Transparència i reputació en la banca vaticana: en la bona direcció

La Banca Vaticana, formalment coneguda com a Institut per a les Obres de Religió (IOR) es troba, des de fa temps, al punt de mira de moltes crítiques. Les sospites sobre l´IOR van començar l´any 1982, amb la fallida del Banco Ambrosiano, del qual IOR era l´accionista principal. Diversos escàndols i fets tèrbols de l´Ambrosiano, que no van arribar mai a ser prou aclarits, van esquitxar l´IOR i els seus directius. Més recentment, s´ha acusat l´IOR de tenir comptes xifrats, al darrere dels quals hi hauria persones que els farien servir per blanquejar diners, és a dir, per reciclar diners de procedència inconfessable.

L´IOR va ser creat el 1942 pel papa Pius XII com una institució jurídica dins de l´Estat Vaticà. En la seva configuración actual, «l´objectiu de l´Institut és contribuir a la custòdia i administració dels béns mobles i immobles transferits o confiats a l´Institut per persones físiques o jurídiques i destinats a obres de religió o de caritat»[1].

L´IOR permet treure rendiment econòmic dels recursos dipositats i finançar les esglésies amb més necessitats econòmiques dels països pobres. El capital rebut s´inverteix, bàsicament, en bons de l´Estat, en obligacions i en el mercat interbancari. L´IOR administra fons per valor de 7.000 milions d´euros, i té 19.000 clients, dels quals 5.200 són institucions catòliques, que són titulars de més del 85% dels fons administrats. Els 13.700 restants són treballadors del Vaticà, religiosos i algunes categories específiques com ara diplomàtics acreditats davant de la Santa Seu[2].

Una entitat amb perfil propi

Tot i que l´IOR és conegut, popularment, com la Banca Vaticana, no és pas, de fet, un banc convencional. En paraules de Ernst von Freyberg, l´actual president de l´IOR: «No som un banc, no prestem diners, no fem inversions directes, no operem amb entitats financeres. No especulem amb divises o monedes. El nostre principi és que rebem diners i els invertim en títols d´Estat, en obligacions de societats i en el mercat interbancari, en el qual fem dipòsits a una taxa d´interès lleugerament més alt que l´interès amb què hem rebut els diners, de manera que puguem restituir els diners als nostres clients en qualsevol moment»[3].

El marge entre el rendiment dels actius de l´IOR i els interessos als impositors pot ser d´uns 55 milions d´euros (al voltant d´un 1% del capital), que queden per a la Santa Seu i han de ser destinats a les finalitats pròpies de l´IOR. A més de custodiar els fons que se´ls confien, von Freyberg explica que«hi ha serveis de pagaments, particularment a les entitats vaticanes i a les congregacions que porten a terme activitats arreu del món, als llocs on realitzen aquestes mateixes activitats»[4].

Al setembre de l´any 2009, Benet XVI va nomenar president de l´IOR Ettore Gotti Tedeschi, un professional prestigiós i honrat, que anteriorment havia estat el màxim responsable del Banco de Santander a Itàlia. El 2010, Benet XVI va promulgar una nova llei, molt exigent, per prevenir el blanquejament de diners a través de l´IOR. 

Inesperadament, el 24 de maig de 2012, Gotti Tedeschi va deixar el seu càrrec, després d´una moció de desconfiança adoptada contra ell per part del Consell de Sobreintendència, del qual depèn el president de l´IOR. Es va dir que el motiu era que la voluntat d´una major transparència de Gotti havia topat amb l´oposició d´aquest Consell de Sobreintendència. Però, poc després de la dimissió de Gotti, la Santa Seu va emetre aquest comunicat: «La moció de desconfiança adoptada contra Gotti Tedeschi per part del Consell de Sobreintendència es fonamenta en motius relatius al govern de l´Institut, i no està determinada per una suposada oposició a la línia de transparència, que és volguda tant per les autoritats de la Santa Seu com pel mateix Institut». Gotti Tedeschi, potser per tal de no ofendre ningú, no ha fet fins ara cap declaració sobre aquest punt. 

El 10 de juny de 2012, el Corriere della Sera va publicar una entrevista amb el director general de l´IOR, Pablo Cipriani, el qual va declarar que aquest Institut, en matèria de transparència, «no ha registrat mai, a l´exterior, cap problema, i tampoc a Itàlia al llarg de molts anys». També va negar l´existència de comptes xifrats: «No n´hi ha ni tampoc no n´hi podria haver, perquè tots els comptes que anomenem “posicions” es troben en correlació amb les dades del titular, i d´una manera molt més detallada que en els formularis que es fan servir a Itàlia; per exemple, el sistema electrònic no pot funcionar si no es completa tota la informació requerida». I va aclarir: «Nosaltres no fem préstecs i tot el que en surt, de l´entitat, és a dir, xecs i transferències i fins i tot els diners en efectiu, tot plegat queda registrat, i fins i tot amb més detalls que a Itàlia. A més, els documents duaners són lliurats a la nostra Autoritat de control. Els fluxos resten sota el control del sistema electrònic Ibis»[5].

Pel que fa a l´entrada de diners, va declarar: «Nosaltres no tenim filials; per tant, el que entra arriba des de bancs estrangers o italians. Els correspon també a ells, doncs, i fins i tot abans que no pas a nosaltres, fer els controls; ara bé, nosaltres també els fem, utilitzant sistemes com ara l´OFAC, que és una llista internacional actualitzada constantment amb els noms de les persones sospitoses de blanquejar diners; per dir-ho clarament: qualsevol persona sospitosa és bloquejada de seguida»[6].

Accions per restablir la reputació del IOR

El 15 de febrer de 2013, després d´un procés de selecció de 40 candidats, va ser nomenat president de l´IOR Ernst von Freyberg, un advocat alemany, membre de l´Orde de Malta i president de la naviliera alemanya Blohm+Voss. Va ser l´últim nomenament de Benet XVI, abans de passar a ser emèrit. El papa Francesc, elegit el 13 de març següent, segons el diari La Stampa, volia els comptes clars a l´IOR i sens dubte estava disposat a impulsar aquest acció. 

En una entrevista emesa per Ràdio Vaticana el 31 de maig de 2013, Ernst von Freyberg, president de l´IOR, explicava la seva prioritat de restablir la reputació d´aquest institut[7]. Va reconèixer que la reputació de l´IOR, a causa dels casos del passat, no ha fet honor al sant Pare, «perquè aquesta reputació enfosqueix el missatge» i, per tant, la reputació és avui en dia «la tasca més important a fer», més important del que ell mateix havia suposat inicialment. 

Ara bé, el senyor von Freyberg va remarcar que la reputació no sempre coincideix amb la realitat. «La meva preocupació més gran, ara mateix –va afirmar– no és pas fer neteja o posar en ordre els comptes corrents irregulars» de l´IOR, «tal com em pensava abans de venir aquí». Perquè «fins ara no hi ha res de tot això que hagi pogut detectar».

Quan li van preguntar sobre els suposats comptes xifrats, el director principal de l´IOR no en va tenir cap dubte: «Són pures fantasies. No hi ha comptes xifrats. Des de l´any 1996, és tècnicament impossible, amb el nostre sistema, obrir un dipòsit xifrat. A més, aniria contra la llei del Vaticà». I assegura: «Jo mateix m´he dedicat personalment a controlar el sistema, he fet els controls deguts i no hi ha pas comptes xifrats». També hi afegia que el «sistema està projectat per prevenir el reciclatge de diners bruts i el finançament del terrorisme». Tot i això, el senyor von Freyberg no en tenia prou i, per tal de recuperar la reputació, detallava un conjunt de mesures que ja s´estaven adoptant. Es poden sintetitzar d´aquesta manera:

– Contractar una de les millors consultores mundials per «reescriure el nostre manual sobre com individualitzar les transaccions i els clients sospitosos per re-controlar tots els comptes». (Les estructures i els procediments seran operatius al final d´aquest estiu).

– Controlar cada dipòsit individualment(abans d´acabar l´any en curs). Amb aquesta finalitat, es disposa de diversos consultors externs, «els més famosos a escala mundial en el sector de l´anti-reciclatge», per examinar cadascun dels comptes, amb una estructura i un procediment que identifiqui el reciclatge.

– Presentar un informe anual, com fan totes les institucions financeres (es publicarà a començaments d´octubre al web de l´IOR).

– Aplicar una política de tolerància zero amb els clients o els treballadors que poguessin estar relacionats amb activitats de reciclatge de diners.

– Respectar les normes internacionals, aplicant fins i tot mesures més estrictes que les sol·licitades pels bancs amb què opera l´IOR.

– Actuar amb diligència davant els casos sospitosos. Aquest any, s´han detectat sis casos de presumptes irregularitats. Von Freyberg afirma: «Personalment, cada setmana rebo a la taula del meu escriptori els casos sospitosos i també tinc reunions setmanals amb els responsables encarregats de l´anti-reciclatge».

– Sotmetre´s a avaluació anual per part de Moneyval, l´organisme de la Unió Europea que s´ocupa de l´anti-reciclatge. La Santa Seu ja es va sotmetre a aquesta avaluació l´any passat i, segons l´informe Moneyval publicat el 2012, la Santa Seu té un sistema funcional i no és considerat una jurisdicció crítica.

Sens dubte, els fets descrits podrien plantejar un cas moral de pes. D´una banda, si és cert que s´ha produït blanquejament de diners –afortunadament, sembla que no, excepte, potser, algun cas aïllat– ens trobaríem davant d´una actuació clarament reprovable per cooperació al mal i de greu escàndol, perquè es tracta d´una institució que, d´alguna manera, està vinculada amb la Santa Seu. Però l´IOR està sota sospita i, de fet, hi ha hagut episodis, com el relacionat amb el Banco Ambrosiano, que són més que qüestionables. En tot cas, però, l´IOR, com que pertany a un estat independent, corre el risc de ser utilitzat per reciclar diners de procedència dubtosa. És per això que cal prendre mesures contundents per assegurar-se que ningú no se n´aprofiti i donar garanties a tothom –des dels treballadors del Vaticà i altres impositors fins a l´opinió pública internacional– que l´IOR té prou mèrits per tenir una reputació excel·lent. Les mesures adoptades pel qui avui és papa emèrit, Benet XVI, i la bateria d´accions empreses per l´actual president de l´IOR, Ernst von Freyberg, sens dubte segueixen la bona direcció per tal d´aconseguir una transparència àmplia i fiable i, per tant, una bona reputació.

L´opinió pública és important, i els mitjans de comunicació actuals creen o destrueixen reputació a una gran velocitat. L´IOR no és una institució eclesial, sinó una institució amb personalitat jurídica adscrita a l´Estat Vaticà, però a l´opinió pública li costa força fer distincions i fàcilment associen l´IOR amb la credibilitat dels missatges procedents del Vaticà, ja sigui de la Seu Apostòlica o del mateix Papa. Té molt sentit l´objectiu assenyalat per von Freyberg, en l´entrevista abans esmentada: «que quan es pensa “Vaticà” no es pensi en l´IOR, sinó que s´escoltin les paraules del Papa».

Mesures de transparència com aquestes poden ser un exemple a seguir per altres instàncies eclesiàstiques que, encara que no tinguin un banc propi, manegen fons financers i es poden trobar que l´ús que en fan sigui qüestionat. Com fa una antiga dita, «la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar». En altres paraules: ni semblar sense ser, ni ser sense semblar.

[1] Chirografo di Giovanni Paolo II  Con il quale viene data nuova configurazione all'«Istituto per le Opere di Religione» (11 de març de 1990).

[2] RADIO VATICANA, Interview with IOR President, Ernst von Freyberg, 31 de maig de 2013.

[3] Ibidem

[4] Ibidem.

[5] Citat per l´Agència Zenit (10 de juny de 2012): http://www.zenit.org/es/articles/el-banco-vaticano-apunta-a-la-transparencia. 

[6] Ibidem.

[7] http://en.radiovaticana.va/news/2013/05/30/interview_with_ior_president,_ernst_von_freyberg/en1-696987