Revista > Número 43

Déu fa créixer les persones

Josep M. Rovira Belloso

Edicions Saragossa

Barcelona, 2012

196 pàgs.

 

L'autor és prou conegut, tant per la seva llarga docència –com a professor i cap del Departament de Teologia de la Facultat de Teologia de Catalunya–, com per la seva àmplia producció, en temes d´espiritualitat, teològics, eclesials, i image-03ba793380c0ef618f1b5f7321b24790d´anàlisi doctrinal i filosòfica.

És el mateix Dr. Rovira Belloso qui, en la introducció, ens dóna les claus que constitueixen les línies estructurals del seu llibre.

D´una banda, esmenta unes quantes «idees de teologia espiritual», fruit d´una experiència personal. Després, comenta l´existència de dos estudis, realitzats un any després de l´esmentada vivència personal, que seran incorporats al present llibre: «L´un... sobre la persona humana com a imatge i semblança de Déu –Pare, Fill i Esperit Sant–, cosa que incloïa una anàlisi sobre la capacitat de conèixer, estimar i actuar de la persona». I l´altre estudi «m´obligava a preguntar-me de nou sobre la diferència de l´Evangeli de Joan respecte dels sinòptics: Marc, Mateu i Lluc».

I, això, de manera que «aquests dos temes, tots dos estesos sobre el fons trinitari, aclarien el significat de la nostra existència oberta a la unitat transcendent del Pare i del Fill i de l´Esperit Sant». És aquí on l´autor trobarà els elements –les categories– per a una concepció antropològica fonamentada en la revelació, que li permetrà una visió profunda, i suggeridora, de la naturalesa i de l´activitat essencials de la persona humana. Aquest és el contingut de la primera part de l´obra.

Un altre objectiu del llibre és, amb vista al diàleg amb l´agnosticisme, «una valoració del paper de la raó davant l´existència de Déu, sense oblidar el valor de la fe davant l´amor de Déu que es dóna a les persones, com diu la Bíblia de la primera a la darrera pàgina». A aquest objectiu dedica la segona part del llibre.

Finalment, en la tercera part, presenta una reflexió sobre el Poble de Déu, l´Església, tant respecte a la seva activitat en el món –l´exercici de la caritat–, com pel que fa a la seva dimensió sacramental.

D'acord amb el que acabem de comentar, l´autor titularà les tres parts de l´obra: La persona humana davant Déu. La persona escolta la Paraula de Déu. Del cor de la persona a la visibilitat del Poble de Déu.

L'obra presenta, en el modus d´exposició, unes característiques, diríem, pedagògiques, i alhora apologètiques. En la primera part, fa una anàlisi detallada i precisa de la constitució ontològica de la persona humana, en analogia amb la realitat trinitària, inspirant-se en autors com Basili el Gran, sant Agustí, Guillem de S. Thierry i sant Tomàs d´Aquino. També cita elements de la concepció de la persona del Dr. Jaume Bofill, i fa referència al personalisme transcendent de Joseph Ratzinger.

Pensem que l´estil emprat per l´autor es pot qualificar de pedagògic, perquè trobem unida a la precisió i claredat expositives, una forma ordenada i progressiva –sistemàtica­– en el desenvolupament de les idees, un retornar sobre els conceptes essencials del seu plantejament, de manera que quedin establerts sòlidament.

Són abundants els textos que expressen la seva concepció antropològica basada en la Revelació bíblica. Així, «La persona humana és imatge de Déu perquè s´hi donen tres facultats que podríem anomenar 'divines´, perquè Déu és un amor intel·ligent, que té una vida intradivina que, a més, crea. Les tres facultats, estimar, conèixer i actuar, també es donen en l´home». Més endavant, afirmarà explícitament que una de les «idees fonamentals del present escrit consisteix a insistir que la persona humana s´assembla, és anàloga, a les persones divines».  ·

Arriba a la conclusió que les categories essencials que constitueixen la persona en ella mateixa són una intel·ligència amorosa, o un amor intel·ligent, que subsisteixen en el subjecte, en la unitat del 'jo mateix´ [del moi-même, de la mismidad]. Aquest és «el pol subsistent de la persona humana». I juntament, de forma inseparable, la relació: «A aquest pol hi correspon el segon, que és la relació. Sense aquesta, la persona seria alguna cosa subsistent, però no pas oberta als altres (...) La persona és, per tant, el subjecte responsable i lliure, però no pas tancat en ell mateix, sinó obert i donat als altres en relació d´amistat o germanor, o bé de filiació o de paternitat».

Si volguéssim expressar en un sol terme la noció clau, sobre la qual es fonamenta i gira tot el pensament de l´autor, pensem que podria ser que Déu és Amor, o més ben dit, que Déu es una Trinitat Personal d´Amor. D´aquí brollen totes les conseqüències, tant per apropar-nos al coneixement íntim de Déu, com per assolir una més profunda comprensió de l´ésser de la persona humana.

Deixem, però, per al lector del llibre, el seu personal descobriment i valoració de les precisions, matisos, intuïcions i perspectives, que enriqueixen les anàlisis i reflexions de l´autor al voltant dels temes breument apuntats.

La segona part s´obre amb la pregunta de si és possible la comunicació entre Déu i l´home. I contesta: «Aquí convergeixen la reflexió de la intel·ligència i la punta fina de la fe en el Fill de l´home, Jesucrist, que ens parla de Déu, el 'meu Pare´». L´autor centra la seva reflexió en l´Evangeli de sant Joan, i al llarg d´un extens comentari, que podríem anomenar de caràcter exegètic i apologètic, mostra com la revelació de Déu, que és el mateix Jesucrist, no només hi respon plenament, sinó que supera per elevació els requeriments de la raó, i els anhels del cor humà.

En la tercera part, l´autor parla de la naturalesa i constitució de l´Església, com a Poble de Déu. De la necessitat de la visibilitat de la caritat, i també de la litúrgia. Descriu els sagraments i, amb detall, especialment, la cerimònia eucarística. També descriu l´Any Litúrgic, contempla l´Apocalipsi, com a utopia cristiana, i presenta propostes de renovació d´aspectes de la vida eclesial.

En aquest punt, en parlar de la participació dels laics en l´extensió del Regne de Déu, ens hauria agradat trobar-hi una referència més explícita a la Lumen Gentium. La Constitució posa, en efecte, la santificació de la vida ordinària com a fonament de la seva actuació cristiana al món (cfr LG, nn. 33, 34).

Entre d´altres temes, volem fer una referència particular als capítols sobre el sagraments. Pensem que seguint el seu objectiu de diàleg amb l´agnosticisme, el Dr. Rovira Belloso es planteja exposar, de manera que resultin més assequibles –diguem, com més creïbles–, algunes qüestions difícils per al lector no creient o agnòstic.

Així, parlant del Baptisme, ens dirà que «Aquesta professió de fe (es refereix a la dels participants), d´alguna manera, arriba fins el cor del batejand i li dóna la llavor de la fe, de l´esperança i de l´amor». D´aquesta forma, s´evita parlar de l´acció de l´Esperit Sant –que és Qui sembra pròpiament la llavor–, cosa que resulta inassequible per al lector que no té la fe cristiana.

Un altra qüestió es planteja quan tracta de la forma de presència de Jesucrist a l´Eucaristia. El Dr. Rovira Belloso parla d´una «presència entregada de Jesús al Pare i a nosaltres». I segueix dient que «el lector d´aquest llibre endevinarà que aquesta insistència en la 'presència entregada´ té com a motiu el fet que la persona –en aquest cas, la persona divina de Jesús– es realitza plenament per la presència i donació o entrega de Jesús al Pare i a nosaltres».

Ha quedat clar, al llarg de l´estudi, que la persona humana és també relació, i sense ella quedaria incompleta en el seu ésser. Però dir que la persona divina de Jesús (Jesús és exclusivament una persona, la del Fill etern) necessita per assolir la seva plenitud com a persona, aquesta relació amb el Pare i amb nosaltres, no sembla adequar-se al caràcter diví de la persona de Jesús, perquè Ell, la Segona Persona de la Trinitat, és precisament relació eterna amb el Pare i amb l´Esperit Sant (relació subsistent, diríem, en terminologia tomista), i no li cal, doncs, aquesta nova o segona relació per realitzar-se plenament com a persona.

Amb tot, hi ha alguns conceptes, que no discutirem a fons aquí, però que, al meu parer, convindria revisar en una propera edició. Un fa referència a la persona divina de Jesucrist, i a com assoleix la plenitud com a persona per la relació amb el Pare i amb nosaltres. No té ja aquesta plenitud per la relació filial al Pare en el sí de la Santíssima Trinitat des de tota l'eternitat? La segona tracta de l'explicació de la presència eucarística, i utilitza l'expressió "cos espiritual", una expressió que resulta ambigua, sinó contradictòria.

El llibre resulta un treball molt valuós, per a tothom, per la profunditat i claredat de les nocions amb què s´enriqueix el tema de la persona humana. Igualment, els comentaris exegètics a l´Evangeli de sant Joan, ens obren horitzons i ens duen a aprofundir en la comprensió de la solidesa i bellesa de la fe cristiana. I, finalment, també la seva reflexió de l´Església, Poble de Déu, que fa visible el Regne de Déu a la terra.

Pensem que aquesta obra pot ser especialment profitosa i recomanable per a lectors no creients, o bé que es considerin agnòstics. Però, encara més, per a aquells cristians que es trobin potser amb una fe afeblida, o poc raonada, ja que hi podran trobar aliment sòlid per enfortir la seva fe i la seva vida cristiana.

Ferran Rodríguez

  • 22 novembre 2012
  • Josep M. Rovira Belloso
  • Número 43

Comparteix aquesta entrada