La ''Dei Verbum'', una lectura guiada per J. Ratzinger-Benet XVI

50è Aniversari Vaticà II

Des de la unitat de la Sagrada Escriptura es comprèn el desenvolupament progressiu i homogeni de la Revelació

En convocar l´Any de la fe, Benet XVI ens ha convidat a dirigir els nostres ulls cap el Concili Vaticà II. La seva convicció és que «si el llegim i acollim guiats per una hermenèutica correcta, pot ser i arribar a ser cada cop més una gran força per a la renovació sempre necessària de l´Església» (Porta fidei, n. 5).

En general, la teologia, la catequesi i la vida cristiana són més bíbliques des del Concili Vaticà II i, sens dubte, la Constitució Dei Verbum sobre la divina Revelació ha estat determinant en aquest sentit[1]. Encara més, aquest document va propiciar l´obertura d´un nou capítol en la relació entre el Magisteri i l´exegesi científica. Així ho afirmava Ratzinger, que participà en la redacció de la Dei Verbum com a expert, dient «el text nua la lleialtat a la tradició de l´Església amb el sí a la ciència, i per això també obre el camí de la fe vers al món d´avui»[2]. No obstant això, també és ben cert que la Dei Verbum no s´ha rebut de forma convenient ni ha donat els fruits esperats. Encara resta pendent l´elaboració d´una hermenèutica correcta del text conciliar.

En la seva extensa producció teològica, Ratzinger ha exposat en diversos textos quines són les principals aportacions d´aquest document, i el camí que ha de seguir l´exegesi catòlica en la interpretació de la Sagrada Escriptura, de forma que contribueixi a la sempre necessària revitalització de l´Església. A més a més, també com a pontífex, ha desenvolupat un vast magisteri sobre la Paraula de Déu. Destaca de manera especial la seva intervenció en la XIIa Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes sobre «La Paraula de Déu en la vida de l´Església» (celebrada del 5 al 26 d´octubre de 2008), i l´Exhortació apostòlica Verbum Domini, fruit del Sínode, en la qual trobem una «recepció» nova i profunda de la Dei Verbum[3].

En aquest article, em proposo desenvolupar només duesqüestions nuclears de la Dei Verbum que, segons el meu parer, destaquen en el text conciliar. En primer lloc, em refereixo a la comprensió renovada que ofereix de la naturalesa de la revelació divina, i del seu testimoni escrit, que és la Sagrada Escriptura. I, en segon lloc, a la descripció d´un model d´exegesi bíblica que aconsegueixi superar tant el dualisme que existeix entre la interpretació científica de la Bíblia i la teològica, com l´hermenèutica secularitzada que postulen alguns reconeguts exegetes. Sens dubte, aquests dos grans temes de la Dei Verbum són també els que ressalten en llegir les aportacions científiques i magisterials de Ratzinger-Benet XVI.

La naturalesa de la revelació divina

El primer capítol de la Dei Verbum exposa què és la revelació, com es duu a terme i quin és el seu objecte. El text comença amb un breu proemi en el qual afirma que «seguint les petjades dels Concilis Tridentí i Vaticà I, aquest Concili vol proposar l´autèntica doctrina sobre la revelació divina i la seva transmissió, a fi que tot el món, per l´anunci de la salvació, escoltant cregui, creient esperi, i esperant estimi». Així, doncs, el document del Vaticà II està en continuïtat amb els Concilis precedents; no obstant això, la descripció que segueix de la revelació, en el n. 2, és totalment nova. Es tracta d´un text senzill d´aparença, però d´extraordinària profunditat.

Efectivament, el Magisteri anterior havia descrit la revelació eminentment com una «locució de Déu», és a dir, com aquelles paraules pronunciades per Déu que van quedar escrites en els llibres sagrats i en la Tradició. Per tant, la Sagrada Escriptura s´entenia com el lloc on es conserven les «paraules» que Déu ha dit als homes, els seus decrets, tot allò que Déu ens ha volgut comunicar[4]. Afirmava també que la Bíblia gaudeix de l´autoritat divina i, per aquesta autoritat, les seves ensenyances són veritables. És, doncs, una descripció de la revelació que posa en primer terme la dimensió noètica o doctrinal.

En canvi, la Dei Verbum mostra una comprensió de la revelació divina com un esdeveniment dinàmic i dialògic, que s´origina en l´Amor de Déu pels homes,els quals vol conduir a la salvació. Així, comença dient: «Va plaure a Déu, en la seva bondat i saviesa, revelar-se ell mateix i fer conèixer el misteri de la seva voluntat (...) Mogut pel seu gran amor, parla als homes com a amics, i conviu amb ells, per tal d´invitar-los i acollir-los a la seva companyia» (n. 2). I, un cop dibuixat el marc, explica com es duu a terme el projecte de la revelació: a través d´una història de la salvació que comprèn esdeveniments i paraules íntimament connectats entre ells, i que resplendeix en Crist, el qual és, alhora, «el mitjancer i la plenitud de tota la revelació» (íbid). La revelació és, doncs, un diàleg amorós, una «conversa» entre amics; no és una informació neutra i distant, sinó una comunicació interpersonal, expressió de qui es revela (en aquest cas, de la veritat profunda de Déu, del misteri de la seva voluntat) i interpel·lació (crida a la salvació). Per tal d´il·lustrar el caràcter dialògic i amistós de la revelació, el Concili cita tres passatges bíblics ben indicatius: Déu que parla amb Moisès cara a cara (Ex 33, 11); com a saviesa que «ha viscut entre els homes» (Bar 3, 38); i Jesús que diu als seus deixebles: «vosaltres sou els meus amics» (Jn 15, 14-15).

Si la revelació és una conversa de Déu amb els homes, l´Escriptura, per la seva banda, és el lloc on es desenvolupa aquest diàleg. A les Escriptures, Déu parla amb un llenguatge humà, i comparteix la història humana; de fet, es revela mitjançant aquesta història, és a dir, a través d´esdeveniments i accions que després s´expliquen amb paraules. Encara més, Déu es fa home, viu la història humana i la converteix en història de salvació. La Bíblia és el testimoni de l´encontre de Déu amb els homes i mostra que, a través de Jesucrist, totes les persones són cridades a una relació d´amistat amb Déu, perquè ell és el rostre que podem mirar i amb qui podem parlar.[5]

La Bíblia s´ha escrit, per tant, per transmetre la revelació. Amb altres paraules, «les Sagrades Escriptures són el testimoni en forma escrita de la Paraula divina, són el memorial canònic, històric i literari que testifica l´esdeveniment de la revelació creadora i salvadora»[6]. Però és important no identificar la revelació amb el seu testimoniatge escrit, que és la Bíblia, perquè d´aquesta manera «s´obre el vast horitzó, històric i alhora teològic, en què es mou la interpretació de la Bíblia: una interpretació que veu en las Escriptures no només llibres humans, sinó el testimoni d´un parlar diví»[7], i d´un parlar que es torna a reprendre cada cop que es llegeix, i es fa de nou un diàleg. Déu vol que també avui la Sagrada Escriptura sigui un instrument per a l´encontre de cada home amb Ell.

Quin tipus d´exegesi exigeix un llibre d´aquesta naturalesa? Com es pot dur a terme una interpretació d´una obra que és testimoni de la revelació, i un testimoni literari, històric i canònic? Ho veurem a continuació.

La interpretació bíblica

Com hem fet notar abans, en el camp de l´exegesi de la Sagrada Escriptura s´ha desenvolupat una dicotomia entre el mètode històric, que examina els aspectes literaris i històrics de la Bíblia, i la interpretació teològica.

La investigació científica dels textos bíblics mitjançant l´aplicació de mètodes històrics i literaris ha aportat molts coneixements indiscutibles i irrenunciables, i ha ajudat a aclarir alguns passatges difícils amb què s´havia trobat l´exegesi de la Bíblia. Sens dubte, ha fet possible assolir un coneixement dels textos bíblics més precís. Però, alhora, un dels seus punts febles consisteix a accentuar la distància històrica i la falta de relació amb la vida diària: és un mètode que no pot explicar com s´aplica el missatge de la Bíblia a la fe actual i a la nostra vida. Així, doncs, és clar que només amb la interpretació històrica no es pot comprendre la revelació que Déu ha volgut transmetre a través de l´Escriptura, ni permet que la Bíblia sigui un «espai de diàleg». En definitiva, ésnecessari completar la interpretació històrica amb l´exegesi teològica.

Quan es van acomplir els 25 anys de la Dei Verbum, Ratzinger va pronunciar una conferència amb el títol «La interpretació bíblica en conflicte» on afirmà: «estic convençut que una lectura del text sencer de Dei Verbum, feta amb cura, permet trobar els elements essencials d´una síntesi entre el mètode històric i «l´hermenèutica» teològica. Però aquesta harmonia no és immediatament evident»[8].

Quins són els elements fonamentals d´aquesta síntesi? Benet XVI els apunta al núm. 34 de la Verbum Domini convidant-nos a llegir, concretament, el núm. 12 de Dei Verbum. El text conciliar comença així:

«Ja que Déu ha parlat en la sagrada Escriptura per mitjà d'homes i a la manera humana, l´intèrpret de la Sagrada Escriptura, per entendre el que Ell ha volgut comunicar-nos, ha d´esbrinar atentament què van voler expressar els hagiògrafs i què volia Déu manifestar mitjançant les paraules d´ells».

El Concili exposa la necessitat del mètode històric com una fase indispensable de l´esforç de l´exegeta, però mostra també que la dimensió teològica de la interpretació ésessencial perquè la Bíblia és quelcom més que un llibre humà: l´exegeta ha d´investigar el que volgueren dir els autors humans i el que Déu ha volgut donar a conèixer a través de les seves paraules. El fet històric és una dimensió constitutiva de la fe cristiana, i per això cal esbrinar la història de la salvació que narra la Bíblia amb els mètodes d´investigació històrica. Tanmateix, aquesta història té una altra dimensió, la de l´acció divina, que també cal examinar.

¿Com ha de procedir l´exegeta per tal de fer una hermenèutica teològica que estigui en harmonia amb la investigació històrica? Seguim llegint el núm. 12:

«La Sagrada Escriptura ha de ser llegida i interpretada amb el mateix Esperit amb què fou escrita per tal de descobrir, així, el sentit exacte dels textos sagrats. Per tant, cal fixar-se, amb la mateixa diligència, a escatir el contingut i la unitat de tota la sagrada Escriptura, tenint en compte la Tradició viva de tota l´Església i l´analogia de la fe».

Fem una breu descripció d´aquests principis metodològics que guien la interpretació teològica de la Bíblia, i de les seves aplicacions pràctiques.

a) La unitat de l´Escriptura

La Bíblia comprèn una extensa col·lecció d´escrits dividits en l´Antic i el Nou Testament. Els diversos textos, redactats al llarg de molts segles, eren utilitzats a la litúrgia i la predicació, i per això van ser copiats i recopilats. Tanmateix, pel fet de tenir Déu com autor, constitueixen una unitat que s´ha de reconèixer: tots ells parlen de l´obra de la salvació que culmina en Jesucrist. Per tant, encara que des del punt de vista cronològic els textos comprenen moltes èpoques i molt diverses, giren unitàriament al voltant d´una única història salvífica de Déu amb els homes.

Així, doncs, el principi que crea la unitat de tota la història passada i present, i que l´omple de sentit, és l´esdeveniment històric de Crist, que dóna també al futur la seva unitat. En Crist es realitza la relació de l´ home amb Déu. Tota la història i tota l´Escriptura s´han de considerar en relació amb Crist. Això significa, per tant, que les accions realitzades en l´Antic Testament es basen en una acció futura, i que només a partir d´ella es poden comprendre rectament. D´aquesta manera, Antic i Nou Testament tenen, cadascun d´ells, el seu significat i sentit, però l´un es refeix a l´altre, depenen l´un de l´altre per a la seva comprensió plena.

Per tant, és cert que en primer lloc els textos s´han de situar en el seu àmbit històric propi, i s´han d´interpretar en el seu context. Però, en un segon estadi de la interpretació, s´han d´examinar a partir del conjunt de la història i del seu esdeveniment central: Crist. Així, un mètode teològic d´interpretació que es mou en aquest marc, llegeix la Bíblia com un tot, busca situar cada text dins de l´únic projecte salvífic de Déu, i s´esforça per aconseguir una actualització de la Sagrada Escriptura per al nostre temps. Cada text bíblic és interpretat a la llum del cànon de la Sagrada Escriptura i, d´aquesta manera, el mètode historicocrític no és substituït sinó completat[9].

b) La Tradició viva de l´Església

Amb paraules del Pontífex, la Sagrada Escriptura és el testimoni escrit de la revelació salvadora[10]. Però no podem oblidar que la salvació, realitzada d´una vegada per sempre amb la mort i la resurrecció de Jesucrist, es continua fent actual mitjançant l´Església. Com diu la Constitució sobre la Litúrgia Sacrosanctum Concilium, «Jesucrist envià els Apòstols, plens de l´Esperit Sant, no solament a predicar l´evangeli a totes les criatures (...), sinó també a realitzar l´obra de salvació que proclamaven, mitjançant el sacrifici i els sagraments, al voltant dels quals gira tota la vida litúrgica»[11]. Tot això constitueix la Tradició viva, «les riqueses de la qual són infoses a l´actuació i a la vida de l´Església que creu i que prega» (DV 8).

Així, doncs, amb els llibres escrits, i encara abans que fossin escrits, existia i va continuar existint la Tradició, que inclou la fe, la predicació i la vida de l´Església. Aquesta Tradició no és estàtica ni inerta, sinó que «arrenca dels apòstols, progressa en l´Església amb l´assistència de l´Esperit Sant;en efecte, la comprensió dels fets i de les paraules transmeses creix, d´una banda, per la contemplació i l´estudi dels creients que les conserven en el cor (cf. Lc 2,19 i 51); també per la percepció profunda de les coses espirituals que experimenten; i encara per l´anunci d´aquells que amb la successió episcopal han rebut el carisma segur de la veritat» (DV 8)[12].

Si volem concretar quins són els criteris que l´intèrpret ha de tenir en compte a l´hora d´aplicar aquest principi de la Tradició viva de l´Església, els reduiríem a quatre:

– Parar atenció a la interpretació de la Sagrada Escriptura que varen fer els Sants Pares.

– Cercar l´harmonia amb la doctrina del Magisteri de l´Església.

– Tenir present l´ús de la Bíblia que fa la Sagrada Litúrgia.

– Tenir en compte la vida i els ensenyaments dels sants[13].

c) L´analogia de la fe

De la unitat de la Sagrada Escriptura es desprèn la coherència de les veritats religioses que conté. I aquesta conformitat rep el nom d´analogia de la fe bíblica. La Sagrada Escriptura pot mostrar accents diversos, subratllar aspectes variats d´un mateix objecte com a conseqüència del desenvolupament progressiu de la revelació, i de la diferent personalitat de cadascun dels autors humans; es pot donar progrés, com de fet succeeix en algunes imperfeccions de les lleis del Pentateuc, que són perfeccionades en la moral predicada i viscuda per Crist; però progrés i creixement no significa contradicció. Encara més, són un senyal que Déu no ha mostrat a l´home el misteri de la seva voluntat de cop, sinó que, amb la seva pedagogia divina, s´ha revelat progressivament a través d´esdeveniments de la història bíblica i amb paraules que expliquen aquests esdeveniments, fins a arribar a la revelació definitiva amb Jesucrist.

Aquest principi es pot aplicar a l´exegesi bíblica de dues maneres: en primer lloc, permet que uns textos projectin la seva llum sobre altres, i ajudin l´intèrpret a assolir-ne una comprensió més profunda. D´altra banda, cap text de la Bíblia pot estar en contradicció amb un altre i, per tant, qualsevol aparença de contradicció seria només conseqüència de la limitació de l´intèrpret. És a dir, l´analogia de la fe condueix a reconèixer que, si en algun cas es produeix una contradicció entre la interpretació particular d´un text i la doctrina catòlica, això seria indici d´un error, i esperó per començar una altra vegada el camí de la investigació.

En definitiva, des de la unitat de tota la Sagrada Escriptura es comprèn el desenvolupament progressiu i homogeni de la revelació. I el camí metodològic adequat a aquest pressupòsit és l´analogia de la fe; un camí que l´exegeta ha de recórrer guiat per la Tradició viva de l´Església.

L´exegesi ha de realitzar la seva aportació específica a la missió de l´Església, però per poder assolir aquest paper, ha d´aconseguir una harmonia entre l´hermenèutica científica i la teològica. Per això, Benet XVI postula una exegesi que neixi a l´interior de l´Església, es nodreixi de la seva fe, i estigui al seu servei, perquè la Bíblia només pot ser entesa del tot, i viscuda plenament, en el si de l´Església. Encara que l´Església no afegeix res de substancial a la Bíblia, no és menys cert que només dins de l´Església la Bíblia adquireix el seu ressò just. Una exegesi, en definitiva, com la que fa el Papa en el seu llibre Jesús de Nazaret, on «sense renunciar a la serietat històrica» presenta «la figura i el missatge de Jesús (...) per tal d´afavorir en el lector el creixement de la seva relació viva amb Ell»[14].

Glòria Heras Oliver

Llicenciada en Filologia Hispànica

Doctora en Sagrada Escriptura

[1] Es pot trobar un magnífic balanç d´alguns aspectes de la literatura teològica que va seguir a la Dei Verbum a V. Balaguer, «La economía de la Palabra de Dios. A los 40 años de la Constitución Dogmática Dei Verbum», en Scripta Theologica 37 (2005) 380-405, i, del mateix autor, «La economía de la Sagrada Escritura en Dei Verbum», en Scripta Theologica 38 (2006/3) 893-939. Ambdós articles ofereixen una bibliografia completa.

[2] Comentari a Dei Verbum publicat a Lexikon für Theologie und Kirche, 13, Herder, Freiburg i. Br., 1967. De Ratzinger són els comentaris als capítols 1, 2 i 6 de la Constitució. Cito per la traducció anglesa, dins de: J. Ratzinger, «The Dogmatic Constitution on Divine Revelation. A Commentary», Dei Verbum Bulletin 74-75 (2005) 4-6.

[3] He estudiat nombrosos textos. En destaco els següents:

J. Ratzinger, «La interpretación bíblica en conflicto. Sobre el problema de los fundamentos y la orientación de la exégesis hoy», en J. Ratzinger y otros, Escritura e interpretación. Los fundamentos de la interpretación bíblica, Madrid 2004, pp. 19-54. És el text en castellà d´una conferència pronunciada l´any 1989.

Benet XVI, Discurs al Congrés Internacional en el 40 aniversari de la Dei Verbum (16 setembre 2005).

J. Ratzinger-Benet XVI, Jesús de Natzaret I-II i La infància de Jesús (pròleg dels tres volums, especialment el de la Primera part).

[4] Per exemple, el capítol 2 de la Constitució dogmàtica Dei Filius, citant el principi de la carta als Hebreus que diu «(Déu) parlà de moltes maneres...», afirma que la revelació «està continguda en llibres escrits i en tradicions no escrites». És important tenir en compte el context polèmic en el qual se situen les ensenyances del Concili Vaticà I, que havia de enfrontar-se a un fort racionalisme i agnosticisme.

[5] Missatge del Sínode dels Bisbes, n. 4: «Les paraules sense un rostre no són perfectes, perquè no compleixen plenament l´encontre, com recordava Job quan arribà al final del seu dramàtic itinerari de recerca: «Et coneixia només pel que sentia dir, però ara t´han vist els meus ulls!» (42, 5)».

[6] Missatge del Sínode dels Bisbes, n. 3.

[7] J. Ratzinger, «Relación entre Exégesis y Magisterio de la Iglesia». Ponència amb ocasió dels cent anys de la constitució de la Pontifícia Comissió Bíblica, a L´Osservatore Romano del 16 de maig de 2003, pp. 8-9.

[8] J. Ratzinger, «La interpretación bíblica en conflicto. Sobre el problema de los fundamentos y la orientación de la exégesis hoy» (op. cit.).

[9] Ens referim a «l´exegesi canònica» de què parla Benet XVI a Jesús de Nazaret. Desde el Bautismo a la Transfiguración, Madrid 2008, pp. 13.

[10] Benet XVI, Verbum Domini, n. 18.

[11] Sacrosanctum Concilium, n. 6.

[12] Això significa que la Tradició no és un obstacle per accedir a l´Escriptura, sinó que obre la seva comprensió; a més, implica que correspon a l´Església, mitjançant els seus òrgans institucionals, la paraula decisiva en la interprtetació de l´Escriptura. Queda clar, així, quina és la funció del Magisteri de l´Església. Cfr. J. Ratzinger, «La interpretación bíblica en conflicto. Sobre el problema de los fundamentos y la orientación de la exégesis hoy» (op. cit.).

[13] Referint-se als sants, Benet XVI afirma que «la interpretació més profunda de l´Escriptura prové precisament dels qui s´han deixat plasmar per la Paraula de Déu a través de l´escolta, la lectura i la meditació assídua» (Verbum Domini, n. 48).

[14] Benet XVI, Jesús de Nazaret. Desde el Bautismo a la Transfiguración, op. cit., pp. 18-19.