Any sacerdotal. Entrevista a Mn. Salvador Cristau, vicari general de la diòcesis de Terrassa. J.Gonzàlez-Llanos
«La manca de vocacions no és conseqüència del celibat, sinó de la secularització de la nostra cultura i societat occidentals, de la pèrdua de fe en definitiva.»
Mn. Salvador Cristau és vicari general de la diòcesi de Terrassa i rector del seminari diocesà amb seu a Valldoreix, on ara hi ha 25 seminaristes. Té l´amabilitat de respondre algunes preguntes sobre l´any sacerdotal.
El 19 de juny començà un any sacerdotal amb motiu del 150é aniversari de la mort del rector d´Ars, St. Joan Maria Vianney. Què cal esperar d´aquesta iniciativa del Sant Pare Benet XVI?
El Sant Pare Benet XVI ha convocat aquest Any Sacerdotal davant la importància dels grans canvis socials que 
s´han produït els darrers anys i la necessitat, per tant, de vetllar especialment per la formació dels candidats al ministeri sacerdotal, així com per la vida dels mateixos ordenats. Aquest ha de ser un any per pregar especialment pels sacerdots, per valorar més el seu ministeri i la seva importància dins l´Església, perquè els fidels i les comunitats cristianes manifestin la seva estimació i n´estiguin orgullosos, dels seus sacerdots. I, alhora, per reafirmar la identitat del sacerdot com a cridat pel Senyor i configurat per l´Esperit Sant amb Jesucrist Sacerdot en la sagrada ordenació. La figura de sant Joan M. Vianney, rector d´Ars, és en aquest sentit un referent clar per a tots els sacerdots i un model vers el qual hem d´adreçar la nostra mirada.
Quina actualitat té sant Joan Maria Vianney per a un sacerdot d´avui? Què podem aprendre d´ell?
Els sants han viscut cadascun d´ells en una època concreta i enmig de circumstàncies històriques i socials diferents. Però tenen en comú que Jesucrist ha estat el centre de la seva vida i que han viscut les virtuts en grau heroic. Els sacerdots sants no tan sols han influït amb la seva vida i el seu ministeri mentre eren en aquest món, sinó que ho continuen fent ara amb la seva intercessió i com a models de caritat pastoral, d´entrega i generositat en el seu ministeri. Models de deixar-se configurar pel Senyor com a Bon Pastor. Hem d´aprendre molt del sant rector d´Ars, de la seva vida de pregària, de la seva pobresa, de la seva penitència, de la seva humilitat, del lliurament de la seva vida amb amor als germans en l´exercici senzill però radical del seu ministeri. Tots aquest aspectes reflecteixen la predicació del Regne, la vida de Jesús i dels Apòstols, i per això continuen essent ben actuals avui dia.
Hem viscut uns anys en què s´ha plantejat amb força quina és la identitat del sacerdot, la qual cosa ha provocat una mica de desconcert entre els sacerdots i els fidels. A la llum del sacerdoci del nostre sant, quin perfil pensa que ha de tenir un sacerdot avui? Què pot fer el seminari diocesà per aconseguir aquesta mena de sacerdots?
Enmig de canvis culturals tan ràpids i profunds com els que hem viscut i estem vivint, també la identitat del sacerdot ha estat de vegades posada en qüestió. Fins i tot n´hi ha hagut alguns que van arribar a dir que el sacerdot ja no era necessari a la nostra societat, que per treballar en la construcció d´un món millor no calia ser sacerdot...
I precisament per això, la figura del nostre sant manifesta l´autèntica i profunda dimensió del sacerdot d´avui i de sempre: ser “un altre Crist”, cridat pel Senyor, configurat amb Jesucrist Sacerdot, enviat com Ell al món a continuar la seva mateixa missió. Per això el sacerdoci no és una professió, ni un “treball pastoral”, sinó una consagració del tot a Déu. I és també una missió perquè és enviat a fer present Jesús enmig del món, a dur la seva vida i la seva gràcia als homes i a fer-ho amb l´entrega contínua de la pròpia vida, en tots els seus aspectes i dimensions. L´expressió de sant Pau “Ja no sóc jo qui viu, és Crist que viu en mi” (Ga 2, 19) ha d´arribar a ser una realitat per a tots els cristians, però molt especialment per al sacerdot ordenat.
Per aquest motiu, el Seminari és, certament, el lloc i el temps de la vida en els quals els cridats per Jesús ho deixen tot per a viure amb Ell. Aquesta convivència continua amb el Senyor constitueix el centre de la vida del seminarista i del Seminari. Han de viure i conviure amb el Senyor com els Apòstols per a ser també com ells enviats a predicar: “Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler [...] perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar”Mc 3, 13-14.
Estem travessant una crisi de vocacions per al sacerdoci, almenys a Europa. D´on surten les vocacions que arriben al seminari?
És veritat que estem vivint un temps de manca de sacerdots, però jo no parlaria tant de crisi de vocacions com de 
crisi o manca de respostes. Perquè no hi ha dubte que el Senyor en segueix cridant molts a seguir-lo per aquest camí. La crisi que vivim al món occidental és sobretot una crisi de fe i d´esperança, de virtuts cristianes i fins i tot humanes. Les “vocacions”, és a dir els joves, que arriben al Seminari de Terrassa provenen la majoria de famílies cristianes. Són nois que han crescut en un ambient de fe i de vida cristianes... En aquest sentit, es tracta sobretot d´afavorir l´escolta de la crida, de possibilitar, d´ajudar a donar la resposta que aquesta crida demana. La família és la terra que cal cultivar especialment per tal que fructifiquin les llavors de la vocació per al sacerdoci. La família, la parròquia, l´escola i, sobretot, el testimoni dels sacerdots que viuen amb joia la seva entrega i seu ministeri i que poden ajudar i acompanyar els infants i els joves en el procés de discerniment de la vocació.
En pocs anys al seminari de Terrassa s´han incorporat un bon grup de seminaristes. Tanmateix, hi ha llocs en què costa molt que surtin vocacions sacerdotals. Pensa que l´exigència del celibat pot ser un obstacle perquè alguns joves responguin a la vocació? Es pot enfocar positivament aquesta exigència?
Se n´ha parlat molt, d´aquest tema, i n´hi ha hagut que han dit que això del celibat és una imposició gairebé inhumana, una càrrega massa pesada. Però cal veure el celibat com allò que realment és: un do, una gràcia inseparable de la crida al sacerdoci. No es tracta només d´una renúncia a l´amor humà, de la negació de la possibilitat de formar una família, sinó que es tracta sobretot i per damunt de tot de la consagració de tota la vida, de tot el nostre ésser a Jesucrist. Ell és qui ens ha cridat a viure amb Ell de tal manera que Ell mateix, el seu amor, el seu Regne han d´arribar a omplir tota la persona del sacerdot: el seu temps, l´afectivitat, la castedat, la dedicació i entrega als germans. Per tant, no és que el celibat es pugui enfocar positivament, és que aquest és el seu veritable i autèntic sentit. Cal afegir, doncs, que la manca de “vocacions” no és conseqüència del celibat, sinó de la secularització de la nostra cultura i societat occidentals, de la pèrdua de fe en definitiva.
Com es pot fer una pastoral vocacional eficaç? Quina importància té l´acompanyament espiritual en la pastoral vocacional?
Tota pastoral autèntica és acció de Jesucrist Bon Pastor en la seva Església. Així, una part d´aquesta acció de Crist ha d´anar adreçada, com dèiem, a preparar i afavorir la resposta a la crida –vocació– del Senyor. I això passa necessàriament per la vida de pregària, per promoure el creixement en la fe i l´esperança, pel cultiu de les virtuts cristianes i també les humanes, per una vida exigent amb un mateix tal com se´ns proposa a l´Evangeli. I això val tant per als qui són cridats, els joves sobretot, com per als fidels, les famílies, els grups i les comunitats cristianes que han de valorar el sacerdoci com un gran do de Déu a la seva Església i al món. Per ajudar a discernir la veu del Senyor que crida, és indispensable, però, no fer aquest camí tots sols, cal deixar-se aconsellar, orientar, és necessari l´acompanyament espiritual.
Al rector d´Ars li costaven els estudis per arribar a ser capellà. Com són ara aquests estudis? Són prou exigents?
La dimensió intel·lectual és una de les que fonamenten els anys de formació al Seminari. Certament, no és l´única, però sí una de molt important. Juntament amb ella n´hi ha d´altres, com per exemple la formació espiritual, que són tant o més importants. Els quatre elements de la formació sacerdotal que ens proposa l´Exhortació Apostòlica Pastores dabo vobis del Papa Joan Pau II (1992) són la formació espiritual, la intel·lectual, la humana i la pastoral. Els estudis són i han de ser exigents i seriosos, sí, encara que no pas absorbents ni purament per erudició, sinó amb un sentit pastoral, o sigui, per al bé de l´Església i dels homes i dones als quals els preveres són enviats a servir.
Alguns cristians ara dubten de la necessitat del sagrament de la penitència perquè pensen que hi ha altres formes de ser perdonats per Déu. El rector d´Ars passava moltes hores al confessionari i dirigia moltes persones que s´acostaven a ell. Cal que els sacerdots d´avui també ho facin?
Evidentment, el sagrament de la Confessió continua essent tan necessari com sempre. Per això el Senyor ens el va deixar i el va encomanar a l´Església, perquè l´home necessitarà sempre en aquest món la misericòrdia de Déu i el seu perdó vivificador que ens ofereix en el sagrament de la Penitència. La confessió és el sagrament de l´alegria, perquè fa possible el retorn a l´amor i a la casa del Pare, continuar vivint com a fills de Déu malgrat els nostres mancaments i la realitat del pecat. Negar-ho, oblidar-ho, seria tant com negar la realitat de l´esser humà, negar que Déu ens crida a viure amb Ell com a fills units al seu Fill, fóra tant com oblidar la misericòrdia de Déu, com dubtar del seu poder i del seu amor que se´ns han manifestat en Jesucrist i en la redempció. Per això, el sagrament de la confessió és per al sacerdot també una gran font d´alegria i un dels moments més intensos i feliços, juntament amb l´Eucaristia, de viure units a Jesucrist. Si s´ha arribat a parlar també de “crisi” d´aquest sagrament és igualment per la manca de fe i del sentit del pecat. Sant Joan M. Vianney va dedicar molt temps i molts esforços a aquest sagrament. Cues de gent anaven de tot França a confessar-se amb el rector d´Ars. La seva caritat de pastor, la seva santedat van ser els instruments dels quals Déu es va servir per atreure tants cors ferits pel pecat, i, alhora, ell va créixer en la santedat amb la seva entrega d´amor a l´exercici del ministeri sacerdotal.
Què diria a un jove que s´estigui plantejant la possible vocació al sacerdoci
Que val la pena lliurar-s´hi del tot. Que no hi pot haver res comparable a esmerçar la pròpia vida a fer present Jesucrist enmig del món: els infants, els joves, les famílies, els malalts, etc. Fer-hi arribar la seva gràcia, el seu amor. I els diria també que, posats a fer, ja que ens llancem a aquesta aventura perquè el Senyor ens hi crida, cal fer-ho amb una resposta generosa, convençuts que aquesta crida és també una crida a la santedat, que no hi ha altra manera de ser sacerdot, confiant del tot en Ell. Sant Joan M. Vianney no sols va ser un bon capellà, va ser un sacerdot sant que va donar la vida per les ovelles que li havien estat encomanades. Així és la crida que fa Jesús, el Bon Pastor, als seus sacerdots: “qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l´home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom» Mt 20, 26-28.
Joaquim Gonzàlez-Llanos
Doctor en Teologia
