L’autèntica pastoral no s’oposa a la moral: és la caritat que practica la veritat

En referir-se a aspectes morals de la família i del matrimoni, alguns contraposen el tractament pastoral a la moral, relativitzant aquesta última i introduint excepcions morals per raons pastorals. És un plantejament erroni, com mirarem de demostrar tot seguit.

«Construint la veritat en la caritat» (Ef 4, 16). Sant Pau ens presenta amb força un «fer la veritat» expressat amb un sol verb «avlhqeu,w», que generalment significa «dir la veritat» com a expressió de sinceritat i que aquí té a veure amb «fer». Això ens parla d’una relació amb Déu, ja que el que Déu diu es compleix. «En efecte, en la història de la salvació no hi ha separació entre el que Déu diu i el que fa; la seva Paraula mateixa es manifesta com a viva i eficaç (cf. He 4, 12), com indica, d’altra banda, el sentit mateix de l’expressió hebrea dabar».[1]

El cristià, per la caritat parla també amb les seves accions. En un sol moment comprèn la veritat i la posa en pràctica. Existeix una veritat que és indiscernible del seu «fer-se» i té a veure amb l’amor. Aquests dos sentits de veritat es comprenen en relació amb Crist. L’acció de Jesucrist és la «mesura» de l’acció del cristià i de l’Església. La Dei Verbum ho explica quan diu que Crist realitza la revelació «gestis verbisque intrinsece inter se connexis»[2], es tracta d’una estructura sacramental que consisteix en obres i paraules.[3] Tot això té el valor performatiu d’una «veritat que es practica».

Diferència i unitat entre veritat doctrinal i pastoral: acostar-se a la llum

La lògica amorosa ens il·lumina el valor d’aquesta «veritat que es fa». Sant Tomàs, en exposar el coneixement amorós, explica la diferència entre el coneixement intel·lectiu i el que és propi de l’amor. En el primer, el coneixement acaba en el cognoscent que rep la veritat; en el segon, acaba en l’altra persona a qui s’adreça la intenció de l’amant. Com és obvi, la veritat pastoral pertany a la segona categoria. La lògica extàtica de l’amor envers l’amat possibilita la identitat de l’amant que es troba en la relació amb l’amat. Així descobreix el que està cridat a fer. En la identitat filial de la Persona de Crist, aquesta veritat es troba en la seva forma suprema per la unitat única que es dóna en Ell d’identitat i missió.[4]

Comprovem, doncs, la diferència existent entre la veritat pastoral que respon a la lògica amorosa de ser resposta, i la veritat doctrinal nascuda del coneixement d’unes proposicions sobre Déu que tenen un valor indubtable. La dinàmica interna del do de la qual procedeixen totes dues fa que les entenguem com a manifestacions d’una sola veritat, la de l’autocomunicació divina que es dóna a si mateixa a l’home per a la seva salvació. No té sentit, doncs, oposar-les dialècticament.

«Qui practica la veritat va cap a la llum» (Jo 3, 21). Aquí s’expressa una dimensió essencial de «practicar la veritat»: la implicació del subjecte en la seva afirmació com a creixement personal. Aquí es tracta d’inserir-se en l’obra de Crist: la salvació de l’home.[5] Tasca impossible fora del do de Crist. Per això, l’essencial de la frase és el seu final: «va cap a la llum», és a dir, s’acosta a la llum. La veritat de què parlem ara és la unió amb Crist per mitjà de la qual el cristià arriba a la comunió amb el Pare. És la font d’una vida nova que vivifica totes les comunions humanes en el seu valor de bé. Aquí trobem un profund sentit relacional de la veritat. Ens ajuda a entendre’l la definició de veritat pràctica aristotèlica, que segueix sant Tomàs i estableix la diferència entre l’«adequació de la intel·ligència a la cosa» –veritat teòrica– i la veritat pràctica, que es realitza «per conformitat amb l’apetit recte».[6] L’apetit, mitjançant el seu propi dinamisme afectiu, sosté el moviment de l’acció i demana la realització d’un acte, no pas el judici de la intel·ligència. Això implica una veritat que pot ser coneguda i raonada, però que no consisteix en l’adequació a una realitat ja donada, sinó que té com a tret específic acabar en una acció, és a dir, en una realitat que s’ha de fer. Aquesta tensió és incomprensible des de paràmetres estàtics, ens trobem davant una veritat dinàmica, que implica la voluntat i, amb aquesta, el subjecte que actua.

La veritat pastoral és, per tant, pràctica, la seva lògica no procedeix de la deducció que aplica principis, sinó de la rectitud de l’afecte que l’origina, que parteix de coses contingents i concretes. La seva mesura és l’amor i no pas una actitud davant la llei. No invalida les exigències de la justícia, que dicta les normes de la llei, sinó que actua com a justícia suprema i és capaç d’oferir el perdó que guareix, cosa impossible per a la justícia.[7]

En canvi, des d’un principi legalista de la llei moral, al final es busca la creativitat pastoral a fi d’evitar el pes excessiu de la llei en els casos extrems, per mitjà de l’epikeia. És degut a l’oblit del sentit profund de la llei moral, que consisteix a dirigir l’acció per la «veritat del bé», una veritat que sorgeix des de dins de l’acció, des de la rectitud de l’apetit amb tota la seva concreció i dinamisme.[8] S’aclareix l’error de voler buscar «excepcions» al contingut de les lleis morals que falsifica el contingut de la misericòrdia.

Reconèixer la dignitat com a valor absolut

Amb la paràbola del bon samarità, ens trobem amb una manera de «practicar» una veritat, en aquest cas, la veritat de la misericòrdia. El punt essencial que permet comprendre l’acció del bon samarità és que «el va veure [el ferit] i se’n va compadir» (Lc 10, 33). És, sens dubte, una perspectiva pastoral: «un cor que veu».

Podem establir una diferència radical entre l’acció pastoral i l’altruisme.[9] La veritat de l’acció altruista consisteix en això: que acaba en l’altra persona perquè s’ha elegit desinteressadament. En canvi, des de la perspectiva cristiana, la veritat de l’obra es defineix per l’afecte que sorgeix, el do de Déu inicial de la misericòrdia en el cor del fidel.

L’amor del samarità neix del caràcter concret del lligam afectiu, cosa que preval per damunt de l’abstracció de la formulació de qualsevol llei. Això sí, l’acció del bon samarità és deguda, expressió de l’obligació d’un lligam humà que reclama urgència. En definitiva, la misericòrdia que el mou no invalida la justícia, sinó que la il·lumina amb una llum més potent. La trobada demana guarir, no sols resar, té una clara especificitat moral. Tothom entén el valor d’aquest acte de misericòrdia, encara que costi adoptar l’actitud del bon samarità.

Posseeix, a més, un valor objectiu: puc comunicar un bé a un altre per mitjà d’un acte, perquè és, alhora, un bé per a mi i per a ell. Supera així la condició merament subjectiva, i la seva objectivitat operativa permet la comunicació entre les persones. Per a la visió pastoral missionera, és un requisit imprescindible participar de la lògica d’aquesta comunicació en el bé, tal com ho exposa el papa Francesc: «Allà hi ha la font de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li torna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo a d’altres?».[10]

El sentit de l’obligació que es percep consisteix a «ser proïsme del ferit», cosa que solament es realitza quan s’actua. No es tracta del bé com a realitat ontològica personal, sinó de la persona agent que «es fa bona» practicant el bé.[11] Aquí, dins d’una acció contingent i limitada, el bé d’aquesta assoleix un cert valor absolut; no pas perquè realitzi el màxim bé, sinó perquè manifesta la dignitat moral de la persona. És el bé que no es pot malmetre mai: ningú no pot voler mai que una persona es converteixi en dolenta en actuar. Amb això, es pot determinar l’existència d’actes intrínsecament dolents que no es poden fer mai i el coneixement dels quals dirigeix l’acció.

La tradició cristiana ha estat conscient que, en les seves accions, l’home es juga la salvació, perquè estan segellades pel signe de l’Aliança. L’acció pastoral s’orienta constitutivament a aquesta salvació i, per això, ha de tenir en compte, en primer lloc, el subjecte que la fa.[12]

Així s’oposa a models de praxi radicalment relativistes pel que fa a la moral. Tant en el marxisme com en l’existencialisme s’atribueix a l’acció una capacitat «creativa» que superaria tota mena de norma; però ignoren el subjecte agent, que és qui conté de debò la valoració moral de l’acció humana. En el marxisme es postula l’existència d’un subjecte col·lectiu absolutitzat, la classe social, que menysprea la dignitat inherent a la persona individual. L’existencialisme, per la seva banda, absolutitza la llibertat individual que en l’altra persona sols hi veu un límit;[13] no entén de quina manera l’acció fa créixer moralment l’agent.

La veritat de l’acció pastoral: guarir les ferides

La renovació pastoral que es va dur a terme arran del Concili, i que ha inspirat les nostres estructures pastorals actuals, es va configurar a partir d’un nou concepte d’acció pastoral en què el subjecte era l’Església mateixa en la seva relació amb el món. L’especificació de l’acció pastoral es fa aquí com a resposta a situacions actuals percebudes en les anàlisis sociològiques. Aquesta actitud de centrar-se en les preguntes del món fa que l’Església vagi sempre darrere els problemes i, a vegades, no tingui un caràcter propositiu i evangelitzador. La cultura actual presenta constantment noves qüestions, i, amb això, l’Església perd la iniciativa cultural envers el món.

L’autèntica novetat de la paràbola del bon samarità és diferent. La misericòrdia que el mou és veritable, perquè sap guarir. Vet aquí la veritat a què apunta la seva acció. La importància de la lectura cristològica consisteix en la unió afectiva del metge amb el malalt, la misericòrdia assoleix aleshores el sentit de la redempció segons la profecia d’Isaïes: «és gràcies a les seves nafres que som curats» (Is 53, 5), i segons el que diu sant Pau: «amb la seva ferida heu estats guarits» (1Pe 2, 24). El bon metge no sols sap medicina, sinó que sap guarir. Ningú no es posa a les mans d’un metge que no tingui els coneixements adients. La comprensió real de la veritat de l’home és essencial per entendre les malalties de l’esperit que l’afligeixen i és imprescindible per a una bona pastoral.

La missió de guarir és una raó essencial per a la unió entre l’aspecte doctrinal i l’aspecte pastoral. L’ensenyament de la doctrina, si es fa bé, pel seu valor il·luminatiu i purificador, renova profundament les persones en el seu cor. Tot pastor sap que el pitjor enemic de la vida cristiana és la ignorància de la veritat revelada. I aquesta mancança, per si mateixa, mou la caritat que especifica últimament l’acte pastoral.

L’imperatiu final de Crist a l’interlocutor que li ha donat peu a la paràbola del bon samarità no procedeix a la manera d’un governant que imposa la seva voluntat damunt el súbdit, sinó que més aviat apunta a ser conscient de l’amor que neix de l’interior de la misericòrdia. El fet de ser una resposta a aquesta invitació canvia internament l’horitzó de l’acció cristiana, i ara apareix el sentit central de donar testimoni de la veritat, irreductible a l’efectivitat de l’acció que s’ha fet. Ara s’actua com a fills de Déu i es manifesta en una doble dimensió.

La primera és el caràcter absolut de la dignitat de la persona implicada en l’acció, com és el cas del martiri.[14] Aquest acte sublim és obra de la misericòrdia, amb ell l’home, en complir excel·lentment el pla de Déu, el converteix en llum del món i «llavor de cristià».[15]

La segona és la seva vinculació a la fe, a l’arrel d’on neixen les accions cristianes. Tot es dirigeix al fi, com a fruit del do de l’Esperit, a la «glòria del Pare», a la participació plena de la vida que se’ns ha donat en el Fill. La missió de Crist consisteix, doncs, a «reunir els fills de Déu dispersos» (Jo 11, 52), perquè hi hagi «un sol ramat i un sol pastor» (Jo 10, 16). Això concedeix a l’acció pastoral la dimensió de testimoniatge essencial en la vida cristiana que ens fa testimonis d’una sola veritat «perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel» (Mt 5, 16).

Juan José Pérez Soba

Catedràtic de Pastoral Familiar

Institut Joan Pau II per a la família, Roma