For Greater Glory - L'altra Revolució mexicana portada al cine

La desconoguda Guerra dels Cristeros

Ferran Blasi i Birbe

Doctor en Teologia

Periodista

Josep Maria Caparrós   

Catedràtic d´Història Contemporània   

i Cinema. Universitat de Barcelona   

Es va presentar a Madrid abans de la seva estrena a Mèxic. Cristiada és una pel·lícula polèmica, que ha tingut més èxit al país on es desenvolupa l´acció que en els Estats Units, d´on procedeixen el director i part dels productors. A Espanya es va preestrenar en la IX Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona, al novembre de 2012. La raó és òbvia: recupera la Memòria Històrica d´un conflicte entre Església i Estat sobre religió i política, i sobre una qüestió de llibertats o de drets humans de fa gairebé un segle. Aquesta primavera va arribar la seva exhibició comercial en el nostre país amb el títol original, For Greater Glory, i va ser presentada per l´actor mexicà Eduardo Verástegui.

La Guerra dels Cristeros (1926-1929)

Prop de tres anys va durar aquesta petita guerra civil en la República de Mèxic, presidida llavors per Plutarco Elías Calles, que va restaurar la política anticlerical que s´arrossegava des del segle XIX, durant el mandat liberal de Benito Juárez, qui hi havia redefinit el caràcter laic de l´Estat i la seva neutralitat en l´àmbit religiós, alhora que havia sotmès l´Església Catòlica a un rígid control, amb mesures com l´expropiació dels seus béns i la prohibició del culte fora dels temples.

Herència del segle XIX, Mèxic va iniciar el nou segle amb una successió de fortes mesures anticatòliques i de presidències truncades per cops d´estat, alçaments militars i presidents assassinats. Amb l´adveniment de Plutarco Elías Calles, el nou president es va proposar descatolitzar el país, aplicant l´article 130 de la Constitució, que suprimia el culte catòlic en tot Mèxic.

Aquest fet va ser la causa de l´anomenada guerra cristera, que es va desencadenar espontàniament en el món rural amb l´ajuda de persones influents de la ciutat i de profundes conviccions. Per oposar-se a aquesta vulneració de la llibertat religiosa, es van aixecar milers de pagesos que van combatre contra les tropes del Govern d´Elías Calles, encara que a penes disposaven d´armes i preparació militar. «Els descontents que anaven formant aquests grups armats eren gent de poca formació, però estaven disposats a donar la vida per defensar la seva religió i el dret a practicar-la. Era un moviment molt popular, no impulsat per la jerarquia eclesiàstica»1, escriu el periodista i historiador Daniel Arasa.

Així mateix, el reconegut especialista Leslei Bethell afirma: «Fou una terrible guerra de gent senzilla insurreccionada contra l´estat i el seu exèrcit, que contenia a més a més tots els elements revolucionaris d´una guerra anticolonial, encara que el govern havia representat fins llavors a l´esquerra i els insurgents als contrarevolucionaris»2.No obstant això, qui millor va definir la Guerra dels Cristeros fou l´historiador Jean Meyer: «La revolució cristera va enfrontar dos mons: l´Estat contra el poble, i els soldats contra els camperols. Fou un moviment de reacció contra el que es va anomenar la revolució mexicana, una revolta que va accelerar l´empresa modernitzadora del règim precedent i va ressuscitar la qüestió de les relacions entre Església i Estat. El poble es va mobilitzar, tal com havia començat a fer el 1915, en legítima defensa, enfront d´un anticlericalisme tan radical com brutal»3.

Els resistents es van aixecar al crit de «Viva Cristo Rey!»4 i morien invocant també la Mare de Déu de Guadalupe. Van ser reprimits per les tropes governamentals amb gran crueltat. A més dels morts en combat, per tortura, assassinat o afusellament, les autoritats van penjar centenars d´insurgents en pals de telègraf al costat de les vies ferroviàries de manera que els viatgers veiessin el càstig que podien sofrir si s´unien a la revolta. Al final, els cristeros foren derrotats; fou una guerra desigual, perquè els insurreccionats formaven un exèrcit irregular de voluntaris.

La posició de l´Església

Quina va ser l´actitud de la jerarquia davant d´aquesta revolta catòlica, que havia provocat entre setanta i vuitanta mil morts? És obvi que va haver-hi sacerdots i religiosos, al costat de catòlics senzills, al capdavant dels cristeros, i no tots van utilitzar la violència; hi havia molts pacifistes. Alguns d´aquests protagonistes -màrtirs en defensa de la fe- serien beatificats pel papa Joan Pau II, entre ells el jesuïta Miguel Agustín Pro, el P. Elías del Socorro Nieves, altres 22 sacerdots i tres joves laics pertanyents a l´Acció Catòlica. Posteriorment, al maig de 2000, van canonitzar al P. Cristóbal Magallanes i 24 sacerdots més. I al novembre de 2005, serien beatificats a Guadalajara (Mèxic), 13 cristeros pacifistes: tres sacerdots i deu laics, un d´ells adolescent5.

El també especialista Andrea Riccardi resumeix amb aquests termes la postura de l´Església: «L´opinió dels bisbes, des de l´exili, sobre la insurrecció que estava tenint lloc al país, es va dividir en una majoria que va evitar qualsevol compromís directe amb les iniciatives dels cristeros, però va justificar el recurs a les armes com una manera de defensar la llibertat religiosa, i en una minoria que es va apartar obertament del moviment insurreccional i va demanar un alto el foc per buscar solucions pacífiques. No obstant això, tres bisbes van recolzar els cristeros, per als quals van aconseguir finançament a l´estranger. La Santa Seu, que havia denunciat públicament la persecució religiosa a Mèxic, no es va solidaritzar amb el moviment insurrecte i, més d´un cop, va instruir l´episcopat perquè no recolzés els rebels»6.

Tot i això, el 1926, el papa Pius XI va publicar l´encíclica Iniquis afflictisque, on reclamava l´atenció sobre «la tristesa de la injusta situació de la religió catòlica a Mèxic».

Finalment, la jerarquia i l´estat van arribar a un discutit acord –els anomenats arreglos– i el govern del Partit Revolucionari Institucional (PRI) es va comprometre a promulgar una amnistia per als bisbes, sacerdots i fidels insurrectes, i a restituir els edificis que havien estat ocupats. En la pel·lícula, es presenten els bons oficis de l´ambaixador dels Estats Units, Dwight Morrow, acompanyats dels seus interessos econòmics, perquè es normalitzés la situació. Els cristeros van obeir la jerarquia i van deixar les armes, no sense acusar alguns bisbes d´haver-los abandonat a la seva sort quan defensaven la llibertat religiosa i l´Església. Aquest arreglo diplomàtic es discutiria durant moltes dècades, però sota els governs següents dels presidents Cárdenas i Àvila Camacho es va iniciar una certa treva entre l´Església i l´estat, malgrat el fort laïcisme d´aquest; perquè encara va haver-hi repressió governamental contra els antics cristeros i nous alçaments fins al 19417. Tot i això, amb la caiguda del PRI i l´entrada del Partit d´Acció Nacional (PA), el Govern demanaria oficialment perdó l´any 2000.

Un director compromès

Per tant, estem davant d´una altra Revolució mexicana que mereixia ser portada al cine. I això és el que ha fet el debutant Dean Wright, que s´ha llançat a la realització d´una pel·lícula de reconstitució històrica, després d´haver destacat com a responsable dels efectes visuals de superproduccions com Titanic, El Senyor dels Anells i Les Cròniques de Nàrnia.

Dean Wright (1967) és fill d´un pastor protestant i sembla molt motivat pels films compromesos. Fins al punt que va venir a Espanya l´abril de 2012 per parlar en la Mostra Internacional de Cine que Inspira: De Madrid fins al cel, sobre Hollywood amb fe. Allà, en una intervenció8 vibrant i suggeridora, va dir:

«La indústria de l´entertainment és extremadament influent a tot el món, però els qui la dirigeixen no són tan diferents als que dirigeixen altres indústries. Molts són persones de fe que van a l´església o a la sinagoga. Alguns deixen la moral a la porta de l´oficina, però també ho fan banquers, advocats... Les pel·lícules i sèries amb continguts reprovables es fan perquè les veu prou gent perquè (els promotors) hi guanyin diners. Cal ser conscient d´això, no per rendir-se, sinó per poder canviar la indústria des de dins: Guanyeu diners amb millors idees! Tingueu èxit amb una millor qualitat. Sigueu exemple, i la recompensa vindrà», va afirmar.

I va posar com a exemple El Senyor dels Anells i Les Cròniques de Nàrnia, tot dient: «Són grans èxits amarats de teologia. Penso que el millor enfocament és crear un bon entreteniment que es basi en els valors que un té, sense pontificar. En general, la gent és llesta. Pots introduir temes positius en pel·lícules entretingudes, i la gent comprendrà el missatge sense necessitat de posar-los aquests temes davant dels nassos. Per descomptat –hi va afegir–, també tinc alguns projectes que tracten específicament de la fe, com Vingui el teu regne, una superproducció sobre Jesucrist».

Finalment, va continuar la seva compromesa intervenció, manifestant: «Des de fa anys, quelcom es mou a Hollywood. Quan Mel Gibson va fer La Passió, ningú no va creure que tindria èxit. Quan va triomfar, de sobte tots els estudis es van preguntar per què l´havien deixat escapar. (...) Cal fer-ho millor que ningú, i el públic acudirà. El gran canvi vindrà quan es pugui convèncer els financers perquè paguin projectes amb grans pressupostos. Pot ser dur, de vegades pot semblar impossible, però tot el que val la pena acostuma a ser difícil d´aconseguir».

I Dean Wright va concloure afirmant que compta amb un suport fonamental: «Tinc una relació profundament personal amb Déu, amb Crist, que m´inspira per continuar fent el que faig. Sé que no estic aquí tot sol».

Una coproducció polèmica

Cristiada és una pel·lícula ambiciosa, que respon amb escreix al valent discurs del seu realitzador. Narra la Guerra dels Cristeros, una història amagada que habitualment no s´ensenya a les escoles. D´aquí que Dean Wright acceptés el projecte de les productores ARC Entertainment/New Land Films (USA) i Dos Corazones Films (Mèxic), al costat del guió de Michael Love. Alhora, el productor mexicà Pablo José Barroso va aconseguir contractar dos actors de primer nivell: Peter O´Toole, que encarna al P. Cristóbal Magallanes, que en aquest conflicte propugna una actitud pacífica, i Andy García, que interpreta Enrique Gorostieta, un general retirat que va dirigir les tropes insurrectes. També va comptar amb el protagonista de Bella, Eduardo Verástegui, en el paper de José Anacleto González Flórez, advocat i pare de família, que també fou executat el 1927, al costat d´altres companys. Conegut com el Gandhi mexicà, va ser un dels cristeros beatificats per Joan Pau II. Del seu personatge, manifestaria Verástegui: «Anacleto va ser un home congruent i coherent, sempre va actuar d´acord amb les seves creences, laic, culte, preparat, que va utilitzar tots aquests recursos per defensar la llibertat, la fe, que va ser el centre de la seva vida. Això em va tocar el cor, em va inspirar i va ser un repte en el meu treball com a actor».

D´altra banda, el productor Pablo José Barroso –que va estimar el cost del film en gairebé set milions d´euros– va afirmar durant la preestrena al Vaticà: «Amb aquesta pel·lícula, volem que el món sàpiga i no oblidi mai les persones que a Mèxic van morir per la seva fe en Jesús i per defensar la seva llibertat de religió»9.

Llavors, on és la polèmica? La que va ser en un principi una resistència pacífica, va passar a ser, amb el curs dels esdeveniments, una rebel·lió armada. Ha estat freqüent la pregunta de si és lícit prendre les armes en defensa de la llibertat religiosa. Aquí fem una valoració teològica i moral, que el film de Dean Wright omet expressament.

Sobre aquest tema, el mateix realitzador de Cristiada es pronunciaria així: «No crec que el meu paper com a director sigui dir el que penso. Crec que la meva feina és mostrar el que va succeir, compartir les passions, els conflictes, els errors i l´heroïcitat de tots els personatges. Si surts del cine commogut, i dies després no pots deixar de pensar en això, he fet el meu treball».

–––––––––––––––––––––––––––––––––

                                        Fitxa Tecnicoartística                                        

Títol original: Cristiada / For Greater Glory.

Producció: ARC Entertainment / Dos Corazones Films, per a New Land Films Production (Mèxic-USA, 2012).

Productor: Pablo José Barroso. Director: Dean Wright. Guió: Michael Love.

Fotografia: Eduardo Martínez Solares.

Música: James Horner. Disseny de producció: Salvador Parra.

Vestuario: Mariestela Fernández.

Muntatge: Richard Francis-Bruce i Mike Oden Jackson.

Intèrprets: Andy García (General Gorostieta), Oscar Isaac (P. Vega), Catalina Sandino Moreno (Adriana), Santiago Cabrera (Victoriano Ramírez), Raúl Adalid (P. Roures), Rubén Blades (president Plutarco Elías Calles), Bruce Greenwood (ambaixador Dwight Morrow), Mauricio Kuri (José Sánchez del Río) Adrián Alonso (Lalo), Eduardo Verástegui (José Anacleto González Flórez), Peter O´Toole (P. Cristóbal Magallanes), Eva Longoria (Tulita). Color - 150 min.

–––––––––––––––––––––––––––––––––

        Reflexions sobre la guerra, a propòsit de la revolució dels cristeros        

Pel que fa a la moralitat de la guerra, no es pot valorar una situació passada amb els criteris d´ara, sinó que cal aplicar els principis que van ser comunament admesos en l´època que es tracta, que serien els que venien d´abans i que estaven vigents mentre anaven sorgint els nous.

En el temps de la revolució dels cristeros, era corrent tenir presents els principis que es relacionaven amb l´anomenada guerra justa. Se solia assenyalar com a condicions per a la licitud de la guerra: que hi hagués una causa justa, que es donés una intenció recta, i que s´iniciés amb l´acord de l´autoritat civil; que en l´inici i en el desenvolupament de la mateixa se seguís el que s´estableix en el dret de gents (ara diríem, en el dret internacional).

En cada època, cal tenir presents els mitjans a utilitzar: si eren els habituals entre els pobles d´aquell temps, i si s´empraven guardant la deguda proporció entre el bé que es volia obtenir i el mal que calia evitar, com el que es produeix en l´un i l´altre bàndol, i especialment en la població civil i en les persones que res tinguin a veure amb els contendents. I és de suposar que aquests piadosos revolucionaris mexicans més aviat podrien considerar-se mancats de defensa, o fins i tot indefensos.

D´altra banda, en aquest temps ja es tenia força experiència en el mateix continent, de guerres que havien estat en alguns aspectes molt mortíferes: les de la independència respecte dels països colonitzadors: Espanya, Anglaterra, França. I també les guerres entre països veïns per qüestions territorials, com la del Chaco entre Paraguai, Brasil i Argentina, i les d´Europa, llunyana geogràficament i pròxima culturalment.

El perill que les guerres es puguin estendre i generalitzar, ha fet mirar-les cada vegada amb més temor i desconfiança. En aquestes situacions excepcionals, es desencadenen totes les passions i molts excessos patològics.

Els moderns mitjans de destrucció, especialment les armes atòmiques, han propiciat sobre el tema de la licitud o il·licitud de la guerra, un salt, no sols quantitatiu, sinó qualitatiu; aquest s´ha manifestat en diversos ensenyaments del Concili Vaticà II així com dels papes: Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau II, que va significar-se per la seva forta posició intentant evitar la guerra d´Iraq.

Les conseqüències previsibles de la guerra han fet evolucionar la doctrina cap a un rebuig total, de manera paral·lela al que ha ocorregut amb la pena de mort, que abans s´admetia comunament com a mitjà de defensa de la societat, i que per diversos motius –entre ells, l´existència de molts errors en la seva aplicació–, han fet inclinar l´opinió cap aquest rebuig quasi universal.

En una guerra, els béns que teòricament se´n poden obtenir no compensen els mals que es produeixen. I ningú no s´atreviria a endevinar la incògnita del resultat. Únicament s´admetria una primera reacció de defensa davant d´una clara i greu agressió contra la pròpia vida o contra la dels éssers més propers, o que posés en greu perill la vida col·lectiva.

No se solen jutjar negativament guerres que en l´època moderna han permès la supervivència d´un país, d´un continent, d´uns legítims interessos socials o econòmics, davant d´atacs de certs totalitarismes agressius. I ningú amb bon criteri moral no s´ha de veure habilitat per desencadenar-la, tret que hagi de ser d´abast molt limitat, amb accions concretes, atacs focalitzats guerrilles, etc.

–––––––––––––––––––––––––––––––––

Valoració crítica del film

En el terreny estrictament cinematogràfic, què podem dir de Cristiada –For Greater Glory. The True Story of Cristiada segons el seu títol original?– En primer lloc, que es tracta d´un film-espectacle, una ambiciosa obra artística, que intenta explicar al gran públic del segle XXI què va ser la Guerra dels Cristeros. I, francament, ho aconsegueix. Molt ben ambientada i interpretada, la pel·lícula no només aconsegueix un gran realisme, sinó que també involucra l´espectador en la història. Encara més: pel seu alè èpic –subratllat per una esplèndida banda sonora, amb la brillant partitura musical de James Horner– ens ha recordat La Missió, la magistral peça de Roland Joffé. Un deu, per tant, quant a la posada en escena de Dean Wright, del qual ningú no diria que és la seva opera prima.

El guió, perfectament concebut per Michael Love, posseeix cert caràcter didàctic. D´aquí que el públic que no conegui la història dels cristeros surti del cine força ben informat. A més a més, exposa les raons dels uns i dels altres sense fer judicis de valor, perquè sigui l´espectador qui potser prengui postura i tregui les seves conclusions personals.

Com qualsevol film de gènere històric, se centra només en alguns personatges clau d´aquell conflicte. Queden una mica mitificats el general Enrique Gorostieta i el P. José Reyes Vega, també amb les seves conversions finals; així com el nen José Sánchez del Río, aquest beatificat. Però a penes es destaquen altres màrtirs, com l´advocat González Flórez, i s´omet el P. Pro, ambdós beatificats. No obstant això, és possible que els autors hagin buscat aquells protagonistes que podien donar més joc a la narració.

Per això es destaquen les seqüències bèl·liques, molt ben realitzades en escenaris naturals mexicans, al costat de reflexions intimistes per mitjà dels flashbacks, amb frases tan significatives com la que pronuncia finalment el líder cristero, el guerriller P. José Reyes Vega, davant del general Gorostieta: «Déu pot convertir fins i tot els actes més horribles i fer-los servir per al bé». I en el seu contingut més espiritual, posseeix escenes molt emotives, com la confessió d´Enrique Gorostieta, o el calvari sofert pel nen José, que evoca la Passió de Crist, i que mor en braços de la seva mare a la manera de La Pietà.

Amb tot, si quelcom destaca especialment en Cristiada és la seva clara defensa de la llibertat religiosa i la valenta actitud d´un poble que va defensar la seva fe fins a la mort. També s´hi aprecia l´entramat politicoeconòmic en les relacions diplomàtiques del president Elías Calles i l´ambaixador nord-americà, i la difícil posició de la jerarquia mexicana i del Vaticà davant el conflicte. Roma va condemnar la Llei Calles, però no es va pronunciar sobre els cristeros. I, al final, es van donar aquests discutits acords, un pacte que no va afavorir aquests últims. No obstant això, a partir de 21 de juny de 1929, es va aconseguir un mínim de llibertat, aquesta llibertat per la qual havia lluitat la Lliga Nacional per a la Defensa de la Llibertat Religiosa, tal com apareix al principi del relat. Lliga que, després del seu frustrat pacte amb el Govern Elías Calles, va recolzar amb armes la revolta i va contractar el general Gorostieta per dirigir els cristeros; una revolta que, en la majoria dels casos, fou en defensa pròpia davant dels assassinats i la dura repressió portada a terme per l´exèrcit federal. Tot i això, hi ha alguna mostra d´arbitrarietats als dos bàndols, com la matança de 51 civils en l´assalt a un tren per part dels cristeros.

Estem, doncs, davant d´una pel·lícula molt digna, que pot fer pensar en les persecucions que ha sofert l´Església en l´últim segle i que encara avui sofreixen els cristians en altres latituds, en ple Tercer Mil·lenni; però ara no hi ha reaccions de defensa violentes.

1 Arasa, Daniel. Drets humans i religió a Catalunya. Pau, tolerància i llibertat en una societat secularitzada, Lleida, Pagès, 2012, p. 95. Aquest llibre posseeix un clarificador apartat dedicat als cristeros.

2 Cfr. The Cambridge History of Latin America, vol. IV, Cambridge University Press, 1986, cit. per Arasa.

3 Meyer, Lean. Les chrétiens d´Amérique Latine, París, 1991, p. 203, cit. per Andrea Riccardi, El segle dels màrtirs, Barcelona, Plaza i Janés, 2001, p. 290. Sens dubte, el gran especialista en el tema és Jean Meyer, La Cristiada, Mèxic, Segle XXI, 1994, 1997 i 2000, 3 vols. (1a ed., 1973).

4 Sobre aquesta invocació, vegeu el clarificador article de Josep-Ignasi Saranyana, Per què celebrem que Crist és rei, en La Vanguardia, 2-XII-2012, p. 45.

5 Cfr. Melgar García-Inés, Ladislao. Màrtirs mexicans en la guerra cristera, a Palabra, núm. 502, setembre 2005, pp. 70-74.

6 Riccardi, op. cit., p. 292. Vegeu cap. VII: L´Estat contra l´Església: Mèxic i Espanya.

7 Vid. la documentada síntesi d´Andrés Azkue, La Cristiada. Els cristeros mexicans (1926-1941), Barcelona, Scire Llibres, 2007.

8 Pel que fa a aquest punt, ens hem servit del reportatge de María Martínez López, «iGanad con mejores ideas! Cristiada, la 'historia escondida´ de México», publicat al suplement d´ABC, Alfa y Omega, 19 d´abril de 2012, p. 26.

9 Cfr. Gutiérrez, Samuel. Estrena mundial de Cristiada en el Vaticà, a Catalunya Cristiana, 1 d´abril de 2012, p. 33.