Seccions > Seccions de les revistes > Contrapunt

La persona homosexual: hi neix o se’n fa?

Dinàmica cerebral i orientació sexual

Avui en dia, les neurociències permeten esquivar la pregunta –mal plantejada– sobre si la persona homosexual “hi neix o se’n fa”. Perquè el cervell de qualsevol home neix i es fa. Com passa en totes les coses humanes, el primer nivell és el biològic, i aquest s’uneix intrínsecament amb el nivell del psiquisme, de les relacions interpersonals que permeten a cadascú fer-se la pròpia biografia, en convivència amb els altres.

La gran plasticitat del cervell –al llarg de la vida i especialment durant la infantesa i l’adolescència– fa que tant l’estructura com la funcionalitat cerebral de qualsevol persona es configurin de manera molt sensible a les seves experiències, vivències, decisions, addiccions i, especialment, les seves relacions interpersonals, l’educació i la cultura. No hi ha, doncs, dos cervells iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues persones iguals, siguin homes o dones, i tinguin l’orientació sexual que tinguin.

Tot seguit, voldríem oferir els avenços neurobiològics recents, de manera que ajudin a formar-se una racionalitat lliure de prejudicis, i conscient de la necessitat d’un coneixement clar i profund de la natura de l’atracció per les persones del mateix sexe.

 

El cervell té sexe

Està ben clarament establert que hi ha diferències en l’estructura cerebral, en les connexions entre neurones i, per tant, en les estratègies pròpies del cervell de la dona i del cervell de l’home. La causa d’aquestes diferències sempre és, en primer lloc, la dotació genètica del parell de cromosomes XX o XY.  

Durant el desenvolupament embrionari, en dosis i en temps diversos, apareixen les hormones sexuals i les molècules situades en les cèl·lules que les capten, els anomenats receptors, tant a les gònades com al cervell. I és aquí que s’estableix, abans de néixer, l’esbós del cervell de cadascú, amb un patró masculí d’hemisferis asimètrics i connexions que es donen essencialment dins de cada hemisferi; o bé femení, amb simetria hemisfèrica i connexions generades fonamentalment entre tots dos hemisferis.

Més endavant, a partir de la pubertat, a les diferències cerebrals degudes a les dosis hormonals i la localització dels seus receptors, s’hi afegeix el fet que la producció hormonal és lineal en l’home, i cíclica en la dona. El dimorfisme sexual es consolida durant el període de l’adolescència, precisament quan són més intenses les influències, les vivències i experiències, quan cadascú elabora els seus trets d’identitat i quan la sexualitat irromp amb força en la seva vida.

Les diferències segons el sexe en l’anatomia, la fisiologia i la neuroquímica del cervell són reals i tenen també una importància clínica. Tot i això, la literatura de les diferències cerebrals és plena d’afirmacions extrapolades i de males interpretacions. Sovint, les dades objectives s’han tingut ben poc en compte perquè allò que es pretenia era afavorir postures ideològiques apriorístiques.

 

Una qüestió de gens i d’hormones?

És evident que no hi ha cap gen de l’homosexualitat. Ara bé, sí que sembla que el desenvolupament prenatal amb patró masculí o femení es veu afectat per la variant genètica del receptor d’andrògens que s’hereti en el genoma.

Aquest gen està situat en el cromosoma X i té dues variants, una d’alta eficàcia per unir la testosterona i una altra de baixa eficàcia. Els homes, per la dotació XY, només tenen una còpia: la que porta el cromosoma X, necessàriament d’origen matern. Segons que aquesta còpia sigui la més eficient o la menys eficient, tindrà més o menys predisposició innata a l’orientació heterosexual o homosexual, respectivament. A més, es poden heretar o generar mutacions en àrees de l’ADN que regulen gens del cervell del metabolisme de les hormones. Aquest factor fa que la predisposició innata sigui d’una intensitat diversa, ja que tindrà una menor o major quantitat d’hormones.

La predisposició comporta diferències en les connexions del cervell sexual i en la seva fisiologia pel que fa a la sensibilitat a la testosterona. Per això, en l’home heterosexual l’atracció és provocada gairebé de manera exclusiva per les dones, i en l’home homosexual, i també de manera gairebé única, per homes. En aquest sentit, és molt rígida, i per això mateix la bisexualitat no existeix pròpiament en els homes, de manera espontània i innata.

image-19757463005c777906d4d57ae553dba6

Per contra, la càrrega genètica XX de les dones els permet tenir dos receptors d’andrògens del tipus eficaç, o bé dos del tipus menys eficient, o bé un de cada tipus. Només en el primer cas la major sensibilitat davant dels andrògens aporta una certa masculinització del patró cerebral femení. D’aquí que l’homosexualitat femenina sigui menys freqüent que la masculina, sigui flexible, canviï en algunes èpoques de la vida, i que la majoria de les dones homosexuals siguin espontàniament bisexuals. Fins i tot, en el cas femení, s’ha descrit que l’homosexualitat reverteix més fàcilment, ja sigui de manera espontània o amb teràpia. No hi ha, doncs, en les dones una predisposició genètica, sinó una certa masculinització del cervell sexual que processa els estímuls sexuals.

 

Una qüestió del cervell?

Per estudiar l’orientació sexual en el cervell, s’analitza el patró de resposta davant d’estímuls sexuals de persones de sexe i orientació sexual diferents. A través de neuroimatge, s’observen les emocions de plaer o refús suscitades, i es mesura l’excitació genital provocada; recentment, però, el paràmetre de dilatació de la pupil·la ha pogut substituir, afortunadament, les mesures genitals i ha confirmat els resultats anteriors.

L’estímul més utilitzat –ja que mostra diferències de resposta excitatòria en homes i dones– és la visualització de fotografies i vídeos de contingut eròtic. En altres treballs, s’ha fet servir com a estímul l’olor de derivats d’hormones femenines o masculines presents en la suor dels homes, o l’emoció suscitada per la visió de cares de dona o d’home.

Ens centrarem en les dades dels estudis amb estímuls visuals sexuals. Se sap que els estímuls sexuals explícits generen en els homes una resposta més intensa que en les dones, com posa de manifest l’activació més intensa de l’amígdala cerebral –que avalua les emocions com a positives o negatives– i l’hipotàlem, en què diversos nuclis processen els estímuls sexuals.

Hi ha estudis que han utilitzat vídeos de contingut heterosexual –escena d’home i dona–o de contingut homosexual –una parella del mateix sexe–. Els resultats de l’anàlisi d’imatge funcional, en mesurar l’emoció suscitada per l’estímul, van mostrar que l’excitació sexual depenia del tipus d’estímul: la resposta del cervell d’homes heterosexuals als estímuls heterosexuals és comparable a la dels homes homosexuals davant d’estímuls homosexuals. Per contra, la resposta del cervell davant dels estímuls d’orientació sexual oposada a la de l’individu no genera l’activació de l’hipotàlem, característica de l’excitació sexual, ni en els homes heterosexuals ni en els homosexuals.

Ara bé, l’estratègia cerebral no és la mateixa, i s’activen àrees de manera diferenciada i amb intensitat diversa. En els homes homosexuals, no s’activa amb la mateixa intensitat que en els heterosexuals l’escorça cingulada anterior dreta, que participa en el processament de les respostes viscerals, ni la regió insular dreta, que participa en el reconeixement del procés somàtic-sensorial, ni el nucli caudat dret, que participa en el control motor de l’excitació sexual masculina.

És a dir, quan l’estímul visual és del mateix tipus que l’orientació sexual, el patró d’estimulació produeix igualment el desig, però el processament de la resposta no és pas el mateix.

Al capdavall, doncs, el correlat neurofuncional de l’excitació sexual és uniforme i diferent en homes i dones, independentment de l’orientació sexual. Ara bé, són diferents les vies, o estratègies, per les quals els homes heterosexuals i els homosexuals processen els estímuls visuals eròtics que reben segons si coincideixen o no amb la seva pròpia orientació sexual.

Què significa l’homosexualitat?

En els estudis sobre la resposta cerebral, quan homes heterosexuals o homosexuals visualitzen vídeos de contingut eròtic d’una orientació oposada a la seva, s’ha observat que també s’activen les àrees que processen les emocions, que són qualificades com a positives o negatives.

Com passa amb qualsevol estímul, els que són de tipus eròtic visual arriben “en fred” a l’amígdala cerebral, i és aquí on es tradueixen en una emoció. Una emoció que, aleshores, és avaluada, amb el suport de l’escorça, com d’atracció o rebuig, de recompensa o de càstig, en funció del significat biològic de l’estímul. L’amígdala transmet la informació, el desig o motivació, a l’hipotàlem, que somatitza l’emoció com a excitació genital. Al capdavall, doncs, l’escorça insular recull la informació pròpia de l’estímul en la corporalitat i envia senyals a l’amígdala perquè aquesta avaluï les emocions suscitades per l’estímul “segons” la seva coherència funcional en l’organisme. L’amígdala cerebral esquerra processa les emocions positives; i la dreta, les negatives.

Els resultats de la visualització de vídeos de contingut eròtic, en sentit oposat a l’orientació sexual de l’individu, mostren que es produeix una activació bilateral en la regió insular anterior, i en el lòbul frontal inferior, relacionades amb el processament d’estímuls emocionals adversos, més que no pas amb emocions pròpiament sexuals.

D’altra banda, en els homes heterosexuals s’activa, davant d’aquests vídeos, l’amígdala dreta, que processa i avalua les emocions negatives.

Els resultats que acabem de comentar posen en relleu que els senyals que la regió insular aporten a l’amígdala estan distorsionats en l’homosexualitat en relació amb el sentit biològic natural. És a dir, en els homes homosexuals, l’amígdala cerebral tradueix la percepció visual de l’estímul homosexual com a atracció i recompensa, mentre que els estímuls heterosexuals són traduïts per l’amígdala amb connotació de refús.  

Que el desig s’adreci a l’atracció per persones del mateix sexe vol dir que s’ha desconnectat l’estímul sexual del seu sentit biològic: la reproducció. És a dir, la predisposició genètica es tradueix en el cervell en una desconnexió del desig de l’objectiu que aquest desig persegueix, de manera espontània i natural. Per dir-ho en altres paraules: l’homosexualitat humana suposa una disfunció en l’organització cerebral, que fa que el plaer sexual se situï en àmbits aliens a la transmissió de la vida. La modificació de la sensibilitat a la testosterona canvia l’organització de les àrees del cervell sexual –amígdala cerebral/hipotàlem– que processen l’orientació sexual.

 

Bisexualitat

Els estudis que mesuren l’excitació bisexual a través de la dilatació de la pupil·la han permès conèixer en què difereix la bisexualitat entre homes i dones. La bisexualitat masculina no és espontània ni del mateix tipus en tots els homes. En alguns casos, presenta un patró bisexual d’excitació davant dels estímuls visuals eròtics, amb una excitació menor en els homes, homosexuals o heterosexuals, que no pas en les dones. De manera que només una petita quantitat d’homes tenen realment atracció per tots dos sexes. És per això que la major part dels homes que s’identifiquen com a bisexuals només tenen una atracció real per un dels sexes, però, a causa del seu personal estil de vida,  s’han obert a una varietat d’experiències sexuals, que inclouen la relació amb el sexe no preferit.

Per contra, hi ha moltes dones que mostren una excitació sexual important en relació amb tots dos sexes. Ara bé, les dones bisexuals no tenen un patró de resposta bisexual, sinó el que es correspon amb l’heterosexualitat femenina. Les dones homosexuals tenen respostes més típiques dels homes: mostren més excitació sexual davant dels estímuls femenins, i una mica menys que les dones heterosexuals davant dels estímuls masculins. Com a mitjana, són més masculines en els moviments, en la fesomia i fins i tot en els seus interessos i personalitat.  

 

La consolidació de l’orientació sexual

Les diferències en l’orientació sexual i el comportament en homes i dones es donen en les diverses cultures. I, en aquest sentit, l’obertura i la plasticitat del cervell durant la infantesa i l’adolescència són claus en la conformació de l’orientació sexual.

Aquestes diferències entre masculinitat i feminitat apareixen en la primera infantesa i abans del desenvolupament d’una identitat en l’orientació sexual adulta. El desenvolupament correlatiu dels patrons femenins/masculins i d’orientació sexual és innat i inclou les influències prenatals gonadals i les influències genètiques.

image-64ab777073e344dc3b6354b7850a7216

I, com que els patrons d’estimulació i resposta sexual són diferents, el medi ambient social també influeix diversament en homes i dones. En contrast amb els homes, els patrons d’atracció sexual de les dones es veuen menys afectats per la parella i més per les variants culturals, socials i de situació. Aquestes variables inclouen els vincles de parella, la història personal dels lligams afectius, l’educació, la cultura, les experiències, les actituds i les creences religioses.

 

Una qüestió opcional?

Les pròpies experiències suposen el factor més poderós de consolidació. L’empremta en el cervell que comporta la modificació química de les regions de l’ADN que regulen l’expressió dels receptors hormonals és un component crític del mecanisme a través del qual les vivències primerenques influeixen en el cervell.

Com passa amb qualsevol predisposició genètica, el medi físic i el medi que podem anomenar biogràfic i cultural, de vivències i experiències, actuen sobre l’ADN i contribueixen a la regulació dels gens. Intensifiquen o dilueixen les modificacions més o menys intenses del patró cerebral. És per això que, tot i que l’orientació sexual de l’home no és espontàniament flexible, ja que segueix una predisposició innata, aquesta predisposició es consolida o, per contra, perd intensitat amb les experiències de la infantesa i l’adolescència. Així, doncs, l’orientació homosexual de l’home, segons la intensitat de la modificació innata del patró cerebral, pot ser dirigida o encaminada, amb major o menor dificultat, cap a l’heretosexualitat.

És per això que, si una persona ho desitja, té dret a poder buscar lliurement l’ajuda psicològica que necessiti. L’opció de buscar suport per orientar la seva biografia no ha de ser estigmatitzada ni en el cas de la persona que busca l’ajuda ni en el del facultatiu de la psiquiatria, o el psicòleg, que l’assisteix.

image-bea616ec3a1f227ec6b173921628b645

Natalia López Moratalla
Catedràtica emèrita de Bioquímica i Biologia Molecular 

 

Algunes referències bibliogràfiques

SAFRON A, et al. Neural correlates of sexual arousal in homosexual and heterosexual men. Behavioral neuroscience 121, 2007, 237–248.

HU SH, et al. Patterns of brain activation during visually evoked sexual arousal differ between homosexual and heterosexual men. American Journal of Neuroradiology 29, 2008, 1890–1896.

PAUL T., et al. Brain response to visual sexual stimuli in heterosexual and homosexual males. Human Brain Mapping 29, 2008, 726–735.

PONSETI J., et al. Assessment of sexual orientation using the hemodynamic brain response to visual sexual stimuli. Journal of Sexual Medicine 6, 2009, 1628–1634.

  • 01 setembre 2014
  • Joaquín González-Llanos
  • Contrapunt

Comparteix aquesta entrada