Revista > Especial 11

Fe i opinió pública. La premsa davant la pugna entre laïcisme i religió

1. El mandat informatiu dels mitjans de comunicació no confessionals. Concepte de línia editorial. La quimera de l´objectivitat

Els mitjans de comunicació no confessionals utilitzen criteris professionals laics en abordar les informacions. En canvi, els mitjans de comunicació confessionals tenen una lògica pròpia i distinta, una voluntat evangèlica que no té un mitjà image-4015383c28fb6208111c334bfc839be5no confessional, encara que després aquest mitjà no confessional pugui ser –i sigui– molt respectuós amb el fet religiós, en funció del perfil dels seus lectors. Però un mitjà no confessional no té cap obligació de fer proselitisme; s´adreça a un lector generalista, no necessàriament catòlic, però també catòlic.

Els sacerdots tenen un mandat evangèlic; els periodistes tenen un mandat informatiu. I la professió periodística és també vocacional.

En general, s´entén per línia editorial el conjunt de valors i criteris que guien la redacció a l´hora d´arbitrar els temes d´actualitat: la manera de jerarquitzar les notícies a la pàgina, l´enfocament, el to, l´atenció especial envers alguns temes... La línia editorial fa que la redacció d´un diari sigui alguna cosa més que la suma de les qualitats personals dels periodistes que la componen; dóna una certa unitat al producte informatiu.

Línia editorial no és sinònim de línia política. La majoria de les vegades expressa també una línia política, rarament confessada, però està relacionada amb un conjunt de decisions en certa manera subjectives: quins temes tractarem? A qui entrevistarem? Quines notícies posarem a la primera plana?

Així doncs, hi ha un grau de subjectivitat en l´elecció de temes, però això no vol dir que no es tractin amb objectivitat o, més ben dit, amb voluntat d´objectivitat.

De tota manera, l´objectivitat està una mica mitificada, i el seu mite es basa en dues premisses:

1. El periodista pot fer i ha de fer una presentació estrictament objectiva de la realitat.

2. D´acord amb el punt anterior, és possible separar l´exposició dels fets de la seva avaluació crítica.

En realitat, això és impossible. Avui dia, però, sol considerar-se bona praxi periodística la recerca de l´objectivitat en el terreny tècnic; és a dir, la voluntat de presentar tots els aspectes del problema, a favor i en contra, dins del mateix text. En general, un periodista, quan creu que ha fet això, es queda tranquil.

Amb tot, també això és relatiu. Exemple: els trets contra una congressista demòcrata a Tucson (Arizona) que van posar fi a la vida de sis persones. És plausible que, arran d´aquest fet, als Estats Units algun mitjà hagi publicat un reportatge sobre la pena de mort per a aquesta mena d´assassins. Però un reportatge així, respectant escrupolosament el criteri objectiu del 50% a favor i el 50% en contra, seria factible en un diari nord-americà. En un d´europeu, no, perquè, atesa l´oposició majoritària a la pena de mort en l´opinió pública europea, probablement cap diari ni tan sols es plantejaria posar en escrit un 50% d´arguments a favor de la pena de mort.

 

2. Religió, secularització, laïcisme i laïcitat. Percepció d´aquests conceptes en la premsa i en la societat occidental. Es pot parlar de “guerra cultural”?

No es tracta aquí de definir aquests conceptes, sinó més aviat d´analitzar com els percep un periodista i com els maneja image-13d5f4065d73ff44a03edebffa77c29fen abordar la seva feina.

- Secularització

A vegades s´entén com una absència de Déu o de la religió en la vida pública, enfront d´un temps passat en què sí que hi era molt present. Altres vegades s´entén com una disminució de la fe o de l´observança a l´època contemporània. Gairebé sempre s´aplica a la societat occidental; és a dir, a una societat de tradició cristiana, sigui o no catòlica.

Gairebé sempre s´analitza com un procés; és a dir, com un trànsit des d´una societat en què creure en Déu és –era– inqüestionable i no problemàtic, a una societat en què creure en Déu és una opció, i normalment no és ni tan sols l´opció més fàcil. Els no creients solen considerar que, en aquest trànsit, la institució religiosa es resisteix a abandonar una posició de preeminència i control en l´esfera pública, quan, a parer seu, la fe s´hauria de circumscriure a l´esfera privada.

 

En general, els qui no estan familiaritzats amb aquest debat tendeixen a identificar els dos conceptes.

Gairebé tothom veu la laïcitat com una sana separació entre Església i Estat (a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar). Els no creients solen barrejar aquesta idea amb la de laïcisme, mentre que els creients associen laïcisme a ideologia, a un –isme. L´Església catòlica, per la seva banda, argumenta que el laïcisme és una postura ideològica que no té res a veure amb la laïcitat real.

 

En pensar en religió, un periodista mitjà a Espanya pensa en l´Església catòlica i la relaciona amb el següent:

* Sistema de creences entorn de Déu.

* Dogma (opinió molt estesa entre els periodistes no creients), regles, prohibicions, vetos...

* Autoritat; és a dir, capacitat de control sobre tercers (entre periodistes creients, es parla més de comunió).

* Un actor més de la vida pública, antagonista de la modernitat; el periodista creient veu el laïcisme com un corrent que es val de determinats partits, governs o institucions per atacar l´Església.

* Voluntat d´imposar la moral d´una part de la societat a la totalitat. Exemple clàssic esgrimit pel món secular: l´Església prohibeix el divorci i l´avortament; però, com que una llei civil no obliga ningú a divorciar-se ni a avortar, per què prohibir-ho als qui volen fer-ho? L´Església, per la seva banda, argumenta que es tracta d´un dret natural.

En la societat occidental, i a Espanya amb les seves peculiaritats històriques, hi ha una pugna entre laïcisme i religió. image-91127339b024452bf5ec01a1c7d63d3aAixò és innegable. Ara bé, es pot parlar de “guerra cultural”, com si es tractés d´un xoc d´idees entre dues visions del món, les dues convençudes de ser dipositàries de la veritat? Sembla més aviat una tensió sostinguda, amb pics de conflicte entre períodes més llargs de mútua no-bel·ligerància. Laïcistes i creients semblen fer a Espanya vides paral·leles en compartiments estancs.

 

3. Ingredients de la notícia. Casos de pederàstia a l´Església catòlica versus tasca callada de sacerdots i religiosos arreu del món

En el primer curs de Periodisme s´estudia què és notícia. Es tracta dels vuit elements de la química informativa que, malgrat els nous suports tecnològics, continuen sent l´abecé de la professió.

Analitzem la crisi informativa per les revelacions sobre pederàstia comesa per sacerdots i religiosos, i veurem que té tots els ingredients.

1. Immediatesa. És típic de les revelacions; breaking news, un tall en el flux normal dels esdeveniments.

2. Proximitat. Axioma pel qual són més rellevants, des d´un punt de vista periodístic, tres espanyols morts en un accident que no pas cent xinesos ofegats en unes riuades a la Xina. És un criteri brutal, perquè es tracta sempre de vides humanes, però és així. En el cas d´abusos sexuals i clergat, hi havia proximitat espacial i cultural; els casos es van donar en països pròxims, occidentals, geogràficament no llunyans.

3. Prominència.  El Papa i l´Església catòlica són importantíssims.

4. Singularitat/contrast. És notícia un fet que no s´espera ningú. Exemple clàssic: si un gos mossega un home no és notícia, però si un home mossega un gos sí. En aquest cas, era singular que el qui cometia els abusos era algú amb una vocació de servei que l´havia d´allunyar –molt més que als altres– d´aquesta conducta.

5. Conflicte.  És evident que aquesta situació el genera.

6. Suspens. Hi ha incògnites sobre la magnitud del que ha passat, la identitat de víctimes i agressors, l´abast de les responsabilitats fins la jerarquia...

7. Emocions. N´hi ha moltes d´implicades: indignació, perdó, ira, compassió, vergonya...

8. Conseqüències.  S´obren interrogants: quines mesures adoptarà el Papa, quines accions emprendrà la justícia civil, el destí de víctimes i agressors...

Aquesta notícia concreta ha cavalcat, a més, sobre un conjunt de percepcions ja existents en gran part de la image-7119a6dfc29dca6196b42ad2b5d623bfsocietat, de prejudicis, dubtes i desconfiances envers l´Església d´una societat com l´occidental, que té el record històric de “deutes pendents”.

D´altra banda, un plany que se sent sovint en l´àmbit eclesial és: per què la premsa dóna tant d´espai al tema de la pederàstia i no parla de la tasca callada de milers de sacerdots i religiosos arreu del món?

Apliquem els vuit criteris anteriors a una possible informació publicable sobre la bona tasca d´un o diversos sacerdots exemplars.

1. Immediatesa.  No es dóna un tall en el flux normal dels esdeveniments, tret del cas de l´assassinat d´un missioner en un país conflictiu, per exemple, que seria breaking news (notícia d´última hora).

2. Proximitat. Sí que es dóna, però la mateixa que presenten metges, botiguers, mestres, empleats de neteja... mentre no hi hagi una ruptura en el curs normal dels esdeveniments.

 

4. Singularitat. Què té de singular la tasca constant i callada d´un col·lectiu, siguin capellans o infermeres? És el que cal esperar.

5. Conflicte. No n´hi ha, tret del cas del missioner assassinat.

6. Suspens. No n´hi ha. Es tracta d´una situació de normalitat.

7. Emocions. Sí que n´hi ha, però sostingudes, constants, normals.

8. Conseqüències. És clar que n´hi ha. La seva tasca genera bon resultats, però també sostinguts. Seria notícia només si es tractés d´una conseqüència desproporcionada respecte als pocs mitjans emprats, per exemple.

Conclusió: la normalitat no es notícia.

 

4. Què busca l´audiència en un mitjà de comunicació, i com influeix l´opinió pública en els mitjans. Qui configura a qui

Es considera opinió pública la tendència o preferència, real o estimulada, d´una societat respecte a determinades qüestions. És un concepte vague, que va gairebé sempre lligat als sondejos i a les estadístiques.

Per a un diari, l´opinió pública que compta és, sobretot, la dels seus lectors, i la majoritària dins de la societat. Revisem la tipologia de lectors, segons el grau de religiositat.

 

A) Lector catòlic. Cal distingir dues categories:

            1) El que vol veure confirmades les seves creences religioses en el diari que llegeix. Això val també per a creences polítiques i esportives. Espera del periodista que abordi qüestions religioses amb una voluntat evangelitzadora o, com a mínim, combativa en la defensa.

            2) El que, des d´una perspectiva creient, espera del periodista que en informacions sobre religió li proporcioni tots els aspectes del problema, no exclusivament els aspectes “procatòlics”, però també els aspectes “procatòlics”, i no sols els negatius.

B) Lector no creient. Cal distingir també dues categories, semblants a les del lector anterior:

            1) El que no li interessen les informacions sobre religió llevat que li permetin d´escandalitzar-se perquè reafirmen les seves creences sobre una Església catòlica invasiva, prepotent, hermètica davant la modernitat i substancialment perjudicial. Espera del periodista una militància laïcista, un treball de “denúncia”.

            2) El que no és creient, o està batejat però no és practicant, representant de l´anomenat “catolicisme sociològic”, que llegeix notícies i reportatges sobre religió de tant en tant, o rarament, i que la majoria de les vegades no està d´acord amb les raons de l´Església, però considera que val la pena escoltar-les.

image-3e20d0a875faa9faab0bc80660e9e284

A Espanya abunda més la categoria número 1 dels dos grups; és a dir, la del que lector que vol veure confirmades les postures personals. I hi ha periodistes que, tot atenint-se a la línia editorial dels seus respectius mitjans, aposten per aquesta categoria d´audiència; és a dir, per l´exacerbació del missatge. Perquè això reforça el catxet d´aquesta firma, dóna una presumpta coherència a tota la seva producció i facilita la feina, perquè és evident per al periodista “qui són els bons i qui són els dolents”.

A més, el periodisme de la impertinència s´ha posat de moda, en premsa, televisió i ràdio, sobretot d´ençà que el fenomen de les tertúlies s´ha traslladat a la premsa escrita. S´escolta o es llegeix cada vegada més un to cridaner, agressiu i “ple de raó”, que fa que un columnista –del color que sigui– es guanyi la seva legió de seguidors, generalment entusiastes. Després aquests lectors escriuen cartes al director, lloant algun article de l´autor; són lectors de la categoria 1) i ajuden a prosperar una firma.

En canvi, la categoria número 2), formada pels lectors respectuosos i amb sentit crític, no dóna gaire joc, perquè aquests lectors no solen ser “reactius”. En realitat, són els lectors més desitjables, siguin o no creients, sigui quin sigui el seu color polític, però a Espanya no són la majoria.

 

5. El periodisme actual. Multiplicació de canals, crisi del model clàssic i exacerbació dels missatges. La preeminència de l´opinió i els perills de la precarietat laboral en la professió periodística

En una entrevista a “La Contra” de La Vanguardia, publicada el 10 de gener de 2011, l´economista alemany Max Otte feia algunes afirmacions que val la pena ressenyar aquí:

- “Avui disposem de moltes cadenes de televisió, milers de portals d´internet i molts milers de blogs, però estem més mal informats que fa trenta anys: més desinformats i per això més manipulables.”

- “Però massa no vol dir qualitat. Al contrari: s´han multiplicat, però també empobrit, els continguts. La majoria dels textos i imatges que ens ofereixen –de franc– en tota mena de pantalles ni aporten res ni són fiables. Constitueixen una cacofonia insulsa de missatges caòtics i banals.”

 

-“Els periodistes van sent substituïts per una nova onada de mers gestors de continguts, alliçonats per limitar-se a obtenir més clics a les notícies. Ja no han d´interpretar i jerarquitzar continguts per importància o interès, sinó per la seva audiència immediata. D´aquesta manera ens desinformen.”

-“El lector desinformat acaba conformant-se amb els continguts més superficials.”

A més, existeix, almenys a Espanya, una inflació de les opinions en els mitjans de comunicació. En la professió hi ha una frase històrica molt famosa. La va encunyar, el 1921, el periodista anglès Charles Prestwich Scott, director del image-69e571836066eaa950250c90c379f68fManchester Guardian, avui The Guardian. Va escriure: Comment is free, but facts are sacred”. És a dir, “els fets són sagrats, les opinions són lliures”.

Ara, però, sembla al revés, i aquesta és una broma amarga que circula per les redaccions dels diaris: les opinions són sagrades, i els fets són lliures. Els missatges s´han exacerbat, són cada vegada més esquemàtics i sense matisos... i els practiquen molts periodistes, fins i tot periodistes catòlics que, amb l´excusa que empunyen la creu, infringeixen regles, com ara la voluntat de recerca de l´objectivitat.

Un altre perill per a la informació és la precarietat laboral: el periodista que no té un sou fix mensual, sinó que cobra a tant la peça, inflarà qualsevol informació per tal que es publiqui i, així, cobrar. És humà. I això perjudica el rigor informatiu.

Al final, és paradoxal, però ara que amb la globalització:

 

b) que, per tant, costa més explicar-la

c) que hi ha una multiplicació de canals informatius, que en teoria permeten més pluralisme i debat d´opinions

...resulta que en els ciutadans, en la societat, hi ha cada vegada més un rebuig frontal de la complexitat. Entre els periodistes hi ha la convicció que la majoria de la gent no vol llegir, escoltar o veure qüestions complexes i anguloses, sinó que prefereix esquemes simples. I aquesta situació no és culpa dels mitjans de comunicació o, més ben dit, no és culpa “sols” dels mitjans de comunicació.

Perquè els mitjans cavalquen sobre realitats, percepcions i sentiments que ja existeixen en l´opinió pública, i que contribueixen a configurar, però que no poden crear al seu gust.

 

 

En estructura i mentalitat, l´Església catòlica i els qui la componen desconfien dels mitjans, alhora que el “món laic” es pren malament que l´Església, sobretot els bisbes, opinin en públic sobre qüestions d´actualitat. En realitat, hi ha prejudicis i queixes per les dues parts.

D´una banda, l´Església té dret a ser actor de la vida pública, no cal dir-ho, però ha d´acceptar les servituds que això comporta; és a dir, la càrrega de crítiques. I ha d´apostar per la transparència; amagar o silenciar no porta enlloc i no és estratègic. Tot és comunicació; no és possible no comunicar, com a mínim es comunica que no es vol comunicar.

Altres actors de la vida pública (partits, governs, sindicats, institucions culturals...) neguen a l´Església el dret de image-80cb95d64639e822f716af1081dc7f13participar en el debat públic. Per raons històriques, subsisteix a Espanya un anticlericalisme a vegades poc raonat, fins i tot al caire de la ignorància. I, alhora, amplis sectors de l´Església espanyola encara no han paït el fet que l´Església és un actor més de la vida pública, en comptes d´un regulador hegemònic.

 

 

7. La urgència d´un canvi de paradigma. És possible articular d´una manera positiva l´actual pugna entre fe i laïcisme?

Es tracta d´una pregunta oberta, però és evident que correspon a l´Església catòlica obrir el debat. No sembla que el món secularitzat, almenys a Espanya, es plantegi fer-ho. I és lògic que qui vol circumscriure la fe a l´esfera privada no tingui un interès especial a dialogar amb ella en l´esfera pública. De fet, ja hi ha més intents per part eclesial de comprendre i dialogar amb el món modern i secularitzat que al revés. Però si es vol aconseguir un patró de cooperació entre les dues visions del món, les dues estan obligades a dialogar.

 

Periodista de La Vanguardia

excorresponsal a Roma

María-Paz López

La falta de transparència informativa dificulta la capacitat de l´Església de subministrar històries positives a la premsa. En general, el món secularitzat admira l´acció social i caritativa de l´Església, sobretot la seva cara femenina. Encara hi ha molta gent que diu que es fia (entre cometes) més de les monges que no pas dels capellans. Aquest aspecte s´ha explotat poc periodísticament; l´Església podria fer-ho, assumint els codis del periodisme (els vuits elements esmentats abans).

6. Polítiques de comunicació. L´Església és encara refractària als mitjans. Conseqüències: la falta de transparència dificulta la seva capacitat per subministrar històries positives a la premsa

a) la societat és cada vegada més complexa, problemàtica i sofisticada

- “Abans les empreses informatives de referència oferien informació-interpretació jerarquitzada per periodistes seriosos, ben pagats i relativament independents.”

Tipus de lectors

3. Prominència. Poques vegades es dóna o s´ha donat, tret del cas estel·lar de la mare Teresa de Calcuta.

- Religió

- Laïcisme i laïcitat

  • 17 març 2011
  • María-Paz López
  • Especial 11

Comparteix aquesta entrada