Seccions > Seccions de les revistes > Casos de moral

Tracte amb persones homosexuals i valoració d’arguments homosexualistes

Tradicionalment, s’han considerat homosexuals els homes que senten atracció emocional i sexual per altres homes (gais) i les dones que senten aquesta atracció per altres dones (lesbianes). Actualment, es tendeix a parlar de GLBT (gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals), de manera que s’afegeixen als dos grups esmentats dos col·lectius més: les persones que senten atracció tant per homes com per dones (bisexuals) i els qui se senten com el sexe oposat al que tenen i s’hi volen identificar (transsexuals): homes que se senten dones i dones que se senten homes.

Sovint, es queixen que hi ha fòbia social contra ells, que es manifesta amb insults, denigracions o discriminacions o, simplement, perquè se’ls considera malalts, quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar, l’any 1990, que l’homosexualitat, pròpiament, no és cap malaltia. Es parla d’homofòbia (“fòbia” prové del grec fobos, pànic), que, en un sentit general, no només inclou l’homofòbia, pròpiament dita (és a dir, l’aversió pels gais), sinó també la lesbofòbia (aversió per les lesbianes) i la transfòbia (aversió pels transsexuals). Com a reacció, i sovint com a principi actiu, ha sorgit un moviment molt combatiu no només en l’eradicació d’aquestes fòbies, sinó també en defensa del reconeixement dels seus drets específics (drets dels gais o, més en general, drets del col·lectiu GLBT). Reivindiquen la igualtat en relació amb les persones heterosexuals a tots els efectes, cosa que inclou l’accés al matrimoni i a l’adopció de fills. Qualsevol paraula o fet que vagi en contra d’aquesta igualtat, o qualsevol crítica dels actes homosexuals, es consideren discriminació o homofòbia. S’accepta que els heterosexuals puguin passar a ser homosexuals, però es considera èticament inacceptable que s’ajudi un homosexual a canviar la seva orientació.

Després de trenta anys de lluita, els activistes GLBT i l’anomenat «lobby gai» han exercit una poderosa acció, a través de la persuasió, inversions monetàries i, de vegades, fins i tot amb persecusions i boicots. Avui en dia, els activistes GLBT es consideren victoriosos: han aconseguit que nombrosos mitjans de comunicació sintonitzin amb la seva causa, i l’actitud favorable de no pas pocs polítics, els quals, en voler defensar la igualtat, han incorporat en els seus programes les principals reivindicacions del grup GLBT, sense fer gaires distincions. Hi ha molts països en què el matrimoni ja no és la unió entre home i dona, sinó la unió de dues persones, sigui quina sigui la seva orientació sexual; una cosa inaudita fa tot just una dècada, tant en la història d’Occident com en la de qualsevol altra civilització.

Encara més: amb l’ajut de poderosos mitjans de comunicació, estan canviant la manera de pensar de moltes persones que, fins fa ben poc, consideraven els actes homosexuals contra natura i moralment inacceptables. A més, promouen nous drets que no són ja drets humans, propis de tots els éssers humans, sinó «drets dels homosexuals».

Davant d’aquests fets, apareixen diverses qüestions: Com cal tractar els homosexuals? Com s’han de valorar els arguments i les reivindicacions homosexualistes? Què ensenya l’Església pel que fa a aquests punts?

* * *

Distingir entre la persona i els seus actes

En primer lloc, cal afirmar el valor intrínsec i, al capdavall, la dignitat que tenen totes les persones, sigui quina sigui la seva orientació sexual. Ara bé, això no suposa, de cap manera, justificar la bondat de qualsevol orientació sexual i, encara menys, les pràctiques homosexuals.

N’hi ha molts que eviten dir res que s’oposi a la ideologia homosexual, però hi ha també notables excepcions. És el cas, per exemple, d’un llibre clar i valent, publicat no fa gaire[1] per Robert R. Reilly, un escriptor nord-americà, membre del «think tank» American Foreign Policy Council. Els seus arguments van directes al nucli de la qüestió plantejada: la justificació i la rellevància pública de les relacions homosexuals. La clau es troba en el fet de no oblidar que els éssers humans s’ordenen a un fi inscrit en la naturalesa humana: la natural atracció entre home i dona, orientada a la procreació. La comprensió que la realitat té una finalitat incorporada està sent substituïda per la idea que tot depèn de la voluntat i del poder de l’home, que es considera il·limitat. De manera que, en darrer terme, el debat sobre l’homosexualitat és sobre la naturalesa de la realitat. Hi afegirem que la naturalesa racional de l’home –que descobreix finalitats en les inclinacions naturals inscrites en la mateixa natura– queda reemplaçada per un realisme que es deixa arrossegar per les inclinacions sense valorar quina finalitat tenen.  

Reilly argumenta que la creixent acceptació social de les relacions homosexuals es deu a la racionalització d’una mala conducta sexual, a través de la qual un transforma mentalment una cosa dolenta en una altra que és bona. La dinàmica d’aquesta racionalització dóna al movimient «drets gais, o drets dels GLBT», un caràcter revolucionari, i converteix els seus defensors en lluitadors incansables. De manera convincent, aquest autor explica com ha evolucionat la causa homosexual, des d’un alegat en defensa de la tolerància fins a la lluita per la conquesta cultural del reconeixement de la bondat de l’homosexualisme, que ha comptat amb la seguretat d’aquesta racionalització i, per tant, amb l’exigència d’acceptació universal. És a dir: arran de la racionalització que fa que allò dolent sigui bo, tots nosaltres hem d’acceptar que l’actitud correcta és seguir l’atracció sexual que cadascú experimenti, i que la societat ho ha de reconèixer en les seves institucions. Com ha explicat Patrick F. Fagan, investigador principal del Family Research Council, aquest llibre demostra que seguir el corrent del moviment homosexual és anar contra la natura, la ciència, els nens, el matrimoni, la família i el bé comú.

Dit això, a partir d’arguments exclusivament filosòfics, considerarem tot seguit què ensenya l’Església en relació amb el tracte amb els homosexuals, i la valoració i l’actitud que s’han d’adoptar pel que fa als arguments homosexualistes.

En primer lloc, respecte i acollida

L’homosexualitat és una pràctica constatada al llarg de la història, i ha adoptat diverses formes i expressions culturals. L’Església reconeix que «una quantitat respectable d’homes i dones presenten tendències homosexuals profundament arrelades.»[2] El seu ensenyament constant ha estat tractar les persones amb orientació homosexual amb el respecte, la consideració i l’amor que es mereix qualsevol persona, però sense justificar les pràctiques homosexuals, ni desvirtuar el matrimoni, equiparant-lo a la convivència sexual entre persones del mateix sexe. En diversos documents, el Magisteri s’ha referit a l’homosexualitat, definida com «les relacions entre homes i dones que experimenten una atracció sexual, exclusiva o predominant, per les persones del mateix sexe»[3], que té un origen psíquic que encara es manté en bona mesura inexplicat. Pel que fa als homosexuals, el Catecisme de l’Església Catòlica, recollint els ensenyaments anteriors, afirma explícitament que «han de ser acollits amb respecte, compassió i delicadesa.»[4]

image-c3860aeed94590d281aecf7396d19a95

L’acollida consisteix, en primer lloc, a ajudar-los a viure com a bons cristians en la seva condició homosexual i a viure la virtut comuna de la castedat dins de la seva orientació. Aquesta acollida pot ser individual, en el si de la família o de grups d’amistat, o també per part d’associacions o institucions de l’Església. Aquest és el cas de Courage, una iniciativa pastoral impulsada l’any 1980 per qui aleshores era cardenal de Nova York, Terence Cooke, destinada a atendre persones homosexuals. Associat a aquesta iniciativa, hi ha un servei anomenat Encourage, molt present als Estats Units i, en menor mesura, a d’altres països, que ofereix ajuda a parents, cònjuges i amics de les persones amb atracció per persones del mateix sexe. El primer objectiu de Courage és ajudar els homosexuals a viure en castedat, sense cedir a la seva inclinació espontània. No obliga ningú a canviar la seva orientació sexual, però no considera pas negatiu l’ús de teràpies psicològiques, com ara les que promou l’organització National Association for Research & Therapy of Homosexuality.

Actes homosexuals i tendències homosexuals

El Catecisme de l’Església distingeix entre els actes homosexuals i les tendències homosexuals. Recorda que la Sagrada Escriptura presenta els actes homosexuals com a depravacions greus (cf Gn 19, 1-29; Rm 1, 24-27; 1 Co 6, 10; 1 Tm 1, 10), de la mateixa manera que la Tradició cristiana, que sempre ha considerat els actes homosexuals intrínsecament immorals. També utilitza arguments racionals: no procedeixen d’una autèntica complementarietat afectiva i sexual, exclouen de l’acte sexual el do de la vida i, al capdavall, són contraris a la llei natural. En aquest sentit, reafirma que «els actes homosexuals són intrínsecament desordenats»[5] i, per tant, «no es poden aprovar en cap cas».[6]

En la inclinació homosexual, hi apareix la manca de la veritable complementarietat afectiva i sexual entre home i dona. Així, doncs, la inclinació o orientació homosexual és «objectivament desordenada», perquè és contrària a la raó. Hi ha tendències innates amb què cal conviure, però no seguir necessàriament. Les inclinacions naturals o espontànies no impliquen la justificació moral de les conductes que impulsen. L’actitud recta és subordinar la inclinació sexual a la finalitat que la raó copsa: la transmissió de la vida humana i la unió dels esposos en la comunió matrimonial d’home i dona, sobre la qual s’ha de fonamentar la família i l’educació dels fills.

Si considerem l’orientació homosexual com a «objectivament desordenada», no s’entén que es critiqui els qui lliurement la volen canviar. Encara resulta menys comprensible que es condemni la pràctica de teràpies per canviar l’orientació homosexual per part de metges i psicòlegs.

image-a402c43e240553c24de636db32d5e8e5

Els qui experimenten la tendència homosexual, l’han de situar en la perspectiva d’un prova que cal superar. «Aquestes persones estan cridades a complir la voluntat de Déu en la seva vida i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seva condició.»[7] La virtut de la castedat, que és «integració de la sexualitat en la persona» i «comporta l’aprenentatge del domini personal»[8], ha de ser viscuda pels homosexuals evitant seguir la tendència espontània d’enamorar-se i unir-se a persones del mateix sexe. D’aquesta manera, creixeran en el domini d’ells mateixos i en la llibertat interior per arribar a un amor autèntic, generós i desinteressat. Si són cristians, amb l’ajuda de la gràcia, creixeran en santedat.[9]

Evitar discriminacions injustes

El mateix Catecisme de l’Església Catòlica, en relació amb els homosexuals, afirma: «S’evitarà, pel que fa als homosexuals, qualsevol signe de discriminació injusta.»[10] El matís «injusta» demana un comentari. El qualificatiu “injust” no acostuma a ser present en els textos jurídics en relació amb la discriminació, però té sentit considerar-lo si valorem què és «discriminació» en tot el sentit del terme.

“Discriminació”, en una accepció general, significa “selecció”; i una certa discriminació o selecció es produeixen en molts àmbits de la vida, i no es tracta necessàriament d’una cosa injusta. En el procés de selecció de personal, es discriminen qualitats i aptituds en relació amb el lloc de treball. Com a conseqüència, se n’accepta un i se’n descarten uns altres. En un sentit més estricte, parlem de “discriminació” o “segregació” que va en contra de la igualtat. La discriminació és injusta quan és contrària a la igualtat fonamental de totes les persones en drets humans i en dignitat. Hi ha molts tipus de discriminació, segons el criteri que es faci servir. N’hi pot haver per motius de raça, religió, sexe, edat i també per orientació sexual. És injusta quan algun d’aquests criteris no és rellevant per al tema del cas. No és injust no acceptar una persona massa jove per a un lloc que exigeix experiència i maduresa, ni una persona de la raça que sigui si no té els coneixements requerits per al càrrec. Ser injust és fer accepció de persones en un sentit que no té res a veure amb allò que és objecte de selecció.

Els pares poden desitjar legítimament que l’educació dels seus fills tingui una determinada orientació. Això pot provocar una certa «discriminació» en determinades circumstàncies. Per exemple, en un professor de religió catòlica que no visqui segons els ensenyaments de l’Església, o un educador que practiqui l’homosexualitat si això és contrari a la voluntat dels pares. En aquest sentit, la mateixa Església, tot i que «respecta profundament aquestes persones, no pot admetre en el seminari ni en els Ordes Sagrats els qui practiquen l’homosexualitat, presenten tendències homosexuals profundament arrelades o defensen l’anomenada cultura gai[11]

En les accions dels activistes GLBT així com en les iniciatives legislatives que impulsen o a les quals donen suport, no es fa cap matisació, i més aviat sembla que tot allò que es pugui considerar discriminació, encara que sigui ben discutible, ha de ser condemnat i sancionat. Un fet que planteja grans interrogants i motius de preocupació: ¿es denunciarà un predicador que afirmi que els actes homosexuals són pecat? ¿Es denunciarà que homosexuals en actiu quedin exclosos com a educadors, professors de religió o candidats al sacerdoci? ¿És una discriminació injusta afirmar que la institució matrimonial és exclusivament la unió d’home i dona? Què se n’ha fet, de la llibertat religiosa i de la llibertat d’expressió?

S’entén la preocupació dels bisbes catalans, els quals s’han pronunciat recentment sobre la tramitació de la Llei catalana de no discriminació de GLBT, en el sentit que, de fet, aquest col·lectiu queda privilegiat per damunt d’altres grups. En la seva reunió, van afirmar la necessitat d’eradicar qualsevol mena de discriminació per raó de sexe, raça, religió, creences i condicions físiques o psíquiques i, al mateix temps, van mostrar la seva preocupació per la proposta de Llei, que consideren desencertada, si més no en la seva redacció – i que, posteriorment, ha estat aprovada pel Parlament, el 2 d’octubre de 2014– per «les greus conseqüències que pugui tenir en l’exercici dels drets humans de la llibertat religiosa, de pensament i de consciència dels ciutadans de Catalunya.»[12]

image-e3561de492aaa8fb53c2294de54e414f 

Domènec Melé
Doctor en Teologia

 

Notes a peu de pàgina



[1] Reilly, R. R.: 2014, Making Gay Okay: How Rationalizing Homosexual Behavior Is Changing Everything (Ignasius Press, San Francisco).

 

[2] Catecisme de l’Església Catòlica (edició típica, 1997), núm. 2358

[3] Ibidem, núm. 2357.

[4] Ibidem, núm. 2358.

[5] Congregació per a la Doctrina de la Fe, Declaració Persona humana, 29-IX-1975, núm. 8.

[6] Catecisme de l’Església Catòlica, núm. 2357.

[7] Ibidem, núm. 2358.

[8] Ibidem, núm. 2395.

[9] Així s’expressa el Catecisme [núm. 2359]: “Les persones homosexuals estan cridades a la castedat. A través de les virtuts del domini d’un mateix que eduquin la llibertat interior, i de vegades a través del suport d’una amistat desinteressada, de l’oració i la gràcia sagramental, poden i s’han d’acostar gradualment i decididament a la perfecció cristiana.”

[10] Ibidem, núm. 2358.

[11] Congregació per a l’Educació Catòlica, Instrucció sobre criteris de discerniment vocacional en relació amb les persones de tendències homosexuals abans de la seva admissió al seminari i als Ordes Sagrats, 4-XI-2005, núm. 2. Hi afegeix: “Aquestes persones es troben, realment, en una situació que obstaculitza greument una correcta relació amb homes i dones. De cap manera, doncs, es poden ignorar les conseqüències negatives que es poden derivar de l’Ordenació de persones amb tendències homosexuals profundament arrelades. Si es tractés, per contra, de tendències homosexuals que només fossin l’expressió d’un problema transitori, com ara, per exemple, el d’una adolescència encara no acabada, aquestes tendències hauran de ser clarament superades com a mínim tres anys abans de l’Ordenació diaconal.” (Ibídem)

[12] Conferència Episcopal Tarraconense, Comunicat d’11 de juliol de 2014. Vegeu: http://www.agenciasic.com/2014/07/11/comunicado-final-de-la-reunion-numero-211-de-la-conferencia-episcopal-tarraconense/

  • 01 setembre 2014
  • Joaquín González-Llanos
  • Casos de moral

Comparteix aquesta entrada