Revista > Número 41

La teoria de gènere, una norma política mundial

Entrevista amb Marguerite A. Peeters

Periodista nord-americana especialitzada en organitzacions internacionals. Directora general de Dialogue dynamics, Institut per al diàleg intercultural. Recentment nomenada consultora del Pontifici Consell per a la Cultura.

Marguerite A. Peeters, periodista nord-americana especialitzada en organitzacions internacionals és l´autora de centenars d´informes sobre el canvi global i cultural basats en les seves entrevistes amb experts en relacions internacionals. És la impulsora de Dialogue dynamics image-2335b475f21ea04239d1f7bf8823ae3csobre la identitat humana i la política global. Aquesta entitat sense ànim de lucre radicada a Brussel·les, és un centre d´estudis que analitza els conceptes clau, valors i mecanismes de funcionament de la globalització. Elabora informes, estudis i materials didàctics sobre la cultura global i el canvi polític així com els principis de la política global.

La integració de la perspectiva de gènere en els llibres de text escolar, així com en la legislació de molts països occidentals (per exemple veure l´art.41 Perspectiva de gènere en l´Estatut de Catalunya de l´any 2006) tenen un efecte detonador, com si es tractés d´una teoria completament nova, un fenomen aïllat i sense història. El gènere en la seva realitat actual és el resultat d´un procés de la revolució cultural occidental, llarg i complex, que es remunta al segle XVIII i encara més enllà. L´horitzó actual d´aquest procés sobre el gènere, és la «post-humanitat» de la qual es parla des de fa unes dècades: el matrimoni entre homes i la tecnologia per aconseguir, a tall d´exemple, canviar de sexe, allargar la vida uns anys, augmentar la capacitat cerebral, alliberar les dones de la seva funció «reproductiva» per mitjà d´aquesta tecnologia.

La lògica de la revolució ha estat la d´anar sempre més lluny, si és possible, en la recerca d´un projecte de demolició. D´altra banda, el sorgiment del gènere a Occident ha coincidit històricament amb l´acceleració de la mundialització, que té com a conseqüència l´exportació ràpida i eficaç d´aquest producte de la decadència occidental a les cultures no occidentals. Paradoxalment, la gran majoria de les persones ignora quins són els continguts i els objectius de la revolució i no s´ha fet càrrec de la seva extensió socieconòmica, jurídica, cultural, política i antropològica. De tot plegat, en parlem amb Marguerite A. Peeters.*

P. Podria explicar-nos l´origen de la Teoria del Gènere? Quines són les seves implicacions ara mateix?

Ens trobem davant d´un fenomen sociopolític d´extensió mundial: la revolució del gènere està operant des de 1995 a través de la perspectiva del gènere o d´igualtat de sexes, norma política mundial a partir de la Conferència de les Nacions Unides de Pequín. La revolució del gènere s´integra a la vegada en un conjunt: altres revolucions, connectades entre si pels seus objectius comuns, es van dur a terme durant el procés de conferències de l´ONU posteriors a la Guerra Freda,entre les quals la de Pequín no ha estat més que una pedra de construcció. Posem-ne exemples: la revolució política (la democràcia participativa, l´associacionisme, el bon govern, la política mundial, la creació de consens, l´educació cívica...); revolució econòmica (desenvolupament sostenible, l´estabilització de la població, el creixement zero, el principi de precaució, els drets dels animals, la igualtat de totes les formes de vida...); la revolució cultural i ètica (la diversitat cultural, la qualitat de vida per a tothom, una nova ètica mundial...); la revolució sexual i feminista. El gènere es relaciona amb una nebulosa d´altres conceptes, alguns dels quals pertanyen als seus parents directes, tals com la salut reproductiva, (homo) paternitat, l´eliminació dels estereotips, els drets de les dones, els drets dels homosexuals, la teoria queer, i d´altres parents més llunyans. Aquests conceptes s´incorporen a una nova ètica mundial postmoderna expressant-se a través d´un nou llenguatge, del qual ja he donat uns exemples que serien només uns quants entre centenars. Convé situar el tema del gènere en el context d´una revolució cultural i política, ja que les seves implicacions i ramificacions són molt més àmplies del que som concients.

P. Som davant un nou paradigma ideològic per a un món en crisi?
El gènere és un indicador d´una crisi que no és només, ni en primer lloc, econòmica i financera: és una crisi de la democràcia, una crisi referida a la naturalesa del nostre contracte social, al contingut dels drets de l´home, al teixit de les nostres societats, de l´autoritat moral dels governs, de l´autoritat del dret, de la governabilitat del món, de la nostra relació amb la natura, del contingut de l´educació, del matrimoni i la família, de la nostra identitat humana. Es tracta d´una crisi de civilització. El malestar és general i perceptible. Ho és tant que provoca fer-se preguntes fonamentals i genera una creixent presa de consciència dels seus orígens morals i espirituals. Podria esdevenir un kairós, un moment favorable per a un nou començament, per aconseguir canvis positius per a un nou consens genuí.

P. Quan parlen de gènere, a què es refereixen els seus ideòlegs?
Prèviament, cal que faci alguna precisió sobre la traducció de la paraula anglesa gender. Contràriament a la paraula «sexe», que es pot referir a la identitat femenina o masculina d´un individu més enllà de les diferències d´ordre biològic (es parla d´un individu de sexe masculí, per exemple), la paraula “sexe” en anglès té tendència a quedar-se limitada només a les diferències anatòmiques. La paraula gènere he estat inventada en el món anglosaxó quan en la revolució cultural occidental s´han volgut distingir les diferències biològiques home-dona de les funcions que li són atribuïdes socialment. En conseqüència, per aquesta diferència semàntica entre les dues llengües, la paraula gender es tradueix per «sexe», més lliurement utilitzada que la traducció literal que seria “gènere”, es a dir, precisament per la paraula que l´anglès no vol utilitzar. Els manuals escolars francesos de Ciència i Vida a la Terra SVT, per exemple, parlen sense fer diferència d´identitat sexual o d´identitat de gènere, i els governs mundials parlen d´igualtat o paritat de sexes, sexe social, estadístiques separades per sexes, discriminació sexual, identitat sexual, transsexualitat, normes sexuals, equilibri entre sexes, sexoespecificitat i d´altres expressions encaminades, a partir d´ara, a ser interpretades a la llum de la teoria del gènere. Podria ser que molts de nosaltres no ens adonem, per exemple, que «igualtat de sexes» és la traducció de gender equality i que cal interpretar l´expressió a la llum de la teoria del gènere.

image-5902ae2f97fddc4d70f6c45c4d414715

Fixem-nos també que els problemes derivats de la traducció, no ajuden a aclarir un concepte extremadament sofisticat i confús per naturalesa, ja que és producte d´una construcció intel·lectual, mancada de substància estable, única i clarament identificable. Els experts del gènere es barallen entre ells pel que fa al significat exacte dels conceptes que ells mateixos han elaborat: identitat sexual, identitat de gènere, preferència o orientació sexual, el rol sexual o rol de gènere, comportament sexual, els estereotips de gènere i d´altres. Arriben sovint a interpretar-los de manera contradictòria per reivindicar-se davant de la confusió ambiental, i, després, ells mateixos intenten corregir-los a través d´una proliferació de termes «aclaridors» ad infinitum sobre les particularitats de cada expressió del gènere. Si les anem analitzant, veurem que són plenes de contradiccions, cada vegada més flagrants: una autèntica Torre de Babel!

P. En quin context històric i intel·lectual neix el gènere?
El gènere té una història que es pot resseguir pas a pas: una història contemporània que data dels últims seixanta anys, –com ja he indicat en la pregunta anterior–, i una història més llunyana que es pot remuntar a la Revolució Francesa i a la Il·lustració.

En el segle XVIII, es produeix a França i a Occident un divorci entre l´individu i la persona, ciutadà i pare, raó i fe, laic i creient, els drets i l´amor, l´Església i l´Estat. Jean-Jacques Rousseau, ¿no va declarar que ser pare era un privilegi social contrari a la igualtat? El punt de partida de la teoria del gènere és una concepció de la igualtat del ciutadà-individu que s´oposa de manera dialèctica a la maternitat, a la paternitat, a la filiació, és a dir, a la persona. La concepció laica de la igualtat ciutadana és asexuada: radicalment indiferenciada. Ha escombrat la persona, l´amor a la cultura i el contracte social. Durant els últims segles, els drets individuals i la llibertat d´escollir han sobrepassat socialment, jurídicament i políticament la paternitat, la família i l´amor. És així com va començar un llarg procés per l´homicidi de la figura del pare dins la cultura occidental que, a poc a poc, va portar a la mort de la mare (mentalitat anticonceptiva, el dret a l´avortament, una certa interpretació dels drets de la dona com a pura ciutadana), la mort del cònjuge (la revolució sexual, l´augment de les parelles sexuals) i la mort del fill, esdevingudes tan explícites en la segona meitat del segle XX. És així com va ser possible la reconstrucció de l´ésser humà sobre fonaments nous, purament laics: la teoria de gènere.

P. Fins aquí els seus orígens remots, però aquesta ideologia sembla radicalment contemporània...

La història recent del gènere té quatre grans etapes: l´elaboració del concepte i la seva aparició en els primers anys 50, el seu desenvolupament i la racionalització de la «teoria» en els àmbits universitaris franco-nord-americans en els anys 60-70; la transformació del concepte en la norma cultural i política mundial en els anys 90, i finalment l´adveniment d´una cultura mundial del gènere.

P. Podria explicar-nos la fabricació intel·lectual d´aquesta teoria?

Si bé abans era utilitzada per referir-se a les distincions d´ordre gramatical (gènere masculí, femení i neutre, existents en una sèrie de llengües antigues i modernes), la paraula gènere va començar a posar-se al servei d´objectius sociològics i ideològics als Estats Units en la dècada dels 50: impulsada per les reivindicacions feministes d´una banda, i d´homosexuals per l´altre, els enginyers socials, com ara John Money, van començar a utilitzar el terme en referència a una identitat sexual que no coincideix amb la identitat biològica. Des del principi, l´objectiu era ideològic: el gènere va ser creat, no per a distingir les diferències anatòmiques de les diferències antropològiques no anatòmiques constitutives de la feminitat i la masculinitat, sinó més aviat per trencar la unitat ontològica de la persona divorciant-la, per dir-ho d´alguna manera, del seu propi cos, masculí o femení. La voluntat de determinar-se «lliurement» en contra del seu cos sexuat, ha marcat la història del gènere des del principi.

P. Ha esmentat que, en un segon moment, es va produir l´elaboració d´aquesta teoria en els medis universitaris franco-nord-americans en els anys 60-70 del segle passat. Què va succeir?

Lliscant sobre l´onada de les revolucions sexual, feminista i cultural en plena expansió, nodrint-se de la French Theory que va aparèixer a les universitats franceses en els anys 60 i de la mà de l´existencialisme ateu francès, el contingut doctrinari de la revolució de gènere s´ha anat desenvolupant amb el temps. La intel·lectualitat postmoderna occidental dels anys 60 i 70 ha racionalitzat els objectius de la revolució cultural. Es va interessar també pel medi ambient, la pau, els drets humans, el control de la població i tenia una perspectiva internacionalista. Ràpidament, es posà en contacte amb els organismes especialitzats de les Nacions Unides. I es van forjar uns vincles de treball efectiu entre tots ells, posant la teoria de gènere en contacte amb altres projectes ideològics en desenvolupament en totes aquestes àrees. Els Gender Studies van aparèixer en una sèrie d´universitats dels Estats Units durant els anys 70.

P. Parla d´una tercera etapa, que coincideix amb la caiguda del comunisme, en la qual algunes organitzacions adopten aquesta teoria com a norma política. Com va passar, això?

Quan va caure el mur de Berlín, l´ONU va voler construir, a través d´una sèrie de nou conferències internacionals, un nou consens mundial sobre les normes, valors i prioritats de la cooperació internacional per a la nova era que s´obria, el segle XXI. La perspectiva del gènere va ser l´objecte d´un suposat consens mundial en la Conferència de Pequín al 1995. Pequín va transformar la teoria del gènere en norma política mundial. La igualtat de sexes –en anglès gender equality–, ha estat tractada des d´aleshores com una prioritat transversal efectiva de la cooperació internacional i com a pedra angular de la nova ètica mundial.

image-a4b96c681988225c6ae1ab25d52516b8

P. Finalment, la norma cerca imposar-se culturalment...

Avui no hi ha cap programa de desenvolupament més aplicat i millor finançat que el de la igualtat de sexes. Pequín havia fet del gender mainstreaming una prioritat estratègica. Aquesta estratègia difícil de traduir en francès, retorna a la integració transversal de la gender perspective en les línies principals de les polítiques en tots els dominis. No hi ha cap observador atent de l´evolució de la política mundial que pugui negar l´enorme força política i cultural del gènere. Els projectes de desenvolupament no reben fons públics, si no incorporen explícitament la perspectiva del gènere. S´han establert mecanismes de seguiment per verificar la seva aplicació. La nova ètica és normativa, imperativa, i cada vegada més intolerant.

P. Si ho he entès bé, pels defensors de la teoria de gènere el sexe –les diferències biològiques home/dona– i el gènere –les funcions que la societat els atribueix– no tenen per què coincidir. Podria puntualitzar com ho entenen aquests teòrics?

Hem vist que el concepte de gènere va ser construït per oposició dialèctica amb el sexe biològic. Recordem les distincions entre sexe i gènere generalment acceptades per la majoria dels teòrics del gènere.

El sexe seria d´ordre «natural», genètic, biològic, anatòmic, fisiològic, cromosòmic, hormonal, «material», i per tant no intercanviable (excepte per intervenció quirúrgica). Seria, en l´argot de la nova ètica neomarxista, el producte de «la reproducció biològica». D´altra banda, el gènere seria elaborat socialment i culturalment de manera convencional, i per tant, canviable, inestable, fluid, transitori, variable, no només segons les èpoques i cultures, sinó també i sobretot segons les eleccions individuals i col·lectives. Feminitat i masculinitat serien –del tot– el producte d´allò que l´argot anomena «reproducció social». En altres paraules, no tindrien substància, no correspondrien a una realitat.

P. Amb aquest plantejament, la teoria del gènere elimina aspectes essencials de l´antropologia i de la cultura occidental fins ara indiscutibles... 

D´acord amb la teoria del gènere, la identitat masculina i femenina, l´estructura ontològica de la dona com a esposa, mare i mestra, la complementarietat antropològica entre homes i dones, la paternitat, l´heterosexualitat, el matrimoni i la família tradicional no existeixen «en si», no serien bons en si mateixos sinó que serien construccions socials: fenòmens sociològics, funcions socials que es construeixen en el transcurs del temps. Aquests «estereotips» serien eliminats a través de l´educació i la cultura com a discriminatoris i contraris a la igualtat. Però si es tracta precisament d´eliminar una construcció social, que n´és, de fàcil, eliminar la mateixa teoria del gènere!

P. Quins són els motius reals que han portat alguns sociòlegs i psiquiatres a voler establir una distinció entre sexe i gènere?

El seu objectiu no és –així ho hem entès–, explorar la riquesa de les característiques antropològiques de l´home i la dona més enllà de les seves diferències biològiques, per posar de relleu la seva complementarietat meravellosa. L´objectiu és, ben al contrari, eliminar la realitat per tal que l´individu pugui tenir el poder d´autodeterminar-se «lliurement», perquè pugui ser «alliberat» de les limitacions imposades per la realitat i la veritat sobre el seu ésser i el seu destí, i així construir per ell mateix –com si partís de zero–, la seva identitat sexual i escollir la seva orientació sexual.

Els líders de l´existencialisme ateu francès –Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir– van voler fer sortir l´individu (ex-ister, sortir a fora) de les condicions particulars de la vida tal com Déu ha establert, per tal que l´individu en sigui alliberat i pugui escollir lliurement i viure per a si mateix. Per exercir el dret a triar, l´individu s´ha de comprometre, segons la lògica de l´existencialisme ateu, en la negació del que existeix fora de si mateix, del que és donat, del que ha estat creat, de tot allò que Sartre, sense reconèixer ni do ni creació, anomena l´en si mateix.

El gènere és una manifestació eloqüent d´aquest compromís en la negació. El seu objectiu és donar a l´individu el poder d´escollir lliurement i determinar-se en contra de l´ésser i la vocació que li han estat donats gratuïtament i per amor, sense la seva intervenció. Manifesta un odi al cos sexuat, es rebel·la contra el seu «caràcter no intercanviable» que tanca l´individu dins una identitat de la qual no n´és l´iniciador. Lliura una guerra implacable i desesperada contra la matèria que imposaria unes restriccions irreversibles a l´autodeterminació absoluta de l´individu. El cos sexuat esdevé una fatalitat a patir, la primera causa de la nostra condició d´esclaus. Aquest odi del cos apareix, paradoxalment, en un moment en el qual el materialisme, el culte a la matèria, sembla triomfar culturalment.

P. Estem davant una teoria, una ideologia de l´acció per aconseguir el poder?

La recerca del poder afecta particularment les dones i les minories homosexuals –els dos «grups socials oprimits»– tractant d´aconseguir el poder per accedir a la «igualtat». Com es diu en un manual escolar: «Les relacions de gènere es refereixen a la distribució del poder entre homes i dones en un determinat context».

L´adquisició del poder ha estat l´objectiu de tota revolució. Nietzsche en va fer un valor absolut, el remei contra la desesperació causada per la mort de Déu i la pèrdua de la moralitat que en va seguir. El gènere és una manifestació contemporània del superhome, de l´home que es fa déu i que, a la manera de Déu, la seva paraula és creadora («Déu digué: Sigui la llum, i la llum va ser feta»); vol crear pel llenguatge una realitat que l´allibera del no-res. És el que una de les grans promotores de la teoria queer, Judith Butler, anomena el llenguatge performatiu: el llenguatge que no designa la realitat, sinó que produeix la realitat i provoca la transformació social que ha estat primerament construïda intel·lectualment pels enginyers socials.

P. Esmeni´m si m´equivoco. ¿Aquesta teoria renuncia a conèixer la realitat objectiva i proposa recrear-la subjectivament?

La creació semàntica del gènere crea la revolució del gènere. Alguns han comparat els efectes del llenguatge performatiu als de la hipnosi: allò que l´hipnotitzador diu es realitza sobre la víctima. De fet, els enginyers socials, a través del llenguatge performatiu, que és en realitat un exercici de manipulació semàntica, han adquirit sobre el món, especialment sobre els joves, un enorme poder. El nou llenguatge normatiu soscava les resistències morals personals, sense adonar-nos-en. Confereix als experts de la política mundial un poder sobre l´individu que l´exerceixen a través d´un lligam directe amb ell.

image-f863e50b4ae25ae909ab8590e3c387da

Prenem nota, de passada, que la teoria queer s´inscriu dins la teoria del gènere i afirma que el cos sexuat, ell mateix, és una construcció social. Podem reconstruir-lo de diferents maneres, no només LGBT (sigles que designen col·lectivament lesbianes, gays, bisexuals i les persones transsexuades), sinó l´androgin, l´hermafrodita, el king, el drag queen, el transformista, el noi XX, la nova meitat, el transsexual, el boyz... No em pregunti pel significat d´aquestes paraules!


P. Resumint...

Per concloure, direm que el gènere és simplement un procés cultural i polític revolucionari de deconstrucció antropològica de l´home i la dona, inspirat en la recerca d´un poder igualitari de tipus marxista i laïcista al mateix temps. Com un procés de canvi constant, no té un contingut estable i identificable. Tot està en l´esdevenir de Simone de Beauvoir –no es neix dona, s´hi esdevé–; aquest esdevenir ha fascinat tant la filòsofa i professora Judith Butler, defensora del feminisme i la teoria queer. S´esdevé dona alguna vegada? es pregunta Butler. Ella diu de si mateixa que «viatja» a l´interior de la seva identitat. Aquest esdevenir pot portar a qualsevol direcció. El gènere és un camp d´exploració aparentment sense límits. Es por fer i desfer sense trobar mai el seu lloc, passar-se la vida construint-lo, eliminant-lo, reconstruint-lo sense comprometre´s mai, per acabar enlloc, com si l´existència fos un joc d´idiotes, una il·lusió cruel i absurda, comparable al mite de Sísif.

P. Efecte devastador de la revolució del gènere.

La història de la revolució del gènere demostra el seu efecte arrossegador: la revolució ha portat els individus i les societats a un divorci gairebé inadvertit entre ciutadans i persones en nom de la laïcitat; a l´afirmació dels drets de les dones sense tenir en compte les característiques ontològiques de la dona; a la reivindicació del dret a l´anticoncepció i a l´avortament; al dret a l´orientació sexual; a la teoria queer. El gender és un concepte holístic que ofereix una àmplia gamma d´interpretacions inspirades totes en la mateixa font: una concepció de la dona com a pura ciutadana, independent de Déu i de les seves relacions familiars com a filla, esposa i mare que té uns drets, incloent-hi l´anticoncepció i l´avortament, la fecundació in vitro, l´esterilització voluntària, i, com l´home, l´orientació sexual. No hi ha límits clars entre aquestes diferents interpretacions. La història d´Occident demostra que llisca d´una a l´altra un cop s´ha obert la porta al laïcisme. Quan es deixa enquadrar per la norma mundial de la igualtat de sexes, queda subjecte al seu efecte arrossegador d´una interpretació a l´altra. Un lligam lògic les uneix entre si, el de l´eliminació constant, el de la negació d´allò que és.

P. Sembla que en l´agenda política de molts organismes supranacionals i d´alguns partits polítics aquesta norma cultural és prioritària.

Un cop més direm que la igualtat de sexes –gender equality– és una norma mundial des de Pequín. Aquesta norma, externament molt atractiva per les cultures on la dignitat de les dones no sempre ha estat respectada, és interpretada per la política mundial a la llum de l´antropologia purament laïcista occidental que hem descrit, l´antropologia que no dóna el dret de ciutadania a la persona, a l´amor, a la família, a la mare, al pare, a l´espòs, al fill, a la filla. Les normes de la política mundial, imposades a les cultures no occidentals, sense donar-los l´oportunitat d´escollir lliurement, d´autodeterminar-se, fan un treball destructiu, allà on encara la família, la fraternitat i la vida són exaltades culturalment. Transforma, sense que ningú ho noti, les persones autònomes en ciutadans-individus, matant l´ànima d´aquestes cultures. Quin empobriment per a tota la humanitat! La teoria de gènere no mostra el seu veritable rostre: avança d´amagat, però sap on va, ja que aquells que la propaguen no en tenen cap dubte. Quan es descobreix què volen fer amb la teoria de gènere, fa riure als africans que encara tenen sentit comú, però també ploren perquè estan sota una pressió sense pietat per tal d´alinear-los en aquestes quimeres. Les cultures no occidentals, alienes al «laïcisme» d´Occident, no escollirien lliurement aquestes propostes. I, de fet, podrien ajudar l´Occident a retrobar la seva ànima, per reconciliar el ciutadà i el pare, el ciutadà i el cristià, els drets i l´amor gratuït, a tornar a fer que la família sigui la cèl·lula bàsica de la societat, a donar de nou a la persona els drets individuals de la ciutadania. Cal donar-los una veu.

P. Com es pot fer front al desafiament del gènere?

La teoria del «gènere» i la seva extensió –la teoria queer que arriba a afirmar que el cos sexuat és una construcció social–, posa a prova la raó: Com trobar el «sentit de la raó» quan la cultura en què vivim l´ha perdut tan clarament?

image-b31b7bf3f7970afa272731a08d627010

L´Occident, havent separat la raó «autònoma» de la fe, ha donat durant segles la primacia absoluta a la raó, prescindint de la consciència i els sentiments. Del racionalisme modern, productor continu d´ideologies, la cultura es va decantar cap a la postmodernitat irracional, proclamant el «fi de la filosofia». El divorci entre la raó i la fe és la font d´aquestes distorsions. Per rehabilitar la raó, allò que es requereix de nosaltres, es posar a la llum el paper de la consciència i els sentiments en el procés de l´acte humà. De fet, ens trobem amb l´experiència que els arguments racionals no són escoltats per aquells que han escollit la negació. La revolució del gender és, abans de tot, no una simple «teoria», sinó un procés de negació de tot allò que és real, veritable i bo per a l´home, i en un compromís personal i cultural dins d´aquesta negació.

La crisi del «gènere» ens convida a aprofundir. No es trobem d´entrada en un «debat d´idees», sinó en una lluita entre la llum i la foscor, la vida i la mort, el bé i el mal, l´amor i l´odi, la veritat i la mentida. És sobretot l´amor allò que ataca el gènere. Què és en realitat un home, una dona, més enllà de les diferències biològiques? Un home és ontològicament pare, espòs, fill, germà. Una dona és ontològicament mare, esposa, filla, germana. El cor de tot ésser humà està estructurat segons un esquema triple: paternal, filial-fraternal i esponsal. Què pot ser més universal? Recordar avui a la cultura occidental que l´home i la dona són pare, mare, marit no va contra la raó, sinó ben al contrari. Renunciar a fer-ho és rendir-se, lliurar-se al derrotisme.

P. Davant un repte de les dimensions que ha descrit, què proposa, vostè?

La teoria de gènere s´ha desenvolupat principalment a través d´una nociva cooperació franco-nord-americana. Els francesos han racionalitzat la revolució i n´han fet una teoria, un projecte doctrinari. Els americans li han donat un enorme poder de transformació sociocultural mundial.

La revolució del gènere, els seus antecedents i els seus perllongaments porten molt lluny dins la destrucció de la nostra humanitat. S´ocupa d´allò que ha estat donat per amor i en busca de l´amor. Rivalitza amb la civilització de l´amor de la qual vol evitar la seva eclosió. La civilització de l´amor s´interessa per la persona, per la seva vocació, per la família. Busca conciliar el ciutadà amb el pare, mare, fill i filla, amb el creient.

Hem d´escollir: entre la passivitat, permetent als enginyers socials que guanyin terreny i decantin les societats cap a l´acceptació del seu projecte, o el compromís positiu dins una immensa i urgent tasca educativa: la formació de les consciències i els sentiments, l´aprenentatge del discerniment per ajudar els joves a distingir entre el que els condueix a la felicitat personal, de les trampes subtils i seductores de la nova cultura.

Isidor Ramos

periodista


* Traducció del francès al català de Joan Forrellat, a qui agraïm la seva generosa col·laboració.

 

* * *  

       Marion-ètica. Els "experts" de l'ONU imposen la seva llei       

 

Marguerite A. Peeters

Edicions RIALP

Madrid, 2011

301 pàg.

Margaret A. Peeters, periodista nord-americana especialitzada en organitzacions internacionals, ofereix a Marion-ètica una anàlisi històrica, les tècniques de difusió i el perfil de les últimes revolucions que han transformat d´arrel la image-9eab26c020cc2ecc6eb88cbbbd3b6ca6mentalitat i costums especialment a Occident.

Avui s´accepten com a naturals l´avortament, la salut reproductiva de la dona, el matrimoni homosexual, les relacions sexuals cada vegada més primerenques, etc. Està tenint lloc una revolució cultural, normativa i ètica recolzada per una subtil transformació del llenguatge que ha comptat amb l´activa complicitat de grups activistes que han desembarcat a les grans organitzacions supranacionals, com l´ONU i les seves grans Conferències (com El Caire el 1994 i Pequín el 1995). En aquestes reunions s´aproven uns consensos que en un arriscat salt mortal busquen imposar-se jurídicament als països que els signen... sense haver passat pel debat democràtic habitual: partits polítics, parlaments, etc.

L´ambient propici és la postmodernitat, amb la seva exaltació de la llibertat sense límits i la recerca de l´hedonisme com a fi absolut desvinculats de la dignitat de la persona humana. Així s´explica l´afany per promoure el desig com a dret i l´aparició de drets de segona generació. Tot això promou una nova ètica que posa en dubte les jerarquies anteriors (autoritat, pares...) i promou mecanisme participatius, democràtics, equitatius, informals però que, de fet, esquiven els controls ordinaris de les societats democràtiques del nostre entorn.

Peeters desemmascara l´actual procés de secularització de les societats occidentals que renuncien a la seva tradició judeocristiana i volen exportar un nou model a la resta del món. Sens dubte, un llibre polèmic que posa noms als agents d´aquesta revolució i revela la seva estratègia.

Isidor Ramos

  • 07 febrer 2012
  • Isidor Ramos
  • Número 41

Comparteix aquesta entrada