Seccions > Seccions de les revistes > Temes d´actualitat

De la solidaritat secular a la fraternitat humana

La reflexió d’aquest text[1] parteix de una citació d’Stefano Zamagni:

«Una societat basada només en la solidaritat és una societat de la qual tothom vol fugir […] una societat en la qual s’ha extingit el sentit de fraternitat és una societat insostenible».[2]

 La citació, extreta d’un article que tracta de la relació de la doctrina social de l’Església amb l’economia capitalista, fa rumiar. Tot seguit, miraré d’explicar el significat de la citació i acabaré donant alguns trets del que seria una economia de mercat basada no sols en la solidaritat, entesa en un sentit secular, sinó també en la fraternitat.

 

Lliçons del llenguatge i moralisme

La Revolució Francesa va popularitzar el lema «llibertat, igualtat i fraternitat», encara que, segons sembla, el lema és anterior a la Revolució Francesa. Seria ben estrany que hagués nascut en ocasió d’un fenomen tan poc fraternal com l’esmentada revolució. Sigui com sigui, Chesterton deia que una bona manera de caracteritzar els anglesos era pensar que, dels tres mots del lema popularitzat per la Revolució Francesa, els anglesos havien honorat el primer i oblidat els altres dos. La «fraternitat» ha cedit el pas a la «solidaritat». Aquestes coses no passen per casualitat. Pieper parla de «l’aversió que semblen sentir alguns a prendre als llavis la desprestigiada paraula “amor”. En comptes de pronunciar-la, es prefereix parlar d’“humanitat” i de “solidaritat”».[3]

No és gens estrany, doncs, que la fraternitat no estigués de moda després de la Revolució Francesa (i, segons sembla, durant aquesta), perquè una noció de fraternitat que no es basi en el reconeixement d’una paternitat comuna és artificiosa i acaba desapareixent dels costums i del llenguatge, per ser substituïda, com indica Pieper, per la solidaritat.

 

Vegem una definició perfectament laica, la del Gran Larousse:

«Solidari: es diu de les persones que tenen una comunitat d’interessos o de responsabilitats, que depenen les unes de les altres de tal manera que el que li toca a una també beneficia les altres.

Deure de solidaritat: deure moral basat en la interdependència dels membres d’un grup social i que els imposa l’obligació d’ajuda i assistència mútues».[4]

 

D’aquesta definició extraiem dues característiques interessants:

a)      La solidaritat seria una relació més aviat abstracta, i el seu objecte serien els membres d’un grup unit per una comunitat d’interessos. En el fons, un lligam purament instrumental.

b)      Es defineix no com a virtut, sinó com un deure moral, i la virtut resideix en el compliment d’aquest deure. La definició és, doncs, un exemple del que s’anomena a vegades moralisme. «El moralisme disgrega l’ésser i el deure. El moralisme diu: el bé és el deure, perquè és el deure. La doctrina de la prudència, en canvi, diu: el bé és allò que es confirma amb la realitat.»[5]

¿D’on ve el moralisme? «Si sóc un home amable i simpàtic, que gaudeix ajudant els altres, els meus actes d’altruisme, que poden ser de fet el que el deure em reclama, potser els faig no perquè els exigeix el deure, sinó perquè gaudeixo fent-los. Si això és així, la meva voluntat no és decisivament bona, el mateix que si hagués actuat mogut pel meu propi interès.» Això és el que diria Kant.[6] Dit d’una altra manera, cal fer els deures, però sobretot els deures desagradables, perquè els altres, en certa manera, no puntuen.

image-91b45104d911eba0793469cebc3db420

Aquesta forma de pensar, combinada amb l’exaltació de l’individu fins i tot en l’esfera religiosa, és el que dóna com a fruit la societat i l’economia actuals: cadascú té dret eminent sobre el que és seu, sempre que ho hagi guanyat per mitjans legals; però té l’obligació, en part incorporada a la legislació, de donar una part del que és seu als altres, que no coneix, a través de l’Estat. L’obligació es justifica senzillament perquè aquest és el deure. No té més límits que els que li marca una legislació sotmesa als vaivens de la política.

¿Veieu per què una societat basada exclusivament en aquesta solidaritat és una societat de què tothom desitja escapar? És una societat «en què s’ha extingit el sentit de la fraternitat, en què l’únic objectiu és o millorar el rendiment de les transaccions mitjançant l’intercanvi d’equivalents (el principi del “do ut des”), o augmentar les transferències públiques (de l’Estat de benestar). Una societat sense el principi de fraternitat no té futur».[7]

Solidaritat i fraternitat

La solidaritat secular contrasta amb la fraternitat, en el fet que aquesta última:

a)      És un do diví: «els béns, com la dignitat de l’home, la fraternitat i la llibertat [...] pertanyen al Regne de veritat i de vida»[8] (CDSI n. 57).

b)      Té un objecte concret: no l’espècie humana, no un grup social qualsevol, sinó cada home: «perquè, al rostre de cada home, hi resplendeix alguna cosa de la glòria de Déu, la dignitat de cada home davant Déu és el fonament de la igualtat i la fraternitat radicals entre els homes».[9]

c)      No pot ser una creació purament humana: «cap legislació, cap sistema de regles o d’estipulacions no aconseguiran convèncer homes i pobles de viure en la unitat, en la fraternitat i en la pau. Només la caritat, en la seva qualitat de “forma virtutum”, pot plasmar l’actuació social per edificar la pau».[10]

 La «fraternitat» sembla haver passat de moda, fins i tot en la doctrina social: 17 esments en el Compendi de Doctrina Social de l’Església enfront de 87 per a «solidaritat». Però no és així. En realitat, la solidaritat de què parla la doctrina social de l’Església no s’oposa a la fraternitat; al contrari, «emana de la fraternitat humana i cristiana».[11] S’expressa com a principi eticosocial i com a deure, però també com a virtut. Sant Joan Pau II la va definir com «la determinació ferma i perseverant de comprometre’s pel bé comú» (la cursiva a l’original).[12] I va afegir: «La solidaritat és, sens dubte, una virtut cristiana» i va descobrir molts punts de contacte entre ella i la caritat, que és signe distintiu dels deixebles de Crist.[13] El catecisme de l’Església catòlica també recorda que una de les virtuts en matèria econòmica és precisament «la solidaritat, seguint la regla d’or i segons la generositat del Senyor».[14]

Però, com que en la societat civil persisteix la idea de solidaritat com un deure desvinculat de les virtuts, parlaré de fraternitat.

Fraternitat, bé comú i economia civil

A la pràctica, la fraternitat fa possible tractar els qui tenen els mateixos drets fonamentals (tots són fills dels pares) d’una manera distinta, per tal que cadascú perfeccioni els dons que li són propis. Així, no tothom ha de seguir el mateix camí, no tothom ha de tenir els mateixos béns, no tothom ha de dur a terme les mateixes tasques i, per tant, no tothom ha de gaudir de la mateixa posició social ni de la mateixa riquesa. Les relacions es regeixen (almenys sovint) pel principi de reciprocitat: un dóna alguna cosa a un altre esperant, però sense dret a exigir, alguna cosa a canvi. Aquest és el principi que regeix moltes relacions humanes i que s’hauria d’estendre a d’altres.

image-849a4baf892165ce8d609257d6060c47

Dins la família, evidentment, l’exercici de la fraternitat es dóna de forma natural. Un dels fruits de la convivència familiar, el més important per a la qüestió de què parlem, és la introducció al bé comú. Hi ha coses que es fan pel bé de la família, per la consecució de l’harmonia familiar; el bé de la família no és ni privatiu de cadascun dels seus membres ni de tots en general: és el bé de tots en tant que formen una unitat. És la versió més tangible i accessible, l’analogia del bé comú, concepte que fa de mal definir. Com tothom sap, l’economia convencional pren com un dels seus postulats de base l’autonomia de les preferències individuals: el benestar col·lectiu és la suma dels individuals. Les dificultats de formalitzar preferències que incorporin la noció de bé comú dificulten la tasca d’elaborar una teoria de l’economia civil que es pugui comparar amb la de l’economia competitiva base de la microeconomia.

El concepte de bé comú és precisament el que diferencia l’economia civil d’altres varietats de l’economia de mercat i, en particular, de la varietat que anomenem capitalisme.

L’economia civil (creació dels franciscans italians dels segles XIII al XV, continuada en part per l’Escola de Salamanca dels segles XVI i XVII) és una economia de mercat, que es regeix per principis semblants: divisió del treball, acumulació, llibertat d’empresa, regulació de la competència, però orientada, no a la maximització del benefici individual, sinó al bé comú.

Aquesta orientació diferent té, no cal dir-ho, conseqüències pràctiques. La més cridanera és potser la que es refereix al futur del treball. S’estén el temor, no mancat de fonament, de veure desaparèixer molts treballs avui a l’abast de tothom i de acabar creant una societat polaritzada, en què predominin les tasques que exigeixen poca qualificació, en un extrem, i les que demanen una elevada qualificació, en l’altre, mentre van desapareixent les que estaven a l’abast de l’home corrent.[15] Aquesta possibilitat es deu a l’aplicació del principi de maximització del benefici, del qual es deriva una divisió del treball basada en la maximització de la productivitat: la que recull Adam Smith en el famós exemple de la fàbrica d’agulles.

Per als pensadors de l’economia civil, en canvi, la divisió procedeix d’un principi: que el treball és part integral de la condició humana, de manera que l’existència d’oportunitats de treballar és un element del bé comú, i que cada home necessita treballar no sols per guanyar-se el pa. D’aquí es deriva que, com que tots els homes són diferents entre ells, les tasques s’han d’organitzar de tal manera que cadascun tingui una cosa a fer que s’adigui amb les seves aptituds i inclinacions. La divisió del treball és, doncs, un principi que té distintes manifestacions segons sigui el principi ordenador de la societat de què es tracti. Aquest és un exemple entre molts altres (política regional, transferències fiscals, etc.)

En resum, veiem com n’és, de fèrtil, l’analogia de la societat amb una gran família, no com a recurs retòric, sinó com a base de partença per construir una economia millor, i com en aquesta construcció els cristians estan cridats a tenir-hi un paper, perquè ells saben de primera mà quin és el fonament.

 

image-72f916062d397d371b813f18e648869c

Alfredo Pastor
Professor ordinari d’Economia
IESE Business School



[1] Resum d’una conferència de l’autor pronunciada a les 49es Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura, Barcelona, 22 de gener de 2014.

[2] S. ZAMAGNI, «Catholic Social Thought, Civil Economy, and the Spirit of Capitalism». A: D.K. FINN (ed.): The True Wealth of Nations, OUP, pàg. 84.

[3] J. PIEPER, Las virtudes fundamentales, Madrid, Rialp, 1976, pàg. 420.

[4] Edició del 1977, pàg. 5577 i 5578

[5] PIEPER, cit., pàg. 17.

[6] Cf. A. MACINTYRE, A Short History of Ethics, 2a ed., Londres, Routledge & Kegan Paul, 1998, pàg. 185.

[7] ZAMAGNI, ibíd.

[8] Compendio de Doctrina Social de la Iglesia, n. 57. <http://www.vatican.va>.

[9] Ibíd., n. 144.

[10] Ibíd., n. 207.

[11] Compendio del catecismo de la Iglesia católica, n. 414. <http://www.vatican.va>.

[12] Encíclica Sollicitudo rei socialis (30 de desembre de 1987), n. 38.

[13] Ibíd. n. 40.

[14] Catecismo de la Iglesia católica, n. 2407.

[15] Un excel·lent resum de la bibliografia recent: «The Onrushing Wave», The Economist, 18 de gener de 2014, pàg. 1-12.

  • 01 setembre 2014
  • Joaquín González-Llanos
  • Temes d´actualitat

Comparteix aquesta entrada