Seccions > Seccions de les revistes > Sants d'Avui

Sant Joan Pau II, un papa en rècords

image-84520c6c68f3e25aee99373139a03ad9Joan Pau II (16 d’octubre de 1978 – 2 d’abril de 2005) va ser consagrat bisbe l’any 1958, amb trenta-vuit anys, i arquesbisbe de Cracòvia quatre anys després; es va convertir en el primer papa polonès de la història, i en el primer que no era italià des de l’any 1523. El seu pontificat, de gairebé 27 anys, va ser el tercer més llarg de la història, després del de sant Pere i el de Pius IX. Joan Pau II va ser aclamat com un dels líders més influents del segle XX, perquè fou un dels principals símbols enfront el marxisme a Europa i, amb l’ajuda del seu successor, Joseph Ratzinger, contra el relativisme i la difusió de la teologia de l’alliberament d’arrels ideològiques a l’Amèrica del Sud. També va tenir un paper decisiu a l’hora de posar fi al comunisme a la seva Polònia natal i, després, a l’Europa del Teló d’Acer[1]. Joan Pau II va ser canonitzat –amb Joan XXIII– pel sant Pare Francesc, el 27 d'abril de 2014, segon diumenge de Pasqua o de la Divina Misericòrdia.

Una carrera meteòrica

Era el més petit dels tres fills que va tenir el matrimoni format per Karol Wojtyła i Emilia Kaczorowska, tots dos creients profunds. Karol es va traslladar a Cracòvia per iniciar els estudis universitaris a la Universitat Jagellònica. Quan les forces d’ocupació alemanyes van fer tancar la Universitat, el mes de setembre de 1939, el jove Lolek va haver de treballar en una pedrera i, després, a la fàbrica química Solvay. És aquí on va aprendre l’evangeli del treball, que, més endavant, va difondre entre obrers i professionals. En aquesta època, es va unir al cèlebre actor polonès Mieczysław Kotlarczyk, creador del teatre rapsòdic, amb qui va interpretar diversos papers de contingut patriòtic. Aquests dots com a actor li van ser ben útils, al cap dels anys, per dur a terme el seu ministeri.

 

El 1941, va morir el seu pare, un sotsoficial de l’exèrcit austrohongarés, després incorporat com a oficial al de Polònia, durant la invasió nazi del pais. L’any 1943, va ingressar al seminari clandestí que havia fundat monsenyor Adam Stefan Sapieha, cardenal arquebisbe de Cracòvia, i hi va començar els estudis de teologia. Fou ordenat sacerdot l’1 de novembre de 1946, a la capella privada de l’arquebisbat[2].

Després d’una breu estada a Roma i a la parròquia rural de Niegowić, es va traslladar, l’any 1949, com a vicari, a la parròquia de sant Florià, a Cracòvia, on va exercir el ministeri durant dos anys, i va treballar amb estudiants i graduats de la universitat estatal d’aquesta ciutat. L’any 1954, va començar a impartir classes d’Ètica a la facultat de Filosofia de la Universitat Catòlica de Lublin, una matèria en la qual anirà aprofundint al llarg de tota la vida. El 4 de juliol de 1958, el papa Pius XII el va nomenar bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Cracòvia. Aleshores, com a bisbe, ja va començar a participar activament en el Concili Vaticà II, a partir de l’11 d’octubre de 1962. Aquest mateix any, Pau VI el va nomenar arquebisbe de Cracòvia. Destaquen les seves puntualitzacions sobre l’ateisme modern i la llibertat religiosa, així com una important contribució a la redacció de la constitució Gaudium et spes. El 29 de maig de 1967, fou creat cardenal, cosa que el convertí en el segon cardenal més jove d’aquella època, amb 47 anys d’edat. Wojtyła tambe va participar en les cinc assemblees del sínode dels bisbes, anteriors al seu pontificat.

El 28 de setembre de 1978, va morir Joan Pau I, després d’un pontificat de 33 dies. El 16 d’octubre de 1978, el cardenal de Cracòvia era elegit com a successor de sant Pere, i es va convertir, amb 58 anys, en el papa més jove del segle XX i en el primer no italià des de l’holandès Adrià VI (1522-1523). El 5 de novembre d’aquest mateix any, va visitar Assís, en el primer dels seus 144 viatges per Itàlia. El 25 de gener de 1979, va fer el primer dels seus 104 viatges fora d’Itàlia: a la República Dominicana i a Mèxic. En total, va visitar 129 països, alguns d’ells en diverses ocasions. Arran dels seus nombrosos viatges a l’estranger, va ser conegut, entre els mitjans de comunicació, i especialment a l’Amèrica del Sud, com a «l’atleta de Déu», el «Papa pelegrí» o el «Papa viatger». Joan Pau II també va impulsar un nou estil a l’hora d’acostar-se a les multituds.

El millor rècord

Va beatificar 1.340 persones i va canonitzar 483 santes i sants, una xifra superior a la suma total de tots els seus predecessors en els últims cinc segles. Era una manera pràctica de donar visibilitat a l’ensenyament de la «crida universal a la santedat» (LG VIII), proposada pel Concili Vaticà II. Aquesta iniciativa va tenir un efecte boomerang: el 19 de desembre de 2009, ell mateix fou proclamat venerable pel seu successor, el papa Benet XVI, el qual, posteriorment, va presidir la cerimònia de la seva beatificació, l’1 de maig de 2011. El 30 de setembre de 2013, el papa Francesc va anunciar que Joan Pau II seria proclamat sant, al mateix temps que Joan XXIII, en una cerimònia conjunta, el dia 27 d’abril de 2014. A aquesta cerimònia, també hi va assistir el papa emèrit, Benet XVI. Al costat de Joan XXIII, és el papa que ha trigat menys a ser venerat com a sant. Sens dubte, aquest serà el seu millor rècord.

image-6b730de6dc67892c2ec66e35077f7764

Tot i que no suposés un fet particularment excepcional –a més dels papes màrtirs, Pau VI ja havia patit un atemptat–, el 13 de maig de 1981 el sicari Mehmet Ali Ağca va disparar contra Joan Pau II, mentre el Pontífex circulava per la plaça de Sant Pere en un vehicle obert. El Papa va ser ferit a la mà, al braç i a l’abdomen. Va atribuir la seva salvació a la intercessió de la Verge de Fàtima. Al cap d’un temps, el mes de desembre de 1983, el va anar a visitar a la presó de Rebibbia, per conversar-hi i perdonar-lo. A partir d’aquest moment, Joan Pau II va començar a patir diversos problemes de salut: a més de les dificultats que tingué per recuperar-se de les ferides de bala, a l’estómac i en una mà, també va patir un càncer intestinal, la fractura del fèmur i d’una espatlla, i des de la dècada de 1990, va haver de lluitar contra la malaltia de Parkinson.

La imatge sofrent del final del seu pontificat va suposar, també, tot un rècord de transparència. Al cap d’una dècada, i malgrat el seu implacable deteriorament físic, el mes de març de 2003, Joan Pau II es va oposar amb totes les seves forces i autoritat a la invasió nord-americana d’Iraq (la història posterior prou que li ha donat la raó). En aquesta decisió, va mostrar la mateixa determinació que, al començament del seu pontificat, quan va fer de mediador en el conflicte del Beagle, entre Argentina i Xile, l’any 1978, en un moment en què tots dos països estaven a punt de començar una guerra. Entre els principals episodis del seu pontificat, hi ha la primera visita d’un papa a una església luterana (Roma, 1983) i a una sinagoga (Roma, 1986). L’any 1988, va visitar un país ortodox, Grècia, i va entrar a una mesquita, la de Damasc (Síria). També destaca la trobada amb l’últim president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, el desembre de 1989, i la visita que va fer el gener de 1998 a Cuba, on fou rebut amb tots els honors per Fidel Castro.

A banda de les seves catorze encícliques, amb Joan Pau II s’han publicat els nous Codis de dret canònic llatí (1983) i oriental (1990), així com el Catecisme de l’Església catòlica (1992-1997), fruit del sínode especial dels bisbes de 1985, dedicat al Concili Vaticà II i a la seva posterior aplicació. L’any 2000, Joan Pau II va demanar perdó pels errors comesos per l’Església i va promulgar la declaració Dominus Iesus sobre la universalitat i unicitat salvífica de Jesucrist. Quan va morir i es va acabar el seu pontificat, Joan Pau II va deixar pendents dos viatges: l’un, a Moscou, tot i l’oposició del patriarca ortodox Aleix II, i l’altre a la Xina, on el règim comunista prohibeix també l’obediència a Roma (en aquests casos, va deixar en mans d’altres algun rècord futur...).

El seu llegat

Joan Pau II es va proposar situar l’Església com a guia del món contemporani. Podem esmentar aquestes cinc orientacions:

La lluita per la pau a través de la mediació en nombrosos conflictes, i la condemna de la guerra i de la cursa armamentística.

El compromís ètic i social a l’hora de defensar la vida i la família, els drets humans i la dignitat de la persona, així com la justícia social, que s’ha d’oposar amb la mateixa força al marxisme i al capitalisme liberal.

L’ecumenisme i el diàleg interreligiós, mitjançant el diàleg i la trobada amb totes i cadascuna de les confesions cristianes, i amb algunes religions no cristianes.

La reforma disciplinària i la claredat doctrinal. Amb l’ajuda del seu col·laborador inseparable, Joseph Ratzinger, va desenvolupar una profunda teologia del cos, tot continuant i culminant la seva experiència pastoral i docent a Polònia; va condemnar les posicions més extremes de la teologia de l’alliberament, dels lefebvrians i de la teologia relativista de les religions; va censurar alguns teòlegs (Küng, Curran, Boff, Schillebeeckx o De Mello), i va fer cardenals a teòlegs de renom, com ara Balthasar, Lubac, Congar o Kasper; va començar el procés que, més endavant, donaria lloc a una nova legislació encaminada a la lluita contra la pederastia a l’Església catòlica.

La nova evangelització: va cridar a anunciar el nom de Jesús de Natzaret, especialment entre els més desvalguts, amb una gran preocupació per la descristianització d’Europa i Amèrica, i per l’evangelització d’Àsia, Àfrica i Oceania. Va promoure sínodes sobre tots aquests continents.

Pablo Blanco Sarto

Rrofessor adjunt de Teologia Dogmàtica a la

Facultat de Teologia, Universitat de Navarra



[1] Cf. GARITAGOITÍA, José Ramón; Juan Pablo II y Europa, Rialp, Madrid, 2004, pàg 21 i ss.

[2] Dades extretes de George WEIGEL, Testigo de esperanza. Biografía de Juan Pablo II, Plaza & Janés, Barcelona, 2000, passim; Andrea RICCARDI, Juan Pablo II. La biografía, San Pablo, Madrid, 2011, passim.

  • 06 novembre 2014
  • Pablo Blanco Sarto
  • Sants d'Avui

Comparteix aquesta entrada