La certesa de l'estada de sant Pau a Tarragona. A. Puig

L´any 1742 es va publicar a Wittemberg, ciutat bressol de la Reforma, una Historia Critica de Hispanico Pauli Apostoli Itinere. El seu autor era Johannes Justus Spier, el bibliotecari de l´Acadèmia de la dita ciutat. En dos capítols, l´erudit es proposava de sospesar, des del punt de vista crític, els testimonis patrístics dels cinc primers segles i dels testimonis dels autors eclesiàstics entre els segles VI i XVI. La seva conclusió era diàfana: les fonts antigues silencien o no són fiables a propòsit del projectat viatge hispànic de Pau i, per tant, aquest mai no va tenir lloc. Spier, que no cita ni sembla conèixer el Cànon publicat per Ludovico Antonio Muratori l´any 1740, s´afilera entre els qui «iter illud [de Pau] cogitatum concedunt, expeditum negant» (p. 3) i envesteix amb arguments plens d´erudició contra els qui «illud iter Paulinum non animo tantum susceptum, sed et corpore volunt confectum» (p. 2). En el seu llibre, no hi té cabuda la tercera posició, la dels qui «nihil hic definientes, controversiam in incerto relinquunt» (p. 1).

Aquestes tres posicions –la contrària al viatge hispànic de Pau, la favorable i la que es manté en el dubte– tipifiquen la història de la recerca, passada i present. La tradició del primer mil·lenni és majoritària sobre la historicitat de la missió de Pau a Hispània (el Decret gelasià, del segle VI, és una de les poques excepcions). Més endavant, ja en el segle XIII, comencen les posicions desfavorables, com la de Tomàs d´Aquino, el qual fonamenta la seva posició dient que «mai no es llegeix enlloc que (Pau) hagués anat a Hispània». Altres autors, com Domingo de Soto o Guillem d´Este, seguint Tomàs d´Aquino, adoptaran el mateix punt de vista. Així doncs, la posició que nega el viatge hispànic de Pau es troba alhora en camp protestant i en camp catòlic, si bé l´argumentació aportada es va modulant de manera diversa. L´esforç ímprobe d'Spier a partir dels autors patrístics i eclesiàstics no serà continuat, i els autors posteriors debatran els arguments historicoteològics, interns a les cartes paulines, i es limitaran a estudiar els testimonis més antics, en el difícil intent de comprendre els fets ocorreguts en els últims anys de la vida de Pau. Val a dir, en tot cas, que la posició d'Spier esdevindrà la majoritària, almenys durant els dos segles i escaig en què hem utilitzat massivament el mètode historicocrític. Tanmateix, en els darrers temps el consens gairebé unànime s´ha anat esquerdant progressivament, i ara és possible i convenient de plantejar-se amb força renovada la que ha estat, en els temps moderns, la «posició minoritària» i provar de reprendre´n els arguments.

La meva intenció és la de mostrar que la missió de Pau a Hispània i, en concret, a la ciutat romana de Tàrraco és un fet històricament plausible. Naturalment, l´onus provandi reposa sobre la hipòtesi que aquí sostinc. D´entrada, qui vulgui negar el viatge paulí a Hispània necessitarà menys arguments que no pas el qui n´afirmi la realització. En efecte, no posseïm tots els elements que serien necessaris per concloure, de manera incontrovertible, que l´apòstol Pau va anunciar l´Evangeli a Hispània, tal com era, segons Rm 15, el seu ferm desig i el seu decidit projecte. Per tant, les raons a favor del «no» semblen, per l´escassetat de fonts, més sòlides que les raons a favor del «sí».

De fet, és el conjunt dels darrers anys de la vida de Pau que planteja nombrosos interrogants historiogràfics. Les fonts històriques ens proporcionen dades més aviat esparses sobre els esdeveniments que configuren la vida de l´apòstol entre el final de la seva reclusió vigilada a Roma, presoner de l´Estat romà, i el seu martiri, a la capital de l´Imperi, uns quants mesos o anys més tard. Ara bé, és evident que dins aquest arc temporal, hi ha temps i espai suficients persituar-hi la realització d´una missió de Pau des de Roma a Hispània i, més precisament, a Tàrraco, si bé cal analitzar amb quines condicions podia haver estat realitzat. Certament, mai no es podrà garantir de manera totalment segura, basant-nos en les dades existents, la historicitat d´aquesta missió, però poden haver-hi raons suficients per afirmar que cal considerar-la un fet històric plausible i probable.

La projectada visita de Pau a Roma com a preparació de la missió hispànica

La preparació del viatge de Pau a Hispània s´orienta vers dos objectius: garantir que les esglésies domèstiques de Roma, en tant que plataforma logística i punt de partença geogràfic, cooperin activament en la missió paulina amb ajuda moral i material i, segonament, tenir a punt un equip de missioners que acompanyin Pau en allò que es preveu que serà un projecte ambiciós i dificultós alhora. Sembla que, amb relació al primer punt, Pau ha obtingut l´acceptació de Febe, la diaconessa de Cèncrees (Rm 16), mentre que, amb relació al segon, hi ha la possibilitat que l´apòstol hagi enrolat un grup de col·laboradors seus, provinents de l´Àsia Menor i de Grècia, perquè formin l´equip missioner d´allò que ha de ser la gran missió occidental de Pau, un cop hagi presentat la col·lecta a Jerusalem (Act 20,4).

Diguem d´entrada que és versemblant que Pau hagi enviat a Roma Febe, la diaconessa de Cèncrees, el port oriental de Corint, la ciutat des d´on Pau escriu Rm, per tal de dur a terme els preparatius de la missió hispànica. De fet, Rm 16 comença amb una càlida recomanació de Febe als romans per part de Pau. Aquesta hi és presentada com a col·laboradora d´excepció de l´apòstol, com a «germana» (adelfê), «diaconessa» (diakonos) de l´església que és a Cèncrees i «protectora» (prostatis) de molts, entre els quals Pau mateix (16,1-2). El fet que l´apòstol demani als romans que acullin Febe en el Senyor i amb la dignitat que correspon a un membre del poble sant, indica sens dubte que és la portadora de la carta. Febe desenvolupa, probablement, funcions directives en la comunitat de Cèncrees en el camp de la predicació i de l´ensenyament, tal com es dedueix de l´ús del terme diakonos en 1Cor 3,5; 2Cor 3,6; 6,4; 11,15.23. Pel que fa al terme prostatis, indica la protectora (patrona, en llatí) o benefactora (euergetês, en grec) –pertanyent a una classe social alta– de l´església de Cèncrees, la qual es reuniria probablement a casa de Febe.

Doncs bé, aquesta dona, d´una certa posició, hauria ajudat fins i tot econòmicament Pau. El seu estatus social i la seva relació amb Pau la feien idònia perportar la Carta a Roma, on seria rebuda amb tots els honors i on podria liderar els preparatius del viatge hispànic d´aquell, sempre comptant que els romans fessin cas de l´exhortació de l´apòstol: «ajudeu-la (parastête autêi) en qualsevol qüestió (pragmati) en què ella tingui necessitat de vosaltres» (Rm 16,2). Pau no especifica de quina classe d´ajut es tracta, però és evident que, sense oblidar l´aspecte financer, allò que més necessita l´apòstol és el suport moral de la comunitat romana al viatge a Hispània i, potser, el compromís d´alguns dels seus membres que vulguin acompanyar Pau com a missioners. Febe, doncs, es presenta a Roma com la patrocinadora de la missió hispànica, atès que Roma, la capital d´Occident, ha de ser la base d´aquesta missió, com en els anteriors viatges missioners de Pau, per Àsia Menor i Grècia, la base havia estat Antioquia de Síria.

Febe, doncs, actua com a dona de confiança de Pau, amb plens poders per preparar el viatge d´aquest a Hispània. El seu perfil «alt» la fa del tot apta per adreçar-se als patrons o patrones de les comunitats domèstiques de l´església de Roma. La seva tasca és triple: presentar la Carta que Pau adreça a «tots els estimats de Déu que viuen a Roma» (1,7), convèncer-los de la conveniència del projecte paulí i de la necessitat d´unir esforços i, finalment, dissipar les suspicàcies sobre la persona de l´apòstol, tant les que podia mantenir la minoria judeocristiana envers algú que s´havia distingit per la seva oposició als judaïtzants, com les que suscitaven els conflictes que Pau havia tingut amb les autoritats provincials romanes. Aquest darrer element no és menor, ja que Pau ve precedit per una fama no gaire falaguera de provocador de conflictes amb tot tipus de persones: amb els del seu propi llinatge jueu, amb l´administració romana, amb altres cristians («els falsos germans», els judaïtzants) i amb els pagans en general (vegeu 2Cor 11,24-27). Febe ha de «netejar» aquesta imatge de Pau, sobretot davant els patrons de la casa d´Aristobul i la casa de Narcís (Rm 16,10.11), que devien estar en relació amb l´administració imperial i que podien facilitar contactes a les ciutats de les tres províncies hispàniques. Per això, Pau esmenta amb tots els detalls un grapat de persones –la majoria de les quals no coneix personalment– amb la intenció de facilitar les gestions que Febe ha de fer amb elles.

Tot fa pensar que, mentre Pau s´encamina cap a Jerusalem a portar la col·lecta, Febe s´embarca cap a Roma amb la Carta de l´apòstol. Desconeixem si la prostatis de Cèncrees s´ha quedat molt de temps a la capital de l´Imperi. Sí que sabem que Pau s´estarà dos anys presoner a Cesarea (Act 22,23-24.27), després de ser detingut a Jerusalem i abans d´arribar empresonat a Roma. Quan hi arribi (primavera del 60 o del 61), és probable que Febe ja no sigui a la capital de l´Imperi. Tanmateix, tot fa pensar que els seus bons oficis han fet efecte. Així, segons Act 27,13-15, a Putèols, el port de vora Nàpols per on entraven a Roma les persones i les mercaderies provinents de l´Orient, Pau serà honorat durant set dies, i dues ambaixades de cristians romans el sortiran a rebre a Fòrum d´Api i Tres Tavernes (a 65 i 50 km de Roma, respectivament). A Roma, segons Act 28,16.30, Pau rebrà el permís de viure en un apartament llogat amb els soldats guardes, en un evident tracte de favor concedit per les autoritats militars de la capital. Jewett hi veu, darrere tot plegat, la mà de Febe. Més interessant és de remarcar que tots aquests arranjaments mostren que, en aquell moment, les possibilitats de la missió hispànica restaven intactes. Quan Pau arriba a Roma presoner, sembla que no és llunyana la realització del seu projecte hispànic, tan desitjat i preparat.

El segon punt, del tot necessari per a la missió a Hispània, és que Pau hagi pogut enrolar un equip de missioners, experimentats i de confiança, que col·laborin amb l´apòstol tan bon punt comenci la predicació de l´Evangeli en terres hispàniques. Certament, com acabem de mostrar, la portadora de Rm, Febe de Cèncrees, no tardarà a dur personalment la Carta a Roma, on, a l´espera de Pau, començarà a dirigir els preparatius de la missió paulina a Hispània. Mentrestant, sembla que Pau ha aconseguit de preparar l´equip missioner. Segons la informació fornida per Act 20,3, Pau passa tres mesos a Corint, on escriu la Carta als Romans i, després, com informa Act 20,4, es posa en marxa amb un notable equip de col·laboradors en direcció a Síria i a Jerusalem amb la intenció de consignar-hi la col·lecta. Aquests set col·laboradors, que porten amb Pau una quantitat important de diners (2Cor 8,20), procedeixen de les províncies de Macedònia (Sòpater, de Berea; Aristarc i Segon, de Tessalònica), de Galàcia (Gaius i Timoteu, respectivament de Derbe i Listra, ciutats de Licaònia) i de l´Àsia (Tíquic i Tròfim, segurament d´Efes) i han sortit de la província de «Grècia» (v. 2), és a dir, d´Acaia, concretament, de Corint, la capital, que és la ciutat de Febe.

Notem que aquestes localitats i persones cobreixen les quatre províncies romanes on Pau ha missionat: Galàcia i Àsia, a Anatòlia, i Macedònia i Acaia, a Europa. Els acompanyants de Pau són personatges conspicus que han col·laborat amb ell en l´anunci de l´Evangeli, particularment Aristarc, Gaius, Timoteu, Tíquic i Tròfim. Ens podem preguntar, doncs, si aquesta llista de missioners no assenyala tan sols els portadors de la col·lecta, sinó sobretot el grup de col·laboradors que Pau té a punt per fer el gran salt a Occident, tan bon punt hagi dipositat aquella col·lecta a Jerusalem. Si Pau ha aconseguit comprometre un grup de missioners de Grècia i d´Àsia, vol dir que disposa, aparentment, de recursos per iniciar la predicació de l´Evangeli a Hispània, un territori on mai ningú no ha predicat anteriorment (Rm 15,20). Així pensa complir el pla escatològic de Déu, segons el qual la seva salvació ha d´arribar a l´extrem de la terra, a totes les nacions (Rm 15,16; Is 66,19).

En resum, sembla que els tres mesos que Pau ha passat a Corint (Ac 20,3) han servit de primera preparació a la missió occidental de l´apòstol, tant pel que fa al grup de missioners amb què Pau comptarà per al seu viatge –tots ells, persones experimentades i de confiança– com pel que fa a la base logística de la missió hispànica, que no pot ser cap altra sinó Roma. Febe assegurarà els plans missioners de Pau, portant a Roma la Carta que l´apòstol adreça als cristians de la capital i buscant la complicitat i el suport de tots ells.

Les informacions sobre el viatge hispànic de Pau en Act, 1Cl i 2Tm

No hi ha cap informació totalment explícita sobre els esdeveniments que formen el final de la vida de Pau i, concretament, la seva missió a Hispània en tres documents tan pròxims a la vida de Pau com són els Actes dels Apòstols, la Primera carta de Climent i la Segona carta a Timoteu. Tanmateix, si bé tots tres coincideixen en la manca d´una informació semblant a la que es troba en el Cànon de Muratori («Pau anà des de l´Urbs a Hispània»), hi ha en ells un seguit d´informacions indirectes, velades sovint per la metàfora o el llenguatge retòric o l´expressió el·líptica, que permeten d´entrar dins el període històricament més inaccessible de la vida de Pau.

En el cas d´Act, les al·lusions als esdeveniments que afaiçonen el final de la vida de Pau són més freqüents del que pot semblar a primer cop d´ull. Aquestes informacions se situen gairebé totes en l´última secció del text, la pujada de Pau a Jerusalem i el seu posterior viatge, com a presoner, a Roma (19,21-28,31). Les referències a una missió futura entre els pagans es troben en Act 22,21; 26,17.20.23 i 28,28, si bé a l´inici del llibre (1,8) ja s´anuncia que la missió ha d´arribar «a l´extrem de la terra», i al bell mig del llibre es reprèn aquesta idea a propòsit, concretament, de la crida personal de Pau (13,47, on se cita explícitament Is 49,6, la profecia que esmenta l´arribada de la salvació «a l´extrem de la terra», la mateixa que serveix de base a Rm 15,16!). Pel que fa al procés davant el tribunal imperial (23,11; 25,12; 27,24) i a la mort martirial de Pau (20,22-29; 21,4; 21,11), s´al·ludeix a ambdós fets tres vegades. Aquesta precisió indica que Lluc és conscient de fornir al lector una informació precisa, ni que sigui de manera velada.

1Cl és més ric en resultats. En 1Cl 5,6-7 trobem una primera versió de la ultima pars vitae Pauli, independent de Rm 15, en la qual es detallen els quatre elements fonamentals que la formen: a) primer judici imperial (o primera sessió del judici imperial), seguit de la sentència d´«exili» (fygadeutheis) (5,6); b) viatge «al límit d´Occident» (epi to têrma tês dyseôs)(5,7), és a dir, Hispània, en el context d´un Pau que és presentat com a «herald a Orient i a Occident» (5,6) i com a predicador de la justícia «a tot el món» (5,7); c) segon judici imperial (o segona sessió del judici imperial) «davant els governants» (epi tôn hêgoumenôn) (5,7); d) mort de Pau i recompensa «en el lloc sant» (eis ton hagion topon) (5,7).

En 2Tm 4,16-18, trobem una segona versió de la ultima pars vitae Pauli, que, literàriament, té en compte Rm 15 i, probablement, 1Cl i potser, encara que menys remotament, Act. Combinant el que es diu en aquest fragment i el que es troba a la resta de 2Tm, els quatre elements que caracteritzen la vida de Pau hi són descrits així: a) primer judici imperial (o primera sessió del judici imperial), en el qual Pau pronuncia la seva «primera defensa» (en tê-i prôtê-i apologia-i) (4,16) i en surt sense la sentència a mort, ja que és alliberat «de la gola del lleó» (ek tou stomatos leontos) (4,17); b) proclamació del missatge cristià a «tots els pobles» (panta ta ethnê) com a quelcom que ha arribat a la plenitud i «ha estat dut a compliment» (plêroforêthê-i) (4,17), incloent-hi, per tant, la missió hispànica (vegeu Rm 15,19, on Pau diu que «ha dut a compliment», peplêrokênai, l´evangeli a l´Orient i ara es disposa a fer el mateix a Hispània, és a dir, a l´Occident); c) segon judici imperial (o segona sessió del judici imperial), caracteritzat per les insídies (una «obra dolenta», ergou ponêrou) (4,18), és a dir, per una acusació de «malfactor» (kakourgos) (2,9) –l´acusació de seditio, que apareixia en les litterae dimissoriae de Festus i que hauria estat ara represa pel tribunal imperial?–, qualificada d´injusta, en contrast clamorós amb el tribunal diví, presidit pel Senyor que és «jutge just» (ho dikaios kritês) (4,8), i que ara recau sobre Pau, «presoner a Roma» (1,8.17) i abandonat dels seus col·laboradors orientals (1,15; 4,10); d) mort de Pau i arribada d´aquest «al Regne celestial» (eis tên basileian autou tên epouranion) (4,18): la mort és expressada per quatre imatges provinents del culte sacrificial romà (!), de l´exèrcit, de les curses a l´estadi i del món marítim (4,6-7), i l´arribada al cel és palesada per la corona del vencedor (4,8) i l´esment d´«aquell dia» (ekeinê hê hêmera) (1,12; 4,8).

Notem que la característica comuna en els tres documents (Act, 1Cl i 2Tm) és la voluntat de no fornir cap informació que pugui posar en evidència l´actuació de l´autoritat imperial, especialment pel que fa a les causes del segon procés (o sessió) de Pau –aquell que el portarà a la mort– i pel que fa a la sentència a la pena capital que el tribunal del Cèsar ha decretat contra ell. Així és com cal interpretar, al meu entendre, el caràcter indirecte que posseeixen les notícies fornides per aquests documents. No es tracta d´una manca d´informació per part dels seus respectius autors (Lluc, Climent, l´autor de 2Tm), sinó d´una estratègia conscient d´encobriment dels esdeveniments dolorosos que determinaren el final de la vida de Pau –i de Pere!– i dels quals fou principal responsable l´autoritat imperial.

El motiu d´aquesta estratègia s´ha de buscar en els efectes traumàtics que tingué sobre la comunitat romana la persecució que Neró li infligí durant els tres anys que van des del 65, data en què s´inicia el règim de terror, fins al 68, data de les revoltes obertes contra l´emperador i de la mort violenta d´aquest. N´hi ha prou de llegir entre línies 1Cl 5 i 6 per adonar-se del daltabaix que la persecució neroniana va representar en una comunitat d´extracció fonamentalment popular i, per tant, fàcilment convertible en boc expiatori.

D´altra banda, com Haenchen i molts d´altres han subratllat, tant Lluc com Climent i l´autor de 2Tm escriuen en un temps on ja no hi ha persecució i en el qual és imprescindible una bona relació amb l´Imperi per poder eixamplar sense destorbs la missió cristiana. Cal no atiar cap malfiança o sospita envers els cristians i la seva lleialtat a l´Estat romà. Per això –i el llibre de l´Apocalipsi constitueix una excepció tan sols a mitges, ja que el llenguatge xifrat el fa poc comprensible a un de fora–, els escriptors cristians de les últimes dècades del segle I i primeres del segle II faran tots els possibles per presentar una Església que conviu pacíficament amb l´Imperi i evitar així tot allò que pugui portar dificultats als cristians. 1Cl 5,2 ho manifesta clarament quan afirma que Pere i Pau, «els qui eren les més grans i justes columnes, foren perseguits i lluitaren fins a la mort», però no esmenta el responsable d´aquesta persecució i per quin tipus de mort hagueren de passar els dos «sants apòstols» (5,3). En aquest context de recobriment volgut, té més valor la notícia del viatge de Pau «al límit d´Occident» (5,7), metàfora del tot claraper designar Hispània.

En darrer terme, les informacions provinents d´Act, 1Cl i 2Tm no divergeixen gaire de la notícia que es troba en Eusebi de Cesarea: «Hi ha evidència que, després d´haver estat dut a judici, l´apòstol se´n va anar [de Roma] per exercir novament el ministeri de predicar i, havent aparegut per segona vegada a la mateixa ciutat, va arribar a compliment gràcies al seu martiri. Durant aquest empresonament va escriure la Segona carta a Timoteu» (Historia Ecclesiastica 2,22).

La realització del projecte paulí. La hipòtesi de Tarragona

Les reflexions precedents permeten d´afirmar que el viatge missioner de Pau a Hispània és un fet d´alta probabilitat històrica. Els indicis acumulats des de diverses fonts cristianes, anteriors (Rm 15) i posteriors als fets (1Cl, 2Tm, Act, per ordre d´importància), com també la praxi jurídica imperial en el segle I, testimoniada per les fonts romanes, porten a la conclusió que Pau ha pogut realitzar el seu projecte hispànic. Tanmateix, tot fa pensar que hi ha una gran distància entre allò que Pau havia pensat i començat a preparar i allò que de facto pogué realitzar. La qüestió fonamental és la de precisar en quines condicions (personals i legals) Pau arribà a Hispània i quins límits i condicionaments va poder tenir una eventual activitat missionera seva a les terres hispàniques. Naturalment, si Pau arriba a Hispània en condició d´exiliat polític, a conseqüència d´una deportatio o relegatio dictada pel tribunal imperial (1Cl 5,6), això significa que el seu marge de moviments és més aviat petit. D´altra banda, la incertesa sobre la ciutat o territori on Pau ha pogut ser enviat en exili invita a ser prudents sobre una hipòtesi particular. Aquesta prudència ha d´acompanyar les reflexions que segueixen sobre la possibilitat que Tàrraco hagi estat la ciutat on el tribunal imperial sentencià Pau a l´exili. Abans, però, mostrarem com la tipologia de Tarragona en el segle I la converteix en una ciutat apta per a la missió paulina.

• Tarragona, en el marc de les ciutats paulines

Fer la hipòtesi de Tarragona com a base probable de la missió de Pau a Hispània equival a resseguir les condicions en què es trobava la ciutat en aquell moment i confrontar-les amb les característiques que, segons E. Stange i R. Riesner, reunien les localitats escollides per Pau com a camp de la seva acció missionera: 1) ús de la sinagoga jueva local com a punt d´arrencada, buscant la complicitat dels prosèlits o temorosos de Déu que s´hi agrupaven al voltant; 2) condicions favorables de viatge; 3) preferència per les capitals de província; 4) garantia d´una resposta favorable al missatge cristià; 5) preferència pels territoris encara no trepitjats per cap missioner cristià anterior; 6) fundació i consolidació d´una comunitat cristiana local; 7) vinculació del projecte missioner a la voluntat de Déu i al guiatge constant de l´Esperit Sant. A aquests factors hi podríem afegir, en el cas del projecte hispànic: 8) la importància de l´equip missioner; 9) la qüestió lingüística. Vegem en detall aquests nou factors.

1) La importància de la sinagoga com a plataforma de la missió quedava totalment en dubte en el cas de Tàrraco i d´Hispània en general. Les dades epigràfiques i documentàries actuals, juntament amb els testimonis antics, no justifiquenla presència d´una població jueva a Tarragona en temps de Pau. Una missió en aquesta ciutat no podia començar, doncs, amb la sinagoga o a partir dels pagans que n´eren simpatitzants. La presència d´orientals a la ciutat i el fet que Tarragona fos un port comercialment actiu són tan sols consideracions genèriques que no poden sobreposar-se a la manca de proves d´una comunitat jueva abans de l´any 70. En canvi, és probable que després d´aquesta data i, més encara, després de la Segona Guerra Jueva (més enllà del 136), s´hagi iniciat i intensificat la presència jueva a Hispània. Notem que aquesta situació d´absència de comunitats jueves a Hispània abans de l´any 70 és compartida per les Gàl·lies i per l´Àfrica, de manera que, en temps de Pau, Roma i Itàlia del sud serien les dues àrees més occidentals amb presència jueva a la Mediterrània. Sembla clar, doncs, que la missió hispànica necessitava un estil missioner propi, ja que la sinagoga i els seus simpatitzants no podien actuar com a punt d´arrencada de la missió. O bé, si es vol, calia aplicar l´estil missioner que Pau havia aplicat a les àrees on no hi havia comunitats jueves, com les ciutats del nord de la província de Galàcia (Ancira, la capital, Tàvium i Pesinunte), a les quals Pau adreçarà una de les seves cartes.

2) Les condicions favorables del viatge estaven garantides en el cas de Tàrraco. Com remarca Plini el Vell, la distància entre el port d´Òstia i el port de Tàrraco es cobria en quatre dies de navegació de cabotatge, és a dir, costejant. Per terra, el temps esmerçat per la via romana que enllaçava Roma amb Tarragona –via que, a Hispània, rebia el nom de Clàudia Augusta– era força més llarg. Tàrraco era un port comercial amb un cert volum d´intercanvi amb Òstia i amb tota la Mediterrània i, a més, en tant que capital de la província, era la seu del poder polític. És a dir, Tarragona era pas obligat per als viatgers que, per terra o per mar, entraven a Hispània des de Roma o feien el viatge invers. A Tarragona els viatgers es desviaven cap al sud, en direcció a València i Cartago Nova, o cap a l´oest, en direcció a Saragossa (Caesaraugusta) i els importants conventus de la Tarraconense situats al nord-oest de la Península. Notem que el caràcter marítim de Tarragona encaixa de ple amb Efes o Corint, grans centres paulins. De fet, Pau dissenya els seus projectes missioners a partir de les grans rutes que el porten a recórrer l´Orient per mar i per terra.

3) La preferència per les capitals de província es manifesta en el cas de Tàrraco. Pau és un missioner urbà, un home nascut a la ciutat (Tars, capital de la província romana de Cilícia) i sempre considerarà les àrees urbanes com l´àmbit natural de la missió cristiana. Tota la seva vida de missioner –els dotze anys que van entre el primer viatge a la província de Galàcia i el viatge a Jerusalem a lliurar la col·lecta– consistirà en l´intent de formar, juntament amb els seus col·laboradors, petites comunitats que es van estenent pel nord-est de la Mediterrània. Les comunitats paulines floreixen a les capitals de grans províncies (Tessalònica, Corint o Efes) o en ciutats més petites (Filips, Tròade, Antioquia de Pisídia, Iconi, Listra). Les capitals de província on Pau actua com Tessalònica, capital de Macedònia, i Corint, capital de l´Acaia, tenen ambdues un port comercialment actiu. Quant a Efes, a l´Àsia, respon a la mateixa tipologia: una capital provincial situada vora el mar.

Aquestes característiques (capitalitat política amb grans espais de representació, centre de comunicacions amb port inclòs, moviment comercial més o menys intens) es donen amb escreix en el cas de Tàrraco. No hem d´oblidar, d´altra banda, que Antioquia d´Orontes, el punt de partença i arribada de les missions paulines a l´Orient, era la capital de la província de Síria, un centre polític i comercial de primera magnitud, ben comunicat per terra i per mar, mitjançant el port de Selèucia. Per tant, Tarragona es perfila com una ciutat extremament convenient per ser objecte d´una missió de Pau i dels seus col·laboradors. L´orientació que l´apòstol dóna a la seva activitat missionera i les condiciones sociopolítiques i geogràfiques –i fins i tot comercials– que caracteritzen la Tarragona del temps de Neró la converteixen en la ciutat de destinació par excellence de la missió que Pau pensa iniciar a Hispània.

4) La garantia d´una resposta favorable al missatge cristià queda en dubte en el cas de Tàrraco. Pau no sembla desconèixer les condicions de puixança del paganisme en terres hispàniques, a jutjar per les referències de Rm 1 al culte als déus i a uns comportaments mancats de principis morals. A més, l´apòstol s´hi expressa taxativament sobre el «bescanvi» vergonyós que va aparellat a la idolatria: «Han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d´homes mortals» (1,23). I una mica més avall diu: «Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les criatures en lloc del Creador» (1,25). De fet, Tàrraco era la ciutat d´August, capital fàctica de l´Imperi durant els anys 26-25 aC, justament quan el Senat acabava de donar a Octavi el títol d´«august» que el consagrava com a princeps.

L´adhesió de Tàrraco a August es manifesta en dos moments: l´erecció d´un altar, encara en vida de l´emperador, i, a la seva mort, amb la construcció d´un temple grandiós que també li és dedicat. Fins i tot en algunes monedes encunyades a l´època de Tiberi, la inscripció és «deo Augusto» –no «divo Augusto»!–, quan ja Tiberi ha donat el permís de construir el dit temple. Aquest temple, que coronava l´acròpoli de Tàrraco, on ara hi ha el complex de la Catedral, esdevindrà referent per a tot l´Imperi. El culte imperial inclou totes les classes socials, les quals es rendeixen davant aquell que s´apropia de tot l´univers moral i diví i incorpora totes les virtuts. El culte imperial trenca els horitzons ètnics i tribals de la província i la universalitza, ja que és font de romanització. Les classes dirigents provincials s´aglutinen al voltant del nou culte, i el sacerdoci augustal esdevé una de les culminacions del cursus honorum. En aquest sentit, el culte a August és viscut amb gran submissió envers aquell que és considerat el sobirà universal. Els déus, a Tarragona, tenen en August un contrincant de pes!

5) La preferència pels territoris encara no trepitjats per cap missioner cristià anterior es compleix perfectament en el cas de Tàrraco. Quan Pau es planteja la missió hispànica, declara no sense solemnitat que ha tingut «com a punt d´honor d´anunciar l´evangeli només allà on el nom de Crist no era conegut» (Rm 15,20). D´altra banda, Hispània és una terra verge pel que fa a l´anunci evangèlic, com es desprèn d´aquesta afirmació de Rm i del rerefons de Rm 15,16 sobre la missió als pagans: Pau desenvoluparà el programa d´Is 66,19, referit a l´extensió del missatge cristià «fins a les illes llunyanes». De fet, poc abans d´escriure Rm, Pau manifesta el mateix pensament en una de les cartes que adreça als corintis: «Esperem que, amb el creixement de la vostra fe, eixamplarem més i més el nostre límit (ton kanona hêmôn), de manera que podrem anunciar l´evangeli més enllà de vosaltres (ta yperekeina hymôn) sense entrar, però, en el terreny d´altri ni gloriar-nos del que altres han preparat» (2Cor 10,15-16). Els territoris més distants, aquells en què cap missioner cristià no ha actuat, són l´objectiu de Pau en allò que ell concep com a segona part (l´Occident) de la seva activitat missionera (fins ara, l´Orient). L´esperança d´anar més enllà d´Acaia i de les regions orientals de l´Imperi, es concreta en el projecte de venir a Hispània, anunciat explícitament en Rm 15.

6) La fundació i consolidació d´una comunitat cristiana local queda pressuposada en el cas de Tarragona. La ciutat té empenta humana (uns 40.000 habitants), econòmica (comerç, preferiblement marítim) i política (és el centre de l´administració romana a la Península Ibèrica, i està prou legitimada davant Roma amb el culte a August). Pel seu costat, Pau té l´experiència de Listra, ciutat on ha missionat sense presència jueva, i tampoc a Atenes no sembla que la sinagoga hagi tingut un paper important en la missió. I, en tots dos llocs, Pau ha aconseguit d´establir-hi una comunitat, pel que sembla més important en el cas de Listra. Per tant, la perspectiva d´una comunitat cristiana formada tan sols per antics pagans, com la que presumiblement es consolidaria a Tarragona, no presenta dificultats a l´apòstol, atès, d´altra banda, l´èxit que la predicació paulina ha tingut, en una ciutat com Corint, precisament entre els no jueus (Act 18,10; 1Cor 1,6-7).

7) La vinculació del projecte missioner a la voluntat de Déu és la clau de comprensió de la projectada missió hispànica. En efecte, Pau l´entén com a quelcom intrínsec al compliment del seu ministeri apostòlic. Les Escriptures guien les grans línies d´acció missionera de l´apòstol, però les decisions menors depenen del seu propi parer. Hispània és el gran objectiu, el nom que rebrà la missió paulina a l´Occident. I Tàrraco és, molt probablement, el nom concret, el punt de partença d´allò que ha de ser la predicació de l´Evangeli a Hispània. Com hem assenyalat, el viatge a Hispània és concebut per Pau en funció d´Is 66,19 i, per tant, gaudeix d´una prioritat absoluta. Pau és un espiritual, un místic, que no es detura davant les dificultats a l´hora de complir allò que ell entén com a designi de Déu. Venir a Hispània no és, doncs, una opció estratègica, sinó la realització d´una profecia que orienta tota la vida de l´apòstol. Per això, Pau escriu als romans que, quan els vagi a trobar tot anant cap a Hispània, hi anirà «amb la plena benedicció de Crist» (Rm 15,29). Pau entén que Déu beneeix en Crist el projecte hispànic, el qual té dos noms propis: Roma i Tarragona, respectivament, la plataforma i el cap de pont de la seva missió. La barreja de zel apostòlic i de tossuderia, arrelats en allò que ell interpreta com el designi diví, empenyen Pau cap a l´extrem de la terra, a Hispània i, en concret, a la ciutat de Tàrraco.

8) L´equip missioner que Pau ha previst per al projecte hispànic sembla ser nombrós i consistent, i indica que l´apòstol té in mente una gran missió, articulada a partir de la ciutat més favorable perdur-la a terme. En efecte, si, tal com hem explicat anteriorment, la hipòtesi bastida sobre la llista de noms d´Act 20,4 és la correcta, Pau ha escollit per a la missió hispànica un grup de set col·laboradors provinents de tres províncies on ha missionat: Macedònia (3), Galàcia (2) i l´Àsia (2). Aquests, amb Febe, d´Acaia, com a «patrona» del projecte a Roma, han d´empènyer la missió hispànica. La xifra és important, ja que Pau és presentat normalment ajudat per dos o tres col·laboradors. Tot plegat indica que Pau preveu una missió d´ampli abast que no es limitarà a una sola ciutat, sinó que cobrirà, almenys idealment, les tres províncies hispàniques.

D´altra banda, és sabut que Pau es preocupa sovint de la remuneració dels missioners (1Cor 9,3.11; Ga 6,6) i en Rm 15,24.27 recorda als romans la seva obligació de col·laborar amb béns materials. Podem pensar, doncs, que Pau ha volgut escollir persones de les quatre províncies orientals on ha predicat l´evangeli i ha fundat comunitats, a l´hora d´endegar la missió occidental, que inclourà les tres províncies hispàniques i, potser, s´estendrà a províncies adjacents. Aquesta tria es pot inscriure en la solidaritat que Pau demana a les esglésies de Macedònia i d´Acaia amb relació als pobres de Jerusalem. La missió hispànica vindria a ser com la «continuació» de la col·lecta.

9) La llengua de la missió paulina a Occident, a Hispània, no pot ser el grec, sinó que ha de ser el llatí, comptant, però, amb la presència de la llengua local ibera en el territori al voltant de Tarragona. La situació no és nova en la vida de Pau. N´hi ha prou de recordar que, a Listra i Derbe, la llengua local de Licaònia era més usada que el grec (Act 14,11), i que, malgrat això, Pau i Bernabé aconseguiren de fer-hi «força deixebles» (v. 21-22). També a les ciutats del nord de la província de Galàcia (Ancira, la capital, Tàvium i Pesinunte) es parlava habitualment el celta, la llengua tribal. En el cas de Tàrraco, la llengua oficial era el llatí, tot i la presència de l´iber per part dels immigrants vinguts del territori, atrets per la civilització romana i les possibilitats de treballar. La presència del grec es redueix a alguns nuclis d´orientals. D´altra banda, Pau sembla ser conscient de la situació en què es pot trobar a Hispània quan, en Rm 1,14, afirma, amb una expressió única en el seu epistolari: «em dec a grecs i bàrbars», és a dir, a persones de civilització i llengua grega i llatina i a persones que són d´altres cultures i llengües –i que viuen dins l´Imperi–. Aquest és el cas de Tarragona i de la seva província, poc romanitzada fora de les ciutats importants, i el cas de Lusitània, encara menys romanitzada; la Bètica, en canvi, era l´àrea d´Hispània amb un grau més alt de romanització.

Precisament aquesta darrera observació ha donat peu a la proposta de Gades (l´actual Cadis) com a possible ciutat de referència per a la missió paulina a Hispània. Cadis, situada al sud-oest de la Bètica, a vint dies de viatge marítim des del port d´Òstia, seria, per a alguns autors, la ciutat escollida per Pau per ser el cap de pont a la Península. Tanmateix, després del que hem dit, es fa molt difícil pensar que Pau decidís articular la missió hispànica a partir de l´extrem sud de la Península i deixés de banda Tarragona, molt més ben situada pel que fa a rutes terrestres i marítimes i més propera a Roma, la plataforma logística de la missió. Si bé és veritat que Cadis posseïa un gran port des d´on s´exportaven oli, blat, cavalls i ovelles cap a Roma, aquesta ciutat no era capital de província –la capital era Còrdova, a l´interior de la Bètica– i per terra era força menys accessible que Tarragona

D´altra banda, ens podem preguntar si Pau va identificar concretament el compliment i la plenitud de la seva missió, anunciada profèticament en Is 66,19 (vegeu Rm 15,16), amb la ciutat de Gades i, si, per tant, aquest havia de ser l´objectiu del seu viatge missioner. De fet, Estrabó es refereix a Gades i a les columnes d´Hèrcules com «els límits del món» i Sili Itàlic qualifica la ciutat de «fi de les terres». Tanmateix, expressions semblants s´apliquen igualment al conjunt d´Hispània, de la qual es diu que es troba «a l´extrem del món» i «a la fi d´occident».

L´argument que semblaria més favorable a Cadis seria el derivat d´Is 66,19, on el primer dels pobles o territoris citats com aquells als quals s´anuncia la glòria del Senyor és «Tarsis», indret que la recerca ha situat tradicionalment al sud-oest d´Hispània, fent valer la seva identificació (!) amb Tartessos. Tanmateix, el món bíblic i judaic situen Tarsis en altres indrets que no tenen res a veure amb Hispània. Així, els Setanta tradueixen «mercaders de Tarsis» per «mercaders de Cartago» en Ez 27,12, i «vaixells de Tarsis» per «vaixells cartaginesos» en Is 23,1.14 i Ez 27,25. Pel seu costat, Flavi Josep explica la referència a Tarsis que es fa a la taula dels pobles (Gn 10,4) identificant aquesta localitat amb Tars de Cilícia (Ant. 9,127). Tampoc els rabins no es mouen de la Mediterrània oriental a l´hora de localitzar la bíblica Tarsis. En una paraula, com afirma R. Riesner, cap autor antic no equipara Tarsis amb Tartessos, ni Tarsis no és mai situada, en tot cas, més enllà de les columnes d´Hèrcules, a la regió on es troba Gades.

En conseqüència, és improbable que Pau pensés en Cadis a l´hora d´escriure per dues vegades el terme «Hispània» en la Carta als Romans (15,24.28). Amb molta probabilitat, si tenia in mente alguna ciutat hispànica, aquesta no podia ser cap altra que Tarragona.

• La missió de Pau, exiliat, a Tarragona

El punt de partença de la identificació de Tarragona com a lloc de la missió paulina és 1Cl 5,6, on s´afirma que Pau «fou exiliat». Aquesta notícia encaixa plenament amb la llei romana, que permetia d´aplicar a un ciutadà romà com Pau una sentència alternativa d´exili (deportatio). Doncs bé, tot fa pensar que el jutge imperial decidí que Pau fos exiliat «al límit d´Occident», segons la fórmula de 1Cl 5,7 que indica sens dubte Hispània.

Pel que fa al lloc concret d´exili, es pot fer un senzill raonament a partir de Rm 15 i 1Cl. En Rm 15 es diu que Pau tenia previst d´anar a Hispània, i en 1Cl es diu que, efectivament, hi va anar. Pau aconseguí veure realitzat el seu anhel. Doncs bé, si Pau va «obtenir» que el tribunal imperial l´enviés a Hispània, per què no podia «aconseguir» que l´indret del seu exili fos Tarragona, la ciutat que, molt probablement, havia de ser el cap de pont de la seva missió hispànica?

El precedent de dos il·lustres jueus, exiliats per l´autoritat romana, ens pot ajudar. L´any 39 dC, l´emperador Gaius Calígula va deposar del seu càrrec Herodes Antipes, que havia estat tetrarca de Galilea i Perea des de l´any 4 aC, a la mort d´Herodes el Gran, el seu pare. Antipes va ser el sobirà de Jesús de Natzaret. Flavi Josep (Ant. 18,252) ens informa que Gaius Calígula envià Antipes «en exili perpetu» a Lúgdunum, «una ciutat de la Gàl·lia», pel que sembla, Lió, la capital de la província romana de la Gàl·lia Lugdunensis. L´emperador, que volgué castigar l´ambició d´Antipes, determinà que els seus béns personals passessin a mans d´Agripa I, que el succeí com a rei a Galilea i Perea, i que Lúgdunum fos «el lloc on havia de viure». En canvi, en Bell. 2,183, el mateix Josep escriu que Gaius va decidir castigar Antipes per la seva ambició i el va desterrar «a Hispània», juntament amb la seva muller Herodíades, i allí, a Hispània, va morir. En aquest segon text, Josep no especifica el nom de la ciutat on Antipes hauria anat desterrat i hauria mort. Potser les condicions de l´exili canviaren i se li permeté de desplaçar-se des de Lió cap al sud, a la Mediterrània, a una ciutat desconeguda d´Hispània. O bé, en una hipòtesi menys probable, Antipes fou desterrat directament a Lúgdunum Covenarum, una població a la frontera entre Hispània i les Gàl·lies, on morí.

Força anys abans, el 6 dC, tant jueus com samaritans havien anat a Roma a demanar a August que deposés Arquelau, fill d´Herodes el Gran i germà d´Antipes. Segons Flavi Josep (Bell. 2,111), l´emperador va ordenar que fos deportat «a Vienna, una ciutat de la Gàl·lia», que pertanyia a la província Narbonense. La raó d´aquesta decisió, que anà acompanyada d´una requisició dels béns personals d´Arquelau a favor del mateix emperador, fou la crueltat amb què havia tractat els seus súbdits de Judea, Samaria i Idumea.

El cas de Pau, un jueu de Tars de Cilícia, sembla no apartar-se gaire de la mesura que afectà Arquelau i Antipes. Les Gàl·lies i Hispània foren el lloc de destinació dels exilis d´aquests dos personatges, a la part oposada de l´Imperi en la qual vivien (Palestina). Pau, pel seu costat, acusat pel Sanedrí de Jerusalem i amb problemes judicials durant tota la seva vida («set vegades presoner», 1Cl 5,6), no podia ser exiliat a l´Orient, on havia actuat fins aleshores i d´on venien els càrrecs contra ell. Per a un jutge romà, Hispània era el lloc apropiat i, tenint en compte els precedents esmentats, una ciutat com Tarragona podia donar resposta justa a la condició de ciutadà romà de què Pau fruïa.

Arribats aquí, ens queda una darrera qüestió sobre la manera com Pau arribà a Tarragona i en quines condicions podia desenvolupar la seva tasca missionera. Recordem que, quan l´apòstol presoner arribà a Roma, li fou concedida una lleu custodia militis que li impedia, però, sortir de casa. En el cas de l´exili, la llibertat de moviments quedava limitada al «lloc on havia de viure» (oikêtêrion autou) (Ant. 18,252), tal com es diu d´Antipes. D´altra banda, si hem de fer cas del que succeí als dos fills d´Herodes, els (pocs) béns personals de Pau foren requisats per l´autoritat imperial (Arquelau) o passaren a Agripa I (Antipes). Pel que sembla, doncs, Pau arriba a Tarragona exiliat, és a dir, sense recursos monetaris, minvat de forces (2Tm 4,17) i amb un cos castigat per una vida treballada (2Cor 11,23-33). El gran projecte hispànic s´havia convertit en una ombra del que hauria pogut ser. Era un projecte limitat per tots costats. No és estrany, doncs, que la missió paulina a Tarragona quedés diluïda en la història del final de la vida de Pau, ple de contrarietats i sofriments.

Esmentem algunes circumstàncies concretes que poden explicar la manca de resultats de la missió paulina a Tarragona.

1) La dificultat d´ajuda per part de la comunitat romana. A Tarragona, Pau es trobava en un territori del tot desconegut i llunyà de les seves rutes habituals, en ple Occident de l´Imperi. Per això en la seva Carta havia demanat als romans que li donessin ajuda i suport per al seu projectat viatge. Però ara, després de la sentència judicial que havia caigut sobre ell, quina ajuda podia fornir la comunitat romana a un home exiliat i sotmès a la vigilància contínua de l´administració provincial i del governador, de nom Galba, aquell que serà efímer emperador l´any 68? En darrer terme, l´estada a Tarragona s´assemblava més a la presó romana que a la missió que Pau havia desenvolupat lliurement a Corint, amb l´agreujant que a Tàrraco no hi havia jueus a qui convèncer (Act 28,22). Poc hi podia fer la comunitat romana, llunyana i sense gaires possibilitats d´ajudar un exiliat polític a dur a terme un projecte missioner.

2) La inexistència d´un equip missioner. El potent equip esbossat en Act 20,4 ha quedat reduït a no res. Han passat, pel cap baix, cinc anys, i desconeixem qui ha acompanyat Pau, pres, a Roma i qui ha restat amb ell fins aquell moment. D´aquells set col·laboradors de l´apòstol, Aristarc és l´únic nom vinculat amb l´anada a la capital de l´Imperi (Act 27,2). L´equip missioner de Pau, format majoritàriament per orientals, ja s´ha desmembrat fa temps, tal com indica la informació de 2Tm 4,16, on Pau es plany que ningú no li fes costat durant la primera sessió davant el tribunal. Això significa que, quan Pau inicia el viatge a Hispània, l´equip missioner format per orientals ja no existia. Potser 2Tm ens facilita una llista de col·laboradors que, en un moment o altre, haurien estat amb Pau a Roma, però que ara ja no hi eren –alguns contra la voluntat de l´apòstol, que els hauria volgut al seu costat–. D´altres han estat enviats a diverses comunitats.

Així doncs, quan Pau emprèn el viatge a Hispània com a exiliat, disposa d´una companyia personal molt reduïda i no té recursos materials. Pau no pot comptar amb persones experimentades que l´acompanyin i que, a més, parlin fluidament llatí, la llengua vehicular de Tàrraco. En aquest sentit, la imatge del comiat de Pau al port d´Òstia, narrada en AcPe 1-3 (ca.170 dC), conserva alguns elements interessants: l´estada a Hispània hauria durat un any (c. 1); Pau hauria rebut tan sols «dos joves» cristians perquè l´acompanyessin en el viatge per mar (c. 3). La realitat no devia ser gaire diversa.

3) L´ambient social i religiós de Tàrraco a favor del culte a l´emperador. Tarragona s´ha volgut singularitzar, davant tot l´Imperi, pel fet de conservar la memòria d´August, l´emperador elevat a rang diví, aquell que encarna totes les virtuts, pacificador i benefactor. Tanmateix, la fe i la devoció del habitants de la ciutat envers August, del tot arrelades i socialment transversals, xoquen frontalment amb la predicació paulina del Déu únic, creador de l´univers i de la nissaga humana, que salva el món mitjançant Crist, ressuscitat d´entre els morts. Dues opcions religioses es contraposen i esdevenen alternatives. La distinció entre «Déu» i «els déus» és radical, i tan sols aquell és garant de l´ordre de la creació. D´altra banda, com explica J. Barclay, la pretensió de Crist com a Senyor i Déu és exclusiva, i tots els «enemics» –també els ídols– acabaran sotmesos a ell (1Cor 15,20-28). El culte a l´emperador es mou més aviat en aquest context idolàtric –és absurd que s´atribueixin honors divins a la imatge d´un home mortal (Rm 1,23)– i no tant en un context polític, com alguns autors suggereixen. Per això, Pau, més que buscar la crítica i l´enfrontament amb l´emperador, mitjançant un sistema d´al·lusions antiimperials, l´ignora i no li dóna cap relleu: la indiferència esdevé així una arma letal per a un culte que suscita adhesions, una revolució silenciosa que canviarà, quan arribi l´hora, tot l´Imperi. Pau no es proposa d´enfrontar-se amb la ideologia imperial contraposant Jesús, rei, i el Cèsar, emperador, però és evident que l´afirmació de la sobirania del Déu únic i de Jesús, l´únic mitjancer, podia ser interpretada com un posicionament antiimperial (vegeu Act 17,7). Sobre aquesta mala interpretació descansa la base teòrica de les persecucions anticristianes.

4) El lligam tènue entre la missió de Pau i la comunitat de Fructuós. És legítim de preguntar-se, finalment, què deixa Pau darrere seu quan, aparentment, és cridat a Roma per l´autoritat imperial i es clou així el seu exili hispànic. ¿Deixa a Tarragona un petit grup de convertits, com succeí a Atenes (Act 17,34), que han abandonat el paganisme per la fe cristiana? És veritat que no sabem què succeí després que Pau hagué deixat Tàrraco. En tot cas, el petit grup, si va arribar a existir, potser es va diluir o es va mantenir tènuement, privat de sosteniment i d´ajuda.

Tanmateix, gairebé dos-cents anys després de la mort de Pau hi havia a Tarragona una comunitat cristiana plenament consolidada. Aquest fet, per ell mateix, no té per què ser relligat amb la predicació paulina, però no deixa de ser interessant que sigui precisament Tarragona, probable ciutat paulina, la seu de la primera comunitat cristiana d´Hispània que coneixem per dintre i la ciutat del protomàrtir hispànic, el bisbe Fructuós. El pont, molt imprecís, entre Pau i Fructuós el formen les notícies d´Ireneu de Lió (Adv. Haer. 1,10,2: «hae [Ecclesiae] quae in Hiberis sunt») i Tertul·lià (Ad Jud. 7: «Hispaniarum omnes temini»), les quals donen fe de la difusió del cristianisme a Hispània durant la segona meitat del segle II.

D´altra banda, són interessants les tres intervencions que les Actes del martiri posen en boca de Fructuós. S´hi beslluma una certa proximitat al pensament i a la tradició de Pau. En la primera Fructuós afirma, davant Emilià, el governador de Tàrraco, que ell adora «el Déu únic, que ha fet el cel, la terra, el mar i tot el que contenen». Es tracta d´una frase veterotestamentària (Ex 20,11; Sl 146,6), citada en els dos discursos que Pau adreça, en els fets dels Apòstols, a un auditori pagà: a Listra (Act 14,15) i a Atenes (17,24). En la segona intervenció, Fructuós empra la fórmula «ab oriente usque ad occidentem», referida a l´Església. Aplicada a la missió de Pau, la frase es troba, gairebé idèntica, en 1Cl 5,6 («herald de Crist a Orient i a Occident») i és pròxima a Act 13,47 («usque ad extremum terrae»). En Act 1,8 s´aplica a la missió dels apòstols («in Hierusalem... usque ad ultimum terrae»). Finalment, en la tercera, dins el foc i abans de la mort, Fructuós garanteix als cristians de Tàrraco que no els mancarà pastor, i evoca així un tema major de les cartes pastorals. Després els assegura que es mantindran l´amor i la promesa divines, ara i en el món futur («caritas et repromissio Dei tam in hoc saeculo quam in futuro»), frase que evoca 1Tm 4,8, aquí referida a la pietat com aquella que conté «promissionem vitae quae nunc est et futurae». La darrera frase, no exempta de fina ironia, afirma que el martiri serà breu com una feblesa o defallença que durés tan sols una hora («unius horae videtur infirmitas»).

Conclusió
Hi ha raons suficients per afirmar la plausibilitat i, fins i tot, l´alta probabilitat que hagi tingut lloc una missió de Pau a Tarragona, en condicions de gran dificultat provocades per la condició d´exiliat de l´apòstol. La sentència imperial a l´exili ha condicionat decisivament l´activitat missionera de Pau a la capital de la Tarraconensis, i ha comportat que la seva missió s´hagi diluït en la història. Tan sols la tradició romana (Primera carta de Climent, Segona carta a Timoteu, Cànon de Muratori) i una part de la tradició romanoasiàtica (Actes de Pere) han servat el record de la missió hispànica de l´apòstol. El pas de Pau per Tarragona ha restat en l´oblit. Potser ja és hora que en sigui rescatat.

Armand Puig i Tàrrech
Professor de Nou Testament i degà de
la Facultat de Teologia de Catalunya