¿Curas casados? 30 preguntas candentes sobre el celibato

Arturo Cattaneo (ed.)

Ed. Rialp

Madrid, 2011

191 pàg.

Arturo Cattaneo és professor de la Facultat de Dret Canònic Sant Pius X (Venècia) i de la Facultat de Teologia de Lugano (Suïssa) i sacerdot. En col·laboració amb altres col·legues seus de la Facultat de Teologia de Lugano, i altres acadèmics i pastors, entre els quals destaca el cardenal Mauro Piacenza, prefecte de la Congregació per al Clergat, dóna resposta a les objeccions més freqüents i crítiques sobre el celibat sacerdotal.

A més, al final del llibre es recullen extractes dels principals documents del Magisteri i una bibliografia que permet un major aprofundiment. Comença fent una mica d´història. Planteja l´objecció de si el celibat sacerdotal es va introduir o no en l´edat mitjana i contesta que el celibat pertany a la tradició de l´Església més antiga. Crist no es va casar ni va engendrar fills. Aquest és el gran exemple que ja els apòstols imitaven. Fins i tot, si estaven casats, deixaven la dona i els fills per seguir el Crist (cf. Mc 10, 28-30). En el cristianisme més antic, l´abstinència (també anomenada continència) jugava un paper més important del que habitualment s´admet.

En l´Església llatina, des del segle IX, són ordenats gairebé exclusivament candidats célibes (fora d´excepcions com ara la recepció a l´Esglèsia d´alguns preveres casats de la comunió anglicana), en canvi, a Orient, a partir del sínode bizantí de Trullo (691), es va permetre l´ús del matrimoni als clergues casats mentre no exercissin el servei de l´altar. Per al episcopat, en canvi, tant a Orient com a Occident, sempre s´ha requerit el celibat.

Què diu la teologia respecte del celibat? El principal text del Magisteri sobre el celibat és l´encíclica de Pau VI Sacerdotalis caelibatus, de 1967. S´hi tracten els diferents aspectes teològics del celibat: es desenvolupa la dimensió cristològica, que assimila i configura la persona cèlibe amb la caritat i el lliurament de Crist, la dimensió eclesiològica, que manifesta en aquesta oblació l´amor virginal de Crist a la Església, la dimensió escatològica: el celibat és signe particular dels béns celestials, la dimensió antropològica: exigeix a la persona la capacitat d´un amor autèntic –obert a la més alta i àmplia paternitat– i, finalment, la dimensió espiritual i ascètica, perquè només una autèntica vida espiritual ofereix una base sòlida per poder perseverar en aquesta decisió.

Quant a l´equilibri afectiu i sexual de la persona cèlibe, es rebutja el fet de considerar-lo antinatural. Antinatural seria la vida cèlibe si el fet d´estar sol es tornés una manera d´egoisme entotsolat. D´aquest perill, tampoc n´està immunitzat l´home casat. Les crisis existencials d´alguns sacerdots no es deuen al celibat, sinó a consentir que la vida espiritual decaigui en la rutina. El celibat fa que el sacerdot sigui lliure per a relacions intenses de direcció espiritual, podent dedicar més –tant des del punt de vista del temps com existencial– a la direcció espiritual respecte al que podria fer si estigués casat.

També es rebutja que afavoreixi l´homosexualitat ni que fomenti els abusos sexuals a menors. Es donen, entre d´altres coses, estadístiques concretes per rebutjar com a insostenible aquesta relació.

Segueix l´exposició tractant altres punts d´interès, per exemple, com proposar la bellesa i el valor del celibat als joves d´avui, es parla de diversos aspectes relacionats amb la vida dels sacerdots cèlibes. I tracta també el com presentar-lo a cultures no occidentals. En alguns llocs com a l´Índia, no hi ha gaires entrebancs, perquè es té en gran estima les persones cèlibes. Pel que fa a l´Àfrica, diu Benedict Ejeh, sacerdot nigerià: «la preponderància entre els pobles africans de certa mentalitat desfavorable al celibat no tanca la possibilitat de reconèixer i acollir el seu valor en una època diferent, en circumstàncies diferents. La qüestió que en realitat hem de plantejar és antiga i de sabor colonial: si l´africà és substancialment home de la mateixa manera que un americà, un asiàtic o un europeu. Si ho és, serà també capaç de viure els mateixos valors humans i espirituals, com el celibat».

A continuació, el cardenal Piacenza comenta els ensenyaments pontificis sobre el celibat, de Pius XI a Benet XVI. Com s´ha comentat, el llibre es tanca amb una selecció d´altres textos del Magisteri sobre el celibat sacerdotal.

És un llibre de molt interès per a sacerdots, formadors de seminaris i seminaristes, i per a tots aquells que vulguin tenir uns fonaments sòlids sobre aquesta qüestió candent en la vida de l´Església.

Joaquim González-Llanos