Revista > Número 46

50è ANIVERSARI VATICÀ II - Més enllà de la ''Lumen gentium''

«En el temps de la preparació del concili Vaticà II i també en el mateix Concili, el cardenal Frings –deia el cardenal Ratzinger en la conferència memorable sobre la Lumen gentium de l´any 2000– em va explicar sovint un succés senzill, image-0ce2a9510186d4bf4bc2c5565ecb6f29que era evident que l´havia impressionat de manera profunda. El sant Pare Joan XXIII no havia fixat cap tema concret per al Concili, però havia invitat els bisbes de tot el món a proposar les seves prioritats, de manera que, de les experiències vives de l´Església universal, en sorgís la temàtica que havia de ser tractada en el Concili. [...]

»També en la Conferència episcopal alemanya es va discutir quins temes convenia proposar per a la reunió dels bisbes. No solament a Alemanya, sinó pràcticament en tota l´Església catòlica, l´opinió era que el tema havia de ser l´Església [...]

»També ho afavoria el clima cultural de l´època. [...] No només Romano Guardini parlava d´un despertar de l´Església en les ànimes. També el bisbe evangèlic Otto Dibelius encunyava la fórmula de «el segle de l´Església», i Karl Barth donava a la seva dogmàtica, fundada en les tradicions reformades, la titulació programàtica de 'Kirchliche Dogmatik' (Dogmàtica eclesial); ho expressava així: 'la dogmàtica pressuposa l´Església, sense l´Església no existeix'.

»Així, doncs, entre els membres de la Conferència episcopal alemanya, regnava l´opinió comuna que el tema havia de ser l´Església. L´ancià bisbe Buchberger, de Ratisbona, (...) digué: 'Estimats germans, en el Concili, sobre tot, heu de parlar de Déu. Aquest és el tema més important´. Els bisbes es van quedar impressionats per la profunditat d´aquestes paraules. Com és natural, no podien limitar-se a proposar senzillament el tema de Déu. Però, almenys en el cardenal Frings, hi restà una inquietud interior, i es preguntava contínuament com podíem complir aquest imperatiu. [...]

»Johann Baptist Metz, l´any 1993, va dir adéu a la seva càtedra de Münster. Voldria esmentar d´aquest important discurs algunes frases significatives. Diu Metz: 'La crisi que ha afectat el cristianisme europeu, no és tan sols una crisi eclesial... La crisi és més profunda: en efecte, no sols té la seva arrel en la situació de l´Església mateixa; ha arribat a ser una crisi de Déu´. 'De manera esquemàtica es podria dir: religió sí, Déu no; però aquest 'no´ tampoc no s´ha d´entendre en el sentit categòric dels grans ateismes. Ara no existeixen grans ateismes. En realitat, l´ateisme actual pot tornar a parlar de Déu, de manera serena i tranquil·la. Sense entendre´l de debò...´. 'També l´Església té una concepció d´immunització contra la crisi de Déu. Avui dia, no parla de Déu –com va succeir encara en el Concili Vaticà I–, sinó solament del Déu anunciat per l´Església, com en l´últim Concili. La crisi de Déu és central en l'eclesiologia´.[...]

»Aquestes paraules, en els llavis del creador de la teologia política, ens criden l´atenció. Ens recorden, en primer lloc, amb raó, que el Concili Vaticà II no va ser tan sols un concili eclesiològic, sinó abans que res i sobre tot, s´hi va parlar de Déu –i no solament a la cristiandat, sinó també dirigint-se al món­–, del Déu que és Déu de tots, que salva tots i és accessible a tots. ¿És veritat que el Vaticà II, com sembla dir Metz, solament va recollir la meitat de l´herència de l´anterior concili? És evident que una relació dedicada a la eclesiologia del Concili s´ha de plantejar aquesta pregunta. Voldria donar ara per endavant la meva tesi de fons: el Vaticà II va voler clarament inserir i subordinar el discurs sobre l´Església en el discurs sobre Déu; va voler proposar una eclesiologia en sentit pròpiament teo-lògic, però la recepció del Concili ha omès aquesta característica determinant, privilegiant algunes afirmacions eclesiològiques; s'ha fixat en algunes paraules aïllades, que cridaven l´atenció, i així no ha captat totes les grans perspectives dels pares conciliars».

La “Lumen gentium”, potser el document més important sobre l´Església de Jesucrist

Fins aquí, aquesta citació extensa del memorable discurs que l'any 2000 qui aleshores era el cardenal Ratzinger va dedicar a la Lumen gentium. Aquest text de qui, ara, al cap de tretze anys, és el sant Pare retirat Benet XVI expressa les diferents interpretacions que s´han fet de la Lumen gentium en els cinquanta anys que ens separen de la seva publicació, i és potser el document més important sobre l'Església de Jesucrist en tota la llarga història de difusió del cristianisme en el món. La llarga citació de la conferència del llavors president de la Congregació de la Doctrina de la Fe, bé s´ho val.

Avui, resulta frontalment necessari repetir amb l´àngel que va rebre les dones al sepulcre buit de Jesucrist: «Per què busqueu entre els morts el qui és viu?» (Jo 24,5b). Precisament, en el lluminós pròleg de Jesús de Natzaret, s´explica que, tot i donar un gran interès a la investigació històrica i crítica, exegètica i arqueològica, sobre Jesús i el seu temps, no anem a la recerca del coneixement de l´home Jesús amb l´objectiu d´obtenir el seu retrat robot en el segle primer, sinó del Jesús que acredita ser el Fill de Déu fet home, encarnat i nascut de Maria Verge, que va morir sota el poder de Ponç Pilat, i que, ressuscitat i glorificat en la seva Humanitat, seu a la dreta de Déu Pare, i viu per sempre. Com diu Benet XVI, en uns vint anys, aquell que és home, Jesús de Natzaret, és anunciat en l´himne de Crist de la Carta als Filipencs (2,6-11) amb una cristologia completa en els seus misteris de la encarnació i la redempció, i a qui correspon l´adoració que Déu profetitzà per Isaïes (cf. 45,23). No és una comunitat anònima qui forja sense fonament aquesta plenitud de la proclamació del misteri de Jesucrist en fe inicial, sinó la força manifestada en el Ressuscitat del misteri de Jesús, Déu fet home. Ell és el Vivent. Tomàs ho dirà tot esglaiat del que veu: Senyor meu i Déu meu! (Jo 20,28).

La més gran troballa del Sínode extraordinari, als vint anys del Concili (1985), va ser que tot el text de la Constitució Lumen gentium, amb els molts encerts per comprendre millor el misteri de l´Església com a Sagrament universal de salvació, la perspectiva de la col·legialitat jeràrquica, i molts altres aspectes eclesiològics, apuntava vers la comprensió teo-lògica de l´Església com a misteri de comunió (Koinonia) entre Déu i els homes i dels homes entre si, per Jesucrist nostre Senyor. Crist, en la seva santíssima Humanitat glorificada, és l´únic mitjancer, i la seva mediació té com a instrument universal l´Església, que és el seu Cos, i de la qual Ell és el Cap.

L´Església, contemplada especialment en la imatge de Poble de Déu en camí vers la seva plenitud escatològica, i com a Cos de Crist, comprèn tota la densitat del Misteri Pasqual de la salvació per a tots els homes de tots els temps i llocs. D´aquest instrument de Crist, que és la seva Església, diu al començament la Lumen gentium que és com un sagrament image-70fa34350701e8c3c251a63de1f21303universal de salvació, perquè, com ho expressava Tomàs d´Aquino, Jesucrist és el Sagrament unit a la Divinitat, i els set Sagraments són els mitjans separats que fa servir Jesucrist per portar a terme la seva acció salvífica, i que, quan la santíssima Humanitat del Senyor és glorificada, substitueixen la seva presència física per la presència sagramental, quedant-se entre nosaltres fins a la fi dels temps, quan vindrà en glòria.

És en la definició trobada de l'Església com a misteri de comunió, que la interpretació eclesiològica del Concili Vaticà II, tan centrada en la constitució dogmàtica Lumen gentium, es converteix en una interpretació més profunda, teo-lògica, centrada en Déu, U i Tri. L´Església no és, pròpiament, sagrament, sinó instrument del sagrament que és Crist i dels Sagraments que Ell institueix pel seu lliurament (Eucaristia) i acció salvífica (tots els sagraments) del Déu Amor vers els homes.

El Credo, com a símbol de la fe, és trinitari. En confessar la fe en Jesucrist nostre Senyor i en Déu Esperit Sant, diu també: «Crec en l´Església una, santa, catòlica i apostòlica». No professem que l´Església és un nou objecte de la fe, ni cap altra cosa que no sigui un aspecte de la mateixa fe que proclamem en Jesucrist, que «seu a la dreta de Déu Pare», com a únic mitjancer, i en l´Esperit Sant com a «Senyor que infon la vida» per l´acció santificadora de la santíssima Humanitat de Jesucrist, amb els set Sagraments de la gràcia. La comunió en l´Església és un misteri pel qual els homes i el món participen, per Jesucrist, del misteri de comunió de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Per això, tant la Lumen gentium, com el Decret Ad gentes, manifesten al seu inici l´evolució teològica dels textos del Concili, que parlen fonamentalment del Déu únic i de la Trinitat, que en la seva vida divina íntima és realment Misteri de Comunió, que Jesucrist fa participar a la seva Església per obra de l'Esperit Sant, que és la Persona en què es dóna la comunió d´amor del Pare i el Fill (cf. 2Co 13,13).

El Catecisme de l´Església Catòlica ho ensenya en alguns punts que val la pena recordar en els següents números:

748. «Crist és la llum dels pobles. Reunit en l´Esperit Sant, el sagrat Concili té, per tant, el viu desig d´anunciar a totes les criatures la Bona Nova de l´Evangeli, de difondre entre tots els homes la claror del Crist que resplendeix en el rostre de l´Església». Amb aquestes paraules s'obre la Constitució dogmàtica sobre l´Església del Concili Vaticà II. Així mostra el Concili que l'article de fe sobre l´Església depèn totalment dels articles que es refereixen a Jesucrist. L'Església no té més llum que la del Crist. Segons una imatge preferida pels Pares de l´Església, és com la lluna que rep del sol tota la seva llum.

749. L´article sobre l´Església depèn també totalment de l´article sobre l´Esperit Sant que el precedeix. «En efecte, després d´haver ensenyat que l´Esperit Sant és la font i el donador de tota santedat, ara confessem que és ell el qui dóna la santedat a l´Església». L´Església, segons una dita dels Pares, és el lloc «on floreix l´Esperit».

750 Creure que l´Església és «santa» i «catòlica», i que és «una» i «apostòlica» (tal com afegeix el Símbol de Nicea-Constantinoble) és inseparable de la fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. En el Símbol dels apòstols, fem professió de creure en una Església santa (Credo [..] Ecclesiam») i no en l´Església, per no confondre Déu i les seves obres i per atribuir clarament a la bondat de Déu tots els dons que ell ha posat en la seva Església.

Amb força claredat, doncs, el Catecisme posa la fe en l´Església en dependència directa de la «missió» trinitària del Fill (n. 748) i de l´Esperit Sant (n. 749): és l´Església de Crist, «on floreix l´Esperit». Per això no diem que crec en l´Església, sinó que crec en una Església santa, catòlica i apostòlica, segons la versió del Credo més «romana», ja que el Credo dels Apòstols sembla tenir les seves arrels en el símbol baptismal de l´església de Roma. Diu el Catecisme al final de l´exposició del tema (n. 750): «per no confondre Déu i les seves obres i per atribuir clarament a la bondat de Déu tots els dons que ell ha posat en la seva Església».

L´Església és la finalitat del projecte de Déu de renovar-ho tot per Amor mitjançant la seva Paraula. Si el misteri de Déu té una dimensió eclesiològica, que tan bé exposa el Concili Vaticà II, és perquè primer i principalment té una dimensió teo-lògica, també volguda pels Pares conciliars, i que contempla l'Església com a participació del Misteri de Comunió trinitari; una Església que manifesta en la fe, la litúrgia i la vida diària la caritat de Déu, perquè viu en una adoració profunda.

Hem començat amb una citació extensa de l´inoblidable conferència del cardenal Ratzinger sobre la Lumen gentium en ocasió del Jubileu de l´any 2000. Vull acabar amb les paraules finals que Benet XVI va dir, ex abundantia cordis, pocs dies abans de retirar-se, al seu clergat de Roma, el 14 de febrer, també com a homenatge del seu treball, teo-lògic i eclesio-lògic, primer en una universitat alemanya, després al costat de Joan Pau II, i finalment en la seva lluminosa tasca docent del magisteri papal dels últims anys. Recordant la seva experiència personal en el Concili Vaticà II, va concloure amb llenguatge col·loquial:

«Voldria ara afegir un tercer punt: Hi havia el Concili dels Pares –el vertader Concili–, però hi era també el Concili dels mitjans de comunicació. Era quasi un Concili a part, i el món va percebre el Concili a través d´ells, a través dels media... I mentre el Concili dels Pares es realitzava dins la fe, era un Concili de la fe que busca el intellectus, que cerca comprendre´s i comprendre els signes de Déu en aquell moment, que cerca respondre al repte de Déu i trobar en la Paraula de Déu la paraula per avui i per demà; mentre tot el Concili -com he dit- es movia dins la fe, com a fides quaerens intellectum, el Concili dels periodistes no es desenvolupava naturalment dins la fe, sinó dins les categories dels mitjans de comunicació d´avui dia, fora de la fe, amb una hermenèutica diferent. Era una hermenèutica política. Per als mitjans de comunicació, el Concili era una lluita política, una lluita de poder entre diversos corrents dins l´Església...

»Hi havia aquesta triple qüestió: el poder del Papa, transferit després al poder dels bisbes, finalment, al poder de tots, a la sobirania popular. Per a ells, naturalment, aquesta era la part que calia aprovar, promulgar, afavorir... (la Litúrgia com a acció de la comunitat i la Paraula de Déu com a fonament històric sotmès a revisió critica i de contingut pagà)... Aquestes traduccions, aquestes banalitzacions de la idea del Concili, han estat virulentes en l´aplicació pràctica de la Reforma litúrgica; van néixer en una visió del Concili fora de la seva clau, de la fe. I així també en la qüestió de l´Escriptura: l´Escriptura és un llibre històric, que només ha de ser tractat històricament i i llestos. Sabem que aquest Concili dels mitjans de comunicació va ser accessible a tothom. Va ser el missatge dominant, l´eficient, i el que ha ocasionat tantes calamitats, tants problemes; realment, tantes misèries: seminaris buits, convents tancats, litúrgia banalitzada...

»I el vertader Concili ha tingut dificultats per concretar-se, per realitzar-se; el Concili virtual era més fort que el Concili real. Però la força real del Concili hi era present i, a poc a poc, es realitza cada vegada més i es converteix en la vertadera força que després també és reforma vertadera, vertadera renovació de l´Església.

»Em sembla que, cinquanta anys després del Concili, veiem com aquest Concili virtual es trenca, es perd, i apareix el vertader Concili amb tota la seva força espiritual. La nostra tasca, precisament en aquest Any de la fe, és la de treballar perquè el vertader Concili, amb la força de l´Esperit Sant, es realitzi i l´Església es renovi realment. Confiem que el Senyor ens hi ajudi. Jo, retirat en la meva oració, estaré sempre amb vosaltres, i junts avançarem amb el Senyor, amb aquesta certesa: El Senyor venç».

Crec que no cal afegir-hi res més. Donar la benvinguda al sant Pare Francesc, que va començar a demanar-nos, inclinat el cap, l´almoina de l´oració de tots. L´eclesiologia del Vaticà II, que és present en tots els textos, però molt especialment en la Lumen gentium, ha d´anar més enllà, ha de subordinar-se a l´hermenèutica teo-lògica, a la fe, tant en l´especulació teòrica com en la pràctica de la vida eclesial. La fe teologal ha de ser anunciada amb tota la seva bellesa i amb el realisme de qui, per la pregària, sap que el Déu Trinitari, encarnat en nostre Senyor Jesucrist, és la font única i el suport de tota la realitat existent: és aquest «Déu desconegut», del qual sant Pau va parlar en l´Areòpag d´Atenes, del qui avui hem de parlar en els «nous areòpags»: «en Ell vivim, ens movem i som... Perquè som fins i tot del seu llinatge». (Ac 17,28).

Mn. Josep Maria Riera Munné

Doctor en Teologia

  • 18 febrer 2014
  • Mn. Josep Maria Riera Munné
  • Número 46

Comparteix aquesta entrada