Revista > Número 30

Un jutge obliga a retirar els crucifixos d'una escola pública. D. Melé

 

El Jutjat contenciós administratiu número dos de Valladolid en una sentència datada el 14 de novembre de 2008, va ordenar la retirada de símbols religiosos de les aules i espais comuns del col·legi públic Macías Picavea de Valladolid. Era la primera sentència en aquest sentit que es dictava a Espanya. La demanda havia estat presentada per José image-e7e484c57ddd4b16148d441dff1fb8ffAlberto Blanco Rodríguez, en representació de l´Associació Cultural Escola Laica de Valladolid i pare d´un alumne del citat col·legi. Es demandava la decisió adoptada democràticament pel Consell Escolar del dit centre educatiu de mantenir els crucifixos a les aules.

La resolució de la sentència, firmada pel jutge Alejandro Valentín Sastre, declarava que l´acord del Consell Escolar de no procedir a la retirada dels símbols religiosos vulnerava els drets fonamentals reconeguts en la Constitució Espanyola en els articles 14 i 16. 1. Com a conseqüència, s´obligava el col·legi a «retirar els símbols religiosos de les aules i espais comuns».

L´article 14 de la Constitució Espanyola afirma: «Els espanyols són iguals davant de la Llei, sense que hi pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L´article 16.1 estableix: «Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, a les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l´ordre públic protegit per la Llei».

En la sentència s´argumentava també que «la presència d´aquests símbols a les zones comunes, en les quals reben educació menors d´edat en plena fase de formació de la seva voluntat i intel·lecte, pot provocar en aquests el sentiment que l´estat està més pròxim a la confessió amb què guarden relació els símbols presents que a altres confessions».

Això aniria en contra de l´article 16.3 de la Constitució, que afirma: «Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l´Església catòlica i les altres confessions».

 

Reaccions davant de la sentència

Les reaccions a la sentència no es van fer esperar, tant per part d´autoritats eclesiàstiques i civils com per destacats representants de partits polítics. No van faltar tampoc debats televisius i radiofònics.

El cardenal arquebisbe de Sevilla, Carlos Amigo, va assenyalar que l´eradicació d´un signe tan arrelat en la nostra cultura com el crucifix «no afavoreix la convivència». Va argumentar que «l´important és que s´eduqui als nens i nenes de Valladolid a respectar els signes religiosos de qualsevol religió». Va afegir que «les mesures dràstiques no eduquen les persones» i que l´important no és «llençar per la borda» els símbols religiosos sinó «ajudar a respectar-los».

Una nota de premsa emesa per la Confederació Catòlica de Pares d´Alumnes (Concapa), estimava que la decisió judicial era «desafortunada i greu», que afectava els pares del centre que han inscrit els seus fills en l´ensenyament de la religió catòlica i als qui no s´ha tingut en compte. Per a la Concapa, aquesta decisió s´emmarca en «una política d´atac rabiosament laïcista contra els símbols religiosos».

La ministra d´Educació, Política Social i Esport, Mercedes Cabrera, davant de la qüestió de la presència de símbols religiosos a les escoles públiques, es va inclinar per respectar la «autonomia» de cada centre per decidir sobre la presència o retirada dels símbols religiosos dels col·legis públics, ja que «són els que millor coneixen quin tipus d´alumnes tenen i què pensen els pares».

En canvi, el vicesecretari general del PSOE, José Blanco, va considerar que «als col·legis públics no ha d´haver-hi crucifixos perquè cal respectar les creences de tot el món». «Als col·legis públics, jo comparteixo la decisió del jutge. I li ho diu un creient», va concloure contundent el dirigent socialista.

La secretària general del Partit Popular Dolores de Cospedal va assegurar que respectava la decisió del jutge, però considerava que «a la majoria dels espanyols no els molesta que hi hagi un crucifix a les aules». Tampoc el seu partit s´oposa que hi hagi un crucifix a les aules d´un col·legi públic, ja que la Constitució consagra l´aconfessionalitat de l´Estat, però també la posició particular de la confessió majoritària.

El president de la Junta de Castella i Lleó, Juan Vicente Herrera, va explicar que no pot «compartir una part de la sentència, segons la qual, la presència en alguns col·legis públics d´un símbol religiós, com és el crucifix, sigui un element d´agressió, de vulneració de drets i de llibertats». Segons el president autonòmic, aquesta apreciació «no és així en l´Espanya d´avui per al cent per cent dels ciutadans, de les famílies, dels alumnes i dels professors, professin o no una religió». De manera semblant s´expressava l´alcalde de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva, qui considerava que en un país amb una «important» tradició cristiana «a ningú el pot ofendre un crucifix».

Pío García-Escudero, portaveu del Partit Popular al Senat, va afirmar en una roda de premsa que no veia «la necessitat» de retirar de les escoles el crucifix. «Els catòlics són majoria als centres escolars, cosa que ha de respectar-se tant o més que l´ús del vel islàmic o qualsevol altre símbol de religions minoritàries, especialment quan es donen en un centre públic sense que els catòlics es queixin per això. Una minoria està imposant els seus criteris a una majoria». A aquest propòsit, García-Escudero va citar el professor Tierno Galván, socialista destacat i home de gran cultura. Un cop que li van preguntar sobre aquest tema, va contestar: «el crucifix és un símbol de pau, que no ofèn a ningú» (1).

 

Treure els crucifixos no és neutralitat

Atenta la creu contra la llibertat religiosa?

La sentència ha estat recorreguda. A banda dels raonaments derivats de l´ordenació jurídica vigent, en els quals no entrarem aquí, és clar que la sentència conté una valoració molt subjectiva del jutge. ¿La presència de la creu discrimina algú, privant-lo de legítims drets, per motius religiosos? ¿Atenta contra la llibertat religiosa? En la Convenció dels Drets del Nen, ratificada per Espanya, s´assenyala (art. 14.3) que «la llibertat de professar la pròpia religió o les pròpies creences estarà subjecta únicament a les limitacions prescrites per la llei que siguin necessàries per protegir la seguretat, l´ordre, la moral o la salut públics o els drets i llibertats fonamentals dels altres.» No sembla que la presència del crucifix a l´aula ocasioni res d´això.

El jutge reconeix que en el cas judicat, la presència de símbols religiosos a l´aula i dependències comunes no forma part de l´ensenyament de la religió catòlica ni és un acte de proselitisme, però afegeix que els dits símbols poden provocar en els alumnes el sentiment que «l´estat està més pròxim a la confessió amb què guarden relació els símbols presents que a altres confessions.» No hi ha cap prova empírica que porti a aquesta conclusió, ni tampoc que la creu ofengui o irriti els estudiants. Però, això, en tot cas, faria referència a l´aconfessionalitat de l´Estat.

 

És contrària a l´aconfessionalitat de l´Estat?

El fet que cap confessió tingui caràcter estatal implica neutralitat de l´Estat, davant de les diverses confessions i creences, entre les quals no s´hauria d´excloure el laïcisme bel·ligerant que defensa la reducció de la religiositat a la més estricta esfera privada. D´altra banda, tenir present la religiositat de la societat espanyola suposa admetre el fet religiós i actuar considerant les creences de la majoria que segueix sent cristiana. I, si la voluntat de la majoria en un col·legi és mantenir el crucifix, per què treure´l?

Aconfessionalitat de l´Estat és, doncs neutralitat, sense fer professió pública de cap religió, però sense veure la religió com un mal que com a màxim es tolera. Això seria laïcisme, no laicitat i, menys encara, laicitat positiva. La no existència d´un Estat confessional no implica que l´estat deixi de recolzar diverses confessions religioses i, d´acord amb la Constitució de l´Estat espanyol, tenint en compte les creences religioses de la societat espanyola.

No han estat jueus o musulmans els qui han demanat treure els crucifixos, sinó una associació que promou el laïcisme. En realitat, més que neutralitat entre religions, treure la creu equival a afavorir el nihilisme i el laïcisme. Sembla com si volguessin afirmar: no volem res que ens recordi els nostres orígens i la nostra identitat, no volem cap altre símbol que l´absència de tot símbol. Eliminar la creu amb la idea que aquesta no influeixi en la formació de nens i joves és recolzar al laïcisme, que en el fons és també una creença, i una verdadera confessió.

En ocasions, l´absència de símbols és un autèntic símbol. Pensem, per exemple, en l´absència de persones en determinats actes com a senyal de protesta; o no hissar la bandera espanyola en ajuntaments bascos. El buit de la creu és símbol de laïcisme, més encara quan aquest buit és intencional i fruit d´un forcejament judicial.

La trampa està a presentar l´absència del crucifix com a 'neutral´. No ho és. La neutralitat que es debat avui no és entre religions sinó entre teisme i ateisme, entre religió i laïcisme, i l´absència de símbols religiosos, almenys en aquest cas, és manifestació d´ateisme, manifestació de laïcisme.

Fomenta la tolerància i la convivència treure la creu?

La sentència cita una sentència del Tribunal Suprem que al·ludeix a una societat «que aspira a la tolerància d´altres opinions i ideals que no coincideixin amb els propis». Un es pregunta si tolerància és treure la creu o si més aviat l´intolerant és treure-la amb manifesta ofensa als cristians i a l´opinió democràtica de la majoria que desitja mantenir-la. Els crucifixos estaven en l´esmentat col·legi des dels anys 30. Per espai de 70 anys, ningú s´havia qüestionat la seva eliminació. Són ara els laïcistes els que trenquen la convivència pacífica, provocant conflictes i enfrontaments amb la majoria de pares. Té tota la raó Mons. Amigo en afirmar que l´eradicació d´un signe tan arrelat en la nostra cultura com el crucifix «no afavoreix la convivència».

 

La creu, un cúmul de valors educatius

La creu, símbol d´identitat cultural

La sentència reconeix que la creu no és només un símbol religiós, però no aprofundeix sobre aquest important aspecte, oblidant que és el senyal d´identitat més antiga de la cultura del nostre país i de tot Europa. Cert que ara no tots són cristians, però el cristianisme ha forjat la nostra cultura, i el respecte a la persona i als drets humans té en el missatge cristià les seves arrels més profundes. Són moltes les banderes d´Europa que inclouen la creu encara que siguin països altament secularitzats. Com són moltes les festes cristianes celebrades per tots, començant per Nadal i a ningú li molesten, excepte potser a fanàtics fonamentalistes laïcistes.

Portada la sentència a les seves últimes conseqüències, caldria prohibir fer betlems, cantar nadales o celebrar les festes patronals. ¿Però no se celebren també esdeveniments pagans a les escoles com el Carnestoltes o el Hallowing? ¿Caldria prohibir també els noms cristians, perquè tenen també una simbologia religiosa?

Amb tots els respectes que mereix un jutge, però considerant també els elements subjectius i ideològics que tanquen certes valoracions incloses en la sentència, és penós, almenys per als cristians, reduir el valor educatiu del crucifix a quelcom tan negatiu. Veure la creu com un element d´agressió i una manera de vulnerar drets fonamentals i que l´estat busca afavorir una religió sobre altres denota una visió molt estreta de l´educació. Si la creu té una clara connotació cultural, la lectura que es pot fer és que l´estat desitja una educació arrelada en la cultura pàtria. Tot això sense oblidar els múltiples valors educatius simbolitzats en la creu.

 

Valors morals

La creu és símbol d´amor sacrificat, d´entrega, de perdó i de pau. Des d´una altra perspectiva, és també una imatge eloqüent del que pot portar el fanatisme, la intolerància, la crueltat i la injustícia. Cert que els nens difícilment la copsaran si no els expliquen que aquesta simbologia respon a fet reals. I això se´ls podria i se´ls hauria d´explicar. Seria un valuós «recurs» educatiu.

Per als cristians, és summament dolorós el menyspreu que suposa treure el crucifix, que ens recorda la nostra Redempció i el preu de sang que Crist va pagar per nosaltres. Però, encara sense fe, el crucifix té un gran valor humanístic.

Com ha escrit Blasi (2)B: «No tots sabran veure en Crist la seva divinitat, però tots trobaran en ell la seva humanitat. Allí està aquell home que sofreix, a qui Pilat havia assenyalat dient: «Ecce homo!» —heus aquí l´Home— i que pot ser contemplat com l´Home per excel·lència, el model de tots els valors i de totes les virtuts humanes, que en la creu sofreix, estima, perdona. No és apropiada la seva imatge per a una escola on s´han de formar els homes i les dones?»

La creu hauria d´estar present no sols a escoles i col·legis, sinó també en els tribunals de justícia. Cito de nou a Blasi: «El Crist clavat en la creu és el resultat d´una sentència injusta, culminació d´un judici inic. ¿Per ventura no és oportú que en un lloc on han d´actuar no sols els jutges sinó que també hi tenen el seu paper acusadors, defensors i testimonis, aquest record plàstic d´un fet històric sigui un crit d´atenció perquè no es tornin a repetir injustícies semblants? (3)»

 

L´exemple d´Itàlia

Algunes reaccions citades més amunt presenten bons arguments, altres estan en línia amb el més pur laïcisme, per molta professió de creient que faci qui les profereix. Unes són fermes, altres més eclèctiques o francament tèbies. Prefereixo deixar al lector la seva pròpia valoració. Però no em resisteixo a presentar algunes reaccions significatives sorgides a Itàlia fa a tot just cinc anys davant d´una situació semblant.

El 2003 el jutge Mario Montanaro va ordenar retirar el crucifix d´un escola davant de la demanda d´Adel Smith, president del partit Unió de Musulmans d´Itàlia –i a qui altres musulmans acusen de buscar notorietat- contra una escola pública elemental, al·legant que la presència de l´habitual crucifix violava la llibertat religiosa dels seus fills. La reacció de les autoritats i dels dirigents polítics va ser contundent.

Gairebé tots els partits polítics van firmar una resolució multipartidària al Parlament italià assenyalant que el crucifix «és el més antic i poderós símbol de la llibertat de tots», alhora que reclamaven al govern que verifiqués «l´efectiu respecte» de la llei que preveu la presència del crucifix en totes les aules. Es tracta d´una llei de 1923, encara vigent, que sanciona la presència de la creu en escoles i tribunals.

El President de la República, Azeglio Ciampi, va declarar: «el crucifix a les escoles s´ha considerat sempre no sols com el signe distintiu d´un determinat credo religiós, sinó sobretot com el símbol dels valors que estan en la base de la nostra identitat».

El vicepresident Gianfranco Fini, per la seva banda, va assenyalar que la decisió del jutge no sols violava la llei i la tradició italiana, sinó que «està oferint arguments als qui neguen la possibilitat d´una convivència pacífica i d´una integració respectuosa (dels musulmans) en la nostra societat».

El ministre de l´Interior, Giuseppe Pisanu, va declarar que «no em sento ofès només com a cristià, sinó també com a ciutadà. El crucifix no és només el símbol de la meva religió, sinó així mateix l´expressió més elevada de dos mil anys de civilització que pertanyen al poble italià. Aquesta sentència amenaça d´alterar la sincera disposició al diàleg que existeix entre l´aclaparadora majoria de les esglésies, comunitats i grups religiosos d´Itàlia».

En un pla més operatiu, el Ministre de Justícia, Roberto Castelli, va ordenar els inspectors regionals que obrissin una investigació per determinar «si s´ha respectat l´ordenament o si s´han ignorat les lleis vigents», perquè hi ha lleis en vigor i disposicions anteriors del Tribunal Constitucional a favor de la presència dels crucifixos a les aules públiques.

La resolució invita, a més a més, al govern a preparar en totes les escoles una campanya «per fer comprendre a tots per quins motius el crucifix representa la nostra identitat nacional, europea i occidental».

Per la seva banda, el llavors president de la Conferència Episcopal Italiana, cardenal Camillo Ruini, va afirmar que el crucifix «expressa l´ànima profunda del país i ha de seguir sent signe de la identitat de la nació»; mentre que el secretari general de l´Episcopat italià, Mons. Giuseppe Betori, va recordar que la sentència «contradiu una llei estatal que cap Parlament ha modificat mai. El crucifix no és només un símbol religiós, sinó també la imatge en la qual el poble italià reconeix les arrels de la seva civilització».

 

S´ha anunciat una preocupant reforma de la llei de llibertat religiosa a Espanya, que molts temen que més aviat serà de falta de llibertat o de confessionalitat laïcista. ¿Seguirà la línia italiana o veurem l´eliminació de símbols religiosos en centres educatius, no ja per sentència, sinó per llei?

Domènec Melé

Doctor en Teologia

Professor d´Ètica Empresarial a l´IESE

–––––––––––––––––––––––

1 Resum de diverses fonts periodístiques.

2 F. BLASI, «Debat sobre el crucifix», Gaceta de los Negocios, 30 d´octubre, 2008.

3 F. BLASI, o. cit.

 

  • 15 juliol 2009
  • Domènec Melé
  • Número 30

Comparteix aquesta entrada