia mediàtica col·loca els interlocutors en una posició complexa, fins al punt que cadascun dels pols en joc podria preguntar a l´altre: –Vol parlar amb mi o amb la imatge que s´ha fet de mi?

b) Les controvèrsies mediàtiques, d´altra banda, generen tensió en les relacions. Quan els conflictes fan referència a béns materials o econòmics, és relativament fàcil arribar a un conjunt de mesures que concilien els interessos de totes dues parts. Tanmateix, quan la disputa neix de la col·lisió de valors, el conflicte es fa intern al subjecte i gairebé l´identifica[10]. En la col·lisió de valors, s´hi introdueixen fàcilment elements d´agressivitat, caricatures capaces de ferir, acusacions mútues que titllen "l´altra banda" d´ignorant o d´inhumana. De les controvèrsies, com de les guerres, en surten vencedors i vençuts, perquè sovint es plantegen en termes de “mors tua vita mea”.

c) En tercer lloc, les controvèrsies provoquen rebuig sistemàtic cap a les propostes de l´interlocutor. Evolucionen sovint cap al prejudici o cap a l´estereotip, un concepte que deriva del grec stereós (dur, sòlid) i typos (impressió, tipus) i vol dir literalment “imatge rígida”, imatge “impresa” al cap, que costa de modificar[11]. Contenen un element d´irreductibilitat de les posicions i, com a conseqüència, disminueixen o anul·len la capacitat de transmetre el propi missatge: una controvèrsia mediàtica mal gestionada deixa l´organització embrancada en un laberint comunicatiu i li impedeix la difusió de la seva veritable identitat.

· Controvèrsia i rellevància

A més dels efectes negatius, les controvèrsies mediàtiques comporten un avantatge fonamental: reuneixen moltes persones al voltant dels temes que es debaten; augmenten exponencialment l´interès informatiu; atreuen els micròfons i les càmeres de televisió. L´audiència està pendent de les seves paraules i les seves reaccions. A qui es troba en una controvèrsia comunicativa, se li obren espais informatius immensos. Se li concedeix una rellevància pública que permet comunicar missatges que poden arribar molt lluny.

De vegades, un error inicial en la cobertura informativa es converteix en ocasió per comunicar de manera adequada. Una interpretació errònia per part del Times d´unes paraules del cardenal de Londres sobre els catòlics anglesos i l´avortament durant l´última campanya electoral, va provocar un autèntic tour del cardenal pels estudis televisius de la capital britànica; tots el van convidar per explicar el pensament precís de l´Església catòlica sobre la qüestió de la vida del no-nascut. La disponibilitat del cardenal va generar molts articles a la premsa, sondejos d´opinió, debats i centenars de notícies[12]. Per una vegada, es va atorgar una gran rellevància a un aspecte que havia estat marginal durant les eleccions angleses, a diferència del que passa a les americanes.

En la mateixa línia, es podria assenyalar l´efecte inesperat del discurs de Ratisbona, el setembre de 2006: gràcies a la xarxa, la lectio del Papa es va convertir en un dels textos més llegits de Benet XVI. I una cosa semblant va passar amb el discurs del Papa a la Universitat de La Sapienza. El text, que hauria passat més o menys inadvertit en circumstàncies ordinàries, va ser publicat a gairebé tots els diaris italians i en nombrosos mitjans de comunicació del món. Aquests dos discursos van adquirir una rellevància insospitada i van generar adhesions d´intel·lectuals de diversa procedència ideològica.

Els exemples esmentats permeten anticipar que les controvèrsies són l´altra cara de la rellevància (tot i que de vegades sigui una rellevància amb data de caducitat, la mateixa que la del cicle de la notícia).

· Normalitat de les controvèrsies a la “religió del logos”

Es podria dir que, en la tasca del comunicador institucional, la crisi és una cosa extraordinària, mentre que la controvèrsia i el conflicte –almenys, un cert grau de conflicte– formen part de la normalitat. Aquest és el motiu pel qual a les prestatgeries dels directors de comunicació hi ha publicacions com l´esmentada al començament: Dealing with an Angry Public (“La relació amb un públic enfadat”).

Tenir una part del públic en contra és una cosa natural. En alguns casos, perquè les persones i les institucions cometen errors o no són capaces de transmetre amb claredat per què fan el que fan (controvèrsies “evitables”). D´altres vegades, la causa de la discòrdia és la mateixa disparitat de l´ésser humà: no hi ha un aliment apte per a tots els paladars; fins i tot els gelats més exquisits poden ser nocius per a qui pateixi intolerància a la lactosa (controvèrsies “inevitables”).

La controvèrsia treu el cap al món de l´esport, de la política, de la cultura. Un cert grau d´oposició o d´hostilitat és inevitable en qui vol jugar un paper actiu a l´esfera pública: qui hi entra no pot evitar completament la lògica del drama i del conflicte de què es parlava al començament, ni l´escrutini per part dels altres.

En el cas que ens interessa, a més, ens trobem amb dos aspectes del subjecte comunicatiu “Església catòlica” que, des del meu punt de vista, condicionen de manera particular les seves controvèrsies, i en certa manera les fan saludables: l´Església com a religió del logos; i l´Església com a signe de contradicció.

a) El cristianisme és la religió del logos

La fe cristiana s´ha comprès ella mateixa com la “religió del logos”, la religió “segons la raó”[13]. Aquesta confiança en la raó fa que el comunicador de l´Església es trobi còmode en la discussió d´idees[14], en els debats públics en directe. Sense recels per discrepar, debatre i argumentar públicament. Mostrar desacord, sense faltar al respecte, quan ho exigeixi la defensa del bé comú: qui té una gran estima per la raó sap que de vegades estarà cridat a la discrepància[15].

Aquesta connaturalitat entre cristianisme i raó, al mateix temps, fa que el comunicador de l´Església pugui i hagi de desenvolupar una reflexió ètica que sigui comprensible i sensata fins i tot per a qui no coneix o no accepta plenament la veritat revelada[16], i aporti un humanisme integral i solidari, basat en la dignitat i la llibertat de la persona[17].

La confiança cristiana en la raó comporta paral·lelament estima per la raó aliena, confiança en qui discrepa. Un tarannà catòlic permet analitzar i exposar la posició de l´altre amb respecte, sense ridiculitzar-la, prenent-la seriosament, amb tot l´atractiu que pugui tenir [18]. Analitzar serenament els arguments oposats ajuda a fer-se preguntes, estimula a madurar les pròpies idees, a pensar amb profunditat: és una manera de raonar que Benet XVI utilitza sovint. Quan s´omet aquest pas, és possible que la resposta donada no tingui cap relació amb el problema plantejat[19].

b) L´Església és signe de contradicció

D´altra banda, quan es tracta de l´Església i controvèrsies no es pot ignorar que l´Església és el Cos místic de Crist[20] i, com a tal, té la peculiaritat de jugar-se la seva existència i el compliment de la seva missió en la fidelitat al seu fundador: l´Església –es diu de manera eloqüent– és comunió amb Jesús [21].

Es tracta d´una consideració fonamental que excedeix la reflexió que ara ens ocupa, desenvolupada per un comunicador i no per un teòleg, però que no es pot ignorar del tot. Aquest vincle profund Església-Crist fa que qui parla en nom de l´Església es distanciï del model comunicatiu del consens, que fa que els missatges s´ajustin constantment als resultats dels sondejos de popularitat (model típic de la comunicació d´una campanya electoral o del llançament al mercat d´un nou producte). El cristià, en canvi, ha estat cridat a honorar el missatge de l´Evangeli en la seva plenitud i, si cal, a patir contradiccions per la seva causa[22].

Aquestes contradiccions arriben de vegades en forma d´hostilitat pública, de rebuig o de difusió de sentiments negatius. Així ha estat al llarg dels segles passats[23] i és difícil imaginar que no continuï així en els segles futurs, perquè la paraula de Crist és clara: “Si m´han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres” (Jo 15, 20).

En el fons, la història acaba de confirmar el que Josep i Maria van sentir dels llavis de l´ancià Simó: que el seu fill estava cridat a ser signe de contradicció (Lc 2-34). Una realitat ben present als evangelis, on es palpa que la conducta de Jesús és, per ella mateixa, un contrast, no és només enigmàtica, sinó també paradoxal: un home que es presenta com a Déu. La primera part de l´evangeli de Joan és prou eloqüent en aquest sentit.

En alguns casos, a més, es podria conjecturar sobre si la controvèrsia no podria ser un indici d´eficiència en la comunicació del missatge. Una afirmació de l´anterior portaveu de la Santa Seu il·lumina aquesta reflexió. Preguntat per les suspicàcies del món informatiu envers l´Església, Navarro-Valls responia que, entre d´altres factors: “la informació que es dóna des d´aquí és contracultural (va contra la tendència cultural del moment)”[24]. I, a la pregunta sobre les crítiques o controvèrsies que sorgeixen davant de determinades posicions, acostumava a respondre que: “de vegades, són la confirmació que el missatge ha arribat” [25].

La recerca d´un consens o de popularitat en la comunicació de l´Església és certament una dada positiva, però no és el valor principal ni el millor indicador de la seva eficàcia. Penso que hi ha una frase del comediant americà Bill Cosby que es podria aplicar molt bé a la comunicació institucional de l´Església i d´altres institucions que no persegueixen fins comercials: “No sé quina és la clau de l´èxit, però estic convençut que la clau del fracàs és intentar agradar tothom”.

En última instància, afirmar la “senyoria de Déu”[26], la prioritat de Déu sobre el món i dels valors espirituals sobre els materials és origen inevitable de col·lisió amb qui proclama, d´obra o de paraula, la supremacia dels interessos econòmics o materials, o defensa altres visions reduccionistes de l´existència humana.

Amb aquest raonament, al mateix temps, no es pretén afirmar que la coherència en la comunicació de l´Església hagi de ser per força controvertida. Com és obvi, alguns continguts centrals del cristianisme (primacia de la caritat, de la pau i de la llibertat) es troben entre els missatges capaços de generar més consens universal. La fidelitat a la identitat cristiana, en aquest sentit, no és un límit; és sobretot un punt de suport, una guspira comunicativa.

· Una decisió estratègica

Una primera decisió operativa i estratègica que pertoca a l´oficina de comunicació de l´entitat que en diferents nivells pugui estar vinculada a l´Església, es refereix a la congruència mateixa del debat: és convenient jugar-hi un paper actiu o és preferible abstenir-se d´intervenir-hi, en aquesta controvèrsia específica? L´oficina de comunicació ha de determinar per a cada cas els debats que són de competència pròpia. Segons el meu parer, es poden diferenciar tres situacions possibles.

Primera. Debats sobre la mateixa Església o la seva doctrina: “controvèrsies religioses” com les que van sorgir a partir del motu proprio sobre litúrgia o el debat sobre la canonització de Pius XII; o aquelles que podríem anomenar “controvèrsies eclesials”: debats sobre el finançament de l´Església o sobre la manera de regular les relacions entre Església i Estat en un país determinat. En aquests casos, l´Església no té cap altre remei que jugar-hi un paper actiu. Són afers d´estricta i pròpia competència. L´Església és font directa i veu interpel·lada.

Segona. La qüestió és més delicada, i diria que més atraient, quan es tracta de debats sobre matèries d´interès públic i amb implicacions ètiques i antropològiques: el debat sobre una ampliació de la llei de l´avortament, sobre el model escolar o sobre la pretesa regulació de l´experimentació amb embrions. El magisteri recent ofereix una llum útil quan fa referència a determinades exigències de caràcter ètic que troben el seu fonament en la persona humana, que “per la seva naturalesa i el seu paper fonamental en la vida social no són negociables”[27]. Podríem dir que, quan la controvèrsia tracta sobre qüestions de les quals depèn el progrés social, ens trobem davant de “controvèrsies socials pertinents”, és a dir, controvèrsies en les quals la veu de l´Església és procedent, és necessària; controvèrsies a les quals s´ha de fer front amb estil creatiu i mentalitat estratègica. En són alguns exemples la defensa de la persona humana des del moment de la seva concepció fins a la mort natural, la promoció de la llibertat religiosa o la protecció del matrimoni i de l´estabilitat familiar.

En aquests debats “no religiosos”, l´Església es dirigeix a tothom –i no només als fidels– com una “veu de la raó ètica de la humanitat”[28].

Tercera. Debats sobre qüestions “negociables”, sobre les quals hi ha una legítima pluralitat d´opcions, i no “una” solució catòlica. És a dir, quan es discuteix sobre qüestions que pertanyen a l´àmbit de l´opinió personal. En aquests casos, podria ser contraproduent que l´oficina de comunicació de l´Església prengués la iniciativa. L´Església hauria de dur la càrrega de la negativitat i la divisió de la controvèrsia, sense aconseguir a canvi cap benefici en la seva missió apostòlica. Deixar-se embrancar en aquesta mena de conflictes conduiria al que podríem anomenar "controvèrsies supèrflues", que acostumen a tenir un rerefons polític.

Principis d´acció

Les consideracions esmentades demostren que les controvèrsies mediàtiques no només són normals sinó que en certa manera són necessàriament inevitables per a l´Església. Per tant, el paper de l´oficina no consisteix a evitar les controvèrsies costi el que costi, sinó a gestionar-les com cal: limitar-ne els efectes negatius i explotar les possibilitats informatives que ofereixen.

En aquesta segona part, comentarem els quatre principis que sorgeixen de les lectures esmentades. Són paràmetres que ajuden a posicionar-se davant d´una controvèrsia. Cadascun d´ells prova de neutralitzar una de les conseqüències negatives de les controvèrsies: la confusió que generen, el rebuig que provoquen i la tensió que introdueixen en les relacions.

Fa uns mesos, l´agència Zenit preguntava a Juan M. Mora, estudiós de la comunicació, sobre els aspectes comunicatius més interessants de Benet XVI. La resposta de Mora em sembla significativa: “Jo en destacaria tres, que fan referència als continguts, el plantejament i l´estil. El primer tret és la claredat del seu missatge. Raona de manera cristal·lina, no li fa por plantejar-se totes les preguntes, i hi troba respostes comprensibles. El segon és el plantejament positiu (...). I finalment, el seu estil amable i suau. L´interlocutor del Papa se sent sempre respectat”[29]. Aquests tres aspectes configuren una manera excel·lent de comunicar, especialment en un clima de controvèrsia. Són principis d´acció intuïtivament presents en els grans comunicadors. Els comentem a continuació, i hi afegirem un quart aspecte: l´òptica local i realista.

· Claredat en els continguts

Un primer paràmetre és el de la claredat en les paraules i en els arguments seleccionats. L´elecció dels termes és essencial ja que, com solen dir els lingüistes, el llenguatge és “substitutiu de les coses”: hi ha paraules que són una bufetada i d´altres que són una carícia; les paraules poden causar ferides o ser la medecina que les cura.

Un exemple que tots vostès recorden: Jornada Mundial de la Família de 2006. El Papa viatja a València al començament del seu pontificat. El govern d´aquest país acaba d´aprovar la llei sobre l´anomenat “matrimoni” entre homosexuals. L´opinió pública està encesa: hi ha controvèrsia al territori i alguns líders polítics conjecturen que el discurs del Pontífex serà dur.

Però és la Jornada Mundial de la Família. I, quan tots els reflectors es concentren sobre el Papa, Benet XVI inicia un discurs internacional que s´emmarca en un nivell superior al de la conjuntura del moment. Utilitza un llenguatge de gran bellesa. I ofereix algunes definicions de família que són transparents, modernes, atractives.

A València, Benet XVI defineix la família com a “comunitat de generacions”, “patrimoni d´experiència i d´educació”, “àmbit on l´home pot néixer amb dignitat, créixer i desenvolupar-se de manera integral”, lloc del “testimoni constant de l´amor conjugal”, de l´“educació en la llibertat i per a la llibertat”, ambient on s´adquireix “l´experiència de ser acollits i estimats”, on s´assimila la capacitat “de sortir d´un mateix per entrar en comunió amb els altres i amb Déu”, on s´aprèn “l´art de viure, l´art d´estimar”[30]. La claredat del Papa fa que les qüestions essencials sobre la família i el matrimoni ocupin per un dia espais significatius als diaris, les ràdios i les cadenes de televisió.

La claredat en els continguts i en les intencions impedeix quedar-se atrapat en la confusió de la controvèrsia. La claredat és essencial perquè el missatge de l´Església no quedi reduït a qüestions de caràcter polític o institucional.

· Plantejament positiu

La controvèrsia propaga desaprovació envers les propostes, i sentiments de negativitat. Per això, com suggereix Newman, cal posar en marxa “un procés invers, a través d´una successió de pensaments i fets que es moguin en sentit contrari”[31]. És a dir, evitar la passivitat mitjançant un cúmul d´accions afirmatives.

Reprenguem l´exemple anterior. El Papa torna de la Jornada Mundial de la Família i es prepara per a la visita a la seva estimada Baviera. El 5 d´agost concedeix una entrevista a un grup de mitjans alemanys. Els periodistes manifesten sorpresa per la manca de referències a la nova legislació espanyola en matèria de família, durant el seu darrer viatge, i pel fet que no hagués parlat d´avortament ni de contracepció. El Papa explica que només havia tingut dues ocasions de 20 minuts per parlar i que, amb tant poc temps a la seva disposició, era millor no començar dient “no”. A continuació, Benet XVI diu als periodistes la frase que és el centre de les nostres discussions i en la qual s´arrelaran algunes de les ponències successives: “El cristianisme, el catolicisme, no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva. I és molt important fer-ho veure de nou, perquè avui aquesta consciència gairebé ha desaparegut del tot. S´han dit tantes coses sobre tot el que no està permès, que ara hem de dir: en realitat, nosaltres tenim una idea positiva per proposar”[32].

La resposta improvisada de Benet XVI conté un profund significat teològic: el cristianisme és religió de la caritat i de la llibertat, és transmissió de la vida de Crist, i, només després de tot això, una dogmàtica, una moral i una litúrgia amb el seu culte i amb els seus rituals; el precepte i la interdicció són fruit d´afirmacions prèvies. Al mateix temps, són paraules amb conseqüències evidents en el tema que ens ocupa: el plantejament positiu supera el rebuig que provoquen les controvèrsies. “Les altres veritats són més clares –afegia el Papa– si abans s´ha dit el que és positiu”. Quan s´encenen els micròfons i el dret de paraula té un temps limitat, és lògic donar prioritat a les qüestions substancials, a la proposta, sense perdre´s en l´accident o la simple resposta.

Ser afirmatiu no és senzill. En contextos controvertits és fàcil respondre amb declaracions o comunicats que dediquen més espai a rebutjar acusacions que a exposar el propi punt de vista. Amb els meus alumnes de la facultat de comunicació de l´Església, acostumem a fer l´exercici de convertir un text de rectificació en un text afirmatiu, amb veu activa i estil directe. Cada any es repeteix el comentari d´alguns estudiants: –és molt més fàcil negar falsedats que afirmar les teves pròpies accions o les teves pròpies conviccions. Però la capacitat de desenvolupar argumentacions afirmatives és crucial per forjar i afinar el propi pensament.

Tanmateix, el plantejament positiu, aquest “procés invers” al qual ens referim, no és principalment una qüestió lingüística. Consisteix, sobretot, en la capacitat de dur a la pràctica una estratègia de comunicació, un conjunt d´accions informatives i culturals que es desenvolupen en un temps específic i que busquen la consecució de resultats.

Per això, un principi clau és promoure accions de comunicació en sèrie que compensin i equilibrin les possibles conseqüències negatives de les controvèrsies. A la meva oficina, acostumem a parlar de “la regla de l´1 al 9”: davant de cada controvèrsia (u), cal promoure unes quantes accions culturals i informatives (nou). Les accions són molt variades; i, en realitat, cada controvèrsia reclama un tipus determinat de mitjans. Un cas paradigmàtic va ser la quantitat d´iniciatives desenvolupades pels catòlics italians en ocasió del referèndum sobre la fecundació assistida[33]. La victòria del front pro-vida a la votació de juny de 2005 no es pot deslligar de milers d´accions informatives a ciutats i pobles de tot Itàlia, d´aliances amb no creients pro-vida, de nombroses reunions prèvies de científics, juristes i comunicadors interessats en la defensa de l´ésser humà; en aquest cas, els catòlics italians no van seguir la pauta de l´1 al 9, sinó de l´1 al 99[34]. I això explica, almenys en part, una victòria contra tot pronòstic.

Quan es treballa amb un plantejament positiu, les controvèrsies poden donar lloc a la posada en marxa d´iniciatives que no s´haurien ni plantejat en altres moments. Iniciatives que, com diu la cançó de Crowded House, ajuden a difondre la pròpia situació atmosfèrica: “Wherever you go, take the weather with you” (Vagis on vagis, emporta´t el clima amb tu). En aquest sentit, les controvèrsies es transformen en un moment de creixement del sistema comunicatiu de les institucions.

La repetició d´accions informatives “és pluja fina que acaba impregnant la comunicació i la imatge pública d´institucions”[35].

Treballar amb un plantejament positiu i amb accions que se succeeixen en sèrie acostuma a ser la millor manera de superar els sentiments de rebuig. Amb aquest comportament, l´oficina de comunicació ajuda el públic de la controvèrsia a conèixer l´Església per allò que realment és, i no pas per allò que alguns s´imaginen que és.

· Amabilitat i correcció en l´estil

Un estudi empíric sobre les controvèrsies realitzat entre 62 grups de debat indica que “un comportament hostil en una disputa redueix la possibilitat de consens per part d´un auditori neutre (...) Les rares vegades que el públic o el jutge del debat assignen la victòria a una de les parts que hagi manifestat una forta càrrega de polèmica sense motiu, sembla que aquesta assignació no es fa gràcies a l´hostilitat, sinó malgrat l´hostilitat”[36]. La calma és un gran avantatge: “qui deixa que l´altre s´acalori –diu l´aforisme anglès– es pot escalfar amb el seu foc”[37].

L´estudi empíric esmentat posa de manifest que, quan algú es troba immers en una controvèrsia i té al davant micròfons i càmeres de televisió, la qüestió de la forma passa a ser prioritària. La controvèrsia no és un problema si la reacció és adequada. I a l´inrevés: la controvèrsia es converteix en problema quan la reacció és desmesurada. El problema passa a ser la reacció, mentre que la controvèrsia de fons, el tema que es discuteix, queda en segon pla. El públic es posa de part de la víctima, sempre que aquesta no actuï al seu torn com un botxí.

La qüestió de les formes, a més, apunta cap a temes més profunds: per a una oficina de comunicació de l´Església, la cortesia en la resposta és un reflex de la pròpia identitat, un comportament que irradia d´aquest “cor” de l´Església que és la caritat[38]. La forma reforça el missatge i, de vegades, es converteix en missatge.

En alguns moments sembla que la controvèrsia creix, i s´acosta més a una disputa o una diatriba, per utilitzar els termes exactes de la retòrica. El paràmetre de la correcció en l´estil es pot fer més difícil. En aquests moments, el fet de no posar-se al mateix nivell que l´agressor serà una forma encara més eloqüent de comunicar[39].

Com anem dient des de l´inici, la reacció a la controvèrsia mediàtica adquireix més importància que l´agressió que hi ha a l´origen del conflicte. En el cas de l´oficina de comunicació, una reacció cortesa hauria de ser: visible (“el que no es veu és com si no existís”, afirmava Gracián), atenta a la persona, disponible[40], pacient i, de vegades, humorística. “Arrencar un somriure –diu Cattani– vol dir obtenir una part de consens i fer un pas endavant cap a la victòria”.

L´amabilitat i la cortesia sinceres són la via que permet superar la lògica de la tensió en les relacions.

· Òptica local

I, per acabar, a l´hora de fer front a una controvèrsia, és essencial treballar i prendre iniciatives en el propi àmbit d´influència, sense perdre´s en objectius inabastables. Newman oferia la següent proposta operativa als catòlics perseguits de l´Anglaterra del segle XIX: “work locally” (“treballeu localment”). La veritable opinió pública –sostenia– és la de la ciutat de Birmingham, és a dir, la del lloc on Newman exercia aleshores la seva tasca pastoral i cultural.

En la tesi de Newman –que desenvoluparem per exemplificar aquest paràmetre–, Londres representa la metròpoli allunyada, el lloc anònim on es couen nombroses controvèrsies, on l´home no és més que un gra de sorra[41]. Però els atacs de Londres als papistes no poden ferir fins que no siguin creguts “en el lloc on nosaltres vivim amb la nostra individualitat” que és, precisament, Birmingham[42]. L´opinió de Londres seria del tot ineficaç “si intentés tenir efecte sobre Birmingham”. En aquest cas, “es produiria un bloqueig, ja que a Birmingham us veuen i us coneixen per la manera com realment obreu”.

Si, per tant, s´acostés una gran controvèrsia, continua el futur cardenal Newman, “quedeu-vos en el vostre terreny” (...) “Que cadascú ofereixi proves d´ell mateix entre els veïns; si cadascuna de les parts està ben defensada, també el tot es trobarà segur. Mantingueu-vos alerta pel que fa a les coses petites, que les grans ja es preocuparan d´elles mateixes”[43]. “Poseu atenció a casa vostra, aquesta és la vostra tasca principal; el que heu de fer i el que podeu fer són la mateixa cosa (...) feu veure a la gent de Birmingham que els vostres sacerdots i vosaltres mateixos no sou persones sense consciència, sense honor o moralitat”.

El nostre autor acaba amb el següent prec: “Desitjo que mireu cap a l´opinió pública local, perquè és molt més sana, anglesa i cristiana que l´opinió popular i metropolitana. És una opinió no d´idees, sinó de coses; no de paraules, sinó de fets; no de noms, sinó de persones; és clara, és real, és segura (...) Londres no pot operar sobre mi si no és a través de Birmingham, i Birmingham certament pot operar sobre mi, de la mateixa manera que jo puc operar sobre Birmingham”[44].

Penso que molts de nosaltres vivim quotidianament una experiència similar. De vegades, sembla impossible intervenir en una controvèrsia que s´origina i es desplega als parlaments o als mitjans de comunicació de Brussel·les, de Washington, de Sidney o de Buenos Aires.

En canvi, intervenir en l´àmbit local és possible i eficaç: coneixem les persones, ens movem en un context menys ideològic, distant dels interessos polítics nacionals o internacionals. L´experiència italiana del 2005 demostra la importància dels petits esdeveniments que van precedir el referèndum sobre la fecundació assistida a cada ciutat de la península: associacions culturals, teatres, parròquies, mitjans de comunicació locals.

Com diria González Gaitano, no ens hem de preocupar tant per l´opinió publicada (seria sobrevalorar el pes dels mitjans de Londres) i, en canvi, hem de donar més importància a la veritable opinió pública: sovint local, formada per persones amb els mateixos problemes que cadascun de nosaltres[45].

Anar del concret al general. De Birmingham a Londres. Les inversions de tendència sempre estan preparades i van precedides de múltiples accions en el temps. Les variacions en l´opinió pública –sostenen Susskind i Field– parteixen de petits canvis en els “nivells inferiors” o en qüestions perifèriques[46]. És en l´àmbit local on s´ha de promoure un esforç formatiu i informatiu en un context de llibertat. I d´aquí poden sorgir després les veus nacionals i internacionals. Treballar amb una òptica local vol dir prendre la iniciativa i rebutjar la passivitat, que és sinònim d´incomunicació.

Paper de l´Oficina de Comunicació

Arribats a aquest punt, sabem quines són les controvèrsies mediàtiques que són competència de l´Església (controvèrsies religioses i eclesials, controvèrsies socials pertinents) i sabem quins són els paràmetres d´acció fonamentals: claredat en els continguts, plantejament positiu, amabilitat en l´estil, òptica local. És el moment dels fets; del paràmetre general a la seva aplicació pràctica. Concretament, podem identificar tres tasques de l´oficina en la gestió de les controvèrsies: una tasca argumentativa, una tasca difusiva i una tasca associativa.

· Tasca 'argumentativa´: elaborar missatges

Els continguts són el centre del procés comunicatiu. El missatge, allò que comunico, és la substància del treball de les oficines davant de les controvèrsies. I, com hem dit abans, és una tasca que té a veure amb la formulació d´arguments, amb la recerca de raons que alimentin la intel·ligència.

És una tasca clau de l´oficina contribuir a elaborar un discurs convincent i públic sobre els temes objecte de conflicte. Per a cada controvèrsia cal trobar i desenvolupar bones raons. I el terme "bones", en l´àmbit de l´argumentació, fa referència tant a vàlides (noció lògica: arguments certs, ben fonamentats, recolzats amb dades apropiades) com a persuasives (noció més psicològica: raons ben presentades, belles, amb exemples il·luminadors)[47].

Per reflexionar sobre aquests missatges rellevants, el departament de comunicació organitza o participa en seminaris, en think tanks, en reunions d´experts o en fòrums de diàleg[48]. Promou i difon articles, llibres, estudis, sobre les qüestions presents en el debat públic. Reuneix dades sobre la història de la controvèrsia[49]. Catalitza talents i els assessora en els seus esforços de divulgació. Els missatges memorables solen ser resultat d´un treball d´equip de qui és expert en la matèria (un jurista, un metge, un sociòleg, un teòleg, un psiquiatra, per exemple) i de qui aporta el punt de vista de la comunicació. L´oficina és punt d´unió, centre de relacions i de reflexions conjuntes.

L´oficina participa d´aquesta manera, activament, en allò que Contreras anomena reforestació cultural. En una època que experimenta la desaparició de conceptes que eren compartits fins fa poc (com els de sexe, persona, amor, vida humana, matrimoni o família), el missatge cristià corre el risc de semblar irrellevant i fins i tot contrari als interessos de la societat; en una època de “desforestació cultural”, en la qual se suprimeixen arbres (conceptes) que donaven estabilitat i riquesa al terrenys, cal un esforç comunicatiu i cultural per “concebre, definir i divulgar frames [encuadraments, marcs o enfocaments] que reflecteixin la dignitat de la persona humana”[50].

En el context de la cultura de la controvèrsia, el treball del departament de comunicació no consisteix només en la repetició d´antics rituals professionals –ser un simple “emissor” d´informació, de notes de premsa, de declaracions oficials– sinó que reclama una acció emprenedora i creativa a l´altura de les circumstàncies. Aquesta tasca reflexiva impulsa l´oficina a erigir-se en laboratori d´idees atent a les tendències culturals[51].

La tasca argumentativa de l´Església respecte de les grans qüestions de caràcter ètic i antropològic (no ens referim ara a les controvèrsies estrictament “religioses” sinó a aquelles que hem anomenat “controvèrsies socials pertinents”) es pot beneficiar de tres actituds concretes:

a) Fonamentar els raonaments en la justícia i en la recerca del bé comú. L´ús d´arguments naturals, en comptes d´apel·lar a arguments d´autoritat, amplia la veu del cristià i li dóna una fesomia més pública i més universal, més vàlida en la cultura de la controvèrsia. Els valors “no negociables” no són interessos eclesiàstics sinó assoliments de ciutadans responsables que volen el millor per als seus conciutadans. Es tracta de valors “rellevants per al bé comú” que comprometen moralment –no confessionalment– la consciència de qualsevol ciutadà[52]. És una idea compartida per intel·lectuals no cristians com el filòsof italià Norberto Bobbio que, en el debat de l´avortament, afirmava: “em sorprèn que alguns laïcistes deixin als creients el privilegi i l´honor d´afirmar que s´ha de respectar la vida humana”[53].

b) Parlar de les preocupacions de la gent. En referència a les dues formes clàssiques del discurs, tal com les presenta sant Tomàs, podríem dir que es tractaria d´utilitzar menys la locutio (dir quelcom que en realitat no interessa ni afecta el destinatari) i recórrer més a la illuminatio (dir quelcom que projecta una llum i que ajuda l´interlocutor a comprendre la realitat d´una altra manera) “D´acord amb aquesta distinció –afirma Mora–, les institucions limiten les seves possibilitats de comunicar quan es converteixen en autoreferencials, quan parlen només d´elles mateixes, i ignoren els problemes de l´entorn”. En canvi, “un missatge arriba a l´interlocutor quan és lluminós, quan ajuda a entendre els profunds interrogants de l´ànima humana, les preguntes crucials sobre la pròpia vida o de la situació del món”[54].

c) Basar-se en procediments inductius en comptes de deductius. Les idees s´accepten avui millor si sorgeixen de l´observació de la realitat de l´home, de la societat, de la naturalesa. En aquest sentit, la sociologia, la psiquiatria, l´estadística i les ciències que permeten ascendir des de les conseqüències fins a les causes enriqueixen la tasca del comunicador. Dir que l´estabilitat familiar és un bé per a la persona, per exemple, és menys eficaç que demostrar que el 70 per cent de les persones que es consideren felices viuen en un context familiar estable[55].

Aquesta tasca argumentativa posa de manifest la primacia dels continguts sobre les tècniques, del pensament sobre l´acció.

 · Tasca de 'difusió´: preparar veus

En la gestió de les controvèrsies, a més del “què”, és decisiva la veu que dóna sortida als missatges: el “qui”. Sovint, i especialment en un clima de conflicte, el portaveu –el “qui”– adquireix tanta rellevància com el missatge mateix.

Vegem-ho amb un exemple. No fa gaire, una televisió italiana va decidir transmetre el documental “Sex Crimes and the Vatican” produït el 2007 per la BBC[56]. La protesta creixia a mesura que s´acostava la data d´emissió, com a reacció comprensible per la manca de rigor del reportatge (distorsió de documents de la Santa Seu, atribució falsa de responsabilitat al cardenal Ratzinger, fins i tot abans que fos prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, etc.).

Però a última hora un bisbe auxiliar de Roma va decidir acceptar la invitació dels responsables del programa per oferir el punt de vista de l´Església. La decisió va modificar el panorama. Així comentava les coses la revista italiana sobre comunicació: el bisbe “ha difós de manera impecable la bona fe, l´honestedat i la passió religiosa de centenars de milers de sacerdots, i ha reivindicat l´orgull de ser catòlic i sacerdot”[57]. Es van produir reaccions similars entre nombrosos periodistes i en moltes persones del carrer.

No val la pena reflexionar ara sobre la conveniència o no de participar en debats o talk show d´aquesta mena, perquè és una decisió que respon a criteris prudencials, a les circumstàncies de cada cas. En general, es pot acceptar el debat amb un adversari normal; en canvi, sembla inútil accedir a un debat públic amb qui es considera “enemic” o amb els “activistes”: en aquests casos acostuma a ser impossible raonar. Com deia, no es tracta d´abordar el tema de la participació en aquest tipus de debats; el que aquí m´interessa és la conseqüència pràctica del cas esmentat: quan es disposa d´un portaveu preparat, a l´altura de les circumstàncies, no hi ha motiu de preocupació. Les controvèrsies, fins i tot les més desagradables, es converteixen en ocasió d´aclarir i d´informar.

Així, doncs, identificar, assessorar i ajudar les possibles veus és una segona tasca central dels departaments de comunicació de l´Església davant de les controvèrsies. El departament exercita una mena de coaching intel·lectual d´alt nivell. Un mitjà fonamental per treure partit als moments de debat i de conflicte públic. La capacitat de debatre és certament un do innat; però, com afirma Cattani, l´educació en la discussió ajuda a corregir, ens allibera de fer-ho de manera equivocada[58].

L´elecció del portaveu no hauria de ser casual i hauria de respondre a les exigències de cada controvèrsia, sobretot a la seva naturalesa religiosa, eclesial o social. En general, pot resultar útil tenir en compte la següent classificació dels missatgers:

a) Hi ha, en primer lloc, l´anomenat portaveu institucional. La seva presència sembla especialment indicada en les controvèrsies que es refereixen a la mateixa institució, ja que compta amb els elements i els canals informatius necessaris per donar una resposta, desmentir una notícia o confirmar un fet. El portaveu institucional és una persona entrenada, acostumada a respondre centenars de vegades les mateixes preguntes. En aquest sentit, la seva tasca facilita la pau comunicativa de les institucions: amb la seva activitat es mostra disponibilitat envers els mitjans i, al mateix temps, s´evita involucrar altres persones en contextos polèmics o negatius, o d´altres que requereixen una gran especialització.

b) En segon lloc, podríem parlar de la veu intel·lectual, una persona amb una sòlida formació i que argumenta amb rigor. La presència d´aquests experts no institucionals és particularment valuosa en controvèrsies sobre qüestions especialitzades que tenen un vessant mèdic, científic, ètic, jurídic o filosòfic. En l´exitosa tasca realitzada a propòsit de l´esmentat referèndum sobre la fecundació assistida, per exemple, les veus principals van ser les de metges, juristes, filòsofs,

periodistes amb, predomini de dones, units sota un comitè civil que duia el nom significatiu de “Ciència i Vida”. És a dir, persones que podien parlar amb coneixement de causa sobre l´estatut jurídic de l´embrió, sobre la vida en el seu estadi inicial de desenvolupament, sobre la maternitat i sobre altres qüestions ètiques i científiques fonamentals. Els bisbes, els eclesiàstics i altres portaveus institucionals de l´Església italiana van saber mantenir-se en segona línia: el seu suport –incondicional, però expressament distanciat– va fer possible que se sumessin a aquesta causa metges i intel·lectuals que s´haurien trobat incòmodes en una campanya “confessional”[59]. Quan les veus són abundants, el paper fonamental de les oficines de l´Església podria consistir a desviar les peticions informatives dels mitjans cap a experts preparats en les matèries sotmeses a controvèrsia. Aquesta manera d´actuar requereix un concepte elevat de la secularitat[60].

c) En altres casos, resulta de gran ajuda la compareixença de veus testimonials, que mostren la qüestió objecte de debat amb la pròpia vida. Aleshores, més que l´habilitat per argumentar, compta la possibilitat de transmetre la pròpia experiència: una persona que dedica la seva vida als marginats, un tetraplègic que expressa amb realisme el seu desig de viure i que explica les passes que fa la medicina; una mare amb pocs recursos econòmics que proposa alternatives a l´avortament, etc. Discursos sobre el valor de les famílies nombroses o l´eficàcia de les cures pal·liatives s´il·lustren millor a través d´exemples vius (il·luminadors) que amb arguments teòrics. Qui vol portar la iniciativa en controvèrsies d´aquest tipus es pot beneficiar molt del contacte amb testimonis d´aquesta mena que, sovint, són els primers que desitgen col·laborar en defensa de causes que toquen directament qüestions ètiques i antropològiques que per a ells són vitals. Les oficines de comunicació hauríem d´aprendre en aquest punt del comportament episòdic que segueixen els promotors de l´eutanàsia en la seva batalla pel reconeixement públic d´allò que en volen dir la "mort dolça”.

d) I, finalment, de vegades la defensa de determinats valors es beneficia d´una feina capaç de suscitar o identificar veus de “tercers”: persones d´altres religions, no particularment religioses o fins i tot atees que comparteixen un determinat valor fonamental com la defensa de la vida o del matrimoni. Les veus de “tercers” eviten la fal·laç identificació entre valors humans i principis confessionals. Se situa en aquesta perspectiva el discurs de la transversalitat: la comprensió profunda del fet que determinats valors fonamentals no són ni d´una religió ni de l´altra, no són ni d´esquerres ni de dretes; són, senzillament, valors inscrits en el cor de l´home, i la seva defensa permet i de vegades requereix determinades "aliances estratègiques”.

La participació de persones entrenades en les controvèrsies més variades respon plenament a les exigències narratives dels mitjans, sempre necessitats de persones que facin concretauna qüestió teòrica sotmesa a debat.

La tasca argumentativa i aquesta segona tasca difusiva (identificar i assessorar els portaveus) es recolzen i es beneficien mútuament. L´esforç per formular un discurs racional obliga a treballar en equip i anar-hi afegint intel·ligències que van sorgint abans o després com a veus eficaces. Al mateix temps, la capacitat d´identificar bons portaveus enriqueix el procés de reflexió successiu. Preparar portaveus és la millor manera de donar sortida a la veu de l´Església o, si es vol, a una veu de la consciència ètica del món.

· Tasca 'associativa´: establir relacions personals

Un efecte de la controvèrsia és la creació de “posicions” rígides entre els adversaris. A la tasca del departament de comunicació, per tant, cal sumar-hi les relacions personals. El contacte personal evita el “prejudici de grup”. Quan hi ha una relació directa, es desfan les “etiquetes”. “Hem d´obligar-los a conèixer-nos cara a cara –aconsellava Newman– i, aleshores, quedaran conquerits”[61].

Un bon punt de partida per agregar relacions enmig d´una controvèrsia és plantejar-se la pregunta següent: “A més de les nostres diferències, quins valors comuns compartim?”. Com diuen Susskind i Field, sempre es poden trobar interessos compartits i algunes àrees comunes per a l´acord[62]. Quan es parteix d´un desencontre en els principis o les opinions, les relacions personals s´han de construir sobre una base diversa: una experiència professional comuna, inclinacions culturals o esportives, coincidències geogràfiques, entre d´altres.

Pel que fa a la tasca de l´oficina, es tracta de transmetre empatia, perquè els processos de comunicació institucional comporten sempre relació entre persones lliures, amb les seves conviccions i les seves emocions, mentre que la fredor i l´anonimat obstaculitzen la comunicació[63]. La comunicació no es fa només amb paraules; juntament amb la veritat del missatge –diu el cardenal Ruini–, “es tracta d´expressar-se de manera acollidora, amb empatia, cordialitat, comprensió, obertura d´ànim, i deixar de banda reaccions, al·lèrgies i susceptibilitats personals”[64].

En aquesta “tasca associativa”, l´oficina de comunicació de l´Església troba un fonament en la caritat cristiana, que no distingeix entre persones. L´inspirador d´aquesta universitat, sant Josepmaria Escrivà, ha animat els cristians compromesos en el diàleg públic a combinar la fermesa en la doctrina amb el respecte i la delicadesa més absoluts per les persones que pensen d´una altra manera[65]. A l´altra banda, hi ha el vici sobirà de l´agressivitat verbal; l´ús d´arguments ad hominem, que creuen que el blanc és l´adversari i no la seva tesi[66].

Guanyar un amic suposa una alteració de les relacions, sense que necessàriament hi hagi canvis substancials en els valors que es defensen[67]. La llibertat de les dues parts queda intacta. En aquest sentit, el comunicador de l´Església s´hauria de proposar convertir cada debat públic en una ocasió de guanyar amics i d´evitar nous enemics[68]. El cristianisme és la religió del logos, de la raó, però és també –i tant o més– la religió de la caritat, de l´amistat: “us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit del meu Pare, us les he fetes saber” (Jo 15, 15).

 Epíleg

Voldria que les frases finals d´aquestes reflexions fossin un humil homenatge a Joseph Ratzinger. Sense voler-ho, s´ha vist involucrat en controvèrsies locals ja des que va defensar la seva tesi d´habilitació o des de l´època de docència a Tubinga[69]; a nivell global, primer com a cardenal i des que ocupa la càtedra de Pere, de tant en tant, “es retroba amb la polèmica molt a desgrat seu”[70].

En aquests moments de controvèrsia mediàtica, mai no ha perdut la pau ni la serenitat que el caracteritzen. Ha continuat fidel al seu mètode: diàleg amb la intel·ligència, plantejament positiu de la seva proposta, claredat cristal·lina en els seus missatges, amabilitat extrema en el seu comportament.

El Papa fa el que seria desitjable que fes un departament de comunicació de l´Església: provar de transformar cada controvèrsia mediàtica en un esforç maièutic, de diàleg i d´amistat.

A cada controvèrsia, ha guanyat amics. Cada vegada hi ha més intel·lectuals no cristians que l´escolten amb interès[71].

Les controvèrsies del Papa són signes evidents de la seva rellevància i de l´eficàcia de la seva comunicació.

El “cas” de Benet XVI és, des del meu punt de vista, un exemple clar del que hem provat de dir des de l´inici: les controvèrsies pertinents, quan estan ben gestionades, no són més que l´altra cara de la rellevància.

Marc Carroggio

Responsable internacional de l'Oficina de Premsa de l'Opus Dei

Professor a la Facultat de Comunicació Social Institucional de la

Pontificia Università della Santa Croce (Roma)

* Traducció de la conferència pronunciada al VI Seminari professional d´Oficines de Comunicació de l´Església, organitzat per la Università della Santa Croce, Roma, del 28 al 30 d´abril de 2008.

[1] Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, Jaca Book, Milà 2000, p. 280.

[2] Els binomis polaritzants (bo-dolent, guanyador-vençut, conservador-progressista), on la llavor del valor conflicte és evident, simplifiquen molt la feina. Contreras sosté que, a l´hora d´escriure, és necessària una certa “focalització”. “De totes maneres, és important que vagi unida a l´esforç per oferir un quadre que no deformi la realitat”, de manera que un arbre curiós no impedeixi la visió del bosc. Cf. Diego Contreras, “Il conflitto come 'valore´ giornalistico”, Sphera Publica, Múrcia 2006, n. 6.

[3] Concretament, a les pàgines següents es fa referència particular a tres lectures: a) Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, Il Mulino, Bolonya 2001. Hi ha una traducció al castellà: Los usos de la retórica, Alianza Editorial, Madrid 2003; b) Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public: The Mutual Gains Approach to Resolving Disputes, Free Press, Nova York 1996; c) John H. Newman, Lectures on the Present Position of Catholics in England (1851), que se cita en la seva versió italiana: Discorsi sul pregiudizio. La condizione dei cattolici, Jaca Book, Milà 2000.

[4] Cf. Yago De la Cierva, “La comunicación en tiempos de crisis”, a: Juan Manuel Mora (ed.), Fundamentos de comunicación institucional, Eunsa, Pamplona 2008, cap. 7.

[5] “When values collide, all sides tend to wrap themselves in the rethoric of moral right and moral outrage”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 153.

[6] Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 65.

[7] A la controvèrsia, “meanings become hopelessly distorted when shuttled back and forth via the media. There is not immediate opportunity for clarification or correction”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 221.

[8] En un diari britànic, per exemple, s´afirmava: “The Pope´s remarks about Islam show the Catholic church is failing –yet again– to deal with the challenge of modernity” (Cf. Madeleine Bunting, “Pope and folly”, The Guardian, Londres 18.09.06). Per sort, el món va reconèixer aviat la importància d´aquell discurs, modern en forma i fons, i, a poc a poc, s´hi van anar afegint intel·lectuals de diversa procedència ideològica.

[9] Cf. Benet XVI, Fe, razón y universidad. Recuerdos y reflexiones, Ratisbona, 12.09.06.

[10] “While interest are about what we want –afirmen Susskind i Field– values are about what we care about and what we stand for”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 155.

[11] En aquest sentit és utilitzada per: Walter Lippmann, Public Opinion, McMillan, Nova York 1922.

[12] Cf. Austen Ivereigh, “When to speak and when to stay silent: Responding to news in a post-christian society”, a: Juan Manuel Mora et al., Direzione strategica della comunicazione nella Chiesa, Edusc, Roma 2007, pp. 137-149.

[13] “En el diàleg entre laïcistes i catòlics –afirmava el cardenal Ratzinger el dia abans de la mort de Juan Pau II– els cristians hem d´estar atents (...) per viure una fe que prové del logos, de la raó creadora, i que, per tant, roman oberta a tot el que és veritablement racional”. Cf. Joseph Ratzinger, Discurs al Monestir de Santa Escolástica, Subiaco 1.04.05.

[14] “Nessuna tesi può essere presa per buona se non è stata vagliata dall´avversario oltre che dal suo sostenitore; nessuna tradizione può pretendere di esigere il nostro rispetto, se si sottrae alla critica e non osa guardare in faccia la rivale”, deia Newman als intel·lectuals que no acceptaven que es posés en dubte la caricatura sobre l´Església de Roma que predominava aleshores a la societat londinenca. Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p. 79.

[15] En aquests casos, cal considerar que descobrir una divergència de fons pot constituir un progrés, “perché nessuna comunicazione e nessun dialogo è possibile se si fa riferimento ad identità standard diverse senza rendersene conto”. Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 139.

[16] El raonament i el pensament filosòfic constitueixen l´àmbit fonamental del diàleg i de l´enteniment amb qui no comparteix la nostra fe. Cf. Joan Pau II, Fides et Ratio, Roma 14.09.98, n. 104.

[17] Cf. Compendio de la Doctrina Social de la Iglesia, n. 19.

[18] “If each side understand and can explain the viewpoint of the other –afirmen Bazerman i Neal– it increases the likehood of reaching a negotiated resolution”. Entendre el punt de vista de l´altre, a més, redueix problemes perifèrics que impedeixen fer front al nucli de la controvèrsia sense prejudicis. Cf. Max Bazerman, Margaret Neal, Negotiating Rationally, Free Press, Nova York 1992, p. 55.

[19] Cf. Lluís Clavell, “Razón de nuestra esperanza”, www.opusdei.org, 3.05.08.

[20] Cf. Catecisme de l?Església Católica, Roma 1992, n. 787-789.

[21] Id., capítol tercer. Vegeu, per exemple, els números 787-789 i 519-521.

[22] Cf. Concili Vaticà II, Lumen Gentium, Roma 1965, n. 42.

[23] Cap a l´any 200 després de Crist, Tertulià –un dels primers apologistes cristians– escriu: “Credono che i cristiani siano la causa di tutte le calamità pubbliche, di tutti i mali dell´impero. Se il Tevere raggiunge gli argini, se il Nilo non inonda i campi, se non piove, se c´è il terremoto, la carestia o la peste, si sgrida Christianos ad leones, si gettino i cristiani in pasto ai leoni”. Cf. en: John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p. 280.

[24] Cf. Lola Galán, “Entrevista con Navarro–Valls, sombra del Papa”, El País, Madrid, 31.10.99.

[25] Cf. John Bentley, “Pope´s faithful servant”, National Post, Toronto, 21.06.00.

[26] Cf., per exemple: Benet XVI, Jesús de Natzaret, Editorial Claret, Barcelona 2007, p. 79.

[27] Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Nota doctrinal sobre algunes qüestions relatives al compromís i la conducta dels catòlics en la vida política, Roma 16.01.03, n. 3.Posteriorment, Benet XVI ha remarcat que “l´interès principal de les intervencions de l´Església catòlica en l´arena pública és la tutela i la promoció de la dignitat de la persona, que reclama una particular atenció a determinats principis que no són negociables”. Entre aquests darrers sorgeix particularment “la tutela de la vida en totes les seves fases, des del primer moment de la concepció fins a la mort natural”, al qual el Papa afegia després la família fundada sobre el matrimoni i l´educació dels fills. Finalment, recordava que aquests “principis no són veritat de fe, però reben de la fe una ulterior llum i confirmació. Aquests principis es troben inscrits a la mateixa naturalesa humana i són, per tant, comuns a tota la humanitat”. Cf. Benet XVI, Discurs als parlamentaris del Partit Popular Europeu, 30.03.06.

[28] És una veu valuosa perquè prové d´una comunitat de segles que “custodia al seu si un tresor de coneixement i d´experiència ètica, que és important per a tota la humanitat” (Cf. Benet XVI, Discurs per al retrobament amb la Universitat de Roma “La Sapienza”, Roma, 16.01.08).

[29] Cf. Miriam Díez, Entrevista a Juan Manuel Mora, Zenit, Roma 05.09.06.

[30] Cf. Benet XVI, Homilia en ocasió de la V Trobada mundial de les famílies, València 09.07.06.

[31] Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p.257.

[32] Cf. Benet XVI, Entrevista, Radio Vaticana, 05.08.06.

[33] La proposta de referèndum va ser promoguda per alguns components polítics i sindicals de l´esquerra radical per intentar abrogar la llei 40/2004 sobre fecundació assistida que, tot i no ser plenament conforme en alguns aspectes a l´ètica personalista i a la moral catòlica, es pot considerar un precedent significatiu en la defensa de diversos principis clau de la civilització, com el del respecte de la vida humana a partir de la concepció. Una explicació completa del cas: Claudio Giuliodori, “La Chiesa italiana di fronte al referendum 2005 sulla fecondazione medicalmente assistita”, a Juan Manuel Mora et al., Direzione strategica della comunicazione nella Chiesa, Edusc, Roma 2007, pp. 66-87.

[34] La memòria de les activitats del comitè “Scienza e Vita” es troba a: Beatrice Rosati, Essere umani, Scienza e Vita, Roma 2006.

[35] Cf. Francisco J. Pérez-Latre, “Once claves que el marketing y la publicidad aportan a la comunicación institucional”, a: Juan Manuel Mora, Fundamentos de comunicación institucional, Eunsa, Pamplona 2008, cap. 7.

[36] L´estudi és Hostility in Public Debate, a: Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 54.

[37] Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 55.

[38] Cf. Juan Pablo II, Novo Millennio Ineunte, Roma 06.01.01, n. 42.

[39] Per a aquests moments poden ser útils les consideracions de Newman: “Coltivare queste eccellenti disposizioni di animo [mostrare onestà, generosità e buon senso, nonostante le provocazioni; non agitarvi per gli insulti, sopportare le accuse, e interpretare le azioni di tutti nel modo migliore possibile] non è soltando maggiormente in armonia con la religione, non è soltando più conveniente e più bello: è anche a lungo andare il modo più sicuro per persuadere ed avere successo”. I afegeix: “vedete che sto quasi usando il linguaggio di questo mondo; non vi parlo di carità cristiana, per non usare un tono troppo elevato per l´occasione”. Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p. 376.

[40] Un document de la Santa Seu s´expressa així: “Aun cuando sus preguntas provocan algunas veces perplejidad y desencanto, sobre todo cuando corresponden poco al contenido fundamental del mensaje que debemos transmitir, debemos tener presente que esos interrogantes desconcertantes coinciden con los de la mayor parte de nuestros contemporáneos. Si la Iglesia quiere hablar de modo creíble a la gente de hoy, quienes hablan en su nombre tienen que dar respuestas creíbles y verdaderas a esas preguntas aparentemente incómodas”. Cf. Pontificio Consejo para las Comunicaciones Sociales, Ética en las Comunicaciones Sociales, Roma 2000, n. 26.

[41] Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p. 368.

[42] Id., p. 368.

[43] Id., pp. 370-371.

[44] Id., pp. 369-370.

[45] Cf. Norberto González Gaitano, “Processi di formazione dell´opinione pubblica e Chiesa Cattolica”, Pontificia Università della Santa Croce, Roma, 09.10.01.

[46] Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 159.

[47] Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 17.

[48] Quan la controvèrsia és complexa, i no es vol airejar-la als quatre vents, Susskind i Field proposen la formació de fòrums de diàleg a porta tancada on es puguin mostrar les diferències mútues sense atacs, i on domini la cerca de solucions. Es basen en la convicció que és possible discutir sobre valors i considerar solucions possibles d´una manera civil i constructiva. “If deliberation, debate, and dialogue are the basis of hope in situations where values collide, then how we operationalize the conversation is absolutely crucial. We need to bring all the stakeholders together, in a joint problem-solving mode that goes beyond polarizad rethoric and rights talk”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 190.

[49] L´estudi de la història d´una controvèrsia enriqueix la tasca argumentativa: “Debates over values often recur over extended periods. Furthermore, the content of each episode may be unique, but the underlying debate goes on. An understanding of, and appreciation for, the long history of such value disputes can provide clues to their resolution. Furthermore, by understanding the history of a dispute, we can better understand our critics, an important step toward productive dialogue”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 179.

[50] Cf. Diego Contreras, “Framing e news values nell´informazione sulla Chiesa cattolica”, a: Juan Manuel Mora et al., Direzione strategica della comunicazione nella Chiesa, Edusc, Roma 2007, pp. 121-136.

[51] En aquesta línia, el directori de l´Església italiana sobre les comunicacions socials aconsella la creació de grups d´estudi per afavorir “la comprensió del fenomen comunicatiu i per oferir als responsables de l´Església local, en vistes de la seva acció pastoral, indicacions útils sobre les tendències de l´opinió pública”. El mateix directori anima a “utilitzar les investigacions elaborades per universitats i centres culturals sobre temes referents a la vida social i a les opcions ètiques fonamentals”, així com “la creació d´un centre de documentació o biblioteca multimèdia adequats per a la consulta i el servei formatiu”. Cf. Conferenza Episcopale Italiana, Comunicazione e Missione, Libreria Editrice Vaticana, Roma 2004, n. 199.

[52] Cf. Ángel Rodríguez Luño, “Laicità e pluralismo”, L´Osservatore Romano, Roma, 24.01.03.

[53] Cf. Giulio Nascimbeni, entrevista a Norberto Bobbio, Corriere della Sera, Milà, 8.05.81.

[54] Cf. Juan Manuel Mora, “Dirección estratégica de la comunicación”, Fundamentos de comunicación institucional, Eunsa, Pamplona 2008, cap. 2.

[55] En el context de les controvèrsies, resulta oportú promoure la recollida conjunta d´informació fàctica (“encourage joint fact-finding”): partir d´informació acceptable i compartible pels dos pols. “Information gathered, analyzed, modelled, and carefully packaged behind closed doors may have no credibility when it appears, even if it is quite accurate. The answer is to open the doors wide and pursue fact-finding together”. Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 38.

[56] Produït per Colom O´Gordon i emès per la BBC l´01.10.06. A Itàlia, va ser transmès per “Annozero” (RaiDue) el 30.05.07.

[57] Cf. Pit Bull, “Star & Stress”, Prima Comunicazione, Milà, juny 2007, p. 56.

[58] “Il compito non sarebbe quindi quello di garantirci delle tecniche giuste, ma di metterci in guardia da tecniche, nostre e altrui, sbagliate”. Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 40.

[59] “Scienza & Vita resta un´iniziativa laicale che nasce dal sentire condiviso e dall´agire unitario del mondo cattolico assieme a coloro che, anche non credenti, condividono le stesse posizioni sui temi della vita umana e della scienza. Suo ambito primario di interesse resta quello del rapporto tra scienza e vita umana con l´obiettivo di sensibilizzare sia gli scienziati sia l´opinione pubblica sia i legislatori”. Cf. Claudio Giuliodori, “La Chiesa italiana di fronte al referendum 2005 sulla fecondazione medicalmente assistita”, a: Juan Manuel Mora et al., Direzione strategica della comunicazione nella Chiesa, Edusc, Roma 2007, pp. 66-87.

[60] Un punt clau seria ajudar comunicativament nombrosos laics capaços de defensar laicament les seves conviccions cristianes, conscients que el fet que algunes de les veritats naturals que defensen coincideixin amb els ensenyaments de l´Església no disminueix la legitimitat civil i la “laïcitat” de les seves propostes. Cf. Ángel Rodríguez Luño, “Laicità e pluralismo”, L´Osservatore Romano, Roma, 24.01.03.

[61] Cf. John H. Newman, Discorsi sul pregiudizio, op. cit., p. 365.

[62] Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 193.

[63] Cf. Juan Manuel Mora, “Dirección estratégica de la comunicación”, Fundamentos de comunicación institucional, Eunsa, Pamplona 2008, cap. 2.

[64] Cf. Camillo Ruini, Lectio magistralis del Doctorat honoris causa en comunicació, Pontificia Universitá della Santa Croce, Roma, 9.04.08.

[65] Cf., per exemple: Josepmaria Escrivà de Balaguer, Forja, Rialp, Barcelona 1992, n. 564.

[66] Cf. Adelino Cattani, Botta e risposta. L´arte della replica, op. cit., p. 58.

[67] Cf. Lawrence Susskind, Patrick Field, Dealing with an Angry Public, op. cit., p. 159.

[68] Com afirmen els autors de Dealing with an Angry Public, qui es troba embrancat en una controvèrsia s´hauria de concentrar a construir relacions a llarg termini. Id., p. 41.

[69] Cf. Joseph Ratzinger, La mia vita. Ricordi 1927-1977, Edizioni San Paolo, Roma 1997.

[70] Cf. Massimo Franco, “Il Papa 'risucchiato´ di nuovo nella mischia”, Il Corriere della Sera, 16.01.08.

[71] Un sol exemple és l´adhesió pública del filòsof francès André Glucksmann, que en el discurs del Papa a Ratisbona percep immediatament una veritable “aliança entre fe i raó”. Cf. André Glucksmann, “Dalla parte di Papa Benedetto: A Ratisbona ha smascherato il nichilismo”, Il Corriere della Sera, Milà, 14.07.07.