Fe y cultura. Transmetre la fe avui
Jaime Nubiola[1]
«La ruptura entre Evangeli i cultura és,
sense cap mena de dubte, el drama del nostre temps.»
Pau VI, Evangelii nuntiandi, n. 20
Fa tan sols tres mesos vau tenir la sort molts dels presents –m´imagino jo– de concelebrar la missa amb Benet XVI a la Sagrada Família. Va ser, sens dubte, un esdeveniment singular, que exemplifica lluminosament el que us vull dir en 
la meva intervenció. Participar juntament amb un Papa en la solemne dedicació d´un temple tan bonic –fe feta arquitectura– devia ser una experiència impressionant. Si tenim en compte, a més, que la Sagrada Família és indubtablement la mostra més destacada de l´arquitectura religiosa actual i que la celebració eucarística va ser retransmesa per televisió a milions de persones d´arreu del món, ens adonarem clarament del caràcter emblemàtic d´aquell esdeveniment per al tema de què parlaré aquí: la transmissió de la fe en la cultura actual. «Ha estat una celebració que no oblidaré mai», deia el Papa al cardenal de Barcelona.[2] I així reflexionava Benet XVI al cap de pocs dies a Roma, davant el Consell Pontifici per a la Cultura, com un ressò de la seva estada entre nosaltres:[3]
També en la cultura tecnològica actual el paradigma permanent de l´enculturació de l´Evangeli és la guia, que purifica, sana i eleva els millors elements dels nous llenguatges i de les noves formes de comunicació. Per a aquesta tasca, difícil i fascinant, l´Església pot fer servir l´extraordinari patrimoni de símbols, imatges, ritus i gestos de la seva tradició. En particular, el ric i dens simbolisme de la litúrgia ha de brillar amb tota la seva força com a element comunicatiu, fins a tocar profundament la consciència humana, el cor i l´intel·lecte. La tradició cristiana sempre ha unit estretament a la litúrgia el llenguatge de l´art, perquè la bellesa artística té una força comunicativa particular. Ho vam experimentar también diumenge passat, a Barcelona, a la basílica de la Sagrada Família, obra d´Antoni Gaudí, que va conjugar genialment el sentit del que és sagrat i de la litúrgia amb formes artístiques tant modernes com en sintonia amb les millors tradicions arquitectòniques.
No dubto pas que sou experts en la tasca de l´enculturació de la fe i que hi dediqueu els millors esforços, però també us pot ajudar la perspectiva d´un filòsof. Encara em ressonen a les orelles les paraules que vaig escoltar al Papa filòsof Joan Pau II, el matí del 3 de novembre de 1982, al Paranimf de la Facultat de Dret de la Universitat Complutense: «La síntesi entre cultura i fe no és sols una exigència de la cultura, sinó també de la fe [...]. Una fe que no es fa cultura és una fe no plenament acollida, no totalment pensada, no fidelment viscuda.»[4] Han passat gairebé trenta anys i aquella amable invitació encara és –almenys per a mi– tan urgent avui com llavors.
D´acord amb aquestes paraules, he organitzat l´exposició en quatre apartats, que he titulat respectivament: 1) Acollir la fe en una societat «postcristiana»; 2) Pensar de nou la fe avui; 3) Viure fidelment i creativa la fe; i, finalment, 4) Algunes recomanacions pràctiques.
1. Acollir la fe en una societat «postcristiana»
Fa un parell d´anys, al gener del 2009, el cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d´Estat de Benet XVI, va tenir una interessant trobada amb el món de la cultura i l´educació a la ciutat mexicana de Querétaro. De les seves paraules, em va cridar particularment l´atenció la contraposició que establia entre dues maneres de concebre el món i de situar-se en la realitat, dos models de vida oposats que configuren el que identificava com a «dues cultures diferents»:[5]
D´una banda, la ideologia de la praxi, de l´eficàcia i de l´acció. D´una altra, la que, inspirant-nos en el verset de Sant Joan, podem definir com a «cultura de la paraula», segons la bella expressió del Papa Benet.[6] [...] Aquesta definició conté en germen tot un programa intel·lectual i existencial per als qui treballen en aquest camp. La cultura de la praxi apareix amb tota la brillantor seductora de l´eficàcia, l´energia, l´acció. Enfront seu, la cultura de la paraula demana l´actitud d´acollir, la disposició interior a escoltar.
És evident que tots nosaltres, per molt compromesos que estiguem amb la praxi, l´acció i l´eficàcia –tan pròpia, d´altra 
banda, dels catalans–, hem optat vitalment per la cultura de la paraula i la indispensable actitud d´escoltar i acollir. Escoltar la paraula divina i les paraules humanes, acollir totes les persones de totes les races i creences que ara poblen el nostre país. (Diguem-ho de passada, la Catalunya de la meva infantesa i joventut –fa ja quaranta anys– no té gairebé res a veure amb la d´avui. Ho sabeu més bé que jo. Cada vegada que torno a Barcelona, quedo convençut que ha deixat de ser la conservadora ciutat industrial del segle passat i ha esdevingut una ciutat internacional d´esbarjo, habitada per turistes i immigrants de diversíssimes nacionalitats.)
No estem ja en la Catalunya cristiana de Torras i Bages, però tampoc no seria encertat dir que Catalunya ha deixat de ser cristiana, tal com testimonia d´una manera fefaent la calorosa acollida al Papa al mes de novembre. Un recent estudi sociològic, referit al conjunt de l´estat espanyol, detectava que persisteixen amb claredat els sentiments de pertinença a l´Església Catòlica entre una àmplia majoria de la població, amb un compromís relativament profund per part de gairebé un terç. En contrast, assenyalava el creixement d´altres grups religiosos (sobretot, a través de l´augment de la immigració), «les maniobres d´un adversari secularista que sembla a vegades bastant bel·ligerant»; però, per damunt de tot, el més inquietant, a parer de Pérez-Díaz,[7] és la impressió global que
la població en conjunt sembla una mica a la deriva. Els trets de la seva conducta –com ara la disparitat entre els sentiments religiosos i les pràctiques relatives a la vida familiar, el sexe i la política– suggereixen un grau molt modest de coherència personal. Això, al seu torn, s´adiu amb una pauta generalitzada, tant entre gent religiosa com poc religiosa, de creences borroses, incloent-hi una certa inclinació cap al pensament màgic i les seves manifestacions quotidianes.
Es tracta d´una anàlisi lúcida que podeu contemplar feta realitat cada dia. No és tan sols que la corrupció més o menys generalitzada de la classe política intoxiqui tota la societat, sinó que el relativisme moral –i sovint la seva bel·ligerància antireligiosa– incapacita els nostres governants per crear una moral laica prou autònoma capaç d´ordenar raonablement la vida dels ciutadans. No és fàcil dir-ho amb paraules més senzilles.
L´enfonsament de l´«univers cristià», la desaparició del consens institucional que era la base de la societat europea, és un fenomen detectat per la majoria dels qui analitzen la situació actual. «El món –deia el Papa a la Cúria Romana el passat 20 de desembre–, amb totes les seves noves esperances i possibilitats, està, alhora, angoixat per la impressió que el consens moral es va dissolent. Un consens sense el qual les estructures jurídiques i polítiques no funcionen; per tant, les forces mobilitzades per a la defensa de les estructures en qüestió semblen destinades al fracàs.»[8] Segur que us van impressionar –com a mi– les paraules de Benet XVI a Westminster Hall i les cares atentes dels qui les escoltaven:[9]
Si els principis ètics que sostenen el procés democràtic no es regeixen per res més sòlid que el mer consens social, doncs aquest procés es presenta evidentment fràgil. Aquí hi ha el veritable desafiament per a la democràcia. [...] On es troba la fonamentació ètica de les deliberacions polítiques? La tradició catòlica sosté que les normes objectives per a una acció justa de govern són accessibles a la raó, prescindint del contingut de la revelació. En aquest sentit, el paper de la religió en el debat polític no és pas el de proporcionar aquestes normes, com si els no creients no les poguessin conèixer. Encara menys proposar solucions polítiques concretes, cosa que queda totalment fora de l´abast de la religió. El seu paper consisteix més aviat a ajudar a purificar i il·luminar l´aplicació de la raó al descobriment de principis morals objectius.
El problema no sols afecta Anglaterra, sinó una gran part de les societats occidentals, que en molts llocs es troben en una situació que podem anomenar «postcristiana». (Per exemple, quantes esglésies, al Regne Unit, convertides en restaurants o, aquí, quantes esglésies tancades gairebé sempre!)[10] D´altres parlen d´una «metamorfosi» –d´un canvi profund– del que és sagrat.[11] Per això és tan oportuna la creació del Consell Pontifici per a la Promoció de 
la Nova Evangelització als «territoris de tradició cristiana on amb més evidència es manifesta el fenomen de la secularització».[12]
El punt que voldria destacar és que el paper de l´Església –i molt en particular el dels capellans– esdevé cada vegada més important enmig d´aquest naufragi moral més o menys generalitzat. Els ciutadans de peu necessitem seguretat, suport i encoratjament quan ens trobem a les cruïlles morals que la vida inevitablement comporta; necessitem la fidelitat i el testimoniatge valent i cordial dels nostres pastors que facin realitat en les seves vides una articulació efectiva d´Evangeli i cultura. Acollir plenament la fe significa, per tant, convertir-la en cultura, fer-la vida de la nostra vida, amb un ampli espai per a la llibertat i la creativitat personals.
2. Pensar de nou la fe avui
Fa uns quants anys em va impressionar molt la rotunda afirmació de la jurista nord-americana Mary Ann Glendon, professora de la Universitat de Harvard, quan agraïa el doctorat honoris causa que li havia conferit la Universitat de Navarra: «Podem donar raons de les posicions morals que mantenim». D´ençà de llavors aquesta afirmació m´ha servit com a lema d´una tertúlia doctrinal sobre qüestions d´actualitat que, amb el títol general de «Raons de la vida cristiana», fa set anys que tinc cada setmana amb trenta o quaranta universitaris. Al llarg dels debats de l´actualitat i utilitzant gairebé sempre textos selectes del Catecisme de l´Església Catòlica o dels ensenyaments del Papa o de la Conferència Episcopal, hem anat parlant de les qüestions centrals que més interpel·len els joves.
Gairebé sempre el més interessant és saber escoltar atentament les preguntes i les dificultats que es plantegen els joves, que a vegades resulten del tot inesperades per als professors.
Normalment podem respondre a les preguntes, però a vegades cal apuntar-se-les i dir: «Ho estudiaré amb atenció i ja en parlarem la setmana entrant». Tampoc no faltaran ocasions en què cal saber dir que la qüestió plantejada és ben bé un misteri amb què hem d´aprendre a viure, perquè, al capdavall, no el podem entendre.
La professora Glendon en aquell discurs afegia:[13]
La idea fonamental que vull subratllar és que els educadors i intel·lectuals catòlics han de tornar a familiaritzar-se amb la gran tradició intel·lectual que és la nostra herència fonamental. Ho necessitem no sols pel bé de la nostra vocació baptismal, o pel de l´Església, sinó també pel bé de les nostres societats.
Cal, efectivament, explorar el riquíssim potencial de la gran tradició catòlica –tal com testimonia, per exemple, el magnífic Catecisme de l´Església Catòlica–, que ens permet de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una nissaga tan il·lustre d´homes i dones que van gosar pensar a fons la fe des de les categories culturals del seu temps i van mirar de presentar-la de la forma que els semblava més atractiva i més intel·ligible als seus coetanis.
El mateix hem de fer nosaltres ara en aquesta societat pluralista. En aquest sentit, m´agrada recordar que la fórmula preferida de l´escolàstica medieval era la disputatio, la confrontació entre diversos parers, convençuts que totes les opinions humanes mereixen la nostra atenció: «Omnes enim opiniones secundum quid aliquid verum dicunt»[14] («Totes les opinions, en cert sentit, diuen alguna cosa veritable»). No totes les opinions són igualment veritables; però, si han estat formulades seriosament, en totes elles hi ha alguna cosa de què podem aprendre. No sols la raó de cadascú és camí de la veritat, sinó que també les raons dels altres suggereixen i apunten altres camins que enriqueixen i amplien la pròpia comprensió. Això no és relativisme. Per dir-ho amb una expressió molt viva: «gens ni mica». «La veritat que creiem no és veritat perquè la creiem, sinó que la creiem perquè és veritat», ha escrit brillantment la filòsofa xilena Alejandra Carrasco.[15]
Amb el que acabo de dir quedarà ben clar que no hi ha res que em sembli més contraproduent que la repetició rutinària d´unes fórmules o d´unes solucions estereotipades a problemes que a vegades ni tan sols s´han arribat a entendre en els seus autèntics termes. Cal pensar de nou la fe avui i ningú no pot pensar per cadascun de nosaltres. Vet aquí la clau de la genuïna reflexió filosòfica i teològica. I aquesta clau es perd quan la filosofia o la teologia esdevenen una escolàstica en el pitjor sentit del mot. És a dir, quan es converteixen en una cosa que s´ensenya, però no pas en una cosa que es viu; quan allò que s´ensenya a les homilies o a les classes és incapaç de conferir sentit a la vida dels qui les imparteixen.
L´important són els problemes, comprendre´n la fondària, la complexitat, les diverses maneres d´abordar-los. Entendre a fons un problema és fins i tot més important que solucionar-lo, perquè les nostres solucions són humanes; és a dir, són sempre fal·libles, corregibles i millorables. No tenim un mètode universal solucionador de problemes ni un repertori de solucions per a tots els problemes. D´una banda, hi ha alguns problemes radicalment nous, com els que plantegen els últims avenços de la tecnologia o de les recerques mèdiques; de l´altra, hi ha moltes qüestions i importantíssimes, que, apel·lant a la famosa distinció de Gabriel Marcel, més que de problemes es tracta ben bé de misteris, que no podem ni solucionar ni tan sols a vegades arribar a entendre del tot.
El pitjor perill de l´escolasticisme és la renúncia a pensar pel seu compte tant els estudiants com els professors. Quan 
anys enrere vaig llegir el relat autobiogràfic del filòsof Anthony Kenny en què explicava el seu penós abandonament de l´Església Catòlica em va impressionar molt el contrast que descrivia entre els professors de la Universitat Gregoriana de Roma i els professors d´Oxford, on es va integrar. Dels seus nous col·legues d´Oxford deia el següent: «Els seus pensaments influïen en les seves vides; la manera com ensenyaven influïa en la manera com es comportaven».[16] A mi em fa l´efecte que el tarannà genuí del mestre cristià es trobava potser més entre els seus nous col·legues que no pas en l´ambient acadèmic que havia trobat a Roma.
A propòsit d´aquesta qüestió, m´agrada recordar una actitud de Sant Tomàs d´Aquino que per a mi és la marca distinta del savi. Tomàs «no es va conformar mai –escriu un dels seus biògrafs– amb una simple repetició d´un punt de vista expressat anteriorment, fins i tot quan responia a les consultes epistolars que buscaven la seva experta opinió sobre diversos problemes; sempre repensava la qüestió. Potser aquest va ser el secret de la seva originalitat i frescor: plantejar sempre de nou tots els problemes i presentar solucions noves i més adients a antigues dificultats».[17] Això és el que significa per a mi pensar de nou la fe avui i això és el que, amb l´ajuda del cel, la societat espera de cadascun de nosaltres.
3. Viure fidelment i creativa la fe
La desarticulació de pensament i vida ha estat una qüestió que ha turmentat la filosofia dels dos últims segles i que encara trasbalsa la cultura contemporània. Com sabeu molt bé, l´eix central dels ensenyaments de Benet XVI –el seu ariet intel·lectual en el panorama a vegades desolador de la cultura actual– és la seva reiterada afirmació que cal eixamplar la raó humana moderna –la raó científica– perquè hi càpiguen el cor, els sentiments, la bellesa i la bondat, «les forces salvadores de la fe, el discerniment entre el bé i el mal»;[18] perquè a la raó puguin trobar-hi cabuda els elements més humans que van ser rebutjats pel materialisme científic il·lustrat dels dos darrers segles. Aquest és també el nucli del famós discurs de Ratisbona:
Aquest intent de crítica de la raó moderna des del seu interior, exposat només a grans trets, no comporta de cap manera l´opinió que calgui tornar al període anterior a la Il·lustració, refusant del tot les conviccions de l´època moderna. [...] La intenció no és retrocedir o fer una crítica negativa, sinó ampliar el nostre concepte de raó i del seu ús. [...] Només ho aconseguirem si la raó i la fe es retroben d´una manera nova, si superem la limitació que la raó s´imposa a si mateixa de reduir-se al que es pot comprovar amb l´experimentació i li tornem a obrir l´horitzó en tota la seva amplitud.[19]
Benet XVI recorda sovint, amb paraules de la Fides et ratio de Joan Pau II, que «la fe no té por de la raó, sinó que la busca i hi confia».[20] La raó i la fe són les dues ales que ens permeten de volar en línia recta cap a la trobada de Déu i cap a la trobada amb els altres. Els éssers humans som capaços de distingir amb la raó entre el bé i el mal en 
els contextos normals més habituals; però el que sobretot mou el nostre assentiment, el que ens arrossega, és el testimoniatge, l´exemple de la vida dels sants i de tots els qui procuren viure fidelment la fe en i des de la pròpia realitat personal. He afegit l´adverbi «creativament» al títol d´aquest apartat per remarcar que la fidelitat no pot ser mai la mera repetició rutinària d´unes pràctiques, sinó que és essencialment personal i creativa, com ho pot ser la recreació en directe d´una simfonia de Beethoven per part d´un bon director d´orquestra, a diferència de la reproducció automàtica que ens proporciona un DVD.
Viure fidelment la fe exigeix en el sacerdot una vida d´intimitat amb Déu –profunda filiació al Pare, amistat enamorada amb Jesucrist i docilitat en mans de l´Esperit Sant–, que es tradueix en un lliurament efectiu i abnegat a tots els seus germans, homes i dones. Això ho sabeu molt bé, però jo voldria recordar una cosa apresa personalment de Sant Josepmaria Escrivà, al principi dels anys setanta, en una trobada amb sacerdots a València. Algú li havia fet una pregunta i Sant Josepmaria va recordar una anotació que havia escrit aquell matí durant la seva pregària personal. Es va treure l´agenda de la butxaca i en va extreure un paper solt. Es va alçar les ulleres per poder veure el text de prop i, abans de llegir-lo, va dir: «Germans, jo visc de paperets». Sant Josepmaria alimentava la seva vida de tracte amb Déu a través de les anotacions i l´escriptura, com testimonien clarament els Apuntes íntimos i els seus llibres.
Escriure durant les estones de meditació personal ajuda a fixar l´atenció en Déu i ajuda, sobretot, a aprofundir en Ell. Aquesta va ser l´experiència de Sant Agustí («Haig de confessar que escrivint jo mateix vaig aprendre moltes coses que no sabia»),[21] la de Sant Atanasi («Que cadascú anoti i escrigui els seus actes i impulsos de l´ànima com si els hagués de revelar als altres»)[22] o la de Sant Josepmaria, que, prenent nota durant la seva pregària de les coses que Déu li posava a l´ànima, va omplir el món de paraules lluminoses capaces d´encendre els altres.
El lloc de la transformació personal, de la transformació de la manera de pensar, de sentir i de viure és el nostre espai de pregària: és a la pregària on la fe es fa vida. Si fem la pregària per escrit, aquest procés es pot intensificar molt. Copio el que anota Charles de Foucauld al llibre Viajero en la noche: «“T´agrada escriure el que et diuen els directors. Para l´orella per escriure el que et dic”, vaig dir a Santa Teresa». I afegeix: «Nostre Senyor, igual que Sant Pau, bé podria agafar algun cop la ploma a la tarda i, a tall de recreació de l´ànima, deixar plasmar al paper les seves paraules al Pare [...]. Meditar per escrit no és pas incompatible amb el seu exemple».[23] El que estic suggerint és que per aconseguir una articulació personal de fe i vida, un camí particularment adient per als qui conreen la vida intel·lectual –i tot sacerdot ha de conrear la seva vida intel·lectual– és l´escriptura. Per a un intel·lectual viure és escriure, i escriure és viure, i tant viure com escriure són –poden ser!– fer pregària, tracte íntim amb Déu Tri, que s´aboca decididament en un servei generós als altres.
Tothom tresoreja al seu cor l´exemple lluminós de la Mare Teresa de Calcuta, malgrat la negror interior en què va viure gairebé d´una manera permanent i que no hem conegut fins després de la seva mort. Ho recordava fa uns quants mesos a «La contra» de La Vanguardia Joaquín Navarro-Valls:[24]
A Calcuta vaig visitar amb ella les habitacions enormes plenes de moribunds, hindús, musulmans, que ella recollia pels carrers. «Vostè els converteix?», li vaig preguntar. «No –em va dir–. Només vull que persones que han viscut com a bèsties puguin morir com a fills de Déu. És a dir: nets, pentinats, alimentats.»
«Quina ha estat la gran lliçó?» [li pregunta l´entrevistadora]. «Que no pots instrumentalitzar mai una altra persona per a un fi superior, perquè no existeix res més important que un ésser humà.»
Una cosa semblant em va escriure una filòsofa argentina a qui vaig preguntar sobre aquesta qüestió: «Més que no pas el descobriment de principis, la gent necessita descobrir el veritable Jesús de Natzaret. No es tracta de la crisi d´una raó impura o fosca que no troba els principis, sinó d´una crisi de sants que visquin, pensin i estimin com Jesús. És molt significatiu que aquest món tan anti-Església romana, però, admiri, estimi, respecti, escolti i segueixi una minúscula velleta arrugada i lletja, que vivia tan pobrament com els més pobres d´aquest món als carrers miserables de Calcuta. Ella no necessitava dir a ningú el que havia de fer ni quins eren els principis morals objectius, simplement vivia com Jesús a Galilea».
Tothom s´adona de la profunda veritat que resplendeix en una vida com la de la Mare Teresa i el seu impacte 
formidable en la cultura contemporània. Tal com concloïa Benet XVI davant el Consell de la Cultura:
La bellesa de la vida cristiana és més incisiva encara que l´art i la imatge en la comunicació del missatge evangèlic. En definitiva, només l´amor és digne de fe i esdevé creïble. La vida dels sants, dels màrtirs, mostra una bellesa singular que fascina i atreu, perquè una vida cristiana viscuda en plenitud parla sense paraules. Ens calen homes i dones que parlin amb la seva vida, que sàpiguen comunicar l´Evangeli, amb claredat i coratge, amb la transparència de les accions, amb la passió joiosa de la caritat.[25]
4. Algunes recomanacions pràctiques
Sens dubte, és un agosarament per part meva atrevir-me a fer-vos algunes recomanacions, però no tots els dies tinc l´avinentesa de parlar davant un auditori tan qualificat com aquest. I us vull fer tres recomanacions vitals –no s´han de considerar pas receptes– per poder transmetre la fe en la cultura d´avui.
La primera és un profund amor a la llibertat i, per tant, al pluralisme legítim dins la societat civil i, no cal dir-ho, al pluralisme dins l´Església. El pluralisme ens enriqueix a tots de debò. Per a alguns catòlics, la temptació consisteix a vegades a fugir del món modern per quedar-se només amb la fe. Com ha escrit Martin Rhonheimer, la «desconfiança envers la llibertat i el pluralisme [...] constitueix la variant típicament catòlica de la separació entre fe i món modern».[26] La fe catòlica no té un receptari predeterminat de solucions per arranjar els problemes de la convivència en una societat democràtica. Pertoca més aviat a cada ciutadà i a les diverses organitzacions i entitats socials d´arbitrar per mètodes democràtics les solucions que en cada cas es considerin millors en totes aquestes matèries opinables.
La segona és l´amor a l´estudi, el conreu de la vida intel·lectual del sacerdot, continuar estudiant els ensenyaments de l´Església, des dels Pares fins al magisteri més recent, passant pels llibres de teologia, història, estudis bíblics i litúrgics, cadascú d´acord amb la seva formació personal i les preferències més arrelades. Encapçala la llista l´exemple meravellós del Beat John Henry Newman; en aquest cas, l´estudi a fons dels Pares de l´Església el va portar a l´Església Catòlica. També va molt bé –m´insistia el meu col·lega de València Santiago Pons, físic i filòsof– l´estudi de la cosmovisió científica del món, perquè a vegades pot semblar que els sacerdots tenen por de tot el que fa olor de científic. D´acord amb les preferències de cadascú, val la pena seguir amb més atenció alguna de les branques de la ciència.
La tercera és el que a vegades anomeno l´autobiografisme retòric; és a dir, procurar arrelar sempre la predicació en l´experiència personal de cadascú, en allò que un estima i creu. Els feligresos es queixen sovint que les predicacions són avorrides o que no s´entenen. «El qui avorreix quan enraona és que no sent el que diu», va deixar escrit lúcidament Martín Descalzo.[27] Em sembla que no els falta raó, encara que a vegades el problema consisteix també en el fet que l´auditori no presta atenció, no té ganes d´escoltar. Escrivia aquestes ratlles el passat 5 de 
novembre, poques hores després del traspàs de la professora de Teologia de la meva Universitat Jutta Burgraff, a qui admirava profundament i tenia un gran afecte. A ella m´encomanava –i us encomanava– en redactar la conferència, per això vull cedir-li les meves últimes paraules:
Un cristià no ha de ser perfecte, però sí autèntic. Els altres noten si una persona està convençuda del contingut del seu discurs, o no. Les mateixes paraules –per exemple, «Déu és amor»– poden ser trivials o extraordinàries, segons la forma com es diguin. «Aquesta forma depèn de la profunditat que tingui la regió de l´ésser d´on procedeixen, sense que hi intervingui gens la voluntat. Gràcies a una sintonia meravellosa, aquestes paraules arribaran, en qui les escolta, a la mateixa regió».[28] Si algú parla des de l´alegria d´haver trobat Déu al fons del cor, pot passar que commogui els altres amb la força de la seva paraula. No cal que sigui un orador brillant. Enraona senzillament amb l´autoritat de qui viu –o mira de viure– el que diu; comunica una cosa des del centre mateix de la seva existència, sense frases fetes ni receptes avorrides.[29]
Prof. Jaime Nubiola
Professor de la Universitat de Navarra
[1] Agraeixo la invitació d´Albert Barceló per impartir aquesta sessió i l´ajuda d´Adriana Gallego, Jacin Luna, Ramon Nubiola, José Antonio Palacios, Moris Polanco, Santiago Pons i Juan Ruiz de Torres per a la preparació i revisió del text.
[2] Lluís Martínez Sistach, Palabra y vida: Una visita memorable, 13 de novembre de 2010. <http://www.arqbcn.org/es/documentos/documentos_del_obispo>.
[3] Benedicto XVI, Discurso a los participantes en la Asamblea plenaria del Consejo Pontificio para la Cultura, 13 de novembre de 2010. <http://www.ssbenedictoxvi.org/mensaje.php?id=2152>.
[4] Juan Pablo II, «Discurso a los universitarios y a los hombres de la cultura, de la investigación y el pensamiento en la Universidad Complutense de Madrid», 3 de novembre de 1982. A: Mensaje de Juan Pablo II a España, BAC, Madrid, 1982, pàg. 94. El Papa citava les seves paraules en la creació del Consell Pontifici per a la Cultura (L'Osservatore Romano, ed. en castellà, 6 de juny de 1982).
[5] Encuentro del Sr. Card. Tarcisio Bertone, Secretario de Estado de Su Santidad, con universitarios y representantes del mundo de la cultura, Santiago de Querétaro, Mèxic, 19 de gener de 2009. <http://www.vatican.va/roman_curia/secretariat_state/card-bertone/2009/documents/rc_seg-st_20090119_queretaro_sp.html>.
[6] Cf. Benedicto XVI, Discurso en el encuentro con el mundo de la cultura en el Collège des Bernardins, París, 12 de setembre de 2008.
[7] Víctor Pérez Díaz, «La religión española en un cruce de caminos». A: Monitoreo Religioso 2008 España. Panorama de actitudes y prácticas religiosas, Bertelsmann, Gütersloh, 2008, pàg. 43. <http://www.bertelsmann-stiftung.de/cps/rde/xbcr/bst_engl/Religion-Monitor_Laenderbroschuere_Spanien_span.pdf>. Sobre el laïcisme a Espanya, veg. Rafael Díaz-Salazar, «Laicismo y catolicismo. ¿Una nueva confrontación?». A: Claves de razón práctica, núm. 208, desembre del 2010, pàg. 64-73.
[8] Benedicto XVI, Discurso a los miembros de la Curia Romana, 20 de desembre de 2010. <http://www.zenit.org/article-37685?l=spanish>.
[9] Benedicto XVI, Discurso en Westminster Hall, 17 de setembre de 2010. <http://www.zenit.org/article-36588?l=spanish>.
[10] Cf. Josep M. Margenat, «¿Por qué están vacías las iglesias?». A: El Ciervo, LIX, juliol-agost del 2010, pàg. 23.
[11] Cf. Juan Martín Velasco, Metamorfosis de lo sagrado y futuro del cristianismo, Sal Terrae, Santander, 1998.
[12] Benet XVI, Motu Proprio Ubicumque et semper, 21 de setembre de 2010, art. 2.
[13] Mary Ann Glendon, Discurso al recibir el doctorado «honoris causa», 17 de gener de 2003. <http://es.catholic.net/imprimir/index.phtml?ts=28&ca=484&te=1382&id=23947>.
[14] Tomàs d´Aquino, 1 Dist 23 q.1, a. 3.
[15] A. Carrasco, Educar para la libertad en un mundo plural y diverso, 1995. Accessible a
<http://web.upaep.mx/octavoencuentro/ponencias/DraAlejandraCarrasco.doc>.
[16] Anthony Kenny, A Path from Rome: An Autobiography, Sidgwick & Jackson, Londres, 1985, pàg. 197.
[17] James A. Weisheipl, Tomás de Aquino, pàg. 365. Hannah Arendt escriu una cosa semblant: «Sempre vaig pensar que calia començar a pensar com si abans no hagués pensat ningú i després començar a aprendre dels altres». Hannah Arendt, De la historia a la acción, Paidós, Barcelona, 1998, pàg. 170-171.
[18] Benet XVI, Spe salvi, n. 23; cf. Deus caritas est, n. 28, Caritas in veritate, n. 33, etc.
[19] Benedicto XVI, Fe, razón y universidad. Recuerdos y reflexiones. Discurs del Sant Pare a la Universitat de Ratisbona, 12 de setembre de 2006 (les cursives són meves), <http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2006/september/documents/hf_ben-xvi_spe_20060912_university-regensburg_sp.html>.
[20] Joan Pau II, Fides et ratio, n. 43.
[21] Sant Agustí, De Trinitate, III, 3.
[22] Sant Atanasi, Vita Antonii, 15, 9.
[23] Charles de Foucauld, Viajero en la noche, Ciudad Nueva, Madrid, 1994, pàg. 31.
[24] Ima Sanchís, «Entrevista con Joaquín Navarro-Valls». A: La Vanguardia, 2 de juny de 2010, pàg. 64.
[25] Benedicto XVI, Discurso a los participantes en la Asamblea Plenaria del Consejo Pontificio para la Cultura, 13 de novembre de 2010. <http://www.ssbenedictoxvi.org/mensaje.php?id=2152>. I a Luz del mundo, pàg. 77, el Papa dóna la raó a Habermas en això: que «el procés interior de traducció de les grans paraules a la imatge verbal i conceptual del nostre temps va avançant, però encara no s´ha aconseguit realment». Benet XVI afegeix que el procés de traducció de les veritats de la fe a la cultura del nostre temps «només es pot aconseguir si els homes viuen el cristianisme des d´Aquell que vindrà». Agraeixo a Moris Polanco aquesta postil·la.
[26] Martin Rhonheimer, Transformación del mundo, Rialp, Madrid, 2006, pàg. 71.
[27] José Luis Martín Descalzo, Razones para el amor, Sígueme, Salamanca, 2000, pàg. 36.
[28] Simone Weil, La gravedad y la gracia, Trotta, Madrid, 1998, pàg. 109.
[29] Jutta Burgraff, La transmisión de la fe en el postmodernismo: en y desde la familia, Mujeres del Opus Dei, desembre del 2009. <http://mujeresdelopusdei.com/documentos/la-transmision-de-la-fe-en-el-postmodernismo-en-y-desde-la-familia/>.
