Reflexions a l'entorn de la categoria ''gènere''
Dr. Enric Vidal
Professor de la Universitat Internacional de Catalunya
En els nostres temps el terme “gènere” ha consolidat la seva presència en l´ús habitual de la nostra llengua. Els mitjans de comunicació, per referir-se a la violència conjugal o domèstica, fan servir sovint l´expressió “violència de gènere”, i també són ja populars denominacions com “igualtat de gènere” o “ideologia de gènere”. A vegades, la paraula “gènere” s´empra senzillament com un substitut formal del terme “sexe”. El freqüent ús del terme, sovint en contextos diferents i amb significats diferents, provoca una certa confusió i perplexitat per parts dels qui no accepten de manera acrítica qualsevol novetat terminològica.
Etimològicament, la categoria “gènere” prové del llatí “genus”, que significa “tipus”, “classe”, “categoria”, i comparteix etimologia amb el verb “generar”. L´entorn natural de la categoria gènere és el de la gramàtica: el gènere gramatical indica la connotació sexual de les paraules d´un idioma. En les llengües indoeuropees i semítiques, els substantius, els pronoms i els adjectius poden ser masculins, femenins o neutres. En alemany, per exemple, la paraula dona és femenina (“die Frau”), però, en canvi, la noia (“das Mädchen”) és neutra, perquè en alemany tots els diminutius són neutres. Que un llibre pertanyi al gènere masculí i una llibreta al gènere femení és una assignació arbitrària, inserida en les convencions d´una llengua determinada, i susceptible de ser alterada en qualsevol altra llengua del món.
A partir dels anys seixanta del segle XX, la categoria gènere va entrar en els camps de la psicologia i l´antropologia. Actualment són molts els qui, erigint-se com a protectors de l´antropologia tradicional, rebutgen l´ús de la categoria gènere en qualsevol tipus de discurs acadèmic, apel·lant als perills del que anomenen la ideologia de gènere. Tanmateix, en aquest article propugnem que la categoria gènere és vàlida per abordar l´anàlisi de la discriminació que tradicionalment han patit les dones al llarg de la història, i per entendre alguns dels fenòmens a l´entorn de la cultura de la masculinitat i la feminitat. En tot cas, i per delimitar terminològicament aquest breu article, considerem que cal diferenciar entre el gènere com a categoria, del feminisme queer, el que comunament s´ha designat amb l´etiqueta ideologia de gènere.
La categoria gènere va néixer per diferenciar-se del sexe. El binomi sexe/gènere va permetre distingir dos aspectes en la persona humana: el sexe, és a dir, el component biològic –l´herència biològica rebuda–, i el gènere, és a dir, la construcció cultural que conté els rols i els estereotips que cada societat atribueix a homes i dones –allò construït–, és a dir, tot allò construït per les societats per tal d´estructurar i ordenar les relacions entre homes i dones.
L´aparició de la categoria gènere està íntimament vinculada amb el moviment feminista. Durant segles, les vides d´homes i dones havien transcorregut en dues esferes totalment separades. Durant segles, la biologia havia dictat els destins vitals que homes i dones havien de seguir ineludiblement. En la cultura de les dues esferes, l´home venia al món a exercir un paper productiu, i la dona estava cridada a acomplir una missió exclusivament reproductiva. L´entorn natural de l´home era la polis, el món laboral, l´àmbit de la tècnica i de la creació. L´entorn natural de la dona, durant molts segles, va ser exclusivament el de la llar, com a esposa i mare, un entorn invisible dedicat a l´ètica de la cura, el llegat tradicional femení. La cultura de les dues esferes, feliçment superada, va representar una fragmentació de l´experiència humana, que va contraposar la producció i la reproducció, la vida pública i la vida privada, la justícia i la cura, la dominació del món i la sostenibilitat, etc. Moltes de les contradiccions del nostre món que separen la vida pública i la vida privada com dos universos irreconciliables són conseqüència de la radical separació de les dues esferes.
En la cultura de les dues esferes, la dona era considerada un ésser desigual respecte de l´home. Una ancestral tradició misògina, originada en la foscor dels temps i transmesa de generació en generació, s´encarregava de 
menysprear les capacitats intel·lectuals i d´impedir la justa presència i participació de les dones en tots els àmbits de la vida pública. La misogínia es va escampar en el decurs dels segles a través de la cultura popular, la religió, la literatura i la ciència. Al segle XIX, la craniologia, és a dir, la “ciència” que mesurava les dimensions cranials, va confirmar els prejudicis misògins. Les mesures cranials van determinar que els europeus del nord tenien cervells més voluminosos que els del sud, i que les dones posseïen cervells més petits. El 1879, per exemple, la Societat d´antropologia de París va coronar amb la més alta distinció, el premi Godard, un treball de Gustave Le Bon (1841-1931) sobre Les lois des variations du volume du crâne et leurs relations avec l´intelligence. En el seu assaig, Le Bon afirmava que estudiant el desenvolupament dels éssers inferiors –les dones, els salvatges i els infants– es podien reconstruir totes les etapes per les quals havia passat la intel·ligència humana. En la seva obra, Le Bon va determinar que la dona occidental tenia un cervell i un volum cranial que s´apropava al del goril·la.
Tot i les seva complexitat i ramificacions, podríem definir el feminisme a nivell molt elemental com la lluita de les dones per ampliar el seu ventall d´actuacions vitals, i poder participar en igualtat amb els homes dels assumptes públics. La categoria gènere va aparèixer com a resultat d´aquesta legítima aspiració. Per tal de superar la cultura de les dues esferes, es va fer necessari trobar una eina analítica que permetés distingir els aspectes biològics de la feminitat, dels rols i estereotips que la tradició li havia conferit injustament per tal de limitar les seves opcions de vida. En el moment en què les dones, com a grup, van prendre consciència del seu paper secundari en el món, es van 
començar a qüestionar l´abast de la seva diferència respecte dels homes. En altres paraules: el feminisme, en un sentit ideològic, ha estat la reflexió que les dones han realitzat sobre la seva pròpia naturalesa, sobre el que significa ser una dona. El binomi sexe/gènere és una de les eines que ha possibilitat aquesta reflexió.
La reflexió occidental més profunda sobre el que significa ser dona la va dur a terme l´escriptora francesa Simone de Beauvoir. El 1949, de Beauvoir va publicar El segon sexe, un profund assaig sobre la condició femenina que es convertiria en el llibre de capçalera de la segona onada feminista. A El segon sexe, de Beauvoir proclama que si la dona es vol alliberar de les “càrregues” que comporta la vida domèstica –tenir cura de la casa i de les tasques derivades de la reproducción–, és indispensable que s´alliberi en primer lloc de la seva diferència. Per a de Beauvoir, la diferència biològica ha estat utilitzada contra la dona per sotmetre-la al patriarcat; la dona, si vol fugir de l´esfera privada i contribuir al món, s´ha d´alliberar de si mateixa i de les presons que la constrenyen. A partir de El segon sexe, el matrimoni es converteix en una presó patriarcal, i la maternitat en una experiència dolorosa que comporta una càrrega per a tota la vida.
El feminisme que rebutja la diferència ho fa amb les legítimes intencions de denunciar la discriminació contra la dona, però s´equivoca al situar la font de la discriminació precisament en la diferència. Homes i dones estem cridats a ser iguals en dignitat, drets i deures en la diferència, i en totes les esferes, la pública i la privada.
Reprenent el fi de la categoria gènere, afirmem que com a eina analítica ens serveix per il·luminar la construcció cultural que s´ha erigit damunt de la masculinitat o la feminitat, diferència que ens serveix per distingir entre el fet de ser home o dona i els rols associats a aquest fet. La categoria gènere va sorgir en el camp de la psicologia a la dècada dels setanta del segle passat, però aviat va ser emprada pels estudis de la dona que es van realitzar a remolc del feminisme en diverses universitats nordamericanes. El gènere és una categoria simbòlica que ens permet destriar els components culturals a les persones a partir de la interpretació del seu sexe, i que tenen vinculacions amb el camp de l´economia, la política, la cultura, etc.
El que hem après del binomi sexe/gènere, en altres paraules es pot resumir en unes poques frases telegràfiques:
· Homes i dones són diferents. Les seves diferències són en origen biològiques, però tenen ramificacions en la seva psicologia i comportament.
· Molts dels atributs de la masculinitat i de la feminitat, tot i oscil·lar a través dels temps, tenen un origen biològic.
· No tots els rols, atributs i actituds d´homes i dones són biològics: n´hi ha que són purament culturals, i per tant, susceptibles de variar i canviar amb el temps.
· Hi ha rols que són clarament biològics, i per tant, no intercanviables, com per exemple la maternitat i la paternitat.
La utilització del gènere com a eina d´anàlisi, doncs, no ens ha de portar a una visió tràgicament escindida de la 
persona humana, en la qual la biologia i la cultura apareixen com a dos elements dislocats, fins i tot antagònics, en la concepció antropològica de la persona.
La polèmica a l´entorn de la paraula gènere prové del radicalisme amb què han emprat el terme algunes teories i autors que, per criticar la desigualtat entre homes i dones, han adoptat antropologies esbiaixades, provinents del liberalisme del segle XVIII i del marxisme del segle XIX, arribant a afirmar que la masculinitat i la feminitat no tenen cap vinculació amb el sexe biològic. Aquestes postures ideològiques, entre les quals s´inclou el feminisme queer o el que més comunament s´ha anomenat ideologia de gènere, consideren erròniament que la desigualtat entre homes i dones està causada per la seva condició sexuada masculina i femenina, de manera que s´intenta prescindir d´aquesta realitat i construir el món social i el món laboral com un món asexual, en el qual sigui indiferent ser home o dona.
Aquesta dislocació de l´antropologia humana, tot i que parteix d´un desig beninencionat el seu intent de combatre la desigualtat històrica entre homes i dones, acaba escindint la persona humana en dos components, el biològic i el construït, i postulant que aquests no guarden cap relació entre si. En els seus pitjors moments, aquesta visió arriba a prescindir de qualsevol binomi sexual en la caracterització de la persona humana.
Segons aquesta visió, les persones neixen amb un sexe concret –masculí o femení–, que queda reduït a la pura genitalitat i al paper dins la reproducció, i a través de la socialització se´ls assigna un gènere, és a dir, una construcció cultural imposada, formada per tot un conjunt de normes, convencions i estereotips associats al fet d´haver nascut amb un sexe determinat. Hem subratllat el verb assignar perquè aquesta tria lèxica, recurrent en la visió radical de la ideologia de gènere, il·lustra de manera acurada fins a quin punt aquest pensament concep la feminitat i la masculinitat com a construccions culturals artificials, desvinculades dels òrgans, dels rols reproductors, de l´anatomia, els cromossomes i les hormones. Segons aquesta particular visió, tot el comportament sexual de les persones és construït per convencions culturals, i per tant susceptibles de transformació. El gènere, és a dir, la llosa cultural que pesa damunt de la genitalitat i l´herència hormonal, és tractat com un component opressor, esclavitzador de la llibertat de l´individu. Aquesta visió de la identitat humana deixa la persona desballestada, dividida en dues parts irreconciliables, i postula una aproximació a l´ésser humà a les antípodes de la concepció antropològica de la persona com un tot harmònic.
En les darreres dècades, la influència d´aquesta escissió identitaria els diversos sistemes jurídics han evolucionat des de postures radicalment biologistes fins a concepcions purament sociopsicològiques pel que fa al reconeixement de la identitat sexual. Els plantejaments purament sociopsicològics actuals, en el seu sentit més culturalista, acaben reduint la identitat sexual a l´autoconsciència personal i social. El 4 d´abril de 2005 va entrar en vigor al Regne Unit la Gender Recognition Act, que reconeix de manera legal i registral les diferents “identitats sexuals” que una persona pugui adoptar durant el transcurs de la seva vida. També a Espanya, la Llei 3/2007, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones, parteix d´una visió exclusivament sociopsicològica de la identitat sexual, totalment desarrelada del sexe amb el qual els éssers humans naixem. L´article 4.1 de la normativa estableix com a criteri fonamental d´una persona “la identitat de gènere sentida pel sol·licitant o sexe psicosocial”. Des d´aquesta particular perspectiva, la identitat sexual queda desvinculada del sexe biològic per recolzar-se, de manera exclusiva, en un substrat subjectiu, opinable i variable. Aquest canvi de rumb jurídic pot comportar, a la llarga, la desaparició del sexe com a component rellevant en l´exercici del Dret, especialment en el Dret de Família.
Per concloure, podem afirmar que el gènere és una categoria útil per a l´anàlisi de les discriminacions i les relacions home-dona en diversos camps d´estudi, i també vàlida en l´adopció de determinades polítiques d´igualtat. No és vàlida, però, quan el que pretén és contraposar el determinisme biològic de les dues esferes amb un determinisme, aquesta vegada de caire cultural, propugnant una visió inharmònica i escindida de la persona.
