La remissió de l'excomunió de quatre bisbes lefebvrians. J-I.Saranyana

     Context d´una decisió mal interpretada

      Els antecedents

El 30 de juny de 1988, l´arquebisbe Marcel Lefebvre va consagrar il·legítimament quatre bisbes, sense mandat de la Santa Seu i malgrat els advertiments reiterats de Roma perquè se n´abstingués[1]. L´endemà, l´1 de juliol, la Congregació per als bisbes «va declarar formalment» l´excomunió latae sententiae pertinent. El 2 de juliol, Joan Pau II va publicar «motu propio» una carta apostòlica, titulada Ecclesia Dei. El Sant Pare hi recordava, com a principi i fonament de la unitat de l´Església, que aquesta consagració havia estat «una desobediència al Romà Pontífex en matèria gravíssima i de capital importància per a la unitat de l´Església», pel fet que l´ordenació de bisbes és el que manté sacramentalment la successió apostòlica. És per això que aquella desobediència –que comportava un autèntic refús del Primat romà– constituïa «un acte cismàtic». De manera que tant el bisbe consagrant com els quatre consagrats havien incorregut en la «greu excomunió» prevista pel CIC, cànon 1382. La carta papal, després de recordar l´excomunió latae sententiae en què havien incorregut els cinc bisbes, hi afegia cinc punts d´un gran interès, els quals, llegits ara amb atenció –al cap de vint-i-un anys–, il·luminen les raons exposades per Benet XVI per perdonar aquesta excomunió, encara que es mantinguin els problemes teològics i doctrinals.

La carta de Joan Pau II considerava:

a) que l´expansió del moviment promogut per l´arquebisbe Lefebvre exigia una «sincera i profunda reflexió sobre la seva fidelitat a la Tradició de l´Església»;

b) que aquesta ràpida expansió portava a considerar també no només la seva legitimitat sinó també la riquesa dels carismes, tradicions, espiritualitats i apostolats, que, en sintonia amb l´Esperit Sant, neixen dins l´Església;

c) demanava als teòlegs i experts en ciències eclesiàstiques que aclarissin la continuïtat del Concili Vaticà II amb la Tradició, «sobretot pel que fa a aquells punts doctrinals que, potser pel seu caràcter nou, encara no han estat ben entesos per alguns sectors de l´Església»;

d) tornava a convidar a la unitat, tant a Mons. Lefebvre com a tots els qui, d´alguna manera, hi estaven vinculats; i, finalment,

e) creava una comissió perquè col·laborés amb els bisbes i amb els dicasteris romans, per tal de «facilitar la plena comunió eclesial dels sacerdots, seminaristes, comunitats, religiosos o religioses, lligats de diverses maneres a la Fraternitat fundada per l´arquebisbe Lefebvre, que volguessin continuar units al Successor de Pere en l´Església catòlica, tot conservant les seves tradicions espirituals i litúrgiques, segons el protocol signat el 5 de maig [de 1988] pel cardenal Ratzinger i per l´arquebisbe Lefebvre». Aquesta comissió (la composició de la qual es determinava en termes molt generals) havia de respectar «la sensibilitat de tots els qui se sentissin units a la tradició litúrgica llatina, mitjançant una aplicació àmplia i generosa de les normes que havia divulgat, temps enrere, la Seu Apostòlica, per a l´ús del Missal Romà segons l´edició típica de 1962 [és a dir, el Missal de sant Pius V, segons l´edició reformada per Joan XXIII]».

Així, doncs, a la carta s´indicaven tres coses, a banda de fer públic (i això és la declaració formal) que els cinc bisbes havien incorregut en excomunió:

1r) Que a l´Església hi ha diversitat de carismes, espiritualitats i formes apostòliques, suscitats per l´Esperit Sant. Això s´afirmava en el marc de la controvèrsia provocada per l´acte cismàtic, cosa que és molt rellevant, al meu parer.

2n) Es convidava els teòlges i experts en ciències sagrades a aprofundir en la continuïtat-discontinuïtat del Vaticà II, en el marc de la Tradició de l´Església.[2]

3r) Finalment, i just després del que s´expressava en el punt anterior, Joan Pau II animava la comissió dels

cardenals a dur a terme una aplicació generosa de les normes de la Santa Seu relatives a l´ús del Missal

romà de Joan XXIII.

La remissió de la pena canònica

Durant els anys següents, la Santa Seu va mantenir moltes converses amb els bisbes cismàtics i amb altres simpatitzants del moviment lefebvrià. Hi va haver grups que es van tornar a integrar a la unitat, en el marc d´una actitud molt generosa per part de Roma. Els contactes es van mantenir quan Benet XVI va ser elegit. L´estiu del 2005, es van celebrar algunes reunions importants. El cardenal Darío Castrillón Hoyos, president de la Comissió pontifícia «Ecclesia Dei» (així es va anomenar la comissió constituïda per Joan Pau II), va tenir un paper destacat en el procés. I, finalment, es va arribar a un cert acord entre totes dues parts, que es va materialitzar en una carta que Mons. Bernard Fellay –en nom propi i dels altres tres bisbes ilegítimament consagrats– va escriure al cardenal Castrillón, amb data de 15 de desembre del 2008, en la qual sol·licitava l´aixecament de l´excomunió i assenyalava: «Estem fermament determinats en la voluntat de romandre sempre com a catòlics i de posar les nostres forces al servei de l´Església de Nostre Senyor Jesucrist, que és l´Església catòlica romana. N´acceptem els ensenyaments amb esperit filial. Creiem fermament en el primat de Pere i en les seves prerrogatives, i és per això que la situació actual ens fa patir molt».

Com a conseqüència d´aquesta petició, el cardenal Giovanni Battista Re, per decret de la Congregació de bisbes del 21 de gener del 2009, va comunicar el següent:

«Sa Santedat Benet XVI, paternalment sensible al malestar espiritual manifestat pels interessats a causa de la sanció d´excomunió i tot confiant en el compromís que ells mateixos han expressat en la carta esmentada, de no estalviar cap esforç a l´hora d´aprofundir en les qüestions encara obertes en les necessàries converses amb les autoritats de la Santa Seu, per tal d´arribar ben aviat a una solució plena i satisfactòria del problema plantejat inicialment, ha decidit reconsiderar la situació canònica dels bisbes Bernard Fellay, Bernard Tissier de Mallerais, Richard Williamson i Alfonso de Galarreta, que es va produir arran de la seva consagració episcopal.»

I, en virtut de les facultats que li havia concedit de manera expressa Benet XVI, el cardenal Re va aixecar l´excomunió als quatre bisbes (al llarg d´aquest procés, Lefebvre ja havia mort, l´any 1991).

La reacció del món catòlic

Durant les dates en què s´aixecava l´excomunió, Richard Williamson, un dels bisbes perdonats, va fer unes declaracions antisemites en què va negar la shoa, és a dir, la veracitat històrica del gran holocaust que el poble jueu va patir a mans del nazisme. Aquesta coincidència ha provocat una forta campanya en els mitjans de comunicació, que han censurat el Sant Pare per haver perdonat un antisemita. Al mateix temps, grups catòlics i alguns membres de la jerarquia eclesiàstica han criticat el Papa pel fet d´haver iniciat –segons que diuen– un moviment d´«involució». Després del primer moment de desconcert, per la magnitud de la reacció («no es veia una discussió tan apassionada des de feia molt de temps»), Benet XVI ha escrit una carta «als bisbes de l´Església catòlica sobre la remissió de l´excomunió dels quatre bisbes consagrats per l´arquebisbe Lefebvre», amb data de 10 de març del 2009. Ara voldria comentar alguns detalls d´aquesta carta, en què el Romà Pontífex analitza l´abast i el significat de les crítiques que han aparegut en diversos ambients eclesiàstics.

«Hi ha molts bisbes  –comenta el Sant Pare– que s´han sentit desconcertats davant d´un fet inesperat i difícil d´emmarcar positivament en les qüestions i les tasques de l´Església actual»; fins al punt que alguns grups catòlics han acusat obertament el Sant Pare de voler tornar enrere, «fins abans del Concili». En primer lloc, Benet XVI justifica la seva decisió precisament per raons pastorals, tenint en compte els 491 sacerdots de la Fraternitat Sant Pius X i en els milers de fidels que hi sintonitzen; i assenyala, a més, que la decisió s´ha pres com un gest de misericòrdia i de generositat: «¿Que potser la Gran Església no ha de poder ser també generosa, tenint en compte el seu l´abast i tenint la certesa de la promesa que li ha estat confiada?» (cal advertir l´ús del sintagma «Gran Església», que remet a les aspres polèmiques sobre l´ortodòxia que van sorgir durant els primers quatre segles).

En tot cas, fins i tot un cop aixecada l´excomunió, encara continuen obertes les qüestions que van plantejar el «problema», tal com assenyalava el cardenal Re en el decret de la Congregació de bisbes.

El Vaticà II en la història de l´Església

Quan es refereix als problemes teològics, el Sant Pare incideix en el nucli de la polèmica (em refereixo a la polèmica suscitada al si de l´Església catòlica). Convé copiar un passatge de la carta, encara que sigui una mica llarg:

«No es pot congelar l´autoritat magisterial de l´Església a l´any 1962, i això ha de quedar prou clar davant de la Fraternitat. Ara bé, als qui es mostren com a grans defensors del Concili, també se´ls ha de recordar que el Vaticà II incorpora tota la història doctrinal de l´Església. Qui vulgui ser obedient al Concili, ha d´acceptar la fe professada en el decurs dels segles i no pot pas tallar les arrels que donen vida a l´arbre.»

El tema de fons és la continuïtat-discontinuïtat del Vaticà II. O, dit altrament, la inserció del Vaticà II en la gran tradició de l´Església, sense hiatus en relació amb els temps passats i, tanmateix, amb unes novetats que són indiscutibles. És la mateixa qüestió a què s´ha referit Benet XVI en altres intervencions, sobretot en el seu memorable discurs del 22 de desembre del 2005, a la cúria romana.

En aquest discurs, al cap de quaranta anys de la cloenda de l´últim concili ecumènic, el Sant Pare es demanava per la recepció del Vaticà II i es preguntava per què estava resultant un procés tan difícil. I, en aquest marc, es feia un seguit de preguntes; ara en trio algunes i em permeto de remarcar-les tipogràficament:

«[...] hi ha una interpretació [del Concili] que es podria anomenar “hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura”, que sovint ha rebut el suport dels mitjans de comunicació i també d´una part de la teologia moderna [...]. L´hermenèutica de la discontinuïtat té un perill: podria convertir-se en un trencament entre l´Església preconciliar i l´Església postconciliar. Aquesta hermenèutica afirma que els textos del Concili en ells mateixos encara no serien la veritable expressió de l´esperit del Concili. Serien el resultat de concessions diverses, de manera que, per aconseguir la unanimitat, encara es va haver de tornar enrere i es van haver de tornar a confirmar moltes coses antigues i que, de fet, ja no són útils. Però, en aquestes concessions, no s´hi reflectiria el veritable esperit del Concili, sinó només en els impulsos cap a les noves coses que es troben latents en els textos: de manera que només aquests impulsos representarien el veritable esperit del Concili, i és a partir d´ells i d´acord amb ells que caldria tirar endavant».

Doncs bé: els qui, d´alguna manera, són partidaris d´aquesta «hermenèutica de la discontinuïtat» no poden acceptar de cap de les maneres que el Sant Pare hagi perdonat els qui han tingut dificultats per acceptar algunes de les disposicions del Vaticà II. Passen per alt –com recorda el Sant Pare en la seva recent carta del passat mes de març– que cap concili suposa una ruptura amb la gran tradició de l´Església, sinó que, ben al contrari, només és una manera d´adequar més bé l´esperit original de l´Església (que sempre mira cap als orígens per mantenir-s´hi fidel) als interessos i preocupacions de cada moment. Per això, «qui vulgui ser obedient al Concili, ha d´acceptar la fe professada en el decurs dels segles i no pot pas tallar les arrels que donen vida a l´arbre». Hi ha, doncs, «una conjunció de continuïtat i discontinuïtat a diversos nivells».

De fet, davant de l´hermenèutica de la discontinuïtat, el Sant Pare defensava, el seu discurs del 2005, una «hermenèutica de la reforma»:

«Precisament, aquest conjunt de continuïtat i discontinuïtat a diversos nivells és el nucli essencial de la veritable reforma. En aquest procés de novetat en la continuïtat, hem d´aprendre a copsar-hi [...] que les decisions de l´Església relatives a coses contigents –per exemple, certes formes concretes de liberalisme o d´interpretació liberal de la Bíblia– necessàriament havien de ser contigents elles mateixes, precisament perquè es referien a una realitat determinada que per natura era mudable. Cal aprendre a reconèixer que, en aquestes decisions, només els principis expressen l´aspecte durador, que hi roman i que motiva la decisió des de dins. Per contra, no són permanents les formes concretes, que depenen de la situació històrica i, per tant, poden patir canvis. De manera que les decisions de fons poden continuar sent vàlides, mentre que les formes en què s´apliquen a contextos nous poden canviar.»

Si ens referim al cas concret que ens ocupa, la litúrgia tridentina, celebrada a l´Església catòlica durant quatre segles, és una riquesa que és a l´abast de tots els fidels que en vulguin disposar. Amb uns quants retocs –primer de Pius XII i, després, de Joan XXIII– ha estat vigent fins a la publicació del Missal de Pau VI, l´any 1970. No es pot descartar que hi hagi fidels que s´hi trobin més còmodes que no pas amb la nova litúrgia. N´hi ha molts, de catòlics, ens ve a dir el Sant Pare, i l´Esperit bufa on vol i com vol, amb una llibertat total i absoluta. Ningú no pot apagar les brases que fumegen ni esberlar la canya esquerdada, en matèries de sensibilitat litúrgica, sempre que quedi intacte la comunió amb Roma i la unicitat de la fe. Cal buscar els camins d´entesa, perquè cadascú pugui dur dins de l´Església el vestit que li sembli més adient, això sí, fet amb la mateixa tela (tot i que la metàfora resulti insuficient, perquè la litúrgia no és pas un vestit ni res que sigui extrínsec a l´Església, sinó que li és essencial).

Així, doncs, la història de l´Església té una unitat. Els cismes vénen quan es vol fer a miques aquesta història, establint un hiatus insalvable entre l´abans i el després; o bé quan no s´admet que hi ha un progrés en la continuïtat. Tots dos extrems porten al trencament. Els qui estan més disposats, per temperament o per formació, a copsar la novetat i a fer-se´n càrrec, també hauran de comprendre que hi pugui haver reivindicacions legítimes dels qui són, també per temperament, per formació o per carisma, més nostàlgics del passat; i aquests mateixos, al seu torn, haurien d´acceptar que l´Esperit empeny cap endavant, vivificant les formes i adequant-les a cada moment.

Josep-Ignasi Saranyana

Professor ordinari d´Història de l´Església, Universitat de Navarra

––––––––––––––––––––

Comunicat dels Bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense

Gabinet d'Informació de l'Església a Catalunya

Comunicat de la darrera reunió dels bisbes de les diòcesis catalanes. Entre altres coses, animen als fidels a acompanyar al Sant Pare «qui ara és el nostre Pastor; en primer lloc amb la pregària a Déu Nostre Senyor, però també amb l'atenció als seus gestos i paraules i amb l'afecte».

Els dies 5 i 6 de maig de 2009 va tindre lloc la reunió n. 190 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), al santuari de la Mare de Déu de Loreto de Tarragona. La reunió va estar presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona, i hi han assistit tots els seus membres, llevat del bisbe de Tortosa, Mons. Xavier Salinas, que va excusar la seva absència.