Revista > Número 44

Per què és moderna la teologia de sant Joan d'Àvila

Nou doctor de l'església

És interessant reflexionar sobre la modernitat de la teologia de sant Joan d´Àvila, perquè la recent col·lació del seu doctorat eclesiàstic –han estat ben pocs els que fins ara s´han concedit (només trenta-cinc) i, a més, Àvila no està image-4ad8deae76e412d06122075caebd3006vinculat a cap família religiosa– suposa el reconeixement, per part del Sant Pare, del fet que el nou doctor té alguna cosa molt especial a ensenyar als cristians del nostre temps, i òbviament també als creients futurs. És per això que m´he apressat a buscar una nota d´específica modernitat en l´obra avilista o, potser més ben dit, una nota de contemporaneïtat. I aquesta característica m´ha vingut a trobar de seguida, quan he rellegit l´homilia del Sant Pare del dia que va graduar com a doctor de l´Església el Sant d´Almodóvar. En aquesta predicació, el Romà Pontífex el va qualificar de «profund coneixedor de les Sagrades Escriptures»[1].

Hipòtesi de treball

Per tant, el Mestre Àvila va ser modern, i ho continua sent, perquè es va inscriure plenament en el marc de la renovació bíblica promoguda per l´humanisme, i més concretament en l´àmbit teològic del paulinisme. Va ser modern, doncs, perquè es va incorporar a un cicle que començava a ser i que oferia grans perspectives, i que no va arribar a quallar per raó dels atzars polièdrics de la història; un cicle totalment modern que es va esfondrar en el moment que prometia fruits excel·lents per a la teologia catòlica, i que ara, al cap de cinc-cents anys, es recupera providencialment. Recordem, en aquest sentit, l´interès de Benet XVI per promoure la devoció, la lectura i l´estudi del corpus paulí, quan va inaugurar, fa quatre anys, un solemne any dedicat a l´Apòstol dels Gentils. Aleshores, el Romà Pontífex va afirmar ben clarament: «sant Pau no és per a nosaltres una figura del passat, que recordem amb veneració. És també, per a nosaltres, apòstol i herald de Jesucrist»[2].

Aquesta afirmació del Papa, juntament amb altres de semblants que apareixen al llarg de l´homilia esmentada, agafen un relleu especial, si es considera que Benet XVI tenia (i té) en compte el dèficit de cultura paulina, que afectava i afecta el món catòlic; un dèficit que constitueix un subproducte de la polèmica luterana, en prou feines començat a resoldre a mitjans del segle passat per Josep M. Bover, Ferdinand Prat i Josef Holzner, per esmentar-ne alguns entre els exegetes més coneguts. No crec que la meva afirmació demani gaires aclariments: és prou sabut que la polèmica suscitada pel luteranisme va tenir, entre d´altres efectes perversos, que Trento restringís, per motius de prudència, l´accés dels catòlics a les traduccions vernacles de les Sagrades Escriptures. Aquesta decisió no es va adoptar perquè hi hagués dubtes sobre el contingut doctrinal, cosa impensable tenint en compte la seva canonicitat; sinó per la difícil comprensió d´alguns passatges bíblics i, més especialment, en aquell context polèmic, per les perplexitats sorgides arran d´algunes perícopes del corpus paulí. N´hi haurà prou de recordar, en aquest sentit, l´antic advertiment de la Secunda Petri, la qual, quan es refereix a les epístoles de sant Pau, observa que hi apareixen «alguns punts de difícil intel·lecció, que homes indoctes i inconstants van pervertir, de la mateixa manera que les altres Escriptures, per a la seva pròpia perdició» (II Pe 3,16). Vet aquí unes consideracions que semblen gairebé profètiques, com si s´haguessin escrit per al segle XVI i per als posteriors temps moderns.

Doncs bé: l´adscripció del Mestre Àvila, devot de sant Pau i comentarista exemplar del corpus paulí, entre els doctors de l´Església es pot inscriure en el marc de la necessària rehabilitació (ja em permetran que faci servir aquesta paraula, encara que sembli poc adient) dels ensenyaments paulins, promoguda per Benet XVI; i, en aquest context, el Mestre se´ns ofereix com una baula capital en la tasca laboriosa de recuperar l´esplendor dels estudis bíblics catòlics i, per això mateix, com un teòleg actual i plenament modern. Tot seguit miraré de justificar la meva hipòtesi de treball.

Què és el paulinisme

En un treball notable, publicat fa més de quaranta anys, Ricardo García-Villoslada caracteritzava el paulinisme a partir de tres notes: «Són tres, al meu parer –deia- els elements típics del paulinisme, tal com el predicaven i el vivien els espirituals en aquella època [es refereix al segle XVI]: a) la interioritat de la religió, amb menyspreu de les cerimònies i obres exteriors (antijudaisme ritualista); b) la doctrina del cos místic, amb el predomini de la unió de caritat per damunt de la unió de jerarquia i de llei; i c) la vivència íntima del benefici de Crist». I hi afegia: «Crec que [fra Lluís de] Granada sintetitza encertadament la substància de l´avilisme en dues idees: abisme de misèria humana i confiança en la gran i sublim misericòrdia de Crist Redemptor, que per a Granada és, també, la substància mateixa del paulinisme»[3]. García-Villoslada oblida una característica, que sortirà més endavant, al llarg d´aquest estudi. Ara, però, no ens convé avançar-nos i val més que reprenguem el fil del nostre discurs.

Cap a l´any 1520, sant Joan d´Àvila se´n va anar a estudiar a Alcalá, després de la seva experiència a Salamanca i de tres anys de grans ascesis a la seva casa d´Almodóvar. A Alcalá, s´admirava Erasme, que va arribar a la seva màxima popularitat allà a ´any 1522, amb la tornada de Carles V des d´Alemanya. Per a García-Villoslada, els castellans esperaven d´Erasme allò que s´ha anomenat la «religió interior», tan contrària a la monacal i tan recomanada per sant Pau. De totes maneres, «no és exacte, com s´ha indicat alguna vegada -matisa el jesuïta- que Erasme portés, així, el coneixement de sant Pau als espanyols. Perquè ja el llegien i estudiaven des de temps antics. I Joan d´Àvila arriba al més encès paulinisme, no pas per la lectura dels llibres erasmians, sinó per la meditació i l´experiència mística»[4].

Àvila es va aficionar ben aviat a sant Pau i, per això mateix, ja va començar les seves lliçons sobre l´epístola als Romans l´any 1527, és a dir, deu anys abans que Luter comentés per segona vegada aquest text paulí i arribés al seu «descobriment» quan hi va llegir: «ja que en l'evangeli es revela la justícia de Déu, de fe en fe, tal com està escrit: 'Qui és just per la fe viurà´». (Rm. 1,17).

A més, està documentat que, al voltant dels anys 1535-36, Àvila explicava les epístoles paulines en llengua vulgar, com testifica el procés inquisitorial de Còrdova, i que a aquestes lliçons també hi assistien alguns capellans, bons coneixedors de la Vulgata llatina. Eren anys posteriors a la Confessio augustana, de Felip Melanchthon, que data de 1530, i anteriors a l´obertura de Trento, que va tenir lloc a finals de 1545. La peça fonamental d´aquest treball exegètic és el seu comentari a l´epístola als Gàlates, dictat a Còrdova, al voltant de 1537[5]. Em cenyiré a aquest text per mostrar algunes traces de la modernitat teològica avilista.

El context biogràfic del comentari als Gàlates

«Els comentaris a Gàlates –ha escrit Esquerda Bifet– són lliçons amb una base molt bíblica i teològica, però amb aplicacions pastorals i catequètiques, a nivell científic i popular. Les citacions tècniques i de textos llatins indiquen –com ja s´ha dit– l´assistència d´alguns eclesiàstics a les lliçons i de gent de cultura. Així complia allò que ell demanaria, posteriorment, en els dos Memoriales a Trento i a les Advertencias para el concilio de Toledo, de cara a la reforma de la vida personal i social. Però hi ha també moments en què el text és com un diàleg amb els assistents, a manera de metodologia catequística. L´objectiu a què tendeix el qui exposa és prou clar: no pas a saber, sinó a viure, transformant-se en Crist»[6].

Els dos Memoriales a Trento, que acabo d´esmentar, són posteriors al comentari a Gàlates. El primer Memorial data de 1551, és a dir, és contemporani del segon període tridentí; i el segon Memorial és de 1561, és a dir, sincrònic amb el tercer període tridentí, quan Trento ja havia resolt els principals temes suscitats pel luteranisme, discutits en les primeres deu sessions[7]; havia definit acuradament la fe sobre la presència real i substancial de Crist en la Santíssima Eucaristia i el sagrament de la penitència, en el segon període; i es disposa a fer l´exposició catòlica sobre la Santa Missa i el matrimoni, i a la redacció dels impressionants decrets de reforma.

En el primer d´aquests dos Memoriales, és a dir, al començament del segon període tridentí, sant Joan d´Àvila es queixava que l´ensenyament de la Sagrada Escriptura es trobés tan oblidat:

«Óyenla [los estudiantes para presbíteros] por cursar y no por amor que le tengan. Conviene que se ordene que se hagan ejercicios cerca de ella, o teniendo conclusiones de ella a modo de sermón, para que se avive el estudio de ella, pues ella es la que hace a uno llamarse teólogo.

«Item: que no vayan cansados a ella de otros estudios, que ni tienen ya fuerza en la memoria para trabajar, y llevan los paladares hechos a otro gusto, y no desocupados para hacerse al gusto de ella»[8].

Aquesta preocupació seva, com es pot veure, sintonitza gairebé al peu de la lletra amb les recomanacions del recent Vaticà II, i conté unes apreciacions pedagògiques, que sorprenen per llur sentit comú, vigència i actualitat. Àvila volia que la Sagrada Escriptura fos realment l´ànima de la Teologia.

En el segon Memorial, ja no parla d´impulsar l´estudi de la Bíblia, com una necessitat peremptòria en la formació dels candidats al sacerdoci, sinó que s´atura a considerar els principals errors de la proposta luterana (sobre el lliure albir, la primacia del Romà Pontífex, la Santíssima Eucaristia i l´Església), i s´endinsa en el tema de la inerrància bíblica, que planteja en uns termes molt moderns, és a dir, en clau eclesiològica i en el context de la tradició apostòlica. Vegem-ho tot seguit:

«Claro es que, muertos los apóstoles, la Iglesia no se pasó a la gente que adoraba los ídolos, sino a la [gent] que recibió la fe de Cristo, enseñada por los apóstoles, y permaneció en ella. Y, si éstos en quien sucedió fueron engañados, no ha habido Iglesia en todo este tiempo en la tierra, siendo imposible, de ley ordinaria de Dios, que haya habido tiempo, aunque muy breve, que haya estado sin ella [és a dir, sense Església], pues el Señor dijo que estaría con ella omnibus diebus».

Les afirmacions eclesiològiques avilistes afirmen la inseparabilitat i distinció entre Crist i el seu Cos místic, que és l´Església. Es tracta d´un marc especulatiu que supera àmpliament els plantejaments que esdevindrien comuns després de Trento en la teologia bellarminiana i que han perdurat fins poc abans del Vaticà II, amb l´encíclica Mystici coporis, de Pius XII, de l´any 1943.

És innegable que Àvila es refereix directament (in recto) als temps posteriors a Crist i previs a la parusia, és a dir, a la sisena etapa agustiniana, que és paral·lela a la setena i s´endinsa en la vuitena. Tanmateix, la seva insistència en el fet que Crist i l´Església són inseparables ens introdueix en la moderna qüestió de la preexistència de l´Església, l´Ecclesia ab Abel, i ens condueix a una moderna relectura de l´axioma tardomedieval extra ecclesiam nulla salus. El contrast, en aquest punt, entre la teologia avilista i el luteranisme, d´una banda, i la teologia reformada de Joan Calví, de l´altra, resulta evident. Àvila no hauria mai subscrit l´afirmació luterana segons la qual «la raó no és mai capaç de trobar Déu, perquè només troba el dimoni o la seva pròpia idea de Déu»[9]. Tot i això, hi va haver, en el cas d´Àvila, segons que sembla, una certa evolució en la seva manera d´entendre la justificació. És una llàstima que no hàgim conservat el seu comentari a Romans[10].

Tornem, però, al Segundo memorial tridentí. Després del omnibus diebus cum illa ('Crist sempre amb la seva Església), que implica una relectura de l´axioma extra ecclesiam nulla salus, Ávila hi afegeix:

«Y, si no ha habido [sempre] Iglesia, no hay fundamento para recibir alguna escriptura por [per si mateixa] de infalible verdad, pues que por medio no tenemos los católicos ni los herejes a una escriptura por infalible sino porque la Iglesia la aprobó por tal. Y si, en cosa tan importantísima como dar autoridad de escriptura divina a unos libros y quitarla a otros, la Iglesia acertó, el espíritu de verdad y de Dios mora en ella, y por fuerza lo han de confesar así todos los que reciben la tal escriptura por infalible. Y pues quieren tener por tal el edificio de la escriptura, tengan por infalible el fundamento sobre el [que] está fundada, que es la Iglesia, y créanla en otras cosas, por importantes que sean. Y, si la descreen en ellas, también en ésta, y quédanse sin escriptura divina y al albedrío y antojo de lo que cada uno quisiese poner por tal»[11].

L´argument antiluterà és ben clar: si es considera infal·lible l´Escriptura, cal acceptar l´autoritat de l´Església que la declara canònica. El principi sola scriptura condueix a la pura arbitrarietat.

Continguts doctrinals del comentari als Gàlates

Com es pot suposar, són nombrosos els temes doctrinals i morals que tracta el Mestre seguint el fil dels ensenyaments paulins. M´ha semblat adient, tenint en compte la brevetat d´aquestes notes, fixar-me només en un, que m´ha interessant especialment i que espero que també desperti la curiositat dels lectors.

Com ja és prou sabut, en la carta als Gàlates, sant Pau estableix, en un context dialèctic, una oberta contraposició entre el seu evangeli, per dir-ho així, i la intromissió dels judaïtzants. És en aquest marc que s´inscriu, i sant Pau ho destaca poderosament, la simulació de sant Pere a Antioquia. Sant Pau esmenta, a més, els seus dos viatges a Jerusalem: el primer, al cap de tres anys de la seva conversió, videre Petrum, i, passats disset anys d´aquesta mateixa conversió ne forte in vacuum currerem. Aquests viatges se situen, d´altra banda, en una atmosfera ben particular, que el Mestre detecta i remarca: la justificació que ofereix l´Apòstol Pau per avalar la seva autoritat. No es limita pas a parlar només en nom seu; ressalta la referència als altres, ja que diu, al començament de la carta: «Pau, apòstol no pas de part dels homes ni per obra de cap home [...] i [...] així com tots els germans que són amb mi, a les esglésies de Galàcia» (Ga, 1,1-2).

No se sap del cert el lloc i la data en què va ser escrita la carta als Gàlates, potser fou a Macedònia o bé a Corint, i al voltant de l´any 56 o poc abans. És per això que tampoc no es pot precisar qui eren els qui estaven amb Pau en aquest moment. En tot cas, el Mestre Àvila es demana, intrigat: «per què es reserva aquesta particularitat, en aquest punt?, per què apel·la a la comunió amb els germans que són amb ell?»[12]. I, tot seguint sant Jeroni, sant Ambròs, sant Joan Crisòstom i d´altres, comenta: «perquè tractava coses de doctrina, en aquesta epístola».

Vet aquí una qüestió de gran abast que obliga el Mestre a fer una llarguíssima glossa, que condueix al difícil i complex afer del sensus fidelium o, per dir-ho potser amb més precisió, que desemboca en la qüestió de la tradició, que remunta als primers testimonis, és a dir, al kerigma original. Així, doncs, «l´Apòstol no es vanta [de posar-se ell mateix com a savi i d´inventar vanes doctrines], sinó [que es mostra orgullós] de dir que predicava allò que tots els amics de Déu i que tota l´Església sabia i aprovava»[13]. Como si digués: «No us penséssiu pas que us predico coses noves, sinó aquelles que tots van dir. Per això els apòstols apel·len tan sovint als profetes»[14].

Aquesta predicació apostòlica, conservada pels primers deixebles, i molt particularment pels Dotze, procedia del mateix Crist, és a dir, del mateix Déu. Per aquest motiu, Sant Pau afirma que ell també ha tingut revelació de Déu quan, poc després, hi afegeix: «per revelar en mi el seu Fill». I així mateix, el Mestre Àvila ho remarca degudament quan afirma: «que [Pau] va predicar allò que Déu li havia ensenyat»[15], de manera que la seva predicació s´ofereix amb un títol equivalent que la dels Dotze, perquè també la seva recondueix a la font originària de la Revelació, que és el mateix Déu, tot i que per una altra via. Així, doncs, quan assenyala que amb ell hi ha alguns germans, mentre escriu la carta, expressa que el seu evangeli, que ve de Déu, és acceptat i coincideix amb l´evangeli, també diví, que anuncien aquests germans. Tot plegat quedarà ben aviat més clar, tal com veurem ara mateix.

Sant Pau narra, tot seguit, el seu primer viatge videre Petrum. I, aquí, hi trobem un comentari avilista que em sembla fonamental. Llegim-lo:

«Dice Erasmo que el término que corresponde en el griego a videre significa no solamente ver, sino ver para aprender. San Crisóstomo, Jerónimo, Ambrosio y todos dicen lo contrario: que no fue para aprender, sino como a mayor, para reverenciarle; y es esto conforme a lo que va tratando el Apóstol, y no lo que dice Erasmo. Y así Crisóstomo dice que significa ver con admiración, como se considera un grande edificio o ciudad»[16].

Va anar a Pere no pas per aprendre, sinó per reverenciar-lo, ja que el seu evangeli era tan diví com el de Pere, tan diví com el que professava l´església mare de Jerusalem.

¿I què direm del segon viatge paulí a Jerusalem, que va ser ne forte in vacuum currerem? El Mestre comenta:

«El Apóstol bien cierto estaba de lo que predicaba y sabía que era conforme a la voluntad de Dios [...]; [però] viendo los discípulos que él predicaba una cosa, y [que] en Jerusalén se hacía otra, tomaban ocasión para dudar en la doctrina del Apóstol y para parecerles que había contrariedad en ella; y quedarse ellos con esta duda era predicar el Apóstol en balde, era dar pasos ociosos, pues no sería creído: esto llama él in vacuum currere. Para esto dice que subió a Jerusalén. No para satisfacer a sí, sino para satisfacer a los otros, fue donde estaba San Pedro y el senado de los Apóstoles, que era Jerusalén, y allí se determinó cómo [no] eran obligados a circuncidarse, ut patet»[17].

Sembla, doncs, que el viatge no va ser fet per convalidar la seva doctrina davant els Dotze, sinó més aviat per tal que els fidels de les esglésies que ell havia fundat s´adonessin que no hi havia manca de concordança entre els Dotze i ell.

Ara bé, el viatge va tenir també una altra finalitat, que Àvila destaca amb molta subtilesa. Sant Pau demostra amb el seu viatge que qualsevol dubte s´ha de resoldre en concili:

«En dándose la determinación por el Concilio, no hubo alteraciones ni más disensiones en este caso, sino que luego admiten la determinación del Concilio, como si fuera dada por el mesmo Espíritu Santo. [...] En dando esta determinación, no queda lugar para dudar»[18].

És obvi que Àvila té en compte implícitament la necessitat d´un concili ecumènic per resoldre la crisi protestant. Cal tenir present que les lliçons sobre els Gàlates es poden datar al voltant de l´any 1537, quan Carles V i bona part de la cristiandat encara pugnaven pel concili, sense que hi hagués acord sobre on celebrar-lo ni quan. Tot i això, per tal que les seves paraules no s´interpretessin en un sentit conciliarista, hi afegeix a continuació:

«Sácase de aquí que, en determinando nuestros pontífices cualquier cosa, la habemos de recibir como si el mesmo Dios la determinara y la habemos de obedecer: especialmente el supremo en la tierra [és a dir, el Papa], cuya fe no puede faltar, porque está puesto él para confirmar la fe a todos los otros. Por esto vemos tan encomendada en la Escriptura esta obediencia a ellos»[19].

Bandeja del tot la hipòtesi concialiarista del suposat papa heretge i s´aparta de les sessions quarta i cinquena del Concili de Constança, no ratificades per Martí V, com ja és prou sabut.

Encara ens podem preguntar sobre què diu Àvila de l´incident d´Antioquia, àmpliamente narrat per sant Pau en el capítol segon de Gàlates (Gal. 2,11-14). No deixa pas de banda el Mestre el cèlebre passatge in faciem ei restiti, quia reprehensibilis erat. Però el presenta, simplement, com un testimoni de la humilitat de sant Pere, que accepta la reprensió per la seva debilitat; i de la fortalesa i la valentia de sant Pau, que corregeix el seu superior, ja que sant Pere era «era més gran i més antic en l´Evangeli». I passa a considerar, seguint el fil de moltes autoritats patrístiques i de sant Tomàs, si sant Pere hauria pecat o no amb la seva dissimulació.

*  *  *

M´he cenyit a destacar la modernitat dels plantejaments teològics avilistes. He situat el Mestre Àvila en el context del gran moviment bíblic de començaments del segle XVI, el qual, a causa de les complexes circumstàncies històriques del moment, va quedar frustat. És així que es va perdre una gran oportunitat de progrés teològic, que el Vaticà II ha volgut restituir, tot situant la Sagrada Escriptura en el centre mateix de la reflexió teològica, i que també Benet XVI ha mirat de compensar, tot declarant un Any dedicat a Sant Pau.

Ben ancorat en el coneixement especulatiu i espiritual del text sagrat, acollit en el marc de la rica tradició patrística, el Mestre Àvila va intuir el veritable abast eclesiològic del corpus paulí i va albirar, d´aquesta manera, alguns desenvolupaments eclesiològics que encara trigarien moltes dècades a obrir-se pas en la teologia catòlica. És, doncs, amb tota raó que Benet XVI ens el proposa ara com a doctor de l´Església catòlica, perquè ens aficionem a la lectura i a la meditació de les seves tesis teològiques, i no ens acontentem, només, amb una lectura espiritual i ascètica del seu llegat.

Josep-Ignasi Saranyana

Membre ordinari del Pontifici Comitè de Ciències Històriques (Vaticà)


[1] Benet XVI, Homilia a la Plaça de Sant Pere en l´obertura de l´Assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes, 7.10.12.

[2] Benet XVI, Homilia en la celebració de les primeres vespres de la solemnitat de sant Pere i sant Pau, en ocasió de la inauguració de l´Any Paulí, 28.06.2008.

[3] Cfr. Ricardo García-Villoslada, El paulinismo de San Juan de Ávila, dins de «Gregorianum», 51 (1970) 615-647, aquí pàgines 634 i 640. Vegeu també Álvaro Huerga, El Maestro Ávila imitador de San Pablo, dins de «Teología Espiritual», 9 (1965) 247-291.

[4] Ricardo García-Villoslada, El paulinismo de San Juan de Ávila, op. cit. p. 623. Per què tanta por a reconèixer que Àvila llegia i citava Erasme amb tota llibertat?

[5] La redacció definitiva del text és posterior a 1542, però anterior a Trento, ja que no hi ha cap referència a Trento. No obstant això, no es va editar fins l´any 1950. També es conserva un comentari a la primera de sant Joan, que ara no consideraré. De moment, no s´ha trobat el comentari a Romans.

[6] Juan Esquerda Bifet, Diccionario de San Juan de Ávila, Ed. Monte Carmelo, Burgos, 1999, entrada: «Escritura», p. 341-348, aquí pàgines 347-348.

[7] Sobre la divina revelació i els llibres sagrats, sobre el pecat original i la predestinació, i sobre la justificació.

[8] Juan de Ávila, Memorial primero al Concilio de Trento (1551) [redactat a petició de l´arquebisbe de Granada, Don Pedro Guerrero], dins d´ Obra completas del Santo Maestro Juan de Ávila, ed. de Luis Sala Balust y Francisco Martín Hernández, VI. Tratados de reforma, Tratados menores, Escritos menores, Índice general, BAC, Madrid, 1971, p. 33-68, n. 52 (a la p. 65). Mantenim el text original en castellà en les citacions llargues, però optem per traduir-lo quan són expressions curtes i comentades en el cos de l´estudi (N. del trad.).

[9] Citat por José Morales, Teología de las religiones, Rialp, Madrid 22008, p. 99. Per a Calví, a més, tots els pagans seran reprovats.

[10] Ladaria reconeix una certa evolució en Àvila, qui passaria de considerar que no és possible cap mena de virtut sinó és en l´Esperit (de manera que els pagans més aviat parlarien d´allò que desitjaven, quan es referien a les virtuts, que no pas d´allò que tenien), a un segona etapa, que es pot apreciar, per exemple, en la redacció definitiva d´Audi filia, en què es refereix a virtuts dels pagans per inclinació natural, que els cristians tenen per concessió de l´Esperit Sant, és a dir, com a do. Cfr. Luis F. Ladaria, La doctrina de la justificación en San Juan de Ávila, dins de AA.DD, El Maestro Ávila. Actas del congreso internacional. Madrid, 27-30 noviembre 2000, Conferencia Episcopal Española (EDICE), Madrid 2002, p. 553-577, aquí p. 556-557, nota 12.

[11] Juan de Ávila, Memorial segundo al Concilio de Trento (1561) [redactat a petició de l´arquebisbe de Granada, Don Pedro Guerrero], dins d´Obras completas, VI, op. cit., p. 79-208, aquí p. 105-106.

[12] Juan de Ávila, Lecciones sobre la epístola a los Gálatas, dins d´Obras completas del Santo Maestro Juan de Ávila. Edición crítica revisada, IV. Comentarios bíblicos, ed. de Francisco Martín Hernández, BAC, Madrid 1970, p. 28106.

[13] Ibid., p. 29166-168.

[14] Ibid., p. 30173-175.

[15] Ibid., p. 39507.

[16]Ibid., p. 40517-524. Sobre les referències a Erasme, cfr. Francisco Martín Hernández, ¿Fue erasmista san Juan de Ávila?, dins d´ «Anuario de Historia de la Iglesia», 21 (2012) 63-76.

[17] Juan de Ávila, Lecciones sobre la epístola a los Gálatas, cit., pp. 43-44625-637.

[18]Ibid., p. 44639-645.

[19]Ibid., p. 44645-651.

------------------------------------

       Per saber més sobre sant Joan d'Àvila      .

 

El nomenament de sant Joan d´Àvila com a doctor de l´Església realça encara més la figura de qui va ser apòstol d´Andalusia, patró del clergat espanyol, savi director espiritual i predicador incansable.

En els últims mesos, han aparegut nombrosos llibres sobre el nou doctor i la seva obra literària i espiritual. Proposem dues breus aproximacions al sant d´Àvila, amb el desig que facilitin el coneixement de la seva vida i obra, que avui resulten plenament actuals.

 

image-c0216626bd8eb7b5950b0f2cbaa1acc4

 

Juan de Ávila

Un apóstol en camino

 

Juan Rubio

San Pablo (colección bolsillo)

Madrid, 2012

183 pàg.

Juan Rubio Fernández, sacerdot diocesà i director de la revista Vida Nueva, destaca en aquest llibre el perfil biogràfic de sant Joan d´Àvila, centrat especialment en la seva dimensió de mestre. L´autor mostra que el seu biografiat va ser un bon mestre perquè va aprendre a ser un deixeble fidel de Jesucrist. Repetia que només es pot parlar de Déu si abans s´ha parlat amb Ell. Entenia la vida d´oració com a fonament de tota acció apostòlica. Aquest tracte amb Crist facilitava posar el llevat de l´Evangeli en les converses amb els homes.

Aquesta biografia inclou el pròleg escrit pel cardenal Carlos Amigo Vallejo, i un epíleg que recull el Missatge de la Conferència Episcopal Espanyola: Sant Joan d´Àvila, mestre de evangelitzadors, amb motiu del Vè centenari del naixement del sant d´Àvila el 1999.

 

image-eb77f37ea1ce1cbf8ad6f7c53dbb4c34

 

San Juan de Ávila

Maestro y doctor


Lope Rubio Parrado, Luis Rubio Morán

Ediciones Sígueme

Salamanca, 2012,

158 pàg.

A la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid del 2011, Benet XVI va anunciar la propera declaració de sant Joan d´Àvila, prevere, com a doctor de l´Església. Efectivament, el 7 octubre 2012 va ser proclamat doctor al costat de la mística Hildegarda de Bingen, durant la missa d´obertura de la XIIIè Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes, dedicat a la nova evangelització.

 El nou doctor deixa una biografia plena de la més alta espiritualitat, d´un gran coneixement de la Sagrada Escriptura i d´una ardent predicació que, entre d´altres, va influir en innombrables sants i conversos del seu temps: Teresa de Jesús, Ignasi de Loiola, Francesc de Borja, Joan de Rivera, Pere d´Alcántara o Luis de Granada. Aspirant a missioner, va patir presó a instàncies de la Inquisició, va ser fundador d´una universitat, popular predicador i catequista, reformador de costums, director espiritual i autor d´obres tan influents com Audi filia. Per tot això i per l´aproximació que els autors fan al Sant en els seus textos, es tracta d´una obra de gran interès.

  • 13 abril 2013
  • Josep-Ignasi Saranyana
  • Número 44

Comparteix aquesta entrada