Revista > Número 30

El tractament de l'avortament en els mitjans de comunicació. A. Navas

 

El tema d'aquest article (1) resulta complex, perquè ho es el món dels mitjans de comunicació. Ens trobem davant d´un fenomen de gran amplitud i heterogeneïtat: premsa –diaris i revistes–, ràdio, televisió, internet, telèfon; mitjans locals, regionals, nacionals i internacionals; empreses unipersonals i grups multinacionals que donen ocupació a milers de persones; trobem igualment una gairebé il·limitada varietat de principis editorials, cultures i tarannàs, tant entre els mitjans com entre les persones que els fan o gestionen. Per tant, resulta inexacte i fins i tot distorsionador parlar dels mitjans en bloc, sense matisar, com si es tractés d´un únic actor social.

 

Aquesta varietat de mitjans exerceix una diversitat de funcions, que de manera clàssica caracteritzem com a informar, entretenir i persuadir. Es pot discutir si formar és també una tasca pròpia dels mitjans, però no tractaré ara aquesta qüestió. L´elaboració i difusió de continguts no es realitzen en el buit, sinó que estan influïdes per condicionaments de caràcter no comunicatiu, econòmics i polítics principalment. Els mitjans són empreses, sorgides de la iniciativa de persones que arrisquen els seus diners i treballen per oferir béns i serveis, amb els quals esperen amortitzar la inversió realitzada i obtenir beneficis o, almenys, evitar les pèrdues. No perdre diners és un requisit imprescindible per a la supervivència de qualsevol mitjà. Guanyar diners constitueix gairebé sempre un objectiu no menyspreable, que en ocasions pot convertir-se en la finalitat principal o fins i tot exclusiva de la seva activitat.

 

Els mitjans de comunicació també estan condicionats

 

A més a més del condicionament econòmic, resulta fàcil que la tasca comunicativa es vegi influïda per plantejaments ideològics o polítics. Tant els propietaris com els editors i redactors tenen una visió més o menys explícita del món, de l´home i de la societat, del que és desitjable o reprovable, del que beneficia o perjudica la col·lectivitat a què es dirigeixen. Amb freqüència, aquest plantejament porta als mitjans a adherir-se a causes determinades o fins i tot a involucrar-se de ple en la lluita política partidista. Els mitjans ja no es dediquen llavors a narrar el que passa, sinó que pretenen convertir-se en protagonistes directes de l´acció social, com si amb el paper de mers cronistes no en tinguessin prou. Quan parlen de si mateixos, als mitjans els agrada de presentar-se com el mirall de la societat: «Ens limitem a reflectir el que passa», solen dir, però avui sabem que la imatge del mirall és falsa. No hi ha cap mirall situat fora de la societat capaç de reflectir objectivament el que hi succeeix. L´ideal de la pura objectivitat ha quedat desemmascarat fa ja temps com un mite que se segueix invocant per inèrcia, cosa que no vol dir que sigui impossible informar amb rigor i veracitat.

 

Anàlisi de continguts

A la vista del que s´ha dit fins ara, s´adverteix que molts mitjans porten a terme delicats equilibris per compaginar els interessos informatius amb els econòmics i polítics o ideològics. Si ens fixem en l´àmbit purament informatiu, sabem que el valor de notícia de qualsevol comunicació és directament proporcional a la seva improbabilitat: el que sembla d´entrada més inversemblant té major capacitat per despertar la nostra atenció. El previsible i acostumat, al contrari, a penes suscita interès. I es dóna la circumstància, que pot resultar tràgica, que disposem d´una extraordinària capacitat per acostumar-nos fins i tot al més terrible, sempre que es repeteixi amb la freqüència deguda. Aquesta particular configuració del psiquisme humà té conseqüències decisives per a l´activitat dels mitjans, i determina la selecció dels continguts que oferiran a les seves audiències, ja que és evident que la desbordant complexitat del real no es pot traslladar tal com és al limitat espai amb què compten els mitjans. Ja s´entén que la normalitat, l´ordinari i previsible, tindrà escassa capacitat per atreure l´atenció del públic. Per tant, s´haurà de buscar l´«home que mossega el gos», que resulta molt més noticiable que el seu contrari.

Els mitjans de comunicació ofereixen múltiples aspectes dignes d´estudi, com és propi de tota realitat complexa. I, com que la comunicació defineix en gran manera la realitat del món actual, no resulta estrany que les disciplines científiques que s´ocupen de la comunicació experimentin un extraordinari creixement en els últims decennis. Un camp d´estudi clàssic en aquest context és el de l´anàlisi de contingut: es tracta d´analitzar els temes presentats en els mitjans, cosa que es pot fer des d´una perspectiva quantitativa o qualitativa. En el primer cas, es tracta de mesurar l´espai dedicat als temes, mentre que en el segon es presta atenció a l´enfocament, a la manera en què es presenten els afers, a la presa de posició per part del mitjà a l´hora de tractar-los. Ja hem vist abans que no hi ha neutralitat absoluta. Les decisions que determinen la publicació de qualsevol notícia: la seva ubicació, l´extensió que se li assigni, el titular i l´entradeta, el possible acompanyament gràfic, i tot això sense esmentar el text que serà publicat o llegit davant de micròfons o càmeres, estan carregades d´opinió, de valoració sobre la rellevància del fet i de la manera en què cal tractar-lo. No és d´estranyar que la vella distinció entre els gèneres d´informació i opinió vagi perdent terreny, tant en la pràctica professional com en la reflexió científica.

Si parlem de l´avortament i els mitjans de comunicació, una primera aproximació podria consistir a analitzar el que els mitjans han dit sobre aquest tema al llarg d´un determinat període. Estudiar tots els mitjans seria una tasca impossible; el que sol fer-se en aquests casos és elegir una mostra limitada però prou representativa, de la mateixa manera que en els sondejos o enquestes no s´entrevista a la totalitat de la població sinó a una mostra que, si està ben seleccionada, representa de manera fidel l´opinió general. En aquest cas, he optat per fixar-me en la premsa escrita de difusió nacional. És veritat que ràdio i televisió són mitjans massius, que arriben a gairebé tota la població, però hi ha acord entre els experts a l´hora reconèixer que la influència de la premsa en les idees i conductes del públic, encara que menys massiva, resulta més profunda que la dels mitjans audiovisuals. Així, doncs, he elegit els periòdics El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguardia i El Periódico, que permeten recollir suficientment el clima d´opinió nacional. No ha estat necessari seleccionar una mostra limitada, perquè es comprova que les referències a l´avortament són escasses. D´aquesta forma, he pogut analitzar tot el que aquests diaris han publicat sobre el nostre tema en els últims tres anys. No els avorriré amb la presentació de taules i xifres, com seria usual en l´anàlisi de contingut quantitatiu, i passo a formular algunes consideracions de tipus més aviat qualitatiu.

Tractament qualitatiu de l´avortament en els principals diaris

El primer que crida l´atenció és la irrellevància que aquest afer sembla tenir per a la premsa nacional. Cal matisar, però, que aquest comportament no resulta generalitzable a la totalitat dels mitjans impresos editats a Espanya. Si ens fixem en publicacions de difusió també nacional encara que de tirada reduïda, cal citar el grup Intereconomía amb revistes com Época o Alba, o La Gaceta de los Negocios. Hi ha una sèrie de mitjans digitals que també defensen amb força la causa de la vida i s´oposen amb bons arguments a l´hegemònica cultura de la mort: Zenith, Hispanidad.com, Mujer Nueva, HazteOir, Forum Libertas, e-cristians, Provida Press, Arbil. L´agència de col·laboracions Aceprensa combina tant el paper com internet. Abunden també les pàgines web d´institucions que treballen per la vida, des de l´Institut de Política Familiar fins a l´Associació de Víctimes de l´Avortament passant per la Fundació Vida, així com blogs de ciutadans que es fan ressò d´aquests plantejaments. Encara que Espanya va per darrere els països capdavanters quant a penetració i utilització d´internet, també aquí la xarxa està servint cada vegada més per donar veu a moltes persones i institucions que no se senten adequadament representades pels mitjans tradicionals hegemònics. La tecnologia treballa clarament a favor de la democratització, en prestar veu a tants interlocutors marginats que no trobarien d´una altra manera la possibilitat d´aportar la seva contribució a aquests debats, o fins i tot d´obrir-los quan els que tenen la capacitat de definir l´agenda pública han resolt que determinats temes han de desaparèixer de l´ordre del dia.

Irrellevància de l´avortament com a notícia

Tornem als periòdics de difusió nacional: les referències a l´avortament criden l´atenció per la seva escassetat. I amb freqüència tenen a veure amb el que succeeix a altres països: recent iniciativa legislativa i referèndum a Portugal, modificacions legislatives a Colòmbia o Mèxic, debats a Nicaragua, Xile o l´Argentina, avortament i infanticidi a la Xina i l´Índia, episodis del debat que enfronta als Estats Units els pro choice amb els pro life, declaracions del Papa en l´exercici del seu magisteri, o amb l´actuació a Espanya d´enviats especials de mitjans informatius estrangers, com ha succeït en els últims mesos amb periodistes anglesos i danesos que van posar de manifest les escandaloses circumstàncies que envolten el paradís de l´avortament en què s´ha convertit el nostre país. Encara que ells es van centrar en l´activitat de clíniques barcelonines, reportatges semblants s´haguessin pogut escriure o filmar en altres ciutats espanyoles. Per descomptat que també són notícia les dades que proporciona el Ministeri de Sanitat i Consum sobre els avortaments realitzats cada any, que fins i tot poden merèixer algun comentari editorial. Una altra font de referències són les actuacions de l´àmbit de l´OMS relacionades amb la situació sanitària de la dona en el món, especialment als països pobres o en vies de desenvolupament, on s´intenta convertir l´avortament en un dels elements que integrarien l´anomenada «salut reproductiva». En gran part del món –encara que sens dubte Espanya té en aquest punt un paper capdavanter des de l´arribada al poder del govern de Rodríguez Zapatero– hi ha un debat sobre qüestions clau relatives a la vida i la persona humanes: estatut de l´embrió, reproducció assistida i clonatge, sexualitat i gènere, matrimoni i família, condició de la dona, eutanàsia. En aquest context, és freqüent que hi hagi també al·lusions marginals a l´avortament. En l´àmbit polític, són notícia els intents d´Esquerra Unida per liberalitzar encara més l´actual llei de l´avortament, incorporant el supòsit social. Aquestes propostes fracassen reiteradament al Parlament, també amb governs del PSOE2, per innecessàries. Com és sabut, l´aplicació fraudulenta de la llei vigent la converteix de fet en una llei de terminis que sense forçar massa arriba fins i tot a instaurar un règim d´avortament a petició.

L´avortament: un fenomen en alça

Un primer aspecte destacable de l´avortament és sens dubte la dimensió creixent del fenomen. Són molts els avortaments realitzats, i a més a més la seva xifra creix sense aturar-se any rere any. Això porta al fet que fins i tot els que en són partidaris es preocupin. El País escrivia el 31 de desembre de 2004: «Hi ha una dada positiva en l´informe de Sanitat sobre la pràctica de l´avortament a Espanya durant l´any 2003. El nombre segueix augmentant –79.788 enfront dels 77.000 de l´any anterior–, però per primera vegada s´observa una moderació en aquesta tendència a l´alça. La interrupció voluntària de l´embaràs es va practicar el 2003 en el 15,3% de les gestacions, enfront del 15,6% el 2002. Però, malgrat aquesta inflexió a la baixa, la xifra d´avortaments –un acte sempre traumàtic per a la dona i que ha de ser decidit amb llibertat i responsabilitat– segueix sent molt elevada. És desproporcionat que el 15,3% de les gestacions acabin en avortament. Revela les carències que llasten l´educació sexual a Espanya, el fracàs de les polítiques de planificació familiar i, en general, l´absència d´una informació actualitzada sobre els mètodes de prevenció de l´embaràs i la manera d´accedir-hi. L´avortament no pot convertir-se en mètode habitual, sinó en l´últim recurs per resoldre un embaràs no desitjat». No em detindré en l´anàlisi d´aquest editorial, i tampoc en el del llenguatge emprat, molt reveladors de la mentalitat representada per la cultura de la mort que sembla que s´acabarà convertint en correcció política. El text continua amb un paràgraf dedicat a la píndola del dia següent, en el qual, per descomptat, no s´al·ludeix a la seva possible acció abortiva: «Fins i tot el creixent ús de la píndola del dia següent –300.000 usuàries el 2003–, i que sembla la causa de la desacceleració del ritme de creixement de l´avortament, pot ser relacionat amb una educació sexual insuficient i amb el fracàs de les polítiques de planificació. Un complex hormonal d´emergència, com és la píndola del dia següent, no pot convertir-se en habitual. Es troba a faltar cada vegada més aquesta llei integral sobre la salut sexual i reproductiva promesa pel Govern com a complementària de la legislació sobre l´avortament, així com actuacions més decidides sobre l´educació sexual a l´escola».

Al cap d´un any, la situació ha canviat ben poc. «El nombre d´avortaments a Espanya ha augmentat un 73% en 10 anys», titula El País la crònica sobre l´informe presentat pel Ministeri de Sanitat sobre l´avortament en el 2004 (27 de desembre de 2005, p. 22). El titular de l´editorial d´aquest mateix dia no pot ser més expressiu: «Es dispara l´avortament» (p. 10). «Gairebé 85.000 dones van recórrer a l´avortament per interrompre el seu embaràs el 2004. La xifra suposa un increment del 73% en relació amb l´any 1995 i revela que la societat espanyola té un problema de salut pública que requereix correccions urgents. Les dades són preocupants... Cal considerar el clamorós fracàs de les polítiques de prevenció dels embarassos d´adolescents tenint en compte que tres de cada quatre gestacions en menors de 19 anys s´interrompen voluntàriament... Finalment, es podria apuntar una causa transversal a tots els col·lectius i totes les edats: una tendència a subestimar els riscos de determinades conductes sexuals i una certa banalització de la píndola postcoital i de l´avortament com a solució, ignorant que suposa una agressió a l´organisme que és millor evitar». Igual que feia l´editorial de 2004, també aquí s´acaba amb una crida d´atenció enfront del risc de contreure malalties de transmissió sexual: «L´augment de les conductes que comporten un risc d´embaràs no desitjat és molt greu, perquè amb freqüència impliquen al mateix temps un risc de contreure malalties de transmissió sexual, entre elles, la sida».

Podríem comentar àmpliament el llenguatge emprat i, sobretot, el fons de l´argumentació, que revelaria tota una antropologia subjacent. Darrere un to aparentment conciliador i preocupat per la salut pública, hi descobrim posicions inquietants: està bé advertir que l´avortament provocat implica una agressió a l´organisme de la mare que pot portar aparellades seqüeles nocives, però per què no s´esmenta la definitiva i irreparable agressió del fetus? Em limito a deixar apuntada la qüestió.

L´any 2005, es torna a registrar un considerable increment dels avortaments: 91.000, segons les estimacions oficials. En realitat, aquesta xifra ha de ser superior, perquè al marge que segueix havent-hi avortaments clandestins que no entren en aquestes estadístiques, no resulta fàcil estimar la incidència que caldria assignar al mig milió de píndoles del dia després distribuïdes entre les dones, quantitat semblant a la del 2004. En aquesta ocasió, El País es limita a donar notícia de les dades, sense cap comentari editorial. El titular, com no podia ser d´una altra manera, es fa ressò de l´increment registrat: «El nombre d´avortaments ascendeix a 91.600, un 7,8% d´augment en un any» (www.elpais.com, 30 de desembre de 2006), però en el text es treu importància a aquest fet: «Malgrat aquest augment, les taxes es mantenen entre les més baixes de la Unió Europea i de països com Estats Units i Canadà, on se situen entre l´11 i el 25 per 1.000, segons Sanitat». Qui no es consola, és perquè no vol, hi podríem afegir.

La tàctica d´obviar el problema

Del 2000 al 2005 s´han practicat oficialment a Espanya 463.000 avortaments. Una primera reacció de les nostres autoritats sanitàries davant d´aquesta alarmant evolució consisteix a endarrerir tant com sigui possible la publicació de les dades, típica reacció de l´estruç que pensa que ficar el cap al forat i evitar afrontar el problema aconseguirà almenys emmudir el debat.

Al costat de la pura magnitud física del fenomen, cal destacar la seva invisibilitat social. Els mitjans informatius més influents a penes li dediquen atenció. I quan, per exemple, grups pro vida es mobilitzen per denunciar aquesta pràctica, funciona una mena de pacte de silenci que porta als mitjans més representatius de l´establishment a evitar qualsevol esment d´aquestes activitats. Aquí s´aplica amb claredat un doble raser, perquè manifestacions o declaracions de grups minoritaris i amb freqüència extravagants, però que neden a favor del corrent del que és correcte políticament, poden estar segurs de comptar amb una cobertura fins i tot desproporcionada per part d´aquests mateixos mitjans, que es converteixen així en altaveus de les reivindicacions més peregrines. Com resulta evident, tot el que ajudi a propagar les versions dominants de la ideologia de gènere està en alça: homosexualitat, transexualitat, bisexualitat, junt amb altres plantejaments ja més veterans: feminisme, pacifisme, ecologisme, amb els quals poden combinar-se de múltiples maneres. Les mateixes enquestes del CIS que registren l´absència de l´avortament entre els afers que preocupen els espanyols ens diuen que tampoc l´homosexualitat és un tema rellevant per a la gent, la qual cosa no impedeix que des de fa uns anys s´hagi fet omnipresent en els mitjans: només cal fer una ullada a qualsevol programa televisiu de debat, del cor o reality show, sèrie de ficció nacional o tertúlia d´actualitat perquè es plantegi la qüestió, amb un to francament bel·ligerant la major part de les vegades. El mateix passa en l´anomenada premsa del cor i, en menor mesura, en la premsa diària. Mai no s´ha registrat un divorci major entre el que preocupa a l´audiència i el que ofereixen els mitjans, però investigar les raons d´aquest fenomen ens apartaria del nostre tema.

Quan audiència i mitjans tenen interessos diferents

Quan científics, polítics, periodistes o intel·lectuals en general parlen dels problemes de la nostra societat, gairebé mai s´esmenta l´avortament. És com si no existís. ¿Com es pot pensar que liquidar cada any més de cent mil vides al si matern és quelcom sense importància? ¿Es pot admetre que quelcom així succeeixi sense deixar empremta en les mares i en les seves famílies, a la classe mèdica que es presta a aquesta pràctica criminal, en els homes que amb tanta freqüència abandonen les embarassades o les empenyen a l´avortament, en les autoritats polítiques i sanitàries que gestionen aquesta «prestació sanitària», o en els que hi fan negoci? Les víctimes del terrorisme, de la violència domèstica o dels accidents de trànsit ens fan reaccionar, com no podia ser d´altra manera, i donen lloc al corresponent debat que busca identificar factors de risc i solucions adequades, tant en l´àmbit de la prevenció com de la sanció. Per als fetus no hi ha cap consideració, tant en el sentit literal del terme com en el figurat. El menyspreu de la vida humana que batega en aquesta falta d´escrúpols no pot quedar impune i es cobra una factura excessiva: les consultes de psiquiatria s´omplen de dones víctimes de la síndrome postavortament, perquè no es pot enganyar la natura i les mares saben prou bé que tenen les mans tacades de la seva pròpia sang, i en l´àmbit social s´instaura una mena de brutalitat que contribueix a alimentar la crispació que envaeix els més diversos fòrums públics, des de la tribuna parlamentària fins a la tertúlia radiofònica. Hi ha una mena de violència basal, que resulta una pesada llosa per a la nostra convivència. Al seu costat, la kale borroka és una simple anècdota.

L´avortament no resulta simplement invisible, sinó que fins i tot és de mala educació parlar-ne. Aquesta peculiar situació contradiu obertament la tendència general de la nostra societat de la informació, en la qual la transparència és un principi suprem, que ha d´impregnar tota la cosa pública, i no només el que es refereix a la política. Es considera que qui amaga quelcom al debat públic es fa culpable eo ipso: alguna cosa deu ocultar quan intenta esquitllar-se de la mirada dels altres. L´opinió pública, i els mitjans informatius que estan al seu servei, es consideren amb el dret de saber-ho tot. En aquesta tendència, hi batega una profunda saviesa, vital per a la bona salut democràtica: com que el poder tendeix sempre a l´ocultisme, és molt convenient afavorir la publicitat dels debats. I qui evita mostrar públicament la seva activitat dóna la impressió de no comptar amb bons arguments per defensar la seva postura o, pitjor encara, de no jugar net i de tenir quelcom a amagar. La corrupció acompanya des de sempre l´activitat política i econòmica, però el seu remei no es troba mai en el secretisme. Resulta discutible que aquesta tendència de la nostra societat inclogui també les vides privades dels actors, cosa que alimenta el voyeurisme –que no es pot entendre, per cert, sense la contrapartida de l´exhibicionisme de tants d´aquests actors, que semblen viure de i per als focus–. Les càmeres no s´aturen, encara que la història sigui ben escabrosa. Cal subministrar emocions cada vegada més fortes a un públic que, si no, corre el perill d´acostumar-se, d´avorrir-se... i, finalment, canviar de canal, una tragèdia que cal evitar costi el que costi.

Ocultisme informatiu en una societat exhibicionista i tafanera

En aquest context tan propi de la nostra societat, crida l´atenció l´ocultisme que envolta la pràctica de l´avortament. Ai del qui s´atreveixi a oferir al públic imatges d´un avortament o de les restes d´un fetus avortat! Serà desqualificat com a feixista o fonamentalista. Volem saber-ho tot de tots, sense acceptar límits davant dels àmbits més íntims o privats, i la vulgaritat de tants productes informatius aconsegueix provocar les condemnes més contundents dels crítics més tolerants i menys dogmàtics, però de tot el que envolta la pràctica de l´avortament no se´n pot parlar. Qui s´atreveixi a fer-ho serà desqualificat com un terrorista que amenaça la pau social (encara que es tracti de la pau dels cementiris). La mala consciència que hem de suposar darrere aquest pacte per no esmentar l´avortament, ens hauria de fer pensar, però sembla que també aquesta funció intel·lectual queda proscrita, i són molt pocs els que tenen la valentia o la independència de judici suficient com per capgirar aquests tabús.

L´activitat dels mitjans informatius i l´opinió pública que contribueixen a formar, no són una mena de manta que es llança sobre la societat des de fora, sinó que procedeixen del dinamisme d´aquesta mateixa societat, que constitueix tant el contingut dels seus missatges com l´interlocutor a qui es dirigeixen. Què ens diu aquest peculiar clima d´opinió generat entorn de l´avortament sobre la nostra societat?

És veritat que sempre hi ha hagut avortaments: Hipòcrates en parla tot sovint, per exemple, però la situació actual és única i nova en més d´un sentit. D´una banda, hi ha el caràcter massiu de la pràctica abortiva, com sembla correspondre en bona lògica social a una civilització industrial i de masses. Els avanços científics i tecnològics, que ja permeten dissociar sexualitat i reproducció, fan factible la universalització de l´avortament, de manera que ens trobem davant d´un particular tipus de genocidi, per expressar-ho amb un terme de moda. Aquí no és una especial característica racial, religiosa o social la determinant de la mort dels no nascuts, sinó la seva no acceptació per part dels vius, dels pares i els poders públics més en concret.

Els principis cedeixen davant de les conductes

D´altra banda, és també nova la despenalització -que en la pràctica equival a la legalització- de l´avortament. L´home contemporani ha aconseguit en molts sentits un grau de civilització mai vist abans. La seva extremada sensibilitat i la seva afinada consciència no li permeten actuar al marge de la llei –l´estat de dret és un dels seus èxits més reputats– i, molt menys, incórrer en la menyspreable hipocresia. La manera més expeditiva de posar d´acords conductes i principis és sens dubte adequar aquests últims a les primeres. Es podria retreure llavors que, si és veritat que hem desterrat la hipocresia en nom de l´autenticitat, ara tenim el cinisme, com ha posat en relleu Robert Spaemann. Per emmudir aquestes crítiques, que procedirien d´una moral tributària d´una visió antiquada i retrògrada, es fa un altre pas endavant i es presenten els èxits avortistes com una autèntica conquesta de la llibertat, com un avanç decisiu en el perfeccionament ètic del ser humà, com un element essencial dels anomenats drets socials. Aquest plantejament es reflecteix, per exemple, en el titular de l´extens reportatge publicat per El Mundo (9 de gener de 2007, pp. 28 i 29): «L´avortament en el món: crim o conquesta social?». El periòdic sembla voler ser objectiu en el tractament d´un tema polèmic, segons aquesta versió de l´objectivitat tan estesa que consistiria a donar espai a les dues posicions enfrontades entorn del tema que es tracti, però els titulars de les diverses cròniques que componen el reportatge resulten ben reveladores de la posició del diari: «Els excessos de la croada pro vida. Als Estats Units, s´hi han registrat atacs a clíniques, amenaces de mort a metges i també assassinats» o «Una dona polonesa va perdre la vista després de ser obligada a donar a llum». El mateix es pot dir d´alguna de les entradetes: «Les interrupcions voluntàries de l´embaràs realitzades amb mètodes insegurs causen la mort de 70.000 dones a l´any».

Resulta significatiu, per exemple, que el partit avortista en el món anglosaxó es denomini pro choice. Hi batega, aquí, una forma d´entendre la llibertat característica de la nostra cultura moderna: llibertat com a emancipació, com a alliberament de tota mena de tabús, lligams i prejudicis. En la pràctica, significa ampliar al màxim el nombre d´opcions sense excloure´n cap. Tampoc l´assassinat en el cas de l´avortament. Tot el que s´oposa a la meva llibertat o al meu caprici pot ser destruït. No hi ha res que mereixi un respecte incondicionat, perquè ja no hi ha valors absoluts (només en queden a la ment dels fonamentalistes).

Normalització del crim

D´aquesta manera, l´avortament queda «normalitzat». La seva presència universal, la seva homologació ètica i legal, i la capacitat que té l´home per acostumar-se al més insòlit, si és que es repeteix amb la freqüència necessària, fan que aviat adquireixi carta de plena ciutadania en la nostra societat. A més a més, com ens mostra la psicologia, una conducta que es repeteix fins a arribar a ser habitual ja no necessita una particular justificació. L´assassinat pot convertir-se d´aquesta manera en una rutina trivialitzada; és la banalitat del mal que Hannah Arendt va veure en acció en gent com Adolf Eichmann.

Però aquesta normalitat, aparent signe de civilització i maduresa, no aconsegueix amagar del tot la terrible brutalitat dels fets. L´astuta liquidació de tants milions d´innocents indefensos reflecteix un inquietant embrutiment de l´home contemporani. Es diria que, malgrat la sofisticació dels nostres ordenaments jurídics, en realitat hem tornat a la llei del més fort. Com ja va advertir en el seu moment el diputat socialista alemany Adolf Arndt, la legalització de l´avortament equival a la capitulació de l´Estat de Dret, que havia consistit precisament en el fet que el més fort se sotmet voluntàriament a l´imperi de la llei. Comptant que s´admeti –i ja és admetre molt– que entre la mare i el fetus es dóna un insuperable conflicte d´interessos, no deixa de ser terrible que la solució sancionada per la llei sigui precisament la mort de la part més dèbil, el fetus, a mans precisament d´aquells que n´haurien de tenir cura. El si matern, lloc acollidor i segur per excel·lència, es converteix així en una trampa mortal, en el punt negre de la carretera de la vida, situat a més a més en el seu mateix començament, on es registra la major mortalitat. Aquí no hi ha sistema de punts que ajudi a reduir la mortalitat. No és estrany que, un cop instaurat en el cas de l´avortament, aquest principi de solució s´apliqui igualment a l´eutanàsia. Si considerem que els ancians i malalts molesten i donen excessiu treball, i la seva atenció entra en conflicte amb altres interessos o preferències dels seus cuidadors, desempallegar-se´n és la manera més efectiva de resoldre aquesta enutjosa situació.

El més fort, subjecte a l´imperi de la llei?

Sembla clar que, si no s´adopten mesures especials, en la vida social sempre acaba imposant-se el més fort, que farà valer el seu criteri de manera arbitrària. Per això, a Occident ens podem enorgullir amb motiu d´haver superat aquest primitiu estat de coses i haver aconseguit establir al seu lloc procediments més adequats per dirimir amb certes garanties d´imparcialitat els inevitables conflictes que sorgeixen entre els homes. I no obstant això, malgrat allò que s´ha consolidat dels nostres èxits, cal vigilar sense parar per impedir que els forts atropellin els dèbils. En l´àmbit econòmic, per exemple, aquesta preocupació es manifesta en l´existència de lleis antimonopoli. Cal evitar que els més poderosos, després d´haver fet desaparèixer els petits, dominin els mercats i imposin la seva llei. El debat públic propi del règim democràtic assegura que s´escolten totes les veus i que també els legítims interessos de grups minoritaris es tindran en compte. Resulta lamentable, però els no nascuts tenen evidents dificultats per articular les seves demandes concretes que, sens dubte, es condensarien en una: respecte al seu dret a viure.

Manipulació del llenguatge: la distinció com a sedant

El modern pot ser cínic, però és també racional i sistemàtic. I sent en el fons, com qualsevol home, una marcada vocació per la coherència. És propi de la nostra condició finita i limitada que hi hagi una inevitable distància entre paraules i accions, però no suportem viure en la contradicció flagrant. Per tant, s´imposa la tasca de maquillar els principis perquè el contrast amb les conductes no resulti feridor. Aquí intervé amb eficàcia l´art de la distinció.

En l´àmbit de l´ètica i l´antropologia, es distingeix entre home i persona, amb una fonamentació que es remunta a Locke. Segons aquesta tesi, no tots els homes serien persones -que són les mereixedores de respecte-. La condició personal es fa dependre de la presència actual de determinades qualitats: memòria, consciència de si mateix, capacitat de raonar i d´expressar i defensar interessos. Els que no puguin mostrar aquests requisits no serien creditors del respecte que ordinàriament tributem a les persones i podrien ser bandejats, i fins i tot eliminats. És clar que aquest concepte de persona deixa fora molta gent, i no sols els malalts terminals: bebès, dorments, dèbils mentals, etcètera.

En un àmbit més pròpiament biològic, fan fortuna altres distincions. Per exemple, la que contraposa preembrió i embrió. Només el segon mereixeria respecte i protecció, mentre que el primer estaria disponible per a la investigació o la teràpia (prèvia liquidació, per descomptat). Al seu torn, també es parla de dos tipus d´embrió: el que està a la proveta i l´allotjat al si matern. Només aquest últim seria titular de drets. De la mateixa manera, es distingeix entre vida potencial i vida actual. Ja es veu que hi ha un interès per disposar arbitràriament de la merament potencial. Altres parlen de ser humà i de vida humana, com a realitats distintes. L´ésser humà, individu concret, mereixeria respecte, però no així la vida humana (s´entén que l´embrió queda englobat en aquesta segona categoria). De manera correlativa, es diferencia entre la dignitat de l´home i la dignitat de la vida humana. Sembla que es tracta d´un mer exercici de logomàquia, però la intenció és clara: la dignitat de la vida humana, que no correspon a un individu concret, deixa el seu subjecte a les mans d´eventuals manipuladors.

Equilibris jurídics

El recurs a la distinció arriba també al camp jurídic. El concepte clau aquí és la despenalització. Es concedeix que determinades conductes, que la tradició occidental sempre va condemnar, segueixin considerant-se delicte. No sempre resulta possible -ni oportú des del punt de vista estratègic, perquè exigiria massa temps i esforç- canviar de forma radical les mentalitats del poble i dels legisladors i jutges. N´hi ha prou amb obrir la porta, encara que no sigui més que una petita escletxa, a algunes excepcions: aquestes pràctiques segueixen considerant-se delictives -és a dir, mantenim la nostra escala de valors-, però deixen de castigar-se en determinats i excepcionals supòsits. El cas d´extrema necessitat ja estava contemplat en els ordenaments jurídics tradicionals, per la qual cosa no cal inventar res nou. La despenalització es converteix així en el primer pas del recorregut, en ocasions sorprenentment breu, que porta a la legalització. No cal oblidar que el codi penal és un reflex força adequat de la consciència moral d´una societat. El procés és molt conegut i es repeteix una vegada i una altra: rebuig horroritzat, rebuig sense horror –comencem a acostumar-nos a aquesta nova realitat–, reconeixement de la importància de l´afer –que mereix ser estudiat a fons–, acceptació per a alguns casos excepcionals i rigorosament determinats, generalització de fet, despenalització, legalització, acceptació pacífica. Cal tenir present, a més a més, el caràcter educatiu de la llei, de manera que en societats tan legalistes com les nostres allò que s´ha legalitzat queda legitimat com a bo en poc temps.

Existències de disseny

La difusió massiva de l´avortament ha modificat amb radicalitat les condicions d´ingrés de l´home en la societat. Fins ara, aquest era un procés natural, és a dir, espontani. Un cop que la unió sexual havia donat el seu fruit, un nou ésser venia al món si res no ho impedia. Ara les coses han canviat. Néixer ja no és una cosa espontània, sinó que s´ha convertit en objecte d´una expressa decisió adoptada pels vius -els fills d´avui com a element planejat del projecte de vida en comú dels seus pares-. Les societats occidentals s´assemblen cada vegada més a aquests clubs selectes i exclusius on els nous socis ingressen per cooptació.

Ha estat també Robert Spaemann qui ha posat de manifest la gravetat descomunal d´aquesta nova situació. Qui és l´home per decidir sobre l´existència d´altres homes? La nostra capacitat de decisió es veu clarament sobrepassada. En un començament, la decisió afectava el mer fet d´existir o no, però ara comença a estendre´s també al tipus d´existència. Els avanços de l´enginyeria genètica permetran aviat determinar a voluntat les característiques dels fills. La reproducció humana incorpora així també les últimes tendències de la producció industrial: els clients poden definir els traços o prestacions del producte que adquiriran, i la cadena de muntatge combina amb eficàcia la producció en massa amb la individualització dels productes. Aquesta referència a la indústria no és del tot inoportuna perquè tant l´avortament com la tecnologia reproductiva constitueixen un negoci que mou molts milions. Gairebé cap sector de l´activitat humana no s´escapa avui en dia de la dictadura de l´economia, i quan hi ha molts diners en joc, les barreres morals o legals solen caure amb sorprenent facilitat. És aquest un altre tret característic de la societat moderna, el domini de la racionalitat econòmica.

El debat entorn de l´avortament, que va apassionar l´opinió pública en el seu moment, ha emmudit en bona mesura (amb l´excepció potser dels Estats Units). L´explicació és ben senzilla: la part avortista, malgrat haver-se imposat en la pràctica, s´ha quedat sense arguments. Els recents desenvolupaments de la genètica, l´embriologia i la tecnologia han resolt contundentment les qüestions debatudes amb ardor a la fi dels anys seixanta. «L´exministra que va introduir l´avortament a França canvia d´opinió», va informar la premsa recentment. En un reportatge emès el passat 14 de juny per France 2 –precisament sobre avortaments en el vuitè mes d´embaràs realitzats a Espanya– Simone Veil va tenir la valentia de reconèixer el següent: «Cada vegada és més evident científicament que des de la concepció es tracta d´un ésser viu». Avui ja no té sentit que dones proavortistes surtin al carrer amb una pancarta en què es llegeixi: «El meu cos és meu». És clar que l´embrió no és una mena de quist o gra en el cos de la seva mare. Ho reconeix clarament el titular de l´article publicat a El País (31 de desembre de 2006, p. 47): «La nova arma contra l´avortament s´anomena ecografia. Antiavortistes d´EUA instal·len clíniques 'trampa´ al costat de centres d´interrupció d´embaràs per dissuadir els seus pacients». Per això compensa esforçar-se per consolidar una cultura de respecte a la vida, la qual cosa haurà de fer-se tant en l´àmbit científic com en el de l´opinió pública i l´acció social.

 

Alejandro Navas

Director del Departament de Comunicació Pública i professor

agregat de Sociologia a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra

 

–––––––––––––––––––

1. Aquest text correspon a la ponència: «L´avortament en els mitjans de comunicació», que el professor Alejandro Navas va presentar al Congrés «Mujer y realidad del aborto: un enfoque multidisciplinar». Actas del I Congreso Internacional Multidisciplinar “Mujer y realidad del aborto” (Cáceres, 8-10 de març de 2007). Ed. Asociación Extremeña de Amigos del Foro Español de la Familia.

 

  • 15 juliol 2009
  • Alejandro Navas
  • Número 30

Comparteix aquesta entrada